Tag Archives: Carrera

Gerard Carrera – Diari de la guerra

Hola, em dic Ehrik i tinc 7 anys. Vivia en la capital de Bòsnia i Hercegovina, Sarajevo, situada al centre del país. Aquest és el meu diari que em recorda aquell horrible 6 d’abril de 1992. Llegiu-lo:

6 d’abril de 1992

Estimat diari.

Tot va començar el dia 6 d’abril de 1992.

Jo estava a casa, al bell mig de la ciutat de Sarajevo. Els meus pares van anar a visitar als meus avis, i em van deixar tot sol, en el que seria, el pitjor dia de la meva vida. Tot va succeir molt ràpid, eren les 17:30 h, i de sobte, mentre estava ajagut al sofà mirant la televisió, vaig escoltar una sirena que hauria d’haver durat, si fa no fa, cinc minuts. Després, vaig sentir un soroll molt fort, com si fos el d’una explosió. Corrent vaig mirar les notícies i vaig adonar-me del que estava dient la presentadora:

-Bon dia teleespectadors, ens acaben d’informar d’una notícia d’última hora. Les tropes americanes estan bombardejant els afores de la capital de Bòsnia, Sarajevo. El país ha entrat totalment en gue… Crrrrcrcrrrrrcrcrrrcrcr…shhhhhhhh.

Perfecte. Segurament s’han trencat els cables de comunicació, i per això, no funciona.

De sobte, em vaig quedar atònit. Vaig decidir fugir, ja que la casa dels meus avis, on estaven els meus pares, estava massa lluny i no em donaria temps a esperar-me a que arribessin els meus pares. Probablement la sirena i aquell soroll tan fort que havia escoltat abans eren l’avís de bombardeig i les bombes que queien a les afores de la ciutat. Sense pensar-m’ho dues vegades , vaig anar a la meva habitació, vaig agafar la motxilla i dintre seu vaig posar les coses que vaig creure imprescindibles: un entrepà, aigua, el passaport, el DNI i una farmaciola de primers auxilis. Les bombes s’escoltaven, cada cop, més a prop. Vaig baixar les escales com un llampec i vaig sortir al carrer. Quan ja estava al carrer, no em podia creure el que estava veient: cotxes en flames, esquerdes al terra, la gent abandonant casa seva, etc. Una vegada estava arribant al final del carrer, un avió militar va passar per sobre meu i una bomba immensa va destruir la meva casa, però, per sort, jo no em vaig fer mal i vaig agafar direcció a les afores de la ciutat. Estava trist i desorientat, però vaig decidir anar per la muntanya perquè tota la gent es dirigia cap allà. Com més avançava, més horrible era aquella sensació d’estar tot sol, sense ningú que m’ajudés. Em vaig tapar les orelles i vaig seguir avançant, encara que els sorolls de metralletes, crits de desesperació, tancs, bombes i fusells, no marxaven. La guerra era horrorosa, vaig arribar a veure famílies plorant perquè havien perdut el seus fills dintre la runa de la seva casa, persones mortes o ferides de bala a les parets o al terra de la carretera… Finalment, vaig arribar a les afores de la ciutat i em vaig refugiar en mig dels arbres d’un turó de per allà. Des d’allà les vistes de la ciutat eren esgarrifoses, les cases destruïdes, els avions nord-americans sobrevolant la zona, no havia vist mai una cosa així, i em vaig pensar, per un moment, que allò era un somni.

De sobte, una dona molt simpàtica em va tocar l’espatlla i jo em vaig girar espantat per veure qui era. Aquella dona tenia uns 59 anys i pel que em va explicar, no tenia família.

Em va preguntar que feia sol, i li ho vaig explicar. La dona tenia una gran compassió i va decidir acompanyar-me, perquè no estigues sol.

Així doncs, vaig seguir el viatge amb aquella dona que m’havia dit que es deia Isabel.

Al cap de poca estona, el cel es va enfosquir, però com que la Isabel i jo sabíem que no ens podíem parar a dormir, vam seguir caminant de negre nit.

Finalment, al cap d’una hora, i després de travessar els perillosos boscos frondosos de nit, vam trobar un campament de les tropes bosnianes, on per sort, ens vam poder refugiar i, tan la Isabel com jo, ens vam quedar dormits.

7 d’abril de 1992

Estimat diari.

Ens vam despertar sobtadament, després de que els militars, que estaven vigilant el campament, ens despertessin. Després ens van portar a parlar amb el que devia ser el cap del campament, i el cap ens va explicar que tenien que anar a buscar munició i armes a la costa bosniana i que els podien portar fins allà amb el vehicle militar. Així d’aquesta manera, ells, podien viatjar amb un vaixell pesquer fins a Itàlia, encara que el viatge seria bastant difícil debut a que les tropes americanes vigilaven aquella zona. Sens dubte, la Isabel i jo ho vam acceptar i li vam donar les gràcies al capità. Quan va caure la nit, vam posar-nos dintre del vehicle militar i el conductor va arrencar el camió. El camió era gran i estava pintat amb taques verdes perquè es camuflés. Vam agafar un camí frondós i sense asfaltar pel mig del bosc perquè no ens veiessin. Tot i ser fosc, encara es sentien els sorolls de les bombes, els tancs i tot tipus d’armament americà. Mentrestant, em vaig quedar dormit. Vaig somiar en els meus pares, els trobava a faltar

8 d’abril de 1992

Estimat diari.

A la matinada del dia següent vam arribar vora la costa, i el militar que conduïa el cotxe ens va deixar al mig d’una muntanya, i ens va dir que si seguíem recte, arribaríem a una cala petita on trobaríem un pescador anomenat Fisher que ens portaria fins a la costa Italiana. Ens vam despedir i, la Isabel i jo, vam seguir per on ens va dir aquell home. Ens vam adonar que en aquella zona no hi havien bombardejat tan i vaig notar un cert aire de tranquil·litat. Finalment, ja sentia el soroll de les onades del mar i per fi, vam arribar a aquella petita cala que havia anomenat el conductor. Només vaig veure un petit vaixell ple de xarxes i bastant vell, però de sobte va aparèixer un bon home mariner que ens va saludar i ens va preguntar si érem els dos que havíem vingut amb el militar. Li vam respondre que si, i ell ens va dir que es deia Fisher. Minuts més tard, ja érem dins del vaixell i mentrestant, em vaig menjar l’entrepà mentre pensava en que s’havia fet dels meus pares. En Fisher ens va dir que el viatge fina a Itàlia seria bastant llarg i que ens hauríem d’estar una setmana per poder-hi arribar. Va “tirar ancles” i per fi, s’havia acabat aquell malson. Ens estàvem allunyant de la costa i posàvem rumb cap Itàlia.

15 d’abril de 1992

Vam arribar a Itàlia de bon matí, i li vam donar les gràcies a en Fisher. El poble on vam atracar el vaixell es deia Brindisi. Allà ens van rebre dos metges d’una organització contra la guerra i, ens van atendre, ens van donar roba d’abric i una mica de menjar i beure. Allà em vaig despedir de la Isabel i, ella em va desitjar molta sort, ja que a mi em portarien, segurament, en una família adoptiva.

Una noia molt amable, em va demanar les dades i jo li vaig donar el DNI i el passaport que havia agafat. Després, vaig anar a dormir en una nit en un llit molt confortable.

Ara tinc 11 anys i estic vivint amb una meravellosa família adoptiva que té de cognom Tozzi.

Me adaptat molt bé a l’escola i parlo l’italià. Però mai em podré treure del cap aquelles escenes que vaig viure mentre fugia.

He tingut molta sort, perquè podria haver mort, però l’únic que em preocupa és que mai més sabré el que els i va passar als meus pares i no podré tornar al lloc on vaig passar la meva infància, casa meva, per una sola raó………………………………………..la guerra.

Gerard Carrera – L’excursió al monestir

El divendres, 4 de febrer de 2011 jo, junt amb els meus companys i la meva tutora de 6è B, la Conxita, vam realitzar l’excursió al monestir de Poblet i a la cova de la Font Major de l’Espluga de Francolí, a la comarca de Conca de Barberà. Ens varem proposar d’aprendre com vivien els monjos a l’edat mitjana i també com vivien en la prehistòria. Ens va acompanyar la nostra professora d’història i religió, la Míriam, que ens va explicar coses del monestir i la cova, de camí a Poblet.

Ben d’hora del matí, cap a les 9:15 h, vam agafar l’autobús direcció Poblet per l’autopista de

Martorell-Tarragona. Jo em vaig asseure al costat del meu millor amic, en Guillem, mentre escoltàvem música.

Mentrestant, la Míriam, ens va explicar que a les comarques de Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Urgell hi havien tres monestirs, i la seva visita completa s’anomenava la ruta del Cister.

Eren: el monestir de Poblet i el monestir de Santes Creus, per monjos, i Vallbona de les Monges que com bé diu el seu nom era per monges respectivament. Nosaltres anàvem només a visitar el monestir de Poblet que estava a dins del terme municipal de Vimbodí.

Finalment, al cap d’una hora i quart de viatge vam arribar.

Eren vora les 11:00 h i un cop varem baixar de l’autobús, vam traspassar dos portals enormes i ens vam començar a menjar l’esmorzar en uns bancs a l’entrada del monestir sense fer gaire soroll ja que actualment encara hi vivien monjos. Allà varem descobrir que hi rondaven molts gats i alguns de nosaltres els hi vam donar una mica de menjar del nostre entrepà.

Al cap d’una estona, ens va venir a buscar el Marcel, que seria el nostre guia durant la visita al monestir. Vam entrar per la porta reial, i a continuació, el Marcel ens va portar fins al claustre que estava en restauració debut a l’aigua que es filtrava per sota seu i que comportava un cert perill.

Ens va explicar que actualment, al monestir, hi viuen 39 monjos, que s’aixequen a les 4:30 h, s’en van a dormir vora les 22:00 i que en total fan 6 misses diàriament. També ens va dir que el monestir de Poblet era el monestir habitat més gran d’Europa. Ens va parlar de que estaven formades les parets i que inicialment era una construcció d’estil romànic. A més, ens va explicar que el monestir fou fundat l’any 1150 i que és un monestir de monjos cistercencs que segueixen la Regla de Sant Benet. També ens va dir que la persona més important del monestir s’anomena abat.

A continuació, ens va ensenyar l’antiga cuina i ens va comentar que els monjos tenien que fer les feines del monestir com cuinar, perquè així ho deia la Regla de Sant Benet. Després varem passar a la següent sala anomenada refectori o menjador i ens va explicar que allà no es podia parlar perquè mentre els monjos menjaven un altre monjo llegia un llibre durant els àpats debut a la tradició de la Regla de Sant Benet. També, ens va ensenyar que a l’entrada d’aquest hi havia una font molt bonica que era el lloc on antigament els monjos es rentaven les mans abans d’entrar al refectori. Després varem entrar al calefactori i barberia alhora ja que abans no existia la calefacció i era l’únic lloc on hi havia una enorme xemeneia que escalfava la sala i on passaven la major part del temps els monjos quan tenien fred, alhora ens va dir que allà també es eia servir de barberia. Més tard, varem dirigir-nos cap a la biblioteca on hi havien moltíssims llibres encara que els més vells ja no hi eren i que es necessitava el permís de l’abat per poder-hi entrar. Davant de la biblioteca hi havia l’única sala de tot el monestir on els monjos podien parlar entre ells i, el Marcel, ens va explicar que antigament, els monjos no tenien cap tipus de comunicació amb l’exterior. Continuant la visita varem arribar a a la sala capitular on tots els monjos es reunien una vegada al dia i l’abat llegia el llibre de la Regla de Sant Benet format per 72 capítols, i quan l’acabaven el tornaven a començar des del principi. Després vam entrar a l’església que era molt gran i allà, el Marcel, ens va explicar que hi havien enterrats els reis de Catalunya i alguns comptes d’Aragó com per exemple Pere II. En els sepulcres dels reis, les figures tenien als peus lleons, símbol de força i poder, mentre les reines hi tenien gossos, símbol de fidelitat i lleialtat.

El Marcel ens va comentar que la majoria de figures dels sepulcres estaven trencades o els hi faltaven parts perquè va haver un temps que els monjos van haver d’abandonar el monestir i marxar cap a França perquè no els matessin, i durant aquell temps que el monestir va quedar abandonat, la gent dels pobles més propers entrava al monestir i robaven tot el que trobaven, com per exemple figures, que més tard les vendrien als col·leccionistes. També ens va explicar que la resta de sepulcres estaven repartits per tot el monestir. Més tard varem pujar als dormitoris encara que no hi varem entrar i després, el Marcel, ens va portar fins l’antiga bodega del monestir on hi guardaven el vi. Finalment ens va ensenyar la sala que feien servir els monjos per reunir-se amb les seves famílies el dia que els venien a visitar. Allà es va acabar la nostra visita al monestir i li vam donar les gràcies al Marcel per les explicacions que ens va donar durant la visita. Abans de sortir del recinte del monestir varem donar un tomb pel museu que hi havia dels objectes i les figures que quedaven del monestir, debut a que gran part d’elles les havien tingut que restaurar pel seu mal estat de conservació pel pas del temps.

Cap a les 12:15 h, quan vam acabar la visita, varem anar a buscar l’autobús que ens va portar a l’Espluga de Francolí, on començaríem la segona visita, que aquest cop seria a la cova de la Font Major travessada pel riu Francolí.

Vam esperar-nos mitja hora a l’entrada de la cova i finalment, ens va venir a buscar la Montserrat, que seria la nostra guia per dins de la cova. Abans d’entrar ens va explicar que la cova fou descoberta l’any 1853, debut a la casual perforació d’un pou dins el nucli urbà de l’Espluga de Francolí, però no es va descobrir al món científic fins al 1956. Un cop dins, ens va explicar que la cova estava formada de conglomerat, que estàvem passant per sota del poble i que aquella cova va ser excavada per l’aigua en uns terrenys de conglomerats carbonatats per on discorre un corrent subterrani que, al sorgir a l’exterior per la Font Major de l’Espluga, forma el naixement del riu Francolí. També ens va dir que era la 7 cova més llarga del món amb un total de 3.590 m de llargada. A continuació, i a mesura que ens anàvem endinsant cap a l’interior de la cova, vam arribar a una representació de com van viure els homes nòmades del neolític allà. Ens va explicar que al ser una cova amb aigua era el lloc ideal perquè els homes del neolític s’instal·lessin encara que només vivien uns 20 anys. També ens va dir que feien a dins la cova, que era en la majoria de temps, fer eines de sílex, roba amb les pells dels animals, gerros de fang, etc. També hi havien molts ossos d’animals que segurament eren dels que havien estat caçats en el seu temps. La Montserrat ens va ensenyar moltes de les eines que s’havien trobat a la cova com llances, pedres de sílex… A continuació, ens van mostrar com s’havien descobert tots els objectes començant per l’edat de bronze, seguit del paleolític i del neolític. Més tard, varem arribar a la representació del paleolític, on ens va explicar que en aquella època els homes començaven a ser sedentaris i a instal·lar-se permanentment en algun lloc proper al riu. En aquella època, els homes es van instal·lar a la cova debut a la proximitat al riu i ens van ensenyar com començaven a criar animals, com porcs, per menjar-se’ls quan fossin més grans, a recol·lectar fruits silvestres del bosc, i a millorar les armes. Les armes eren més fortes i la majoria es feien amb la fabricació d’una forma punxeguda al sílex mitjançant la forma indirecte i unida a la fusta amb una espècie de pegament que fabricaven barrejant mel, greix d’animal i resina dels arbres, d’aquesta manera es podia fabricar una llança, una falç o una destral. També va millorar molt la fabricació de teixits i ceràmiques respecte del neolític.

A continuació, varem arribar a l’edat de bronze, encara que no ens van explicar gran cosa, la Montserrat, ens va dir que en aquella època no es vivia en coves i que segurament van trobar objectes de l’edat de bronze perquè en aquell temps devien utilitzar la cova com a magatzem.

Al final de tot, la Montserrat, ens va explicar els diferents colors que hi havia en les roques de conglomerat de la cova i el tipus de sedimentació del riu. Finalment varem arribar a la part en que començava la visita a la cova per l’aigua però que nosaltres no varem realitzar i allà, la Montserrat, li va donar una pedra de sílex a la nostra professora perquè la veiéssim a classe. Llavors vam sortir fora de la cova perquè ja havíem acabat la visita i ens varem despedir de la Montserrat.

Cap a les 14:00 h, varem anar a veure el naixement del riu Francolí i més tard, ens varem reunir amb l’altre grup al parc fluvial del Francolí on varem dinar.

A les 15:00 h, ens va venir a buscar l’autobús i molt cansats vam tornar cap a l’escola.

Em va agradar molt aquesta excursió i vaig aprendre moltes coses!

Gerard Carrera, 6è B

Josep Ferrà i Esteva

Gerard Carrera – Salvador Dalí

Hola, sóc de la classe de 6è B de l’escola Josep Ferrà i Esteva, i avui dia 29 de setembre de 2010 he volgut explicar-vos com fer una activitat de plàstica relacionada amb el famós pintor Salvador Dalí.

Si no sabeu qui és en Salvador Dalí, no us preocupeu! Aquí us en faig cinc cèntims de la seva biografia:

Salvador Domingo Felipe Jacinto Dalí i Domènech, o més conegut com Salvador Dalí, va néixer l’11 de maig de 1904 a les 8:45 h en el número 20 del carrer Monturiol de Figueres i va morir el 23 de gener de 1989 a Barcelona.

El 1925 la Galeria Dalmau de Barcelona li va organitzar la seva primera exposició personal a partir de la qual Picasso i Miró van començar a interessar-se pels seus treballs.
Dalí es va deixar influir primer pel futurisme, i pel cubisme després (1925).

A l’abril de 1926 Dalí va viatjar per primera vegada a París on va visitar a Picasso.
El 1929, Miró el va presentar al grup dels surrealistes. Allà, Dalí va trobar a Gala, la seva futura esposa i musa .
En aquell període, va pintar espais onírics i fantasmagòrics poblats d’elements simbòlics: rellotges tous, crosses, animals fantàstics, personatges retorçats. Dalí va participar encara a les manifestacions i exposicions surrealistes després de la seva exclusió en 1934.
Dalí va obrir el seu propi museu de Figueres, on, en el 1974 tindria lloc la seva inauguració.

Després de casar-se, Dalí, va viure a la seva casa de Portlligat amb la seva esposa Gala.

La casa que abandonaria després de la mort de Gala, l’any 1982 i ,més tard, es traslladaria al castell de Púbol fins la seva mort a Barcelona l’any 1989.

Dalí va ser un dels màxims representants dels surrealisme espanyol encara que la majoria de la gent el prenia per boig debut a les seves pintures.

Suposo que amb aquest resum ja ho teniu més clar, oi?

Ara que ja esteu preparats us explicaré com vaig fer el meu dibuix surrealista del Dalí junt amb els meus companys que en van fer d’altres:

Primer, vaig buscar informació sobre un dels seus quadres. En el meu cas, vaig barrejar dos quadres diferent anomenats Rellotge de nit i Rellotge de dia en una cartolina blanca.

En el quadre Rellotge de nit,apareix un rellotge tou en forma de persona on en el seu interior hi han estrelles i la lluna, i està pintat amb colors freds. En el quadre Rellotge de dia, apareix un rellotge tou en forma de persona on en el seu interior hi han núvols, el sol…, i està pintat amb colors càlids.

Després, un cop tenia el quadre pensat, vaig agafar un llapis i sense fer gaire força, vaig intentar fer el dibuix dels rellotges el més exacte possible respecte el de veritat.

A continuació, quan ja tenia el dibuix fet i m’agradava vaig agafar un retolador negre de punta fina i vaig resseguir el contorn que anteriorment havia fet amb llapis.

Més tard, un cop repassat el dibuix, vaig pintar el seu interior (sempre cap a la mateixa direcció) amb els colors que més m’agraden.

Finalment, vaig difuminar el fons amb colors goya i colors pastel.

I ja tenia un dibuix surrealista fet per mi mateix.

Materials:

Una cartolina de color blanc.

Un llapis.

Un retolador negre de punta fina.

Colors.

Colors goya o colors pastel.

Gerard Carrera

Josep Ferrà i Esteva

Inauguració de l’Ecorail – Gerard Carrera

Inauguració de l’Ecorail

Avui hem estat tot el matí a Callús, a la comarca del Bages, en el dia d’inauguració de l’Ecorail del Cardener. Mentre observàvem els preciosos paisatges del plà del Bages hem pogut fer-li unes preguntes a el president del Consorci de Promoció Turística del Cardener, Francesc Martínez, i el diputat de Turisme de la Diputació de Barcelona, Carles Ruiz Novella, que són els encarregats d’inaugurar aquest projecte que permetrà veure el plà del Bages des de un altre punt de mira. Aquí un en fem cinc cèntims:

Què és l’Ecorail?

L’Ecorail és un sistema de transport turístic pioner que uneix Callús (Bages) amb el Parc de l’Agulla de Manresa utilitzant vehicles lleugers. Aprofita les vies ferroviàries del territori i les converteix en un del millors vehicles per contemplar el paisatge i fer esport.

Qui pot fer aquesta activitat?

Primer de tot, per la via i circularan dos tipus de vehicles (el ‘ciclorail’ i el ‘trenpat’). Tots dos són vehicles lleugers, simples i que es desplacen a baixa velocitat, per facilitar la contemplació de l’entorn i és recomanable per a totes les edats. Excepte els menors de 7 anys que tenen que pujar obligatòriament en el “trenpat”:

El ‘ciclorail’ és un bastidor metàl·lic acoblat a les vies del tren sobre el qual es col·loquen dues bicicletes i s’ha de pedalejar per què es mogui. Està recomanat per esportistes o gent de mitjana edat.

El ‘trenpat’ és un trenet petit amb motor amb una capacitat per a set persones. Està recomanat per les famílies que vagin amb nens petits.

On està el punt de trobada? Quina ruta segueix?

El punt de trobada està a l’estació de Callús, on s’hi ha adequat el Centre d’Acollida de Visitants en un vagó de l’any 1930 de la companyia internacional Wagon Lits que havia fet el trajecte entre París i Lisboa.

En els vuit quilòmetres del recorregut es passa, entre d’altres, pel santuari de Juncadella; la masia de Les Torres, un conjunt arquitectònic de caràcter defensiu del segle XIV; el canal medieval conegut com la Sèquia, que des de llavors porta l’aigua del Llobregat fins a Manresa; l’església romànica del Mas de Sant Iscle, que actualment es dedica a la producció de vi; i el Parc de l’Agulla, el llac artificial on arriba l’aigua procedent de la Sèquia que s’ha convertit en un espai de trobada i d’oci i lleure.

Quan es pot fer aquesta activitat? Per què?

L’Ecorail funcionarà els diumenges i els festius perquè no s’utilitzen les vies ferroviàries entre Manresa i Súria per al transport de potassa i que són propietat de Ferrocarrils de la Generalitat.

Abans, però, per fer aquesta activitat s’ha de reservar a la web http://www.ecorail.es.

En cas de que no es pugui realitzar per raons climatològiques, s’ajornarà la sortida per un altre diumenge

Per què es fa?

Es fa per potenciar els visitants del plà del Bages i que el puguin veure des de la perspectiva més bonica d’aquest.