L’INESCRUTABLE
Acabo de tancar la casa d’Albinyana. He començat per les golfes, barrant el pas al recinte, he seguit per la gran sala del primer pis, tancant les finestres i els porticons, i també els dels dormitoris. S’anava fent gradualment la fosca a tot arreu. He baixat per l’escala i he repetit aquesta operació en el traçat de la planta baixa. Desapareixen els mobles, engolits per la foscor, però encara he sentit el soroll del balancí que es movia després de topar-hi sense voler.Quan he arribat a la porta principal, he mirat a dins abans de tancar-la definitivament.Què hi passarà, en aquest regne del silenci i la tenebre? Després que jo sigui fora, quines ombres es perfilaran del passat i quines escenes es reproduiran, una i altra vegada? Hi haurà una doble vida en aquest casalot i velles converses tornaran a sentir-se silenciosament? Tot continuarà igual per a tota l’eternitat o no hi ha res en el món que duri mès enllà del cervell dels humans?
Ara em vénen a la memòria la veu i les paraules, mig perdudes i oblidades, del clàssic:
Ab ulls plorant
o cara de terror,
cabells rompent
ab grans udolaments
la vida em vol
donar heretaments.
Penso que el silenci de Déu és misteriós i inescrutable.
