Hola. Em dic Olivia i us explicaré la meva història:

Un dia em vaig despertar ben d’hora, vaig anar a esmorzar i quan vaig acabar, mentre anava a canviar-me de roba, vaig sentir als meus pares que ploraven a l’habitació de dormir. Sense fer molt de soroll vaig mirar per la porta, que estava una mica oberta, i vaig veure que tenien unes maletes plenes de roba. El meu pare va descobrir que els estava mirant i, no molt decidit, em va dir:

– Olivia, agafa la maleta i marxem de casa.

Jo li vaig respondre tota sorpresa i preocupada:

– Per què? A on anem?

I ell em va dir, sense poder aguantar-se les llàgrimes:

– Anirem a un altre país millor, on trobaré feina per mantenir-vos.

El pare tenia raó. Calia marxar per obtenir els diners que necessitàvem a casa per viure. No havia una altra solució. Per això, vaig callar i ja no vaig dir res més.

No us he explicat que els pares havien lluitat de valent. Que la mare havia anat a netejar cases per poder pagar el lloguer, perquè si no ens farien fora de casa. Però ja no teníem cap més sortida. Mentre agafava la maleta van aparèixer uns senyors, vestits de negre, i amb empentes ens van treure de casa. Després, ens van portar en un cotxe fosc fins al port i ens van obligar a pujar a un vaixell.

Quan ens varem despertar érem en un altre país. Vaig pensar: potser hem aconseguit el que volíem: el somni de trobar un món millor. Però en realitat ens esperaven més problemes. Vam sortir del vaixell i quan començàvem a marxar del port un home ens va cridar i ens va demanar que l’acompanyéssim a un edifici proper. Ens va tancar en una sala i ens va preguntar que a on teníem els documents.

– Quins documents?, va respondre el meu pare.

– Els documents per viatjar i entrar a un altre país, li va dir aquell home.

Cansat i molt amoïnat el meu pare li va relatar tota la nostra història. Però

No va servir de res. Quan el meu pare va acabar de parlar, l’home li va respondre:

– “Ho sento. Jo no hi puc fer res. Així són les normes i sense papers oficials no hi podeu entrar”.

Un altre cop vam haver de marxar, aquesta vegada amagats al vaixell, que ens va deixar al país del costat. Allà sí que no ens va enxampar cap guàrdia. Però no teníem ni diners, ni casa, ni menjar… El meu pare va anar a demanar feina a l’ajuntament, mentre la meva mare i jo ens vam quedar en un parc públic. La mare estava molt cansada i va seure en un banc. Jo vaig anar a jugar i em vaig fer amiga d’una nena que era molt rica. Li vaig explicar els nostres problemes, va parlar amb els seus pares i els va convèncer per ajudar-nos i deixar-nos un dels apartaments que tenien al costat de casa seva. Quan estàvem a punt de donar-li la sorpresa al pare, ell va tornar molt content de l’ajuntament. Li havien donat feina!

I a mesura que va anar guanyant diners, va anar tornant el favor a aquella família i vam començar una nova vida.