Category Archives: Història de l’Art

Les senyoretes del carrer Avinyó

senyoretescarreravinyo.jpg

1.gif Quadre a l’oli de Pablo Picasso (245 x 235 cm; Nova York, Museum of Modern Art), pintat a París el 1907, evocant un prostíbul del carrer d’Avinyó de Barcelona, però més conegut amb el nom abreujat i equívoc de Les demoiselles d’Avignon. Hi dominen el blau, el rosa i els ocres, reminiscències del passat immediat del pintor. L’agressivitat de certes línies i de certs colors marca una ruptura amb el concepte clàssic de bellesa. D’estil expressionista, fauve i cubista alhora, mostra una clara influència de l’escultura de l’Àfrica Negra i obre les portes a aquesta darrera tendència de l’art modern.

Font: Enciclopèdia Catalana

1.gif El quadre pintat per Picasso que va donar pas al cubisme en l’art de la pintura, és fet a Barcelona quan Picasso vivia a prop del carrer d’Avinyó i per tant, el seu títol hauria de ser Les senyoretes del carrer d’Avinyó de Barcelona i no com és presenta internacionalment “Les senynoretes d’Avinyó”, nom posat pels francesos per a vincular-lo a la ciutat francesa d’Avinyó i desvincular-lo de Barcelona tot descatalanitzant-lo.

Font: Fundació d’estudis històrics de Catalunya

1.gif El MOMA celebra el centenari de ‘Les senyoretes d’Avinyó’, de Picasso, la pintura que marca l’inici de la modernitat i del cubisme, i estrella del museu americà
Senyoretes centenàries
Lara Bonilla
‘Les senyoretes d’Avinyó’

És l’obra cabdal de Picasso, el punt de partida del cubisme i la pedra angular del Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA). Les senyoretes d’Avinyó (1907), l’obra que va transformar l’art modern trencant amb els valors tradicionals de perspectiva i composició, compleix 100 anys. I el MOMA ho celebra amb una exposició que examina el seu procés de creació.

Les senyoretes d’Avinyó als 100 recull nou estudis preparatoris procedents de col·leccions privades i del Museu Picasso de París. “Picasso va pintar aquestes dones centenars de vegades, en postures, grups i angles diferents”, explica l’organitzadora de la mostra, Anna Swinbourne. A més d’aquest material previ s’exposen les obres Dos nus (1906) i Tors de dona amb gran orella (1907), que apunten la influència que el quadre va tenir en la trajectòria artística del pintor. El reduït nombre d’obres que s’exposen contrasta, però, amb l’intens treball de recerca i preparació que va fer Picasso abans de crear el quadre. Va començar a treballar-hi l’hivern del 1906 produint centenars d’estudis previs abans d’arribar a la composició final l’estiu del 1907. “Espero que després de visitar aquesta mostra, la gent entengui com es va arribar a crear el quadre i l’intens treball de creació que hi ha darrere”, explica Swinbourne, que ha hagut de resumir tot el procés en només una desena de pintures. Admet que hauria exposat un centenar d’estudis, però la manca d’espai -ocupa una petita sala- i de temps així com dificultats logístiques per traslladar les obres ho han impedit.

A Les senyoretes d’Avinyó, Picasso combina els cossos geometritzats dels nus femenins amb la descoberta de l’art africà, que va fer durant una visita al Trocadero de París, després de la qual les cares del quadre es convertirien en màscares. En les cinc figures hi descobrim trets de les estàtues egípcies, de l’art primitiu ibèric, del classicisme grec i de l’escultura africana. Picasso trenca amb les lleis de la perspectiva. A la figura asseguda, cara i esquena hi són visibles al mateix temps i el resultat és “una de les imatges més revolucionàries i enèrgiques de l’art”, assegura l’historiador John Golding.

L’art deixa de ser contemplació i el quadre es converteix en acció. L’espectador s’identifica amb el client invisible de les prostitutes d’un bordell del carrer Avinyó de Barcelona. En els dibuixos preliminars apareixien dues figures masculines que acabaran desapareixent en la composició final i, amb ells, també el missatge moralitzant segons el qual el vici es castiga amb la mort. Molts artistes de l’època van contraure la sífilis en les seves visites als bordells de l’època.

Les senyoretes d’Avinyó suposa el gran salt a l’avantguarda, però en el seu moment el quadre no va ser comprès i crítics, amics i artistes com Henri Matisse van reaccionar amb ràbia o amb burla. Leo Stein el va definir com una estupidesa; André Derain va vaticinar el suïcidi de Picasso, i Braque, molt gràfic, va dir que era “com beure petroli ardent”.

Així, no és estrany que l’obra no s’exhibís fins al 1916. “Per ell, crear aquesta obra era una cosa molt privada”, diu Swinbourne.

En canvi, avui dia les reaccions són molt diferents. “En els últims 100 anys no hi ha hagut cap obra que canviés tant el curs de l’art modern”, diu John Elderfield, comissari del departament de pintura i escultura del MOMA.

El títol de l’obra el va posar el poeta André Salomon. “Les senyoretes d’Avinyó, com m’irrita aquest títol!”, va comentar Picasso al marxant Daniel-Henry Kahnweiler el 1933. Però Avinyó era “una paraula familiar” per ell. “Jo vivia a menys de dues passes del carrer d’Avinyó on solia comprar els meus papers i aquarel·les i a més, l’àvia de Max Jacob era d’Avinyó. Solíem fer moltes bromes sobre el quadre”, recordava Picasso.

L’obra marca també un abans i un després en la història del MOMA. El museu la va comprar a un col·leccionista francès el 1939, coincidint amb el seu desè aniversari, i es va exhibir en el marc de l’exposició L’art del nostre temps durant la inauguració de la nova seu al carrer 53, on continua avui. Des de llavors és el pilar de la col·lecció permanent, que compta amb 54 obres més de Picasso. L’any 1988 va ser l’últim cop que es va cedir (a Barcelona), tot i que les peticions de préstec -i les negatives- són gairebé diàries. “Deixaries marxar la teva ànima?”, argumentava un exdirectiu del MOMA. Cap obra ha rebut un tractament similar al que el museu li ha dedicat en aquesta exposició.

Les senyoretes d’Avinyó es va restaurar per última vegada l’any 2004 i a partir del 30 de maig, una altra mostra, també al MOMA, ensenyarà el procés de conservació de l’obra. Entre altres curiositats, es podrà veure una instal·lació amb rajos X que ensenya els continus canvis en la composició que Picasso va fer directament sobre el llenç.

La celebració del centenari s’ho val. Un sol quadre va canviar el curs del segle XX “obrint el camí per a tot el que va venir després”, diu Swinbourne, inclòs el disseny, l’arquitectura i la planificació urbanística moderna, com recordava el crític John Berger.

Font: Avui, 10 febrer 2008

Girona medieval

Gironès, Catalunya des de l’aire:

[kml_rm movie=”http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/cat_aire/001_69543.rm” width=”352″ height=”288″/]

Girona, Viure Catalunya:

[kml_rm movie=”http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/viure_cat/001_71737.rm” width=”352″ height=”288″/]

Gironès, Comarques.com:

[kml_rm movie=”http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/comarques/001_69642.rm” width=”352″ height=”288″/]

Enllaços:

Download link

Ciudad de la pintura

Andrea del Sarto (Andrea d’Agnolo) Johns (Jasper Johns)
Antonio López (Antonio López García) Juan Gris (José Victoriano González)
Arcimboldo (Giuseppe Arcimboldo) Kandinsky (Wassily Kandinsky)
Bacon (Francis Bacon) Kirchner (Ernst Ludwig Kirchner)
Barceló (Miquel Barceló) Klee (Paul Klee)
Basquiat (Jean-Michel Basquiat) Klimt (Gustav Klimt)
Baumeister (Willi Baumeister) Kokoschka (Oskar Kokoschka)
Bayeu (Francisco Bayeu y Subías) Kooning (Willem De Kooning)
Beccafumi (Domenico Beccafumi) Léger (Fernand Léger)
Berruguete (Pedro de Berruguete) Leonardo (Leonardo da Vinci)
Blake (William Blake) Lucas Jordán (Luca Giordano)
Boccioni (Umberto Boccioni) Malevich (Kazimir Malevich)
Bocklin (Arnold Bocklin) Manet (Edouard Manet)
Botticelli (Alessandro di Mariano di Vanni Filipepi) Mantegna (Andrea Mantegna)
Boucher (François Boucher) Martini (Simone Martini)
Braque (Georges Braque) Masaccio (Tommaso Cassai)
Broto (José Manuel Broto) Matisse (Henri Emile Benoit Matisse)
Brueghel el Viejo (Pieter Brueghel el Viejo) Memling (Hans Memling)
Canaletto (Giovanni Antonio Canal) Mengs (Anton Raphael Mengs)
Canogar (Rafael Canogar) Miguel Ángel (Michelangelo Buonarroti)
Caravaggio (Michelangelo Merisi da Caravaggio) Millet (Jean François Millet)
Carracci (Agostino Carracci) Miró (Joan Miró)
Carracci (Annibale Carracci) Modigliani (Amedeo Modigliani)
Casamada (Albert Rafols Casamada) Mondrian (Piet Mondrian)
Cezanne (Paul Cezanne) Monet (Claude Oscar Monet)
Chagall (Marc Chagall) Morandi (Giorgio Morandi)
Chardin (Jean Baptiste Simeon Chardin) Morisot (Berthe Morisot)
Chillida (Eduardo Chillida) Munch (Edvard Munch)
Chirico (Giorgio de Chirico) Murillo (Bartolomé Esteban Murillo)
Claude Le Lorrain (Claude Gellée) O’keeffe (Georgia O’keeffe)
Clavé (Antonio Clavé) Palencia (Benjamín Palencia)
Constable (John Constable) Picabia (Francis Picabia)
Corot (Jean-Baptiste-Camille Corot) Picasso (Pablo Ruiz Picasso)
Cossío (Pancho Gutiérrez Cossío) Piero della Francesca (Pietro de B. dei Franceschi)
Courbet (Gustave Courbet) Pissarro (Camille Pissarro)
Cranach el Viejo (Lucas Sunder Cranach el Viejo) Pollock (Jackson Pollock)
Dali (Salvador Dali) Rafael (Rafael Sanzio de Urbino)
David (Jacques Louis David) Redon (Odilon Redon)
Degas (Edgar Degas) Rembrandt (Harmennsz van Rijn Rembrandt)
Delacroix (Ferdinand-Victor-Eugene Delacroix) Reni (Guido Reni)
Derain (André Louis Derain) Renoir (Pierre Auguste Renoir)
Duccio (Duccio di Buoninsegna) Rivera (Diego Rivera)
Durero (Alberto Durero) Romero de Torres (Julio Romero de Torres)
El Aduanero (Henri Rousseau) Rose Sélavy (Marcel Duchamp)
El Bosco (Jeroen Anthonizoon van Aeken) Rossetti (Dante Gabriel Rossetti)
El Españoleto (José de Ribera) Rubens (Pedro Pablo Rubens)
El Greco (Domenikos Theotokopoulos) Rusiñol (Santiago Rusiñol Prats)
El Veronés (Paolo Caliari) Saura (Antonio Saura)
Emil Nolde (Emil Hansen) Schiele (Egon Schiele)
Ernst (Max Ernst) Seurat (George Pierre Seurat)
Fantin-Latour (Henri Fantin-Latour) Solana (José Gutiérrez Solana)
Fortuny (Mariano José M. B. Fortuny y Garbo Marsal) Sorolla (Joaquin Sorolla y Bastida)
Fra Angélico (Guido di Pietro da Mugello) Tápies (Antonio Tápies)
François Kupka (Frantisek Kupka) Teniers el Joven (David Teniers el Joven)
Freud (Lucian Freud) Tiépolo (Giovanni Battista Tiépolo)
Friedrich (Caspar David Friedrich) Tiziano (Tiziano Vecellio di Gregorio)
Gainsborough (Thomas Gainsborough) Toulouse-Lautrec (Henri M. R. de Toulouse-Lautrec)
Gaspard Poussin (Gaspard Dughet) Turner (Joseph Mallord William Turner)
Gauguin (Eugène Henri Paul Gauguin) Valdés (Juan de Valdés Leal)
Ghirlandaio (Domenico Curradi di Tommaso Bigordi) Van der Weyden (Rogier de la Pasture van der Weyden)
Giotto (Giotto di Bondone) Van Dyck (Antón Van Dyck)
Gordillo (Luis Gordillo) Van Eyck (Jan Van Eyck)
Goya (Francisco de Goya y Lucientes) Van Gogh (Vincent Van Gogh)
Hernández Pijoan (Joan Hernández Pijoan) van Leyden (Lucas van Leyden)
Hogarth (William Hogarth) Velázquez (Diego Rodríguez de Silva y Velázquez)
Holbein el Joven (Hans Holbein el Joven) Vermeer (Jan Vermeer de Delft)
Hopper (Edward Hopper) Vicente (Esteban Vicente)
il Correggio (Antonio Allegri) Villalta (Guillermo Pérez Villalta)
il Perugino (Pietro di Cristoforo Vannucci) Warhol (Andy Warhol)
il Tintoretto (Jacopo Robusti) Zurbarán (Francisco de Zurbarán)
Ingres (Jean-Auguste Dominique Ingres) Zush (Albert Porta)

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Tunick


Text 1:

Spencer Tunick fotografia una multitud nua per protestar contra el canvi climàtic

Centenars de persones despullades han format una “escultura vivent” a la glacera Aletsch de Suïssa per cridar l’atenció sobre el canvi climàtic. Aquesta imatge ha estat fotografiada pel novaiorquès Spencer Tunick, famós per les seves imatges de multituds despullades en llocs públics a tot el món.

Tunick s’ha proposat posar èmfasi en els efectes de l’escalfament global a les glaceres suïsses. La iniciativa ha comptat amb la participació de l’organització ecologista Greenpeace que ha advertit que les glaceres suïsses hauran desaparegut el 2008 si l’escalfament global segueix al mateix ritme. La sessió fotogràfica s’ha fet tenint cura per a no causar cap impacte sobre l’ambient. Durant la sessió les temperatures han rondat els 10 graus.

Font: La Malla.net, 18/08/2007

Text 2:

El fotògraf Spencer Tunick bat el seu propi rècord i aplega 20.000 persones nues a Mèxic

Un mar de 20.000 nus El fotògraf nord-americà Spencer Tunick torna a superar el seu propi rècord i reuneix 20.000 persones nues a Mèxic, per formar part de les seves peculiars fotografies. La plaça del Zócalo, la tercera més gran del món, ha estat l’escenari escollit per a la creació de diferents figures amb milers de cossos nus. El 2003, Barcelona ja va aconseguir un rècord quan va reunir 7.000 persones.

El fotògraf nord-americà Spencer Tunick ha tornat a trencar un nou rècord. Ho ha fet a Mèxic, on ahir, prop de 20.000 persones es van despullar per participar en una sessió fotogràfica del polèmic artista. La plaça del Zócalo, la tercera més gran del món, ha estat l’escenari escollit per a la creació de diferents figures amb milers de cossos nus. L’any 2003 Barcelona ja va aconseguir un rècord en congregar 7.000 persones. Però ahir, fugint de la polèmica, Tunick va voler deixar clar que la seva obra no es basa en números, sinó en l’art i les formes. Els precedents:

Font: Telenotícies, 07-05-2007

Picasso

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Text:

El Picasso català
dimarts, 15 d’agost de 2006 | 13:08h

Pablo Ruiz Picasso arribà a Barcelona a l’edat de 14 anys, en poc temps s’integrà a l’elit intel.lectual i modernista barcelonina, els anys a la capital catalana foren claus pel seu desenvolupament artístic, probablement sense Els Quatre Gats la carrera del pintor hauria seguit un camí molt diferent i parlaríem de Georges Braque com l’únic iniciador del cubisme. Picasso era un pintor d’unes qualitats realment excepcionals, això és vàlid tant a Màlaga com a Galícia, igualment fora de Catalunya hauria arribat l’èxit i hauria estat un pintor conegut a la seva època, però és de suposar que sense l’empenta de la influència d’artistes com RUSIÑOL, Casas o Nonell, hauria trigat molt més a trencar amb l’estil academicista que li imposava el seu pare, avui en dia no seria un pintor gaire conegut fora del territori espanyol. He posat Rusiñol en majúscules pel convenciment que la fascinació que provocava a tothom el paisatgista català deuria influenciar fortament Picasso, no en va és coneguda l’afició de Pablo Ruíz per “El Greco” -afició que també mostrà Dalí anys més tard-, i curiosament fou Rusiñol qui en va recuperar la memòria quan a l’Estat espanyol El Greco era gairebé desconegut o bé ignorat i ridiculitzat. La història oficial però sembla decidida a ignorar expressament els fets, tot i que Picasso parlava català tan habitualment com ho feia en castellà o francès i que ell mateix es considerés català, les senyoretes que podeu veure a la fotografia són considerades per mig món tan franceses com el formatge de Camembert, el quadre, -pintat i inspirat a Barcelona- és sempre titulat “Les senyoretes d’Avinyó” i mai com s’hauria de dir correctament “Les senyoretes del carrer d’Avinyó”. Igualment la majoria de les biografies, inclús les editades a casa nostre, minimitzen la influència catalana de Picasso, la referència és sempre com a pintor malagueny i se’n destaca sempre la seva espanyolitat exagerada aprofitant la seva afició a la tauromàquia. La realitat però sempre és molt més complexa que els esquemes simplistes que la cultura oficial intenta imposar.

malagueño nació y murió
de pantalón corto en Galícia, de largo ya en Barcelona,
de acordeón universal en Francia
ciudadano de la libertad.

(Jose Manuel Alonso –Picasso, Neruda, Casals, Pablos universales)

En aquests temps en què sembla que electoralment interessa mostrar com a català només tot allò que es fa i es desfà al Principat, caldria que paréssim atenció en casos com aquest, sembla com si només poguéssim considerar com a catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya i presenten un bon índex de mediocritat, quan la fama creua les fronteres, llavors en diem simplement, espanyol. Ara però és l’hora dels catalans ens diuen, “visca la mediocritat!” hauríem de contestar, per ser conseqüents.

Font: Els blocs de Vilaweb