[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/O5tKG39G6Qk" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

• Viquipèdia

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/fjoWCdzhuFI" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

• Viquipèdia

Text:

El Picasso català
dimarts, 15 d’agost de 2006 | 13:08h

Pablo Ruiz Picasso arribà a Barcelona a l’edat de 14 anys, en poc temps s’integrà a l’elit intel.lectual i modernista barcelonina, els anys a la capital catalana foren claus pel seu desenvolupament artístic, probablement sense Els Quatre Gats la carrera del pintor hauria seguit un camí molt diferent i parlaríem de Georges Braque com l’únic iniciador del cubisme. Picasso era un pintor d’unes qualitats realment excepcionals, això és vàlid tant a Màlaga com a Galícia, igualment fora de Catalunya hauria arribat l’èxit i hauria estat un pintor conegut a la seva època, però és de suposar que sense l’empenta de la influència d’artistes com RUSIÑOL, Casas o Nonell, hauria trigat molt més a trencar amb l’estil academicista que li imposava el seu pare, avui en dia no seria un pintor gaire conegut fora del territori espanyol. He posat Rusiñol en majúscules pel convenciment que la fascinació que provocava a tothom el paisatgista català deuria influenciar fortament Picasso, no en va és coneguda l’afició de Pablo Ruíz per “El Greco” -afició que també mostrà Dalí anys més tard-, i curiosament fou Rusiñol qui en va recuperar la memòria quan a l’Estat espanyol El Greco era gairebé desconegut o bé ignorat i ridiculitzat. La història oficial però sembla decidida a ignorar expressament els fets, tot i que Picasso parlava català tan habitualment com ho feia en castellà o francès i que ell mateix es considerés català, les senyoretes que podeu veure a la fotografia són considerades per mig món tan franceses com el formatge de Camembert, el quadre, -pintat i inspirat a Barcelona- és sempre titulat “Les senyoretes d’Avinyó” i mai com s’hauria de dir correctament “Les senyoretes del carrer d’Avinyó”. Igualment la majoria de les biografies, inclús les editades a casa nostre, minimitzen la influència catalana de Picasso, la referència és sempre com a pintor malagueny i se’n destaca sempre la seva espanyolitat exagerada aprofitant la seva afició a la tauromàquia. La realitat però sempre és molt més complexa que els esquemes simplistes que la cultura oficial intenta imposar.

malagueño nació y murió
de pantalón corto en Galícia, de largo ya en Barcelona,
de acordeón universal en Francia
ciudadano de la libertad.

(Jose Manuel Alonso –Picasso, Neruda, Casals, Pablos universales)

En aquests temps en què sembla que electoralment interessa mostrar com a català només tot allò que es fa i es desfà al Principat, caldria que paréssim atenció en casos com aquest, sembla com si només poguéssim considerar com a catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya i presenten un bon índex de mediocritat, quan la fama creua les fronteres, llavors en diem simplement, espanyol. Ara però és l’hora dels catalans ens diuen, “visca la mediocritat!” hauríem de contestar, per ser conseqüents.

Font: Els blocs de Vilaweb