[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/MCXShL0E-BA" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
José Gutiérrez Solana (1920) La tertulia en el Café Pombo
Diu Josep Pla a El que hem menjat:
L’atenció requereix temps, una certa calma, una forma de meditació i d’observació aguantada i positiva. Cuinar requereix temps, una certa calma, una atenció evident.
Josep Pla
I de Pla deia Manuel Vázquez Montalbán:
Pla era un punto de vista ambulante con boina, cilicio empleado contra la tentación de cosmopolitismo a la que le condujera una vida llena de viajes profesionales, asumidos como destierros mejor o peor pagados, nunca demasiado bien pagados, según su expreso deseo, desconfiado de la escritura que daba demasiado dinero. Si la boina de Pla era una declaración de principios cósmicos, su paladar pertenecía al país de la infancia como casi todos los paladares, infancia ampurdanesa al calor de una cocina marcada por las texturas de tierra y mar, por el sustrato de una memoria culinaria ensimismada. Nostálgico del paladar de su infancia, Pla tiene una retina balzaquiana ante las nuevas pautas gastronómicas o simplemente alimentarias, desde la sospecha de que al menos en la cocina cualquier tiempo pasado fue mejor y que la sociedad burguesa, pequeño-burguesa para ser más exactos, lo había impregnado todo de adocenamiento y prisa.
Un text de Pla sobre la llebre:
Sobre la situació de la llebre en la península que habitem, recordo haver llegit una frase de monsiuer Alexandre Dumas, una frase de la qual no podria precisar exactament el context ni el lloc on la vaig veure impresa, que diu el que segueix: «Les llebres, en aquesta terra, es tornen velles i blanques, perquè la gent, que prefereix el conill, no les caça».
Que la gent, parlant en general, té, en aquest país, una vaga idea de la llebre em sembla molt exacte. Hi ha persones que no saben quin gust té, i jo en conec prou que no n’han menjada mai. Sense anar més lluny, l’autor d’aquest llibre no ha menjat llebre en aquests paratges més que una trentena de vegades en el curs de la vida. (Fora d’aquí, la cosa ha estat diferent.) Ara, creure, com diu Dumas, que aquí no es mengen perquè no es cacen és absurd. En realitat, aquests animals tan bonics i lleugers no es mengen més perquè n’hi ha molt pocs.
Pablo Picasso (1903) La familia Soler
1918
8 de març – COM QUE HI HA TANTA GRIP, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.
A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:
– Ja saps que avui fas vint-i-un anys?
I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!
La família! Cosa curiosa i complicada…
A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!
Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.
Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l’estona, a la bona de Déu– el que se m’anirà presentant.
Pla, Josep : inici d’El quadern gris
Per continuar llegint: El quadern gris
——————