El Bloc de les Ciències Socials a l’ESO i al Batxillerat

By rob Dubai 2009

By rob Venècia a Dubai

By rob Dubai, amb textos en castellà

By rob Dubai, textos en anglès

By rob Dubai, textos en portuguès

By rob Dubai, textos en portuguès

Més materials: Burj Al Arab Hotel: Dubai, Emirats Àrabs Units

Text 1

L’encara en construcció torre Burj Dubai ja és l’edifici més alt del món

Rascant el cel La pugna per ser més a prop del cel no s’atura, i en les últimes hores la torre Burj Dubai ha batut el rècord de ser l’edifici més alt del món. Encara està en construcció, però ja supera de 8 metres la torre Taipei 101, de 508 metres. L’alçada final exacta és un secret, però el més probable és que faci 808 metres.

L’edifici més alt del món ha deixat de ser la torre de Taipei 101, a Taiwan. A partir d’ara si volem admirar el gratacel més imponent del planeta haurem d’anar a la Unió dels Emirats Àrabs. La torre Burj Dubai, encara en construcció, ha arribat als 512 metres d’alçada -amb 141 plantes- i supera de vuit metres el rècord del Taipei 101, que, amb 508 metres, feia tres anys que ocupava la primera posició d’aquest rànquing. La torre de Dubai es va començar a construir el 2004 i es preveu acabar-la l’any que ve. La seva alçada exacta és un secret, però el més probable és que acabi fent 808 metres.

L’arquitecte nord-americà Adrian Smith va dissenyar la torre Burj Dubai pensant en situar-la a Austràlia, anomenar-la Grollo Tower i amb una alçada de 560 metres, suficient per ser l’edifici més alt del món. D’aquell projecte inicial, però, no en queda ni el disseny, que havia de ser en forma de prisma amb una punta il·luminada.

La idea va anar evolucionant i acostant-se cada cop més al cel. Un cop decidit que el seu emplaçament seria Dubai, ja se sabia que superaria els 700 metres. En aquest moment també es va decidir que l’edifici prendria la forma d’una flor que es cultiva als Emirats Àrabs Units i a la Índia, la Hymenocallis, i que estaria basat en els arcs àrab. La proposta deixava entreveure un edifici de 808 metres i 189 pisos, que es creu que serà l’alçada final tot i que s’ha especulat que pogués arribar als 1.011 metres amb 216 plantes.

El Burj Dubai serà la seu d’un gran complex comercial i residencial que té un pressupost de 8.000 milions de dòlars, dels quals uns 800 milions correspondrien a la construcció del gratacel.

El regnat de Burj Dubai com a gratacel més alt del planeta, però, podria ser curt si es concreta la construcció d’una torre solar a Buronga, a Austràlia, que podria tenir una altura estimada de prop d’un quilòmetre. També l’estructura Al Burj, a la mateixa ciutat de Dubai, ha estat aprovat i podria tenir 1.200 metres. També dos edificis més que ja han estat aprovats, la torre Mubarak al-Kabeer, amb 1.001 metres d’altura, a Kuwait, i un altre gratacel de 1.022 metros a Manama, Bahrein, poden plantar cara a Burj Dubai.

Font: Telenotícies, 21-07-2007

By rob

Text 1:

Spencer Tunick fotografia una multitud nua per protestar contra el canvi climàtic

Centenars de persones despullades han format una “escultura vivent” a la glacera Aletsch de Suïssa per cridar l’atenció sobre el canvi climàtic. Aquesta imatge ha estat fotografiada pel novaiorquès Spencer Tunick, famós per les seves imatges de multituds despullades en llocs públics a tot el món.

Tunick s’ha proposat posar èmfasi en els efectes de l’escalfament global a les glaceres suïsses. La iniciativa ha comptat amb la participació de l’organització ecologista Greenpeace que ha advertit que les glaceres suïsses hauran desaparegut el 2008 si l’escalfament global segueix al mateix ritme. La sessió fotogràfica s’ha fet tenint cura per a no causar cap impacte sobre l’ambient. Durant la sessió les temperatures han rondat els 10 graus.

Font: La Malla.net, 18/08/2007

Text 2:

El fotògraf Spencer Tunick bat el seu propi rècord i aplega 20.000 persones nues a Mèxic

Un mar de 20.000 nus El fotògraf nord-americà Spencer Tunick torna a superar el seu propi rècord i reuneix 20.000 persones nues a Mèxic, per formar part de les seves peculiars fotografies. La plaça del Zócalo, la tercera més gran del món, ha estat l’escenari escollit per a la creació de diferents figures amb milers de cossos nus. El 2003, Barcelona ja va aconseguir un rècord quan va reunir 7.000 persones.

El fotògraf nord-americà Spencer Tunick ha tornat a trencar un nou rècord. Ho ha fet a Mèxic, on ahir, prop de 20.000 persones es van despullar per participar en una sessió fotogràfica del polèmic artista. La plaça del Zócalo, la tercera més gran del món, ha estat l’escenari escollit per a la creació de diferents figures amb milers de cossos nus. L’any 2003 Barcelona ja va aconseguir un rècord en congregar 7.000 persones. Però ahir, fugint de la polèmica, Tunick va voler deixar clar que la seva obra no es basa en números, sinó en l’art i les formes. Els precedents:

• El Kûltur Büro Barcelona acull una mostra del fotògraf nord-americà Spencer Tunick
• El Raval exposa les fotografies de nus col·lectius que Spencer Tunick va fer a Barcelona
• Tunick presenta el “making off” de la fotografia feta amb 7.000 persones nues a Barcelona
• Més de 7.000 persones es despullen a Barcelona per posar per al fotògraf Spencer Tunick

Font: Telenotícies, 07-05-2007

By rob

Enllaç: WCS

* Títol Maltractament familiar i violència de gènere
* Programa Dies digitals TV
* Idioma Català
* Producció CCRTV
* Durada 13min.
* Àmbit Tutoria
* Àrea Tutoria, Educació per la ciutadania
* Nivell ESO

En aquest capítol es tracta la qüestió dels maltractaments familiars i la violència de gènere.

La Salima, l’Adama, la Kholoud i la Salima viuen a Salt (Gironès). Tenen entre 14 i 16 anys, i coneixen de prop el que és el maltractament familiar i la violència de gènere. És per això que han escollit aquest tema per al vídeo que han fet al taller de “Dies digitals”.

En el programa, a més del seu vídeo, les veiem durant tot el procés de fer-lo i coneixem les seves reflexions sobre la violència de gènere i sobre com protegir-se.

Text:

Les immigrants víctimes de la violència masclista tenen sis vegades més risc de ser assassinades

Les dones immigrants, encara més indefenses Segons un estudi d’Amnistia Internacional, les dones immigrades víctimes de la violència de gènere tenen sis vegades més risc de morir assassinades que no pas les víctimes espanyoles. L’organització ho atribueix als “obstacles” per accedir als recursos que estableix la llei integral contra la violència de gènere i les dificultats per ser autònomes econòmicament i d’accés a la justícia.

Les víctimes de la violència masclista ho tenen encara pitjor si són dones immigrades. Segons un estudi d’Amnistia Internacional, tenen sis vegades més risc de morir assassinades que no pas les víctimes espanyoles, un fet que l’organització atribueix als “obstacles” per accedir als recursos que estableix la llei integral contra la violència de gènere i les dificultats per ser autònomes econòmicament i d’accés a la justícia. La denúncia arriba abans que, aquest 25 de novembre, es commemori el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència de la Dona.

La falta d’intèrprets a les dependències judicials i policials és un dels inconvenients amb què topen aquestes víctimes, un fet que denuncia Amnisita Internacional, que recorda que la llei “suposadament” garanteix aquest dret a les dones estrangeres. També consideren “curiós” que en algunes comunitats auònomes s’hagin “retornat” les partides pressupostàries destinades a aquest servei.Pel que fa a l’autonomia econòmica, la llei només garanteix a les víctimes la “residència en exclusiva” i no un permís de treball, de manera que “moltes dones tornen amb el seu agressor per la precària situació ecònomica en què es troben”.

El document que ha difós l’ONG també recull testimonis d’advocats d’ofici , com un que va dir a una dona: “Et podries haver aguantat, com va fer la teva mare”.

Font: Telenotícies, 23-11-1007

A tota pantalla

Font: Physics Flash Animations by Don Ion (ion@sbcc.edu)

Astronomy: Length of Earth’s Day and Night (371KB)

Font: Web

• Viquipèdia

• Viquipèdia

Text:

El Picasso català
dimarts, 15 d’agost de 2006 | 13:08h

Pablo Ruiz Picasso arribà a Barcelona a l’edat de 14 anys, en poc temps s’integrà a l’elit intel.lectual i modernista barcelonina, els anys a la capital catalana foren claus pel seu desenvolupament artístic, probablement sense Els Quatre Gats la carrera del pintor hauria seguit un camí molt diferent i parlaríem de Georges Braque com l’únic iniciador del cubisme. Picasso era un pintor d’unes qualitats realment excepcionals, això és vàlid tant a Màlaga com a Galícia, igualment fora de Catalunya hauria arribat l’èxit i hauria estat un pintor conegut a la seva època, però és de suposar que sense l’empenta de la influència d’artistes com RUSIÑOL, Casas o Nonell, hauria trigat molt més a trencar amb l’estil academicista que li imposava el seu pare, avui en dia no seria un pintor gaire conegut fora del territori espanyol. He posat Rusiñol en majúscules pel convenciment que la fascinació que provocava a tothom el paisatgista català deuria influenciar fortament Picasso, no en va és coneguda l’afició de Pablo Ruíz per “El Greco” -afició que també mostrà Dalí anys més tard-, i curiosament fou Rusiñol qui en va recuperar la memòria quan a l’Estat espanyol El Greco era gairebé desconegut o bé ignorat i ridiculitzat. La història oficial però sembla decidida a ignorar expressament els fets, tot i que Picasso parlava català tan habitualment com ho feia en castellà o francès i que ell mateix es considerés català, les senyoretes que podeu veure a la fotografia són considerades per mig món tan franceses com el formatge de Camembert, el quadre, -pintat i inspirat a Barcelona- és sempre titulat “Les senyoretes d’Avinyó” i mai com s’hauria de dir correctament “Les senyoretes del carrer d’Avinyó”. Igualment la majoria de les biografies, inclús les editades a casa nostre, minimitzen la influència catalana de Picasso, la referència és sempre com a pintor malagueny i se’n destaca sempre la seva espanyolitat exagerada aprofitant la seva afició a la tauromàquia. La realitat però sempre és molt més complexa que els esquemes simplistes que la cultura oficial intenta imposar.

malagueño nació y murió
de pantalón corto en Galícia, de largo ya en Barcelona,
de acordeón universal en Francia
ciudadano de la libertad.

(Jose Manuel Alonso –Picasso, Neruda, Casals, Pablos universales)

En aquests temps en què sembla que electoralment interessa mostrar com a català només tot allò que es fa i es desfà al Principat, caldria que paréssim atenció en casos com aquest, sembla com si només poguéssim considerar com a catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya i presenten un bon índex de mediocritat, quan la fama creua les fronteres, llavors en diem simplement, espanyol. Ara però és l’hora dels catalans ens diuen, “visca la mediocritat!” hauríem de contestar, per ser conseqüents.

Font: Els blocs de Vilaweb

A tota pantalla 

“L’oblit del passat” dedica el capítol a la restauració de les talles i pintures murals romàniques de Catalunya i Andorra. Així mateix, parla de la necessitat de conservar els edificis modernistes, que ja comencen a mostrar signes de degradació.

Escultures policromades, retaules i pintures murals dels segles XI, XII i XIII, procecedents de les esglésies romàniques dels Pirineus, es van treure, a partir del 1917, dels seus emplaçaments originals per evitar que caiguessin en mans dels col·leccionistes i dels museus estrangers. Ara s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya, ubicat al Palau Nacional, un edifici que va ser l’emblema de l’Exposició Internacional celebrada a Barcelona l’any 1929.

Al cor dels Pirineus, el principat d’Andorra guarda importants tresors romànics, com ara Sant Joan de Caselles, a Canillo. En aquesta església del segle XI hi ha una majestat del segle XII. Es tracta d’una escultura de pedra de Jesucrist crucificat sobre un fons de pintura mural.

L’església romànica més antiga que es conserva a Andorra és la de Santa Coloma, amb fragments de pintures murals. També cal destacar Sant Martí de la Cortinada, on hi ha uns frescos restaurats.

Entre els segles IX i XIII, l’arquitectura religiosa tenia un estil robust i senzill, amb murs gruixuts, absis semicirculars, finestres estretes i una decoració mural austera i sintètica. Aquestes són les característiques de l’art romànic.

A partir de l’any 1917 es van començar a arrencar les pintures de les esglésies romàniques per protegir-les de l’expoli. La tècnica per arrencar les pintures era poc coneguda a Catalunya, així que van ser experts italians els encarregats de dur a terme l’operació.

A esglésies com Santa Maria de Taüll o Sant Climent de Taüll hi ha reproduccions de les pintures originals.

El programa també dedica un apartat a la difícil restauració del monestir de Sant Pere de Rodes. Fundat al segle VIII sobre unes ruïnes romanes, hi són visibles les diverses fases constructives. El monestir el van abandonar els monjos al segle XVIII, i, des d’aleshores, ha estat objecte d’importants robatoris, de manera que molt del seu patrimoni està dispers en col·leccions privades.

Les condicions externes han obligat a protegir amb vidres la portalada del monestir de Ripoll, l’obra escultòrica més rellevant del segle IX.

A la ciutat de Barcelona hi ha un important patrimoni modernista, bàsicament d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. La seva obra va contagiar els artesans que col·laboraven en la construcció dels edificis: vitrallers, forjadors, ceramistes, escultors, mosaïcistes…

Entitats com la Fundació Amatller vetllen per la conservació del patrimoni cultural. L’industrial xocolater Antoni Amatller, interessat per l’art, va encarregar a l’arquitecte Puig i Cadafalch que reconstruís un edifici al passeig de Gràcia i el convertís en una casa que no tingués res a veure amb l’estil de l’època.

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner, és un bon exemple de la combinació de l’art modernista i la utilitat pública. El procés de restauració de l’edifici, però, és força complicat.

També és difícil la restauració d’obres d’Antoni Gaudí, com el Parc Güell o la Casa Milà, coneguda com la Pedrera. Aquest edifici va estar descuidat durant molts anys i no va començar a ser restaurat fins que una entitat financera el va comprar sencer l’any 1986.

Gaudí va morir l’any 1926 i va deixar inacabada la Sagrada Família. El conjunt escultòric de Josep Maria Subirachs a la façana de la Passió ha estat objecte de dures crítiques. Tot i que encara no està acabada, la Sagrada Família ja té algunes parts que han sofert diversos desperfectes.

Font: Edu3

Font: Edu365

Font: Edu365

By rob

By rob

* Títol Els exilis
* Programa Històries de Catalunya
* Idioma Català
* Producció TVC, 2005
* Durada 32min.
* Àmbit Ciències socials
* Àrea Història, Història del món contemporani, Ciències socials, Geografia
* Nivell ESO, BT

“Històries de Catalunya” presenta, en aquest capítol, diferents motius que al llarg de la història han obligat moltes persones a marxar desterrades, exiliades o deportades.

Els moriscos
A finals del segle XVI, l’única religió permesa a Espanya era la fe catòlica. Feia un segle que els cristians havien conquerit Granada, que era l’últim regne islàmic que quedava a la Península. Es va obligar els musulmans a triar entre la conversió al cristianisme o l’expulsió. La majoria es van convertir i a aquests musulmans conversos, i a tots els seus descendents, se’ls va anomenar “moriscos”.

L’exili austriacista
Després de la guerra de Successió, molts dels perdedors, com en totes les guerres, s’han d’exiliar per salvar la vida. Aquesta és la història de l’exili dels catalans austriacistes.

Conservadors, liberals i republicans
Per raons polítiques, Abdó Terradas, polític republicà de mitjan segle XIX, és obligat a exiliar-se i és desterrat diverses vegades.

En lloc d’anar al Youtube,  també podem anar a Edu365 i ¿ a Edu3 ?

· Font de les animacions: BBC

El vaixell de vapor amb roda de pales de Robert Fulton: Web