Saps trobar les errades? (27)
30 març 2011
Tots els dies, durant tres hores, tocaba el tanbor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va puder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvii el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del jegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre invern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirad en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa hoberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus brassos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delísia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
(fragment “El gegant egoista”, OSCAR WILDE)
puder:poder
invern:hivern
estirad:estirat
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisares. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tant ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc perquè la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven en mig dels abres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rei passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
Aquestes son les errades 27.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus bressos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delísia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic quadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
tanbor:tambor
puder:poder
canvii:canvi
jegant:gegant
invern:hivern
ven:vent
abres:arbres
estirad:estirat
allí:allà
hoberta:oberta
encimbellant-se:pujant-se
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvií el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels arbres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rei passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic quadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
adeu:)
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisares. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tant ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc perquè la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven en mig dels abres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rei passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus bressos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delísia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic quadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tanbor sobre e sostre del castell, fins que va trencar moltes pisarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tant ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre invern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirad en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïds, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa hoberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus brassos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delísia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
(fragment “El gegant egoista”, OSCAR WILDE)
tanbor:tambor
puder:poder
canvii:canvi
jegant:gegant
invern:hivern
ven:vent
abres:arbres
estirad:estirat
allí:allà
hoberta:oberta
encimbellant-se:pujant-se
tanbor:tambor
puder:poder
canvii:canvi
jegant:gegant
invern:hivern
ven:vent
abres:arbres
estirad:estirat
allí:allà
hoberta:oberta
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de vo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardíns, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hinvern a casa del gegant, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu densaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirad en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I votant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la hespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisares. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels arbres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encamellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
tanbor :t ambor
puder: poder
canvii: canvi
jegant: gegant
invern: hivern
ven:v ent
abres: arbres
estirad: estirat
allí: allà
hoberta: oberta
encimbellant-se: pujant-se
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels arbres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encimellant-ne a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus brassos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic quadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisares. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tant ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc perquè la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven en mig dels abres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rei passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus bressos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delísia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic quadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tenor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pisares. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre infern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels abres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rey passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encamellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus bressos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadret. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern
anbor:tambor
puder:poder
canvii:canvi
jegant:gegant
invern:hivern
ven:vent
abres:arbres
estirad:estirat
allí:allà
hoberta:oberta
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvi el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels arbres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rei passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encamellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus brassos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
(fragment “El gegant egoista”, OSCAR WILDE
tanbor:tambor
puder:poder
canvii:canvi
jegant:gegant
invern:hivern
ven:vent
abres:arbres
estirad:estirat
allí:allà
hoberta:oberta
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alé era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar-Deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvï el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre invern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven emmig dels abres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rei passaven per allà. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I votant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets habien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres s’hi sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus brassos sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delísia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic cuadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
tanbor:tambor
puder:poder
canvii:canvi
jegant:gegant
invern:hivern
ven:vent
abres:arbres
estirad:estirat
allí:allà
hoberta:oberta
encimbellant-se:pujant-se
Hola 😀
Tots els dies, durant tres hores, tocava el tambor sobre la sostrada del castell, fins que va trencar moltes pissarres. Llavors es va posar a donar voltes al voltant del jardí, tan ràpid com va poder. Anava vestida de gris i el seu alè era de gel.
-No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista quan mirava per la finestra i veia el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canvií el temps!
Però la primavera no arribava ni l’estiu tampoc. La tardor va portar fruits d’or a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant.
-És massa egoista -va dir.
I era sempre hivern a casa del gegant, i el ven del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels arbres.
Un matí el gegant, estirat en el seu llit, però despert ja, va sentir una música deliciosa. Va sonar tan dolçament als seus oïdes, que va imaginar-se que els musics del rei passaven per allí. En realitat, era un passerell que cantava davant de la seva finestra; però com no havia sentit a un pardal al seu jardí des de feia molt de temps, li va semblar la música més vella del món.
Llavors la pedra va deixar de ballar sobre el seu cap i el vent del Nord de rugir. Un perfum deliciós va arribar fins a ell per la finestra oberta.
-Crec que ha arribat a la fi la primavera -va dir el gegant.
I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Què va ser el que va veure? Perquè va veure un espectacle extraordinari.
Per una bretxa oberta en el mur, els noiets havien lliscat al jardí encimbellant-se a les branques. Sobre tots els arbres que aconseguia veure hi havia un noiet, i els arbres se sentien tan feliços de sostenir novament als noiets, que s’havien cobert de flors i agitaven graciosament els seus braços sobre els caps dels nens. Els pardals voletejaven cantant amb delícia, i les flors reien aixecant els seus caps sobre la gespa. Era un bonic quadre. Només en un racó, en el racó més apartat del jardí, seguia sent hivern.
Adéu 😮