Dos poemes del seu recull “Aires”
1
No m’importa gens el principi del món
Ara les seves fulles s’avaloten
ara palpo la fusta afligida
d’un arbre immens
I la llum a través seu
brilla de llàgrimes
2
Tot comença
amb l’aigua pura
una flama que s’eleva
Sota la pell de l’aire adormit
un somni s’encén
Breu recorregut per l’obra i la vida del premi Nobel de Literatura del 2016.
XXIII
De dalt del turó estant, el caminant aguaita el camí que ha deixat enrere, la lenta giragonsa que s’enfila dubitativament costa amunt, amb brucs ebris i alzines que s’il.luminaven. És el moment que pensa en el camí que ha fet durant el dia. I això pensa el pensament: el camí només menava cap endavant, cap al que encara no era visible, però que és infinitament ardent i naixent, a l’altra banda, i cap a l’inesperat. El camí era una llarga cinta de terra engrunada, esparsa i inexistent. El camí no havia existit mai ni existiria mai.
El camí era l’escuma de l’oïda atenta de l’invisible. Cada matoll, cada roc brunyit, cada galàxia de pols eren esventrats a cada moment pel corrent engolidor del que encara no era present. Com un foc constant i furient, l’esdevenir consumia totes les percepcions. El present mai no havia existit. I el passat jeia abaltit a cada plec de les flames blaves que l’arrossegaven.
AIGÜES PROFUNDES
Aquesta llum d’agost que tot el dia
ha fet dansar abusiva els seus dimonis,
ara la lassitud la venç i cau
aplomada, desfeta, vespre avall,
cap a un mar de tenebra que la salva
de l’excés de certesa.
Jo amb ella també caic. Lent, m’esllavisso
—mentre una lluna minvant, mig despectiva,
ho vol emmelar tot amb ironia plàcida—
i m’enfonso en les aigües profundes dels meus dubtes.
Un trepitjador de fulles, inclòs en el seu poemari “Una serralada més llunyana”.Per a Frost, la poesia havia de baixar dels llimbs i ser prou àgil per parlar de “qualsevol moment o atzar de la vida”. La gran majoria dels seus poemes tenen la natura com a escenari , concretament la natura com es manifesta a Nova Anglaterra.
He estat trepitjant fulles tot el dia i, com la tardor, em sento
cansat.
Déu sap els colors i formes de fulles que he trepitjat i que he
enfangat.
Potser hi he posat massa empenta i la por m’ha fet posar
furiós.
He deixat ben aixafades per terra les fulles d’una altra tardor.
Tot l’estiu s’han estat allà dalt, enlairades, damunt del meu
cap.
Per atènyer el seu últim destí m’havien de passar pel costat.
Tot l’estiu m’ha semblat que sentia el seu alè amenaçador.
I, quan queien, diríeu que volien endur-se’m amb elles a la
mort.
Tal com parla una fulla amb una altra, parlaven al meu cor
fugitiu.
Tustant-me les parpelles i els llavis em convidaven a sofrir.
Però que elles haguessin d’anar-se’n no és motiu perquè jo
me n’hagués d’anar.
Aixeca’t, doncs, genoll, i salva’m de la neu d’un altre any.
Gebre i sal. Antologia poètica. Quaderns Crema. 2003
Novel.la que tracta el tema dels camps d’extermini. Bartra hi dóna una visió positiva de l’experiència en què la solidaritat, l’amistat i la fe en l’home just faran possible que totes les atrocitats de les guerres siguin superades per un home nou, guiat per la llum de la llibertat i la justícia. La versió definitiva fou publicada a Barcelona el 1968:
“Un mes enrere la platja d’Argelers era deserta. Ara el cinyell d’or de la platja havia desaparegut i les gavines eren rares.
Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou. No hi ha fusta. Però cal fer quelcom contra els dies ventosos i les nits fredes. Amb quatre o cinc mantes és possible de bastir una xabola, si els canyissars no han estat arrasats. Què hi fa que les xaboles hagin d’ésser tan baixes de sostre que només sigui possible de romandre-hi estès o assegut! Fa fred, fa vent. Que no plogui! Allà dins, arrupits o arrambats els uns als altres, se senten més o menys protegits. Que no plogui! La sorra no necessita aigua. La sorra no retorna res. La sorra no és com la terra que es beu l’aigua lentament i, més tard, alça primaveres. Que no plogui! Els sostres de manta deixen passar aviat l’aigua, i mentre la pluja duri hom tremolarà i petarà de dents. El llit de cada home és l’empremta que el seu cos ajagut deixa a la sorra.
Ciutat de derrota, tancada a les hores. El temps no es mesura per bressols ni creus de fusta. Hom riu amb les dents closes, de vegades. N’hi ha que enraonen interminablement, s’embriaguen de paraules i de passat o es desboquen cap a un futur quimèric; d’altres callen obstinadament i es dediquen a construir figures d’escacs amb pasta de sabó[…]”
dins Soldevila, Llorenç. Agustí Bartra, poeta auroral. Ed. Educaula
Ell surt de sota l’aigua
amb unes quantes ostres
que ha arrencat de les roques.
Ella,
nua a la cala.
Amb la navalla,
ell va obrint les valves
i tots dos xuclen
la carn de cada ostra.
Lentament, sota el sol,
després es llepen
l’un a l’altre
la pell salada i tòrrida
que reté encara algunes gotes
d’aigua del bany recent
en una mar perfecta.
Respiro fondo:
cap conclusió.
OCI I CULTURA
