Molt recomanable la novel.la de l’escriptor hongarès Szilárd Borbély. Als afores d’un poble fronterer d’Hongria, un nen d’onze anys tremola de fred. I de gana. La seva família està estigmatitzada i marginada per culpa d’un passat del qual no es pot parlar. Ell s’evadeix de l’ambient opressiu que l’envolta gràcies al seu interès pels nombres primers. La mirada transparent de l’infant reconstrueix la història d’aquesta família i la de l’Hongria de mitjan segle XX, sacsejada pels traumes de la Segona Guerra Mundial, la fam, les col.lectivitzacions de terres i el retorn dels supervivents dels gulags.
“Caminem i callem. Sempre anem a alguna banda i sempre callem. Compto els passos. Rares voltes parlem. Caminem molt. Les sabates m’estreyen les ungles. Ja fa temps que em van petites. Si m’estrenyen molt, llavors tallo les puntes de les sabates amb unes tisores. Allibero el dit gros, perquè no se m’inflamin les ungles. Tot i això, de vegades se m’inflamen. Sempre duc sabates usades i potser és per això. De la meva germana o d’algú altre. Totes les sabates són dolentes perquè ja estan molt gastades. Preferiria anar descalç. Nosaltres en diem anar a peu nu. Quan arriba la primavera camino descalç. La pell de la planta se m’endureix de pressa. Quan arribem a Sant Pere i Sant Pol ja camino sobre els rostolls […]
M’imagino que el pare ha mort. Això em calma. El pare últimament torna ebri a casa. La mare només plora. Altra volta es barallen. Acluco els ulls, em giro cap a la paret. En sento els crits. Sento els plors de la meva germana. El pare té singlot. Les noies són unes ploramiques. Cal que estrenyi les parpelles, perquè no s’obrin. Miro l’arrimador de la paret com al capvespre, quan es canvien o es netegen. El llum està encès. Cal que em giri per no veure-les. Ni a la mare, ni a la meva germana. No les miro. Només les espio de tant en tant. Esclar que la meva germana està a l’aguait i sempre em delata. Odio barallar-m’hi. Val més que no les miri. Estrenyo la cara contra l’arrimador. Està florit, però almenys refresca.
Noto els bonys de la paret de tova. De nit els ratolins la roseguen. Em fan por. O més aviat fàstic. Els acostumem a esclafar amb la pala. Els mato a cops, aterrit. Però em fa fàstic tocar-los. Els agafo per la cua i els llanço als gats. O a les gallines. He après a matar-los. El meu nas sempre m’indica si hi ha un ratolí a prop. Mai no m’equivoco quan en sento l’olor.
El pare singlota, brama. Torna a estar borratxo.
“Quan sia gran el mataré”, penso per dins. “El mataré si toca la mare. O si pega a ma germana”.
Borbély, Szilárd. Els desposseïts. Edicions del Periscopi, 2015
