De la literatura a les cuines de la Mediterrània

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

CANÇÓ DE SUBURBI (Josep Ma de Sagarra)
M’estimo l’horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d’aquest paisatge indiferent.
I em plau l’estona virolada:
gent d’amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.
I l’home humil que a l’aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l’espardenya
i el farcellet i el vestit blau.
Aquí jo veig que el món se m’obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!
Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l’ànima nua
sense cap mica de recel.
Estimo l’horta desolada;
el presseguer ensopit quees mor,
i l’arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d’or.
Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!
Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.
Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l’herba virginal.
Digue’m les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil.lament.

Fatima Pantoja: Higueras (Paisatge de Yecla)

Accés al blog de la pintora:
Bloc de Fatima Pantoja

Santiago Rusinol: Son Moragues (1903)

Poema sense acabar (Joan Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor)

Quin doll d’aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna s’afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capriciós i destre
plau-li besar l’amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.

Salvat, Ramon (2010). Khora (Mikonos)

La Niki seu a la taula d’un petit local a l’aire lliure, enmig de les característiques parets blanques. Assaboreix un iogurt i observa la gent que passa.[…]

—I, a més, Míkonos és súpermaco, amb tots aquells carrerons, els pubs, les discoteques, les botigues que sempre estan obertes! Me n’hi vaig a viure!

            […] Després a menjar alguna cosa cap al port, a Little Venice. És tot ple de bars! Es menja millor que en els restaurants! Feta i amanida, pita gyros, la versió grega del kebab amb salsa tsatsiki i paprika! I jo em torno a demanar moussaka, que m’agrada moltíssim! Total, després, d’activitat física per digerir, no me’n falta!

Moccia, Federico (2008). Perdona si et dic amor. Barcelona: Proa. (Pàg. 592-593)

http://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%ADkonos

Cezanne, Pau Manzanas (1879-1800). Préssecs, peres i raïms

Ton seny, oh previsora, de mon delit és causa.

De l’arbre en primavera vas respectar la flor

i ara tos braços nus m’allarguen com un do

el fruit perfecte, arrodonit amb pausa.

El teu esguard s’ha fet un destí que em vigila.

Semblen els préssecs més rodons en els teus dits.

Apagues cants de cel i fresses de la vila:

ets tota com un dia d’agost que no vol crits.

Ja de l’estiu van coronant-te les diades

per dol en les memòries dels dies que vindran.

El ventijol s’adorm, les fulles són fermades,

l’aigua reposa amb una claror que està sotjant.

Quan alces el teu braç la fruita se’t convida;

ella obeeix tes ordres en veure que ets millor:

és més harmoniosa la teva perfecció,

més graciosament arrodonida.

En paga de ta ofrena, per a ta boca aparta

fruita de besos aturada en mon brancam;

són determini, són domini i són lligam

i prengueren saó, lentament, de mirar-te.

Carner, Josep (1994). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62

Més sobre Josep Carner en aquest bloc

Castillo, Pilar (2009). Mmmmmelocotones

• L’olla ben bullida / a tothom convida.
• Escudella que bull massa / té gust de carbassa.
• L’olla destapada / pel gat serà menjada.
• Olla mal remenada / olla esguerrada.
• Olla gran, / molta verdura i poca carn.
• La casa ben regida / al migdia escudella / i al vespre amanida.
• Bona olla cada dia / ens arruïnaria.
• A les taules ben parades / qui no menja escudella / no menja faves guisades.
• En escudellar / coneixes qui bé t’estima.
• Amb escudella i bon vi / no et faci por el camí.
• A l’hivern, / escudella i vi calent.
• Amb l’escudella beu una vegada / dues amb el peix / i amb la carn tres.
• L’escudella i la pitança / bufar-la és mala criança.
• La bona escudella / fa bona costella.

• Molta verdura i poca carn / escudella per matar de fam.
• Per qui no pot rosegar / l’escudella és el millor menjar.
• Escudelles a plats / i olives a estives / i t’allargaràs la vida.
• L’escudella a taula / santa paraula. 

Joan Amades (2002). L’escudella. Tarragona: Ed. El Mèdol

Pedra en sec: marjades de cítrics (Sóller, Mallorca)

El cel prepara secrets

murmuris de mandarina.

I les riberes del vent

esgarrien taronjades.

Jo tasto vergers. M’ajec

damunt valls encoixinades.

Les fulles alcen frescor

i aixequen ventalls de gràcia,

cortinatges de perfum,

cortesies tremolades.

L’oratge pinta perfils

de caramel dins l’oratge.

El cabell se m’ha esbullat

i tinc l’ombra capgirada.

El sucre de l’aire em fa

pessigolles a la cara,

amb confitures de flor

i xarops d’esgarrifança.

Unes cuixes de marquesa

em repassen l’espinada.

Quan el setí es torna gel

sembla que es faci de flama.

El vicari compareix

amb un vas de llet glaçada.

La suor de les aixelles

li travessa la sotana.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1937). Imitació del foc. Barcelona: Edicions 62.

Sobre l’autor: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/bartomeu-rossello-porcel

Àngels, de Perugino (1445-1523)

Quan el refús del gall va esdevenir definitiu, l’àngel davallà altra vegada damunt l’assemblea dels ancians.

—Adonai no ha vist amb bons ulls la vostra reticència als seus desigs, però la misericòrdia de l’Altíssim és infinita i pensa que per una qüestió dietètica tampoc no paga la pena engegar a dida compromisos antiquíssims i solvents. Per això m’envia altre cop entre vosaltres per anunciar-vos les seves consignes. Digueu així a tota la comunitat d’Israel: quan arribi el dia deu d’aquest mes, que cada cap de família aconsegueixi un peix gros, nero o mero, dèntol, orad, sard, corbai, oblada, roger gros, congre o llobarro. Ben escatat, deixeu-lo en cassola terrera amb un dit llarg d’oli en record de les pesades hores de l’esclavatge. Fet a trossos llenceu-li una mica d’all —llàstima no conèixer encara altres vegetals sucosos i odorants—, si pot ser, tendre. Es mig cou tot plegat i afegiu-hi julivert picat i una cullerada d’allioli negat, per recordar que els esporços de l’home no són res si Adonai no hi posa la seva ajuda. Deixeu-ho coure amb dues o tres xicres d’aigua. Una vegada menjat, pengeu al llindar de la casa l’espina sencera del peix, sense trencadissa de cap mena. Així coneixerà l’Altíssim les llars dels seus fidels.

L’assemblea restà en silenci.

—Que tampoc no us està bé? —s’impacientà l’àngel.

Ningú no gosà respondre. Passada una estona, un dels ancians més ancians, prudent però savi, hereu de murrieries eternes d’un poble avesat a la dialèctica, s’alçà des del fons.

—No hi ha millor plat de peix que la vedella amb pèsols —cità un proverbi antic, que cap altre dels presents no coneixia. S’hi afegiren, però, amb inclinacions afirmatives del cap.

—Voleu dir el que em sembla que voleu dir?

Ofèlia Dracs (1985). Boccato di cardinali. València. Tres i quatre (pàg. 54-55).

Perugino

Ofèlia Dracs