En aquests darrers mesos, les finestres han esdevingut més necessàries que mai. Us proposo que, a l’espai de comentaris, expliqueu literàriament què veieu a través de les vostres i què han significat per a vosaltres. El poema de Miquel Martí i Pol titulat “La finestra” us pot inspirar, però podeu escriure, naturalment, en prosa. Procureu ser originals! Reviseu l’ortografia i la puntuació.
Darrera la finestra, que m’incita,
puc passar hores i més hores
només mirant; i de vegades penso
que potser aquesta quietud
és l’espai més propici per trobar
tot allò que semblava perdut per sempre.
Quant vaig a la finestra, a donar una ullada, sembla un desert. De vegades hi ha gent amb mascaretes com si estiguéssim en un altre planeta. Tinc ganes de sortir tot el dia a l’observar la gent que surt, i anar ràpidament pels carrers com si fos alliberat d’una presó. Però surto al balcó i sento la brisa que em diu:
– Falta cada vegada més poc perquè s’acabi aquest escàndol.
A través de la finestra es veu i s’aprecia la llibertat que anteriorment no érem conscients que posseíem. L’anhel de llibertat s’intensifica amb una ràpida mirada a l’exterior, amb una piscina que, ansiós estic, de poder tastar.
En la meva finestra només es visualitza un bloc de pisos gegant i això fa pensar que l’ésser humà està matant la naturalesa.
A travès de la meva finestra es pot apreciar el carrer i blocs de pisos. En mirar per la finestra sempre em ve al cap la llibertat i la sort que teníem anteriorment en poder sortir amb els amics sense cap mena de problema. En canvi ara no podem fer ni aquesta activitat que tenim tan normalitzada i em fa pensar en la sort que teníem en aquells moments de poder disfrutar amb els amics el teu dia a dia, ja fos al carrer o al fet de només veure’ls a l’institut.
Però no tot és negatiu, cada dia després dels aplaudiments de les 20:00 h un veí posa música i molts dels habitants dels blocs que estan a prop es poden a cantar i a ballar. Aquest fet em fa pensar que tot i estar en una pandèmia sempre hi ha coses bones, és a dir, en aquest cas es pot apreciar com alguns dels veïns es reuneixen cadascú a la seva terrassa i s’ho passen bé amb altra gent.
No sempre tot és dolent.
Habitacions i més habitacions, no hi veig res més. La finestra només em serveix per seguir a casa, res té sentit i vull acabar amb tot. Al final la quarentena, encara que no ho sàpiga, m’està afectant, suposo. No em toca el sol, ni el vent, només l’angoixa de seguir amb vida. M’ho passo bé? Sí. M’ho passo malament? Sí. Val la pena, la vida? No, és simplement una repetició del mateix cada dia, una cosa que no provoca cap canvi en ningú ni en res. Tothom acabarà morint en algun moment, per què hauria d’esperar?
A través de la meva finestra veig una part del que la humanitat ha pogut salvar, amb una bandera que expressa la llibertat del poble català.
Per la finestra de la meva habitació
puc veure molta vegetació.
Un pati ple de plantes
i una muntanya plena d’arbres.
També veig veïns, coneguts i familiars,
espero que tot això passi aviat
per poder sortir, córrer i abraçar
amb total llibertat.
Tot això ha significat una cosa molt important per a mi.
He après a valorar moltes coses,
i a conservar les amistats que realment són valuoses.
Des del meva finestra, es nota la fresca brisa de l’alba, els arbres comencen a il·luminar-se. El sol radia i brilla amb el seu càlid color ataronjat. Al cel tots els colors queden difuminats: de bells roses en el contorn de les muntanyes, a càlids taronges i freds blaus que envolten a el sol.
A la brisa es comença a notar l’olor de les flors i es comencen a sentir els dolços refilets dels ocells que indiquen el nou dia. He descrit com eren els començaments dels dies abans que comencés la quarantena. La meva casa està davant d’un camp verd i per una de les finestres es veu un paisatge preciós al matí. Això em fa pensar en què la naturalesa és preciosa i l’estem destruint a poc a poc. També em fa sentir-me molt lliure
En mirar per la finestra veig un bloc de pisos, que té les parets de color vermell. El tercer pis m’indica els dies que portem a casa. Una mica més a la dreta puc veure la muntanya del Puiggraciós, que hem fa recordar els bons moments que he passat a la muntanya amb la meva família, amics, etc. I cada tarda surto al balcó perquè la freda brisa em toqui la cara, amb l’esperança que tot això acabi aviat.
Des de la meva finestra es pot veure tot. Es pot veure llum, color i una mica d’esperança. Qui diria feia uns mesos que les finestres de casa m’ajudarien a sortir d’un forat negre. Després d’estar tancada tantes hores, el que més m’il·lusiona és veure per la finestra que a poc a poc hi ha més gent pel carrer; això em provoca una sensació positiva que tot sortirà bé.
Jo des de la meva finestra el que veig és la C17 que passa entre el poble d’Aiguafreda i un paisatge molt verd i viu, on en aquesta siutuació no s’escolta res a part de la naturalesa.
Des de la meva finestra puc veure pràcticament tota la Garriga. Veig l’església, els arbres, els edificis, els cotxe. Veig tantes coses fora, però no puc sortir, no puc gaudir de la companyia dels amics, no puc anar a cap lloc i la meva finestra és el que em recorda que fora hi ha una infinitat de coses a fer i aquest aïllament me les ha fet veure. Estic desitjant poder sortir per gaudir-les i retrobar-me amb els amics.
Des de la meva finestra es pot veure part del carrer, es pot veure per on abans jugava, per on abans sortia, però qui sabia que això anava a passar? I ara només penso quina sort tenia abans que podia sortir al carrer.
Quan miro per la meva finestra, puc veure la C-17 i no hi ha cap cotxe, cap soroll i penso com era tot abans, que sempre hi havia tràfic i ara està tot buit. Com si tot allò que hi havia hagués desaparegut. Cada dia penso quant queda per poder sortir, per veure els meus amics.
A través de la meva finestra es veu l’estació de tren de la Garriga i uns quants arbres. Tot i així jo hi veig més enllà del que hi ha. Veig el poble que s’amaga darrere de l’estació i el bosc que acompanya als arbres. Però sobretot veig el temps passar. Veig que els dies passen i no puc evitar sentir que no estic fent res. Només penso en el que podria haver fet amb tot aquest temps desaprofitat. Podria haver après mil coses, riure amb els meus amics, aprofitar moments amb les persones que estimo, en canvi, m’he hagut de quedar tancada a casa mirant com el temps passa per la finestra o a través d’una pantalla.
Sento impotència al veure que no hi puc fer res. Que els dies passin i vagi perdent temps, moments, experiències, persones…no m’agrada en absolut. Portem tants dies aquí a dintre que he oblidat tantes coses. He oblidat com és riure fins a plorar, la il·lusió de fer alguna cosa que t’encanti, la sensació de llibertat.
Miro per la finestra i veig que el temps passa i que no hi ha res a fer.
És llavors, quan estàs al costat de la finestra, que entens la vida. Tornes a veure aquell quadre que has vist una altra i una altra vegada, però és només llavors quan el mires de veritat. Allò que està al nostre voltant, ara, després d’anys, ho saps valorar, i és això mateix el que et fa sorgir un somriure tímid. Estàs enamorat, però no del veí del costat, sinó de la vida, i te n’adones que, sense buscar-ho, has trobat la felicitat.
Per les finestres de casa veig el temps, els dies passar i un virus rodolar. Arbres, vegetació i ocells lliures són. Envejo la seva situació com mai ho havia fet abans. I empresonat com una sardina només m’acompanya la meva família, una pantalla, un ratolí i un teclat. La imatge de la televisió, una ficció; la de la finestra, una realitat.
Assegut a la cadira de la meva habitació, que sembla una presó, em centro només en la part que fa que tots els meus problemes s’esvaeixin. En qüestió de segons ets capaç d’oblidar el que passa al teu voltant i deixes que la teva ànima s’alliberi. El teu rostre es comença a relaxar, la tensió que tenies lentament notes com se’n va… i al capdavall només és una finestra i el crit de “a dinar!” et torna a confinar.
Des de la meva finestra es veu tota la Garriga, que significa la llibertat que ens ha arrabassat aquesta quarantena.
Des de la finestra de la meva habitació veig els patis i els jardins dels meus veïns. Uns patis que cada tarda s’omplen d’aplaudiments en reconeixement a l’esforç que estan fent tots els sanitaris i uns jardins que ens han donat un alè de vida durant aquesta pandèmia i que ens recorden que la vida, com la natura, continuen.
La veritat, no és que miri gaire per la finestra. Un passeig amb els meus gossos m’ajuda a percebre l’estat emocional de la gent que em trobo pel carrer, cada matí i cada nit. La resta del dia no em fa falta mirar per la finestra, ni tan sols imaginar-me com estarà.
A pesar de tindre la sort de sortir, ningú no em traurà la frustració de no poder veure els teus amics. De riure, jugar, fins i tot el simple fet de xerrar cara a cara. Abraçar-los. Són coses que se’ns ha tret a tots.
Blanca Moreno 4rB
A través de la meva finestra, veig fileres d’altres finestres, algunes d’elles adornades amb flors que ara comencen a omplir-les de color. Darrera d’elles, s’amaguen històries de tota mena, gent gran sola, gent que plora la pèrdua d’algú estimat, pares i mares que ara fan de mestres , gent que ha convertit el menjador en gimnàs.
També, veig el carrer que pas a pas recupera el seu soroll, amb nens que gaudeixen d’una estona d’esbarjo o sorprenen amb una visita els avis respectant les distàncies, fills que porten la compra als pares i s’asseguren que tot va bé, esportistes que apareixen com bolets per tots els portals i repartidors que semblen els reis mags entregant paquets sense parar. Veig com tot va tornant poc a poc al seu lloc.
Espero que quan tot acabi, les finestres s‘obrin de bat a bat i tots plegats puguem celebrar-ho.
A partir de la meva finestra veig el carrer, veig gent amb gossos passejant amb el cap cot. Veig els veïns, fent coses per distreure’s. Però vaig més enllà, veig la poca llibertat que tenim ara mateix. Enyoro sortir al carrer, trobar-me a gent i poder fer abraçades. Enyoro gaudir una tarda amb els meus amics i explicar-los-hi qualsevol tonteria. Em sento empresonada, sense poder sortir, com si m’estiguessin retenint, però tot i així continuo mirant per la finestra gaudint del poc aire que entra.
Des de la meva finestra puc veure un munt de cases on de tant en tant es podia intuir que més gent també sortia a gaudir del paisatge. Ara veig veïns i veig persones als seus balcons enyorant els carrers, ara més que cases el que veig són persones.
També, just davant de la meva finestra, puc veure tres pins que proporcionen alegria a aquesta trista mirada del món que tothom reflecteix. Aquests pins estan sempre acompanyats pels ocells, aquells per qui el món no s’ha aturat i continuen saltant d’arbre en arbre per poder passar la primavera.
Per la meva finestra veig natura, i la natura va profundament lligada, ara més que mai, a la reflexió i la conscienciació del mal encara reversible que hem causat.
El que veig principalment a través de la meva finestra són blocs de pisos. Però després miro cap als extrems i veig arbres, natura i muntanyes. Cap a baix trobo el meu patí on molts ocells es posen i el seu cant alegra el silenci extern. El sol sempre hi toca i, sortir a la terrassa, és el millor lloc per llegir el millor llibre. Dolls d’aigua procedents d’una font propera s’escolten i el sentiment d’estiu arriba. Ara que plou tant es veu com s’acumula l’aigua i, encara que no ho pugui semblar, és meravellosa la vista. Però el millor és observar el cel obert sobre tu mateix.
A través de la meva finestra entelada puc veure la figura difusa d’un sòl de pedres blanques i beix, frenat en sec per una muralla de color verd poderós, escalant fins a l’altura d’un home i mig, tancant un recinte de natura i harmonia. Les petites pedres romanen cobrint el principi de les fines tiges d’herbes i plantes amb flors de coloraines i fulles de formes diverses. Al bell mig de tot aquest món, un gran tronc, marró com la terra mateixa, s’aixeca per sobre, fins i tot, de les parets que l’envolten, i explota en una gran copa de fulles del color de la gespa humida, com una gran sala on habiten les fràgils branques i les flexibles fulles, i on el vent passa com un visitant aportant la fresca, com l’aire entra a través de la meva mateixa finestra. En resum, des de la meva finestra es veu el meu jardí.
A través de la meva finestra veig una casa amb una piscina immensa, fet que m’incita a la ràbia tenint en compte que s’apropa l’estiu.
A través de la meva finestra observo la llibertat, que m’inicta a llançar-me per poder agafar-la. Cada mati veig entrar un raig de sol per la part superior, a l’aixecar-me del llit observo la fauna i els cotxes aparcats des de fa mesos i em fa recordar que no puc sortir per una malaltia fascinant, meravellosa, increïble. De tant en tant m’endinso en el meu món mirant de reüll la preciosa finestra i penso: cada dia que passa és un dia menys d’estar tancada, angoixada, amb depressió i ansietat sense poder desconnectar i evadir-me de la família per uns instants.
Des de la meva finestra de casa veig la muntanyeta de la Garriga i això m’incita a sortir a fer la cabra per la muntanya i tornar-me boig.
A través de la meva finestra només es veuen blocs de pisos, aquesta sempre m’ha servit per quan estic estressat mirar-hi a través i relaxar-me.
Des de la meva finestra es veu la meva antiga realitat, on podia sentir-me lliure, on era jo mateix. Ara estic perdut, em costa trobar-me dins les mateixes quatre parets, i la finestra és el punt on em retrobo amb el meu jo anterior, on estic tan a prop i alhora tan lluny de la llibertat.
Lluc Bau Visser
Des de la meva finestra contemplo, cada matí, un seguit de gent acompanyada del que se’n diu el millor amic de l’home. Els pobres animals fan cares llargues, d’anar tot el dia amunt i avall. En aquest cas són la clau de la llibertat. Jo no en tinc d’amic amb quatre potes. Se’n diu el millor amic de l’home, encara que en aquests temps fa el paper d’esclau. Anteriorment, el fet de sortir a passejar amb aquests animal acostumava a ser monòton, per la qual cosa les pobres bèsties es quedaven tancades a casa. Ara que s’han capgirat els papers, els pobres pateixen de fatiga i esgotament. Surten més que mai.
Des de la finestra puc apreciar tranquil•litat, veig la gent fent esport o passejant, veig que no és ni serà el mateix d’abans, tot i així vull sortir a fer el boig amb els amics.
Tot el que teníem va desaparèixer, de les nostres mans i del nostre control.
Ara tot es contempla des de la llunyania, des de l’anhel de sentir allò que vas deixar dos mesos enrere.
La finestra és la manera més pròxima a la realitat que es va esvanir ja fa unes setmanes. Des d’ella puc veure de lluny la casa d’un amic, un familiar, em pot donar una ventada, puc sentir les gotes d’un xàfec caient a la meva pell i respirar un aire diferent al de casa. Es pot veure el cel i queda igual de lluny que quan érem lliures, d’igual manera les muntanyes d’una vall no s’han fet més grans ni els arbres han mort, tot segueix igual, tot i que abans no ho apreciàvem al cent per cent.
En definitiva, podem considerar la finestra una nova pantalla on veiem coses amb les quals tenim fantasies i ens deixen anorreats, absorts; ens absorbeix només veure el que hem deixat enrere sense adonar-nos-en.
Des de la meva finestra sento llibertat, pau. Quan l’obro i miro des del meu cinquè pis veig muntanyes, cases amb famílies esperant a sortir. Sento les orenetes cantant des d’una cantonada, i és que pel matí són qui em desperten. Giro a la esquerra i veig la natura, la muntanya del Puiggraciós i fins i tot Figaró. Giro a la dreta i no veig res més que edificis molt grans i que poc a poc els camps d’herba verda que envoltaven la Garriga desapareixen.
Veig gent passar des de la meva finestra, gent que camina acompanyat o sol, gent que passeja les seves mascotes, gent que va o torna de comprar, gent que es passa els minuts pensant quan tornaran a viure com ho feien abans. Des de la meva finestra veig gent utilitzant els moments on poden sortir a l’exterior i oblidar per un moment com de sols estan.
Ella, perfecta
Cada matinada
quan la veig, m’il·lumina,
i aquella brillantor daurada
Em recorda que comença un nou dia
A través d’ella hi veig coses,
coses en què mai m’havia fixat,
uns testos plens de roses
i unes famílies amb un somriure impressionant
Pisos amb balcons
i portes de vidre admirables,
balcons plens de vida
i habitacions ben plàcides
Cada matinada
Quan la veig, m’il·lumina,
i recordar que això ja està acabant
m’omple el cor sencer de vida
La visió que tinc des de la meva finestra no és res de l’altre món, ja que la meva finestra dona al pati interior. No hi ha res gaire interessant que requereixi la meva atenció. Mai he tingut la necessitat de mirar fora, per això la tinc una mica abandonada.
Quan vull reflexionar i perdre’m en els meus pensaments…, simplement miro el sostre, blanc. La meva finestra m’ofereix massa distraccions com per poder concentrar-me. No tinc gaire interès a veure el gos que prepara un festival de lladrucs cada dia. El fons blanc del sostre és més que suficient per poder meditar i pensar en moments que ara mateix no puc repetir.
Jo vaig cap a la finestra de casa meva i veig el meu jardí, la piscina comunitària, unes quantes cases i algunes muntanyes. No veig mai a ningú pel carrer, està desolat. La veritat és que no em preocupa el temps que estiguem a casa perquè tinc la sort de tenir un jardí i molts germans amb qui jugar.
La finestra, una cosa que abans semblava insignificant; tothom té una finestra, què hauria tenir d’especial? Cada dia es veu el mateix, una imatge monòtona.
Però ara, qui no vol una finestra? Un punt que et connecta i que alhora t’allunya de l’exterior, del desig de llibertat i de les ganes de sortir. El que abans semblava sempre igual, ara em permet distreure els meu pensaments. Són petits canvis els que em donen esperança: un ocell que passa volant, una xemeneia que abans no treia fum traient-ne o simplement els núvols passant pel cel, que com sempre manté el seu color i la seva alegria.
Sentir els rajos de sol i el vent a la cara o perdre la mirada en la paret del bloc de pisos del davant, moments per reflexionar i recordar que d’aquí poc podrem anar a veure els ocells passar ben a prop nostre, podrem parlar amb els veïns de la xemeneia i podrem seure sobre la gespa del camp a mirar com passen els núvols.
A través de la meva finestra observo un món silenciós i acolorit. Sento el cant dels ocells i els raigs de sol que acaricien la meva pell. Tanco els ulls i durant un moment m’oblido de tot. S’esvaeix el terme confinament, els problemes… Bàsicament, experimento la sensació de llibertat i felicitat. Però, quan els obro, em torno a enfrontar amb la realitat.
Al mirar per la finestra, només veig coses que m’impedeixen disfrutar les bones vistes. Només es pot veure gent passar pel carrer i nens cridar.
Darrere la finestra
el món a fora sembla afligit de pena
ja que plora llàgrimes de cristall.
Forta enfiladissa s’enfila pel mur esquerdat,
busca el cel rere el núvols
i la lluna minvant treu el cap,
però no es contempla cap altre astre.
Un balcó, això em mostra la meva finestra,
que amb murs d’alçada m’amaguen del món
del que tant se’n parla
i només el cel em mostra;
aquell que mai s’acaba,
aquell que rere cada tempesta porta calma.
Quan vaig a la finestra i observo sento una tristesa i una incertesa de quan s’acabarà aquest infern. A aquestes altures podem sortir per franges horàries, però sortir al carrer encara em crea una incomoditat dins meu. No podem fiar-nos de ningú i la gent ha entrat en pànic amb tot això del Covid-19. Dins de casa em sento protegit i segur que estic fora de perill.
Quan miro per la meva finestra, el que veig és un paisatge que em transmet pau, sempre que vaig a dormir el miro una estona per poder-me tranquil.litzar i així també per poder tenir un moment amb mi; em va bé després d’un dia cansat. Miro els arbres, el moviment de les fulles amb el vent i em tranquil.litzo molt, seguidament em poso a dormir. És un espai on no hi ha soroll, l’únic soroll que s’escolta és el xiular dels ocells i la fina brisa d’aire que recorre tot el bosc: és el meu espai de tranquil.litat.
Per la meva finestra,
poques coses hi veia:
unes muntanyes
I uns bonics arbres
que cada vegada,
més bonics els trobava.
Quan els observava
de mil records me’n recordava
i encara amb més ganes
tenía de sortir de aquella casa,
tornar a la normalitat
i poder veure ja la ciutat.
Ara ja puc sortir
a donar una volta per aquí,
encara que la mascareta es quedi
esperem que això s’arregli.
Quan miro per la meva finestra, el que veig és un cel transparent i infinit ; em transmet tranquil·litat i segurerat . L’únic lloc on em trobo segur és a casa amb tot això de la pandèmia del Covid-19, també tinc el sentiment de pau al mirar per la finestra ; em va bé per relaxar-me i desconnectar-me del món. És un lloc on no hi ha soroll i et fa imaginar com seria un món sense soroll, no us pregunteu el mateix? Aquesta és la pregunta que em faig cada cop que miro el paisatge .
Quan miro per la finestra, veig un paisatge bonic, amb un cel infinit, que em transmet pau. Se sent el cant dels ocells, i es veuen els arbres mentre toca la llum del sol. Bàsicament el que sento és llibertat quan miro per la finestra.
Quan miro per la finestra, veig un paisatge bonic, amb un cel infinit, que em transmet pau. Se sent el cant dels ocells, i es veuen els arbres mentre dóna la llum del sol. Bàsicament el que sento és llibertat quan miro per la finestra
Per a mi el principi de curs ha sigut molt estrany pel tema Covid-19 i crec que no sóc l’única que ho pensa, ja que el fet de portar la mascareta durant tot el dia, o haver-nos de posar gel a les mans per desinfectar-nos-les és una cosa que ningú estava acostumat a fer i que ha tothom li ha vingut de nou. Com també el fet d’haver de tornar a classe, ja que els estudiants feia molts mesos que no anàvem a classe, sinó que ho fèiem telemàticament i ara que hem començat un nou curs presencialment, és un canvi molt gran, per a estudiants i per a professors.