Mite de Sàlmacis i Hermafrodit

Sàlmacis era una nàiade —tipus de nimfa que personifica l’aigua de brolladors, llacs i fonts—. Per altra banda, Hermafrodit era el fill diví del déu Mercuri i la dea Venus (Hermes i Afrodita pels grecs).

Hermafrodit, en la seva joventut començà a recórrer el món. Un dia, arribà a una terra on hi havia un llac meravellós. Es decidí banyar allà, però hi havia algú que l’observava: la nimfa Sàlmacis, que vivia en aquelles aigües. En  veure el cos nu del jove, la  flama de la seva passió s’encengué i un fort desig per ell aparegué. Es tragué les robes i es llençà a empaitar-lo.

Hermafrodit s’adonà de les intencions de la dea menor, i intentà fugir d’ella nadant. Finalment, la noia l’atrapà i intentà abusar d’ell. Com l’heroi desitjava fugir de totes maneres, la noia va demanar als déus que unissin els seus cossos eternament. Aleshores, Hermafrodit tingué genitals masculins i femenins a la mateixa vegada. El jove hermafrodita demanà als seus pares un desig: tothom que es banyés en aquelles aigües acabaria com ell, mig-home i mig-dona.

Aquesta font d’aigües miraculoses s’anomena Sàlmacis, en honor a la nimfa que va intentar abusar sexualment d’Hermafrodit. Del cas del noi mitològic vé el que en biologia s’anomena hermafroditisme de les espècies, que en la raça humana s’identifica com a intersexualisme (persones que presenten una barreja dels genitals masculins i femenins).

Mite de Sàlmacis i Hermafrodit. Il·lustració feta per Antonella Cerdà.