XXIII
De dalt del turó estant, el caminant aguaita el camí que ha deixat enrere, la lenta giragonsa que s’enfila dubitativament costa amunt, amb brucs ebris i alzines que s’il.luminaven. És el moment que pensa en el camí que ha fet durant el dia. I això pensa el pensament: el camí només menava cap endavant, cap al que encara no era visible, però que és infinitament ardent i naixent, a l’altra banda, i cap a l’inesperat. El camí era una llarga cinta de terra engrunada, esparsa i inexistent. El camí no havia existit mai ni existiria mai.
El camí era l’escuma de l’oïda atenta de l’invisible. Cada matoll, cada roc brunyit, cada galàxia de pols eren esventrats a cada moment pel corrent engolidor del que encara no era present. Com un foc constant i furient, l’esdevenir consumia totes les percepcions. El present mai no havia existit. I el passat jeia abaltit a cada plec de les flames blaves que l’arrossegaven.
