Minuts per la nostàlgia: el cas Serrat, el 1968
Dissabte, 22 de febrer de 2003 a les 0:08
Informa: Ignasi Fleix
L’afer Operación Triumfo-Beth-Eurovisión darrerament ha ocupat un espai important al fòrum de Racó Català ocasionant des de temperades a abrandades intervencions. Possiblement molts dels que han intervingut en aquests debats ho han fet sense tenir present que no és la primera vegada que un cantant català, i el poble de Catalunya es troba en aquesta disjuntiva. Parlo del 1968, quan Joan Manuel Serrat, després d’haver estat seleccionat per representar TVE a Eurovisión va refusar participar-hi pel fet no poder-ho fer en català. Aquella actitud li va costar un “desterrament” temporal i les conseqüents mesures de repressió econòmica i de mercat. Però la qualitat humana i artística del personatge van impedir que aquestes accions de càstig afectessin la seva dilatada i exitosa trajectòria.
A continuació us transcric literalment un fragment del llibre “La Nova Cançó” de Jordi Garcia-Soler (Edicions 62), on es relata l’afer Serrat-Eurovisión. Malgrat l’extensió del text recomano la seva lectura atenta, perquè la història és sucosa, conté elements velats –motivats per la data de la seva publicació: el 1976- i, a més, considero que es tracta d’un bon material per reflexionar al voltant del tema “OperaciónTruimfo-Beth-Eurovisión” des d’una perspectiva valenta.
La «bomba Serrat»
L’any 1967 va quedar molt clar que l’opció inicial, encara avui plenament vigent, de reivindicació exclusivament lingüística i cultural seria refusada amb força, mentre que la cançó catalana comercialitzada o practicada a través d’un plurilingüisme més o menys clar i evident seria acceptada i, fins i tot, sostinguda per part del sistema cultural establert i tot el complex i poderós engranatge deIs mitjans de comunicació de massa existents al nostre país i, en general, a tot l’Estat.
I com a eloqüent demostració de tot això, la creixent ascensió de Joan Manuel Serrat. Televisión Española li donava suport i amb ella, com a curiós reflex, tots els mass media nacionals i estatals. Així ens ho explica l’Àngel Casas:
«Joan Manuel Serrat, com la resta de cantants nascuts a l’ombra de la “nova cançó”, havia tingut més aviat poques oportunitats a Televisión Española. La veritat és que per a TVE, Serrat practicament no existia. Devia ser un més deIs qui cantaven en català o, en el pitjor deIs casos, un d’aquests cantants “que fan política”.
»Això no obstant, ja l’any 1967, Joan Manuel Serrat i les seves cançons havien creuat l’àmbit estrictament català i els seus discs començaven a treure el cap en alguns establiments de Madrid.
»”El Gran Musical”, el programa “pop” de la Cadena SER, s’havia apuntat un exit fins i tot a Catalunya -on aquesta emissió mai no arriba a tenir l’èxit viu que tenia a la resta de la península-, en oferir la seva hora de programa la veu, la guitarra i les “petites coses” de Joan Manuel Serrat, després d’haver estat “punxant” durant moltes setmanes el disc que contenia la Cançó de matinada.
»El clima era eufòric i l’èxit fou abassegador. Serrat, en català, es convertia en l’ídol de tota Espanya.
»¿ Un triomf de la nova cançó o una mostra de la subtil habilitat madrilenya per integrar els de “províncies”?»
El cert és que Serrat, cantant encara només en català, s’havia convertit en el nou ídol de la cançó popular a tot l’Estat espanyol. La seva Cançó de matinada, sens dubte la seva creació millor i més sensible, va ocupar molt de temps els primers llocs de totes les llistes d’èxits espanyols, i en Serrat es va convertir gairebé de sobte en l’indiscutible successor de Raphael a nivell de grans masses. Sorgit del grup Els Setze Jutges i cultivador d’un estil que rebia, a parts iguals, influències d’alguns grans cantautors francesos -Jacques Brel, sí, però encara molt més Guy Beart i, en menys grau, Salvatore Adamo- i de les tonades espanyoles d’anys anteriors, en Serrat havia sabut connectar ‘amb la sentimentalitat popular d’aquella època, amb el gust massiu de sectors amplis de públic, i ho havia fet cantant en català. EIs seus èxits es multiplicaren vertiginosament, en un crescendo molt notable. L’1 d’abril de 1967, després de la Jacinta, en Marian Alberó i Joselyne Jocya, en Serrat ocupa la segona part d’un parell de recitals que se celebren al Palau de la Música Catalana –fins llavors només en Raimon havia actuat allí tot sol, tot i que més tard també ho han fet, a més del mateix Serrat, en Lluís Llach, en Francesc Pi de la Serra, l’Enric Barbat, l’Ovidi Montllor i la Maria del Mar Bonet. Poc temps després d’aquells recitals triomfals, que ,ja marquen el seu llançament al més alt nivell de popularitat, en Serrat és considerat «important de l’any», en un concurs de caràcter gairebé oficial, i els premis i els reconeixements públics a la seva tasca arriben un rera l’altre. I també arriba la crisi, que un cop més té com a catalitzador la concessió anual del Gran Premi del Disc Català; aquell any l’obté en Serrat en més d’un apartat i, poc després, també li és atorgat el Gran Premio Nacional del Disco.
Seguidament, gairebé sense solució de continuïtat, corren els primers rumors sobre el bilingüisme imminent d’en Serrat. El mateix Serrat havia declarat que no pensava cantar en castellà «porque no me da la gana»… Però li va donar la gana molt poc temps després. La noticia va sorprendre alguns, la majoria, mentre que d’altres, defensors, de totes totes, del cantant, la van considerar absolutament lògica i normal. El 16 de gener de 1968 surt una noticia igual de sorprenent: en Serrat representarà a Televisión Española al Gran Premi de la Cancó d’Eurovisió. Tot i que pugui resultar insistent, potser convé tornar a citar aquí l’Àngel Casas, sens dubte un dels comentaristes musicals més informats sobre tot el que va succeir llavors :
«Pel desembre de 1967, en Joan Manuel Serrat es converteix en artista de Novola per a tota la seva producció castellana. Per a aquesta operació hi ha cançons preparades per tal de començar el llançament. Però el més urgent ara és enviar a Televisión Española unes cançons que siguin possibles candidates a participar al Festival d’Eurovisió que se celebrà I’any vinent, car el termini d’admissió acaba I’últim dia d’aquest desembre.
A la crida de Televisión, han acudit com mosques les cases discogràfiques. Hom dóna per suposat que en el proper certamen eurovisiu TVE tirarà la casa per la finestra per promocionar el cantant designat. Promoció televisiva i gratuïta, cosa que no passa cada dia.
De fet, encara no parlen de cantants, sinó de cançons, però el fantasma d’en Serrat a Eurovisió ja comença a fer-se present. Informacions de sota ma, trucades amb preguntes inoportunes… Més reunions al despatxet de l’Escamilla. [Segons l'Àngel Casas, "en Salvador Escamilla era, llavors, el primer showman de la radiodifusió espanyola", com deien els anuncis i les targes de Radioscope, el programa radiofònic bilingüe que presentava diàriament des deIs micròfons d'EAJ-l Radio Barcelona. El programa havia donat entrada, d'una manera pionera i indiscriminada, als noms que sorgiren amb la nova cançó deIs primers anys: en Serrat, en Raimon, en Pi de la Serra, la Guillermina Motta, l'Enric Barbat, la Núria Feliu, etcetera, posaren al costat de l'Escamilla; prop del pastís, a les fotografies que encara es conserven de les celebracions deIs primers aniversaris de l'emissió. Amb els rumors, les radicalitzacions i les tibantors, en Salvador Escamilla, en nom de la fidelitat a l'amic i fent gala d'una habilitat professional sense límits, es va posar de la part d'en Serrat. El va defensar amb vehemència més que amb arguments, amb l'instint de la fidelitat més que amb la raó, i va llançar atacs furibunds -atacs privilegiats, per dir la veritat- contra els qui no formaven en les files serratistes.]
En Serrat ja ha decidit el seu futur televisiu i bilingüe, i, per la seva condició de fill d’aragonesa i català, fa broma sobre aquesta propera situació que ja s’ha signat de forma oficial al despatx de Zafiro.
“Yo, bilingüe…, bilingüe”.
Per a la candidatura d’en Serrat -tot i que es tracta d’una presentació de cançons, cal no oblidar que la imatge de l’intèrpret sol ser decisiva- hom ha presentat dos temes: un del mateix Serrat, que anirà inclosa les properes gravacions, Los titiriteros, i un altre del Dúo Dinámico, que, tot i que no són artistes Zafiro, pertanyen a la colla artística de Lasso de la Vega. La, la, la n’és el títol, i serà la cançó designada, No obstant, en Serrat, conscient de la concessió que significa el fet no solament d’anar a Eurovisió representant un mitja estatal, sinó també de fer el joc d’interpretar una cançó fluixa i descaradament comercial, pressiona els directius de la seva nova casa discografica per tal que ells convencin els capitosts de Televisió sobre el poc adeqüada i fluixa que és aquesta cançó.
L’equip d’experts de TVE dictamina que Los titiriteros és millor, però que La, la, la té unes característiques idònies per a la mena de certamen que és Eurovisió.
Ja esta decidida la cançó, La, la, la. Ja esta decidit l’interpret, en Joan Manuel Serrat. Per a Televisión Española la integració d’en Serrat en l’engranatge paraoficial és summament positiva i important. És allargar una mà cap a un moviment cultural que cada cop augmentava la seva imatge de “proscrit”. És desautoritzar els qui acusen Televisión Española de marginar la cultura i la cançó catalanes. És afillar un home que, dins de tot, també ha dit coses, i en català, a canvi d’una petita concessió.
Serrat té fusta d’ídol. Fins i tot d’ídol més d’aquesta època que el mimat Raphael. I es perfila com el més directe rival del “niño”; per tant, millor tenir-lo dintre. Serrat a Eurovisió! ».
Tot i que és molt extensa, la citació ens situa clarament en tot un procés molt curiós, que pocs dies després, el vint-i-cinc de març, explotarà en allò que fou anomenat la «bomba Serrat», en anunciar-se públicament, mitjançant una estranya carta del cantant, que es nega a representar TVE a Eurovisió sinó canta en català. Malgrat haver presentat ell mateix cançons en castellà a la preselecció, malgrat haver acceptat tota la campanya de promoció duta a terme per tota Europa i malgrat haver fet ja els enregistraments corresponents, Serrat assegura que només anirà a Londres si pot cantar el La, la, la en català. Val a dir que allò sorprèn tothom.
Que ha passat? Pel que sembla, poc temps després de la designació oficial d’en Serrat com a representant segur de TVE a Eurovisió, algunes importants forces vives catalanes, relacionades amb determinats estaments bancaris, culturals i discogràfics de la Ciutat Comtal, celebraren tres reunions decisives -en un bar cèntric la primera, en els despatxos de dos destacats advocats barcelonins les dues restants- i com a resultat de les reunions es gestiona, de primer amb Lasso de la Vega i més tard, a París, directament amb el mateix Serrat, un fer marxa enrera sobre la decisió inicial. Es cercava, per damunt de tot, un cop d’efecte teatral que ajudés a salvar la imatge pública del cantant, francament deteriorada aleshores a Catalunya, a causa del seu canvi d’actitud. Davant d’altres postures de tarannà més radical, sembla que fou el mateix representant del cantant qui va proposar finalment la idea que en Serrat cantés una sola estrofa en català, la qual cosa podria satisfer ja un bon nombre dels seus seguidors de primera hora. Sigui com sigui, els fets s’esdevingueren aleshores a una velocitat realment insospitada: el cantant es va quedar a París esperant notícies i rebent diverses visites importants, mentre Lasso de la Vega viatjava cap a Barcelona i anunciava la decisió del seu representat, mitjançant una carta oberta que causa autèntic astorament entre els informadors locals. Les reaccions populars foren lògicament contradictòries i per uns moments es va ser a punt d’arribar a un acord, prèvia concessió mútua per part d’en Serrat i de TVE. Però arriba, com no podia deixar de passar, la fatídica trucada de les altures, i tot se’n va anar en orris de cop i volta: en Serrat fou urgentment substituït per la Massiel, la cantant madrilenya va guanyar a Londres -«i Una nueva Agustina de Aragón!», va titular-ho algun diari amb afanys sensacionalistes- i s’obrí un curt període d’absoluta prohibició radiofònica i televisiva sobre les cançons, la persona i fins i tot el nom del cantant barceloní -no obstant, la prohibició fou de curta durada en el terreny de la ràdio i a TVE s’acaba més recentment arran de la reaparició d’en Serrat davant les cameres de TVE en un recital molt ampli, presentat el mes de març de 1974 amb gran aparat publicitari, com a senyal de la tan anunciada i esbombada «apertura»… «La prohibició sobre Serrat -escriu l’Angel Casas, poc després del triomf de la Massiel- segueix vigent. Això, però, no és motiu perquè les cançons del català, un cop asserenat i reincorporat a poc a poc, vagin filtrant-se per tal d’esdevenir al nou i indiscutible número u dels show-business.
L’afer La, la, la empal·lideix i Serrat queda, guanyant insòlitament la seva batalla amb TVE. Rient-se’n una mica, potser. Posant en evidencia el fet que un organisme oficial com Televisión Española fa ús, sense cap mena de dubte, de les llistes negres.»
Font: http://www.racocatala.cat
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Comentaris recents