Un poema d’Emily Dickinson

Vaixell vist des de dos punts de vista: des del món natural i des de la dimensió del món diví, a la qual s’entra a través de la mort. Com en alguns poemes primerencs de l’escriptora, hi ha latent la seva fe en la vida eterna.

¡A la deriva! ¡Un barquito a la deriva!
¡Y la noche está al caer!
¿No habrá nadie que lo guíe
Hasta el pueblo más cercano?

Los marineros cuentan -en el ayer-
Tan pronto oscureció el crepúsculo
Un barquito cesó la lucha
Y hacia el fondo borboteó.

Los ángeles cuentan -en el ayer-
Tan pronto enrojeció el amanecer
Un barquito -exhausto por las tormentas-
Replegó mástiles -dispuso velas-
¡Y exultante -de nuevo se lanzó!

dins La poesía temprana de Emily Dickinson, El primer cuadernillo.

la_pintura_evocadora_de_church-26233[1]

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Deixa un comentari

Joan Vinyoli o la recerca de l’absolut

Recerca de l’absolut  per mitjà d’elements sintètics com ara el bosc, l’arbre, la nit, la mar… , tots plenament interioritzats.

ALGÚ M’HA CRIDAT

Jo no sóc més que un arbre que s’allunyà del bosc,
cridat per una veu de mar fonda.
Sol, prop la mar, he consagrat les meves fulles als vents
de més enllà de la riba.
Ja les meves arrels no saben enfondir en la terra i servar-me,
i pel fullatge bec solitud.
És per això que vago sempre
sota el silenci de les constel·lacions
d’aquestes altes nits de fabulosa riquesa.

Gray tree, de Piet Mondrian

Però de cop s’il·luminen les nits
amb paraules com flames,
torna la veu, la veu, nocturna sempre, del mar,
cridant-me sols, cridant-me.

He posseït els camps, la brasa de la tarda,
mes ara sóc orella i pas insomnes.

Poema publicat dins del recull El callat, de 1956

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Una prosa poètica de Joan Perucho

L’INESCRUTABLE

Acabo de tancar la casa d’Albinyana. He començat per les golfes, barrant el pas al recinte, he seguit per la gran sala del primer pis, tancant les finestres i els porticons, i també els dels dormitoris. S’anava fent gradualment la fosca a tot arreu. He baixat per l’escala i he repetit aquesta operació en el traçat de la planta baixa. Desapareixen els mobles, engolits per la foscor, però encara he sentit el soroll del balancí que es movia després de topar-hi sense voler.Quan he arribat a la porta principal, he mirat a dins abans de tancar-la definitivament.Què hi passarà, en aquest regne del silenci i la tenebre? Després que jo sigui fora, quines ombres es perfilaran del passat i quines escenes es reproduiran, una i altra vegada? Hi haurà una doble vida en aquest casalot i velles converses tornaran a sentir-se silenciosament? Tot continuarà igual per a tota l’eternitat o no hi ha res en el món que duri mès enllà del cervell dels humans?

Ara em vénen a la memòria la veu i les paraules, mig perdudes i oblidades, del clàssic:

Ab ulls plorant
o cara de terror,
cabells rompent
ab grans udolaments
la vida em vol
donar heretaments.

Penso que el silenci de Déu és misteriós i inescrutable.

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Fragment de la novel.la “Els desposseïts”, de Szilárd Borbély

Molt recomanable la novel.la de l’escriptor hongarès Szilárd Borbély. Als afores d’un poble fronterer d’Hongria, un nen d’onze anys tremola de fred. I de gana. La seva família està estigmatitzada i marginada per culpa d’un passat del qual no es pot parlar. Ell s’evadeix de l’ambient opressiu que l’envolta gràcies al seu interès pels nombres primers. La mirada transparent de l’infant reconstrueix la història d’aquesta família i la de l’Hongria de mitjan segle XX, sacsejada pels traumes de la Segona Guerra Mundial, la fam, les col.lectivitzacions de terres i el retorn dels supervivents dels gulags.

“Caminem i callem. Sempre anem a alguna banda i sempre callem. Compto els passos. Rares voltes parlem. Caminem molt. Les sabates m’estreyen les ungles. Ja fa temps que em van petites. Si m’estrenyen molt, llavors tallo les puntes de les sabates amb unes tisores. Allibero el dit gros, perquè no se m’inflamin les ungles. Tot i això, de vegades se m’inflamen. Sempre duc sabates usades i potser és per això. De la meva germana o d’algú altre. Totes les sabates són dolentes perquè ja estan molt gastades. Preferiria anar descalç. Nosaltres en diem anar a peu nu. Quan arriba la primavera camino descalç. La pell de la planta se m’endureix de pressa. Quan arribem a Sant Pere i Sant Pol ja camino sobre els rostolls […]

M’imagino que el pare ha mort. Això em calma. El pare últimament torna ebri a casa. La mare només plora. Altra volta es barallen. Acluco els ulls, em giro cap a la paret. En sento els crits. Sento els plors de la meva germana. El pare té singlot. Les noies són unes ploramiques. Cal que estrenyi les parpelles, perquè no s’obrin. Miro l’arrimador de la paret com al capvespre, quan es canvien o es netegen. El llum està encès. Cal que em giri per no veure-les. Ni a la mare, ni a la meva germana. No les miro. Només les espio de tant en tant. Esclar que la meva germana està a l’aguait i sempre em delata. Odio barallar-m’hi. Val més que no les miri. Estrenyo la cara contra l’arrimador. Està florit, però almenys refresca.

Noto els bonys de la paret de tova. De nit els ratolins la roseguen. Em fan por. O més aviat fàstic. Els acostumem a esclafar amb la pala. Els mato a cops, aterrit. Però em fa fàstic tocar-los. Els agafo per la cua i els llanço als gats. O a les gallines. He après a matar-los. El meu nas sempre m’indica si hi ha un ratolí a prop. Mai no m’equivoco quan en sento l’olor.

El pare singlota, brama. Torna a estar borratxo.

“Quan sia gran el mataré”, penso per dins. “El mataré si toca la mare. O si pega a ma germana”.

Borbély, Szilárd. Els desposseïts. Edicions del Periscopi, 2015

Publicat dins de FRAGMENTS NARRATIUS | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Rosa Leveroni: Cinc poemes desolats

Desolació, desfeta, anorreament, buit sentimental…

              V

Rera el mur, segures

sento velles paraules

cridant imperioses

el retorn a la terra,

antiga pàtria trista.

La meva passa immòbil

s’ha arrelat en la fosca.

Els ulls àvids reclamen

la dolça claror seva.

El mur la defenia

i el cor, covard, no gosa

emprendre la conquesta.

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

La Bíblia: “llibre de llibres”

La Bíblia és el “llibre” de la cultura occidental, ja que conté el seu nucli moral, de sensibilitat, de visió del món i de concepció de la vida. La seva influència en la literatura i l’art universals ha estat determinant en tots els sentits, de manera que una bona part del fons mític i de la imatgeria occidentals li’n deu l’existència.

Reproduïm a continuació un fragment del Gènesi, que narra l’origen del món i la creació d’un poble. Tot comença amb la paraula:

“Al principi, Déu creà el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien l’oceà i l’esperit de Déu batia les ales sobre l’aigua.

Déu digué: “Que hi hagi llum”. I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit. Hi hagué un vespre i un matí i fou el primer dia.

Déu digué: “Que hi hagi un firmament entremig de les aigües, per  separar unes aigües d’unes altres”. I fou així. Déu va fer, doncs, el firmament, que separa l’aigua de sota el firmament i la de dalt del firmament, i Déu veié que estava bé. Déu anomenà el firmament cel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.

Déu digué: “Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i que aparegui el continent”. I fou així. Déu anomenà el continent terra, i les aigües reunides, mars. I Déu veié que estava bé.

Pintura de Julius Schnorr von Carolsfeld, que representa el cinquè dia de la creació del món

Déu digué: “Que la terra produeixi vegetació: herba que doni llavors i arbres fruiters de tota mena, que facin fruit i llavor a la terra”. I fou així. La terra produí vegetació: herba que dóna llavor de tota mena, i arbres de tota mena que fan fruit i llavor. I Déu veié que estava bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia tercer.

Déu digué: “Que hi hagi llums al firmament del cel per a separar el dia i la nit, que assenyalin les festivitats, els dies i els anys, i des del firmament del cel il.luminin la terra”. I fou així. Déu va fer, doncs, els dos grans focus de llum: un de més gran, que fos sobirà de la nit, i les estrelles. Déu els col.locà al firmament del cel perquè il.luminessin la terra, perquè fossin sobirans del dia i de la nit, i separessin la llum i les tenebres. I Déu veié que estava bé. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el dia quart.

[…] I quedaren acabats el cel i la terra, amb tots els estols que s’hi mouen. Déu acabà la seva obra al sisè dia i, al setè, reposà de tota l’obra que havia fet. Déu beneí el dia setè i el santificà, perquè aquell dia reposà de tota l’obra que havia creat i havia fet. Així van ser els orígens del cel i de la terra quan foren creats.

Publicat dins de FRAGMENTS NARRATIUS | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Mester d’amor, de Joan Salvat-Papasseit

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
……………………i si et quedava enyor,
besa de nou, que la vida és comptada.

L’abraçada, d’Egon Schiele

 

 

Publicat dins de SELECCIÓ POÈTICA | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Fragment d’Un enemic del poble, de Henrik Ibsen

Després de la lectura d’Aigües encantades, i tenint en compte que a les classes s’ha esmentat força el nom del dramaturg noruec Henrik Ibsen, us deixo un breu fragment del segon acte de la seva conegudíssima obra Un enemic del poble. El cinquè i darrer acte  ja el llegirem sencer a classe i  en comentarem les diferències i les semblances amb l’obra de Puig i Ferreter.

[…]

BATLLE

(Entrant per la porta del vestíbul.) Bon dia!

STOCKMANN

Benvingut, Peter

SRA STOCKMANN

Bon dia! Com estàs?

BATLLE

D’aquella manera, gràcies! (Al Doctor Stockmann.) Ahir, després de les hores d’oficina, vaig rebre la teva relació sobre les condicions de l’aigua del balneari.

STOCKMANN

Sí, l’has llegida?

BATLLE

L’he llegida.

STOCKMANN

I què te’n sembla?

BATLLE

(Indicant els altres amb la mirada.) Hum…

Sra STOCKMANN

Petra, anem. (Surten totes dues per l’esquerra.)

BATLLE

(Al cap d’un moment.) Quina necessitat hi havia de fer totes aquestes investigacions a la meva esquena?

STOCKMANN

Tota, mentre no tingués l’absoluta seguretat que …

BATLLE

I creus que ja la tens?

STOCKMANN

Naturalment. No n’has quedat convençut tu mateix?

BATLLE

Tens la intenció de fer arribar aquesta exposició a la Junta del Balneari com un dictamen oficial?

STOCKMANN

Naturalment. Alguna cosa s’ha de fer, i de pressa!

BATLLE

Com de costum, adoptes expressions molt dures en el teu informe. Entre altres coses, dius que, als hostres del balneari, no els oferim res més que metzines a raig fet.

STOCKMANN

Sí, Peter, però com ho diries, si no? Pensa-hi: és aigua enverinada, tant si se’n fa un ús intern com extern! I l’administrem als pobres malalts que vénen a corrua feta i que ens paguen sumes desmesurades per recobrar la salut.

BATLLE

Així arribes a la conclusió que hem de fer una claveguera per eliminar la suposada putrefacció de Molledal i que s’ha de renovar tota la conducció de les aigües.

STOCKMANN

Efectivament. Que potser tens alguna altra solució? Jo, no.

BATLLE

Aquest matí m’he buscat un pretext per veure l’enginyer municipal. I, mig de per riure, he tret a col.lació el problema d’aquestes modificacions, en què segurament caldria pensar temps a venir.

STOCKMANN

Temps a venir?

BATLLE

La meva pretesa extravagància l’ha fet riure, naturalment. T’has pres la molèstia de considerar què costarien totes aquestes modificacions? Segons les meves notícies, les despeses públiques pujarien, probablement, a alguns centenars de milers de corones.

STOCKMANN

Tant?

BATLLE

Sí. I ara ve el pitjor. Les obres durarien uns dos anys; això tirant baix.

STOCKMANN

Dos anys dius? Dos anys sencers?

BATLLE

Tirant baix. I què en faríem, del balneari, mentrestant? Tancar-lo? Quin remei ens tocaria! O que potser et creus que vindrà ningú, si corre la brama que aquestes aigües són pernicioses per a la salut?

STOCKMANN

És que ho són, Peter!

BATLLE

I tot ara… justament ara que els banys fan la puja. Hi ha ciutats veïnes que reuneixen les condicions per convertir-se en centres termals. No creus que s’afanyarien immediatament per atreure tota aquesta allau de forasters? Ja ho crec que sí, no en dubtessis pas gens! I nosaltres, què? Doncs que hauríem d’abandonar, segurament, aquesta empresa tan cara; d’aquesta forma hauries arruïnat la teva ciutat natal.

STOCKMANN

Jo… arruïnat?

BATLLE

És purament i simplement gràcies al balneari que la ciutat té un cert futur digne d’aquest nom. Ho saps tan bé com jo mateix.

STOCKMANN

Doncs què s’hauria de fer, segons tu?

BATLLE

El teu informe no m’ha convençut. No m’acabo de creure que les aigües del balneari estiguin tan malament com tu assegures.

STOCKMANN

Pitjor estan, perquè ho sàpigues! O ho estaran a l’estiu, quan es farà sentir la calor.

BATLLE

Com deia, crec que has exagerat considerablement. Un bon metge hauria de saber estar al cas: adés trobant la manera d’evitar-ne els efectes perjudicials, adés posant-hi remei, si es veien massa descaradament.

STOCKMANN

Ah sí…? I què més…?

BATLLE

L’actual ordenació de les aigües de balneari és una realitat pura i simple, i com a tal s’ha de considerar. Ara, la direcció probablement no es negaria pas, temps a venir, a prendre en consideració la possibilitat d’introduir-hi algunes millores, sempre que els costos fossin raonables.

STOCKMANN

Mai no participaré en una estafada com aquesta, no t’ho creguessis pas!

BATLLE

Una estafada?

STOCKMANN

Sí, seria una estafada, una falsedat, una trafolleria, una autèntica infàmia contra el públic i contra tota la societat!

BATLLE

Doncs jo no m’he pogut convèncer, com ja he fet observar, que ens amenaci cap perill imminent.

STOCKMANN

Com que no! Si no hi ha escapatòria! La meva relació és ben clara i ben exacta, ho sé molt bé! I tu també te n’has adonat perfectament, Peter. El que passa és que no ho vols admetre. Com que fores tu qui va decidir l’emplaçament i la disposició actuals del balneari i les seves aigües! I és justament això, aquest maleït esguerro teu, el que no vols reconèixer. Au, home, que no creus que no t’he ben calat?

BATLLE

I què? Si vetllo, tal vegada amb un cert desfici, pel meu prestigi, ho faig pel bé de la ciutat. Sense autoritat moral no podria dirigir ni administrar els afers de la manera que considero més convenient per al bé general. És per aquesta raó, i algunes més, que resulta importantíssim per a mi que la teva exposició no sigui sotmesa a la Junta del Balneari. Cal retirar-la pel bé del comú. Més endavant, ja sotmetré el cas a discussió i farem, sense soroll, el millor que sabrem. Sobretot, però, que res d’aquest desgraciat assumpte no arribi a coneixement públic; ni piu!

STOCKMANN

Ja no es pot evitar, estimat Peter.

BATLLE

Doncs s’ha d’evitar i s’evitarà!

STOCKMANN

Et dic que no pot ésser; hi ha massa gent que ho sap.

BATLLE

Que se sap? Qui ho sap? Mai dels mais aquells mestres de “La Veu del Poble”, espero…

STOCKMANN

Aquells ho saben, sí. La premsa independent i liberal ja maldarà perquè vosaltres compliu les vostres obligacions.

BATLLE

(Després d’una petita pausa.) Ets un home massa arrauxat, Tomas. No has pensat en les conseqüències que això podia tenir per a tu mateix?

STOCKMANN

Conseqüències? Per a mi?

BATLLE

Per a tu i els teus, efectivament.

STOCKMANN

Què dimoni vol dir això?

BATLLE

Crec que tota la vida he demostrat que t’era un germà servicial i útil…

STOCKMANN

Sí que ho has estat, i n’estic molt agraït.

BATLLE

Deixem-ho estar. En part, també he hagut d’actuar d’aquesta manera en interès propi. Sempre amb l’esperança que d’alguna manera et podria tenir a ratlla, si t’ajudava a millorar la teva situació econòmica.

STOCKMANN

Que què? Que només ho feies per interès propi!…

BATLLE

En part, he dit. És molt penós per a una alta autoritat que el seu parent més pròxim vagi per aquests mons de Déu ficant-se en compromisos cada vegada.

STOCKMANN

I et sembla que això és el que faig, oi?

BATLLE

Per desgràcia, sí; i tu ni te n’adones. Ets esvalotat, agressiu i revolter de mena. I a sobre, amb aquesta desgraciada mania de publicar-ho tot, tant si plou com si neva. Quan t’agafa la dèria, correm-hi tots!, a escriure un article als diaris o a fer un pamflet.

STOCKMANN

Doncs sí! O és que els ciutadans no tenen el deure d’informar el públic sobre qualsevol idea nova que puguin tenir?

BATLLE

El públic no n’ha de fer ben res, de les idees noves! El públic va més ben servit amb les idees velles, bones i provades, que ja té.

STOCKMANN

I ho dius així, sense embuts!

BATLLE

Sí, alguna vegada t’havia de parlar sense embuts, a tu. Fins ara he mirat d’evitar-ho, sabent que ets tan susceptible com ets; però ara, Tomas, t’he de cantar les veritats. No tens ni idea del mal que et fas amb les teves rampellades. Et queixes de les autoritats; fins i tot del govers… més encara, les estripes de dalt a baix… pretens que t’han deixat de banda, que t’han hostilitzat. Però, què més podies esperar… un busca-raons com tu!

STOCKMANN

Vaja… ara resulta que sóc un busca-raons, també!

BATLLE

Sí, Tomas, ets un busca-raons desenfrenat, i no hi ha manera de treballar amb tu. N’he pagat l’experiència.Passes per sobre de tota consideració. Sembla que hagis oblidat totalment que és a mi, a qui has d’agrair el càrrec de responsable mèdic del balneari.

STOCKMANN

Dret hi tenia! Jo i ningú més! Vaig ésser el primer a dir que la ciutat es podia convertir en un magnífic centre termal. I era l’únic a dir-ho, en aquella època. Tot sol, vaig lluitar per aquesta idea durant anys i panys, escrivint sense parar.

BATLLE

Sens dubte. Però aleshores els temps no havien madurat encara, ni de bon tros!, cosa que tu no podies apreciar, vivint com vivies en aquell racó de món d’allà dalt. Ara, així que els temps van madurar, jo… i els altres vam posar mans a l’obra…

STOCKMANN

Sí, vau esguerrar el meu esplèndid projecte! Apa, que ara es veu massa, el talent que tots plegats vau demostrar!

BATLLE

El que em penso que es veu massa és que tornes a buscar excuses per a les teves ganes de moure brega. T’agrada envestir els teus superiors… un vell costum teu. No suportes que ningú et mani; mires de reüll qualsevol persona que estigui per sobre teu; la consideres un enemic personal… i del primer que et ve a les mans, en fas de seguida una arma. De totes maneres, ara ja t’he fet veure els interessos en joc, que afecten tota la ciutat i, per tant… també a mi. Per aquesta raó, mira què et dic, Tomas: seré inexorable en les meves exigències

STOCKMANN

Quines exigències?

BATLLE

Com que has estat prou bocamoll per comentar amb intrusos una qüestió tan delicada -essent així que s’havia de guardar com un secret oficial-, ara no es podrà amagar… S’escamparan a tort i a dret rumors de tota mena, i la gent que ens mira de mal ull els esventarà amb tot d’afegidures. Per tant, caldrà que desmenteixis públicament tots aquests rumors.

[…]

H.IBEN I A. STRINDBERG, Teatre. Edicions 62, Les millors obres de la literatura universal, 1985

Publicat dins de ARTICLES III, MODERNISME | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Les relacions entre literatura i pintura durant el Modernisme

Durant el Modernisme, la literatura i la pintura convivien en estreta relació. No s’entenen com a activitats separades, sinó com a formes diferents d’expressió artística. Per tant, allò que les diferenciava eren les eines amb què es realitzaven, per bé que evoquessin el mateix, ja que les obres literàries i pictòriques són la conseqüència del pensament i l’actitud de l’artista davant de la societat. Així, per exemple, el tema de la grisor o negror de la societat d’aquella època la podem trobar reflectida en quadres d’Isidre Nonell com Captaires a París, Pobres esperant la sopa,etc, on trobem individus desarrelats, desclassats,  que han estat deixats de banda per la seva societat.

Captaire a París

 

 

 

 

 

 

 

Pel que fa a la relació entre la pintura i l’obra de Puig i Ferreter Aigües encantades, hi ha quadres que poden representar la figura de la protagonista, la Cecília. Un exemple pot ser Madeleine, de Ramon Casas, que ens mostraria un tipus de dona diferent al que la societat li imposa. Madeleine bé podria ser Cecília abans de tornar al poble. Una dona amb pensaments propis, amb identitat, que sap el que vol i com actuar, que  participa en la societat; és la dona moderna que s’introdueix en l’espai públic del cafè, terreny abonat al diàleg, la conversa, la tertúlia. Que no té por de ser observada, que es vesteix bé, a la moda … Observa els moviments de primera mà, no com nosaltres, que coneixem la vida del cafè només reflectida al mirall del quadre.

Madeleine, de Ramon Casas

 

 

 

 

 

 

 

Més informació a la   introducció a Aigües encantades, de l’editorial Castellnou, clàssics catalans.

Publicat dins de ARTICLES III, MODERNISME | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Vida i obra del poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Publicat dins de LITERATURA S.XX, POESIA, POWER POINTS | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari