Revista El Triangle, nº14, 23 al 29 de mayo de 2005
Els catalans de Mauthausen. S’obre un debat sobre el futur de l’associació
El cas Marco fa explotar les tensions internes a l’Amical
Perp Martí
L’entitat ha perdut activistes i molts dels seus membres, els més vinculats als deportats, són contraris a la gestió de l’actual junta que presideix provisionalment la historiadora Rosa Toran, a qui s’acusa d’autoritarisme i de manca de comunicació
És un tema delicat, però se n’ha de parlar. L’esclat del cas Marco, el descobriment que el president de l’Amical de Mauthausen no havia estat mai presoner en un camp de concentració nazi, ha fet aflorar les tensions internes que des de fa molt de temps sacsejaven la vida de l’entitat. La gestió de la junta directiva és vista per un ampli sector dels associats com una mostra d’autoritarisme, manca de comunicació amb els socis i voluntat de protagonisme. Des de la dimissió forçada d’Enric Marco, s’ha fet càrrec de la presidència de l’Amical la historiadora Rosa Toran, que n’exercia la vicepresidència. Amb ella hi ha persones com Jesús Ruiz, el tresorer, i la vocal Margarita Sala, que formen una mena de nucli dur de l’associació.
Un estil prepotent
L’estil de direcció de l’Amical no té gaire a veure amb el dels temps ja llunyans en què va ser fundada per un reduït grup de supervivents amb Joan Pagès i Neus Català al capdavant, als anys seixanta.
La falta d’informació als socis i a diversos membres de la junta per part de l’equip Marco-Toran a l’hora de prendre decisions ha estat un continu motiu de conflictes. Les reunions de la directiva solien desenvolupar-se enmig de fortes discussions. A això, cal afegir-hi que dos dels quatre treballadors de l’entitat són un fill de Toran i una filla de Ruiz, cosa que ha molestat alguns associats. La manera de fer dels responsables de l’Amical va fer que molts membres actius se’n desentenguessin els darrers anys. Un d’ells és Jordi Riera, un figuerenc que va tenir el pare a Mauthausen i ara presideix l’entitat Triangle Blau, creada fa pocs mesos, present a les comarques gironines i que aplega més d’una cinquantena de persones. “Volem divulgar la deportació i fer-ho en un ambient amical”, explica Riera, que continua a l’Amical, però molt desvinculat. És un dels qui s’han separat de l’activitat a l’associació. Enric Urraca, nebot de Juan de Diego, un dels primers republicans catalans a ser enviat a Mauthausen, era vocal d’Amical fins fa una setmana: “Vaig dimitir pel fet d’estar en desacord amb la manera de fer les coses de la junta, una manera una mica estalinista, tot i que reconec que han fet moltes coses i moltes les han fet bé”. Urraca se sent molt vinculat a l’esperit fundacional de l’entitat, que ara creu que s’ha perdut. “Molts ens hem sentit una mica bandejats, hem tingut la sensació de no ser escoltats”. Rosa Toran afirma a EL TRIANGLE: “No tinc constància de cap malestar; el que sí que constato és que hem rebut molts missatges de suport i moltes noves afiliacions”. Per a ella, el problema està tancat. Sobre les acusacions de nepotisme que afecten parents d’ella i del tresorer, diu que “es van fer unes entrevistes i es van presentar uns currículums. El procés de selecció va ser del tot clar”. El problema de fons, però, no és la situació interna o les baralles que es poden produir, d’altra banda inevitables en moltes entitats. El problema és què cal fer amb la memòria. I el paper que ha de tenir l’Amical en el futur. Una veu autoritzada en aquest sentit és Llibert Tarragó, un català fill d’exiliats republicans. El seu pare era Joan Tarragó, matrícula 4355 de Mauthausen, un dels fundadors del Comitè de Solidaritat i Resistència dels Espanyols a Mauthausen, junt amb Joan Pagès, Mariano Constante, José Perlado, Manuel Razola i d’altres. “Vaig conviure vint anys amb el meu pare i us puc assegurar que conviure amb un exdeportat és una experiència molt difícil i que marca per a tota la vida”.
Per a Tarragó, “cal obrir un debat sobre què vol ser l’Amical, cap a on vol anar. Això, a l’Amical de França ja s’està fent, i a proposta dels deportats supervivents, perquè volen que es plantegi si, després d’ells, l’Amical ha de continuar, i què ha de ser. Una associació d’aquest tipus ha d’esdevenir, al capdavall, un centre de recerca?, una associació per la memòria?, què ha de ser?”. Tarragó va ser membre de la junta de l’Amical: “Penso que hi pot haver sorpreses en el cas Marco, sento dolor i crec que l’ambient de treball dins l’entitat ja fa temps que era difícil, amb ganes de dimissió de molts. Potser caldria pensar en un temps de reflexió, o en un començar de nou. La taca és tan gran que sento la necessitat d’una renovació absoluta. En tot cas, les crítiques que jo pugui fer a l’Amical les faré a dins”. Sobre el paper dels mitjans de comunicació en aquesta història, creu que “s’ha de fer un esforç per comprendre l’immens dolor i la ferida oberta que representa aquest tema per als exdeportats i per als seus familiars”.
La història pendent
Llibert Tarragó treballa des de fa quatre anys per la causa dels exdeportats, principalment a França, “però aquesta memòria és europea”. I hi ha batalles pendents de guanyar en aquest àmbit: “França no ha fet encara un reconeixement específic dels deportats espanyols detinguts en el seu territori”.
L’historiador Benito Bermejo, autor de Francisco Boix, el fotógrafo de Mauthausen (RBA, Barcelona), és un dels qui més saben sobre els deportats. Ell és qui ha descobert la mentida d’Enric Marco -i de dos falsos deportats més- i creu que encara s’han de saber coses del que va representar l’horror nazi. “No hem trobat encara -explica Bermejo- documentació sobre les ordres emeses des del règim franquista perquè els republicans espanyols no fossin considerats presoners de guerra sinó apàtrides. És possible fins i tot que aquesta documentació no existeixi. Sabem que el ministre d’Exteriors de Franco, Serrano Suñer, desconfiava del cos diplomàtic i és possible que la comunicació entre ell i les autoritats nazis no seguís el curs habitual”. Ha causat molta sorpresa que els embolics de Marco no hagin estat descoberts per una historiadora com Rosa Toran, autora d’un llibre interessant, Els camps de concentració nazi. Paraules contra l’oblit (Edicions 62, Barcelona). Precisament en aquesta obra s’inclou una breu biografia d’exdeportats i del fals Marco. En el text es diu que el personatge va fugir d’Espanya el 1941 i va arribar a Marsella, on fou detingut per la Gestapo. Però Marsella va quedar, després de la derrota de França, sota les ordres del règim del mariscal Pétain. Fins al novembre de 1942, els alemanys no hi van posar els peus.
Una vida de pel·lícula. El cas té implicacions internacionals
“Nuestro amigo Marco” o un ridícul per a Catalunya
El Govern d’Àustria està indignat perquè l’expresident de l’Amical ha fet un dels prefacis d’una exposició a l’antic camp de Mauthausen
Enric Marco és un supervivent, però no dels camps d’extermini. Home sense passat, mereixeria una atenció especial la seva etapa al capdavant de la CNT durant la transició, enmig de forts enfrontaments interns i l’esclat del cas Scala. Tota mena d’especulacions envolten la seva actuació en aquell temps. Marco va encetar el penúltim capítol de la seva vida, el de l’Amical, quan va aterrar a l’associació d’exdeportats, davant la sorpresa de tothom, i va entrar a la junta directiva que aleshores, el 2000, presidia Joan Escuer, un expresoner d’edat molt avançada i salut precària. Sembla que l’havia recomanat Josep Zamora, home voluntariós i que va treballar molt pels expresoners, antic membre de la Resistència francesa. El fet que Zamora no hagués estat als camps d’extermini alemanys explicaria que hagués estat relativament fàcil per a Marco enganyar-lo. En canvi, qui no se’l va creure mai, segons fonts de l’Amical, va ser Antoni Roig, antic secretari d’organització de l’entitat en temps de Joan Escuer de president. A poc a poc, Roig va anar desvinculant-se de l’entitat, a mesura que Marco hi anava agafant protagonisme. El 2003, un Escuer ja molt malalt -moriria poc després- va deixar la presidència, que va passar a Marco, ja que era l’únic “deportat” de la junta i en un clima de tensions internes sempre presents. Sembla que Roig posava obertament en dubte les afirmacions de Marco que havia estat pres a Mauthausen i a Flossenburg, i mostrava les seves credencials dels governs francès i austríac que el reconeixien com a deportat. Unes credencials que Marco, evidentment, mai no podia mostrar. Corren per Internet versions semblants a aquesta (www.rebelion.org). Roig va morir al juny de 2004; Zamora, al gener de 2005.
Indignació a Àustria
El cas Marco té implicacions internacionals perquè el tema dels deportats afecta tot Europa. Enric Marco ha estat la imatge dels expresoners catalans a Europa. Fa dues setmanes es va inaugurrar al Lloc de la Memòria de Mauthausen, a l’indret on va estar el camp, una gran exposició sota el títol “Imatges de Mauthausen”. El Govern d’Àustria, a través del Ministeri de l’Interior, administra el centre. En ocasió de la mostra es va demanar a un seguit d’entitats d’expresoners que enviessin material gràfic per a l’exposició i s’ha editat un catàleg amb aquest motiu. Entre els autors del prefaci hi ha la presidenta de l’Amical francesa, membres del Govern austríac i, of course, l’inefable Enric Marco. Aquest titula el seu text “Un llegat per al futur”, i parla en plural, “nosaltres, els qui vam patir…”. El descobriment de la gran mentida ha causat una gran indignació en el Govern austríac. En el moment d’inaugurar-se l’exposició, algú va demanar que es retirés la distribució del catàleg, però ja era massa tard. A França s’inaugurarà aquesta mostra el 22 de juny i s’ha decidit eliminar de “manera industrial” les pàgines del text de Marco.
Problemes de memòria. Mentides diverses, negacionistes i aprofitats
Impostures des del començament
Binjamin Wilkomirski
Es va fer famós el cas de Binjamin Wilkomirski, autor de l’obra Fragments d’una infantesa en temps de guerra, editada a Alemanya el 1995. Era una mena de llibre de records del seu autor, que es presentava com un jueu originari de Letònia que havia estat internat a Auschwitz. L’autor va ser convidat a programes de televisió i a fer conferències i va gaudir d’un període efímer de popularitat. Aviat es va descobrir que la seva història era una suma de falsedats. Wilkomirski ni era jueu ni va estar mai en un camp.
Dos mentiders cara a cara
El cas d’Antonio Pastor
L’historiador Benito Bermejo ha descobert altres “Marcos”. Un d’ells era Antonio Pastor, de Granada, que acaba de morir després d’una llarga malaltia. Tot i així, Canal Sur ha donat la notícia com la mort de “l’últim deportat andalús”. Ni és l’últim -encara en viuen alguns-ni de bon tros deportat. A pesar d’això, Pastor, al costat de Marcos i d’un altre mentider, García Peluyera, d’Astúries, van assistir a l’acte celebrat fa mesos al Congrés dels Diputats en homenatge als deportats. Es dóna la circumstància que Marco i Pastor es van trobar l’any passat en l’enterrament d’un antic presoner. Aleshores, algunes persones van comentar a Marco que hi havia sospites que Pastor no era qui afirmava ser. La resposta de Marco va ser antològica: “No importa, si fa una tasca positiva de divulgació del que va passar, no li donem més voltes”. En realitat, s’estava defensant ell mateix.
El revisionisme es frega les mans
Demagògia a la xarxa
Diversos portals d’Internet han esdevingut novament la pista d’aterratge per als ideòlegs revisionistes. L’afer Marco ha donat munició suficient per omplir pàgines i articles que han arribat a les latituds més insospitades. Un dels llocs on s’apilonen més comentaris és el planeta virtual impulsat pel líder neonazi nord-americà David Duke, antic dirigent del Ku-Klux-Klan i actualment fugat a Rússia per un delicte d’evasió de divises. A l’anomenada Stormfront White Nationalist Community, s’hi penja un escrit de Daniel J. Sunpens publicat al butlletí electrònic ultra Libertad Digital, punt de trobada d’articulistes com Jiménez Losantos o Amando de Miguel. El text dedicat a les mentides d’Enric Marco suscita una bateria d’opinions que tant discuteixen l’Holocaust com especulen amb l’existència d’altres invencions referides al règim nazi.
Font: http://www.exilioydeportacion.com/new20050610.htm
Comentaris recents