Hola, em dic Ehrik i tinc 7 anys. Vivia en la capital de Bòsnia i Hercegovina, Sarajevo, situada al centre del país. Aquest és el meu diari que em recorda aquell horrible 6 d’abril de 1992. Llegiu-lo:

6 d’abril de 1992

Estimat diari.

Tot va començar el dia 6 d’abril de 1992.

Jo estava a casa, al bell mig de la ciutat de Sarajevo. Els meus pares van anar a visitar als meus avis, i em van deixar tot sol, en el que seria, el pitjor dia de la meva vida. Tot va succeir molt ràpid, eren les 17:30 h, i de sobte, mentre estava ajagut al sofà mirant la televisió, vaig escoltar una sirena que hauria d’haver durat, si fa no fa, cinc minuts. Després, vaig sentir un soroll molt fort, com si fos el d’una explosió. Corrent vaig mirar les notícies i vaig adonar-me del que estava dient la presentadora:

-Bon dia teleespectadors, ens acaben d’informar d’una notícia d’última hora. Les tropes americanes estan bombardejant els afores de la capital de Bòsnia, Sarajevo. El país ha entrat totalment en gue… Crrrrcrcrrrrrcrcrrrcrcr…shhhhhhhh.

–Perfecte. Segurament s’han trencat els cables de comunicació, i per això, no funciona.

De sobte, em vaig quedar atònit. Vaig decidir fugir, ja que la casa dels meus avis, on estaven els meus pares, estava massa lluny i no em donaria temps a esperar-me a que arribessin els meus pares. Probablement la sirena i aquell soroll tan fort que havia escoltat abans eren l’avís de bombardeig i les bombes que queien a les afores de la ciutat. Sense pensar-m’ho dues vegades , vaig anar a la meva habitació, vaig agafar la motxilla i dintre seu vaig posar les coses que vaig creure imprescindibles: un entrepà, aigua, el passaport, el DNI i una farmaciola de primers auxilis. Les bombes s’escoltaven, cada cop, més a prop. Vaig baixar les escales com un llampec i vaig sortir al carrer. Quan ja estava al carrer, no em podia creure el que estava veient: cotxes en flames, esquerdes al terra, la gent abandonant casa seva, etc. Una vegada estava arribant al final del carrer, un avió militar va passar per sobre meu i una bomba immensa va destruir la meva casa, però, per sort, jo no em vaig fer mal i vaig agafar direcció a les afores de la ciutat. Estava trist i desorientat, però vaig decidir anar per la muntanya perquè tota la gent es dirigia cap allà. Com més avançava, més horrible era aquella sensació d’estar tot sol, sense ningú que m’ajudés. Em vaig tapar les orelles i vaig seguir avançant, encara que els sorolls de metralletes, crits de desesperació, tancs, bombes i fusells, no marxaven. La guerra era horrorosa, vaig arribar a veure famílies plorant perquè havien perdut el seus fills dintre la runa de la seva casa, persones mortes o ferides de bala a les parets o al terra de la carretera… Finalment, vaig arribar a les afores de la ciutat i em vaig refugiar en mig dels arbres d’un turó de per allà. Des d’allà les vistes de la ciutat eren esgarrifoses, les cases destruïdes, els avions nord-americans sobrevolant la zona, no havia vist mai una cosa així, i em vaig pensar, per un moment, que allò era un somni.

De sobte, una dona molt simpàtica em va tocar l’espatlla i jo em vaig girar espantat per veure qui era. Aquella dona tenia uns 59 anys i pel que em va explicar, no tenia família.

Em va preguntar que feia sol, i li ho vaig explicar. La dona tenia una gran compassió i va decidir acompanyar-me, perquè no estigues sol.

Així doncs, vaig seguir el viatge amb aquella dona que m’havia dit que es deia Isabel.

Al cap de poca estona, el cel es va enfosquir, però com que la Isabel i jo sabíem que no ens podíem parar a dormir, vam seguir caminant de negre nit.

Finalment, al cap d’una hora, i després de travessar els perillosos boscos frondosos de nit, vam trobar un campament de les tropes bosnianes, on per sort, ens vam poder refugiar i, tan la Isabel com jo, ens vam quedar dormits.

7 d’abril de 1992

Estimat diari.

Ens vam despertar sobtadament, després de que els militars, que estaven vigilant el campament, ens despertessin. Després ens van portar a parlar amb el que devia ser el cap del campament, i el cap ens va explicar que tenien que anar a buscar munició i armes a la costa bosniana i que els podien portar fins allà amb el vehicle militar. Així d’aquesta manera, ells, podien viatjar amb un vaixell pesquer fins a Itàlia, encara que el viatge seria bastant difícil debut a que les tropes americanes vigilaven aquella zona. Sens dubte, la Isabel i jo ho vam acceptar i li vam donar les gràcies al capità. Quan va caure la nit, vam posar-nos dintre del vehicle militar i el conductor va arrencar el camió. El camió era gran i estava pintat amb taques verdes perquè es camuflés. Vam agafar un camí frondós i sense asfaltar pel mig del bosc perquè no ens veiessin. Tot i ser fosc, encara es sentien els sorolls de les bombes, els tancs i tot tipus d’armament americà. Mentrestant, em vaig quedar dormit. Vaig somiar en els meus pares, els trobava a faltar

8 d’abril de 1992

Estimat diari.

A la matinada del dia següent vam arribar vora la costa, i el militar que conduïa el cotxe ens va deixar al mig d’una muntanya, i ens va dir que si seguíem recte, arribaríem a una cala petita on trobaríem un pescador anomenat Fisher que ens portaria fins a la costa Italiana. Ens vam despedir i, la Isabel i jo, vam seguir per on ens va dir aquell home. Ens vam adonar que en aquella zona no hi havien bombardejat tan i vaig notar un cert aire de tranquil·litat. Finalment, ja sentia el soroll de les onades del mar i per fi, vam arribar a aquella petita cala que havia anomenat el conductor. Només vaig veure un petit vaixell ple de xarxes i bastant vell, però de sobte va aparèixer un bon home mariner que ens va saludar i ens va preguntar si érem els dos que havíem vingut amb el militar. Li vam respondre que si, i ell ens va dir que es deia Fisher. Minuts més tard, ja érem dins del vaixell i mentrestant, em vaig menjar l’entrepà mentre pensava en que s’havia fet dels meus pares. En Fisher ens va dir que el viatge fina a Itàlia seria bastant llarg i que ens hauríem d’estar una setmana per poder-hi arribar. Va “tirar ancles” i per fi, s’havia acabat aquell malson. Ens estàvem allunyant de la costa i posàvem rumb cap Itàlia.

15 d’abril de 1992

Vam arribar a Itàlia de bon matí, i li vam donar les gràcies a en Fisher. El poble on vam atracar el vaixell es deia Brindisi. Allà ens van rebre dos metges d’una organització contra la guerra i, ens van atendre, ens van donar roba d’abric i una mica de menjar i beure. Allà em vaig despedir de la Isabel i, ella em va desitjar molta sort, ja que a mi em portarien, segurament, en una família adoptiva.

Una noia molt amable, em va demanar les dades i jo li vaig donar el DNI i el passaport que havia agafat. Després, vaig anar a dormir en una nit en un llit molt confortable.

Ara tinc 11 anys i estic vivint amb una meravellosa família adoptiva que té de cognom Tozzi.

Me adaptat molt bé a l’escola i parlo l’italià. Però mai em podré treure del cap aquelles escenes que vaig viure mentre fugia.

He tingut molta sort, perquè podria haver mort, però l’únic que em preocupa és que mai més sabré el que els i va passar als meus pares i no podré tornar al lloc on vaig passar la meva infància, casa meva, per una sola raó………………………………………..la guerra.