Si bé tot apunta al CO2 com a principal responsable del canvi climàtic, no tota la comunitat científica està d’acord en què aquest gas sigui l’únic responsable. És important tenir present que el clima del planeta ha sofert al llarg de la seva dilatada història geològica canvis alternants de fred i calor de distinta intensitat i durada temporal, i que no hi ha evidència que aquests canvis es relacionin amb un canvi en la concentració de CO2 atmosfèric. La pregunta, per tant, és obligada: I si hi haguessin unes altres causes a més del CO2 ?. Alguns científics, com van manifestar a l’Informe Panel Intergovernamental per al Canvi Climàtic presentat a Londres, apunten a un altre responsable: L’augment de l’activitat solar observada els darrers anys.Des del segle XVIII se sap que l’activitat solar segueix un cicle d’11 anys (cicle de Maunder). Els canvis de l’activitat solar són deguts a canvis en el camp magnètic solar. Les grans erupcions solars, produïdes durant els màxims del cicle, irradien a l’espai grans quantitats de partícules ionitzades que constitueixen els “vents solars”. Aquest vent solar és capturat pel camp magnètic terrestre i actua com a filtre dels rajos còsmics. Els rajos còsmics són partícules d’alta energia que poden tenir diferent procedència, però que provenen principalment de l’explosió d’estrelles noves i supernoves de la pròpia galàxia. Aquests rajos tenen una relació directa amb el clima, concretament amb la formació de núvols. Per a la formació de núvols és necessària la presència de partícules sòlides o líquides en suspensió a l’atmosfera. Els rajos còsmics juguen un paper fonamental en aquest procés, ja que en travessar el vapor d’aigua en suspensió transfereixen part de la seva energia a aquest vapor deixant una gran quantitat de gotetes d’aigua que constitueixen innumerables focus de condensació. Per una altra part els núvols juguen un paper molt important com a refrigeradors, ja que alteren l’albedo del planeta reflectint més o menys llum solar en funció de la seva quantitat i distribució. Per tant, en períodes de més radiació solar es generen més vents solars, i aquests períodes coincideixen amb els de mínima activitat dels rajos còsmic, la qual cosa determina una menor formació de núvols produint un escalfament del planeta.Durant el segle XVII pràcticament no va haver-hi activitat solar. Aquest fet, segons molts membres de la comunitat científica, pot haver estat el responsable del que s’anomenà “la petita edat glacial” durant la qual es van gelar el Tàmesis i el Sena. La utilització de satèl·lits i sondes espacials, com l’Observatori Solar i Heliosfèric (SOHO) llançat al 1995 ha aportat dades que confirmen que en els darrers 100 anys l’activitat electromagnètica solar s’ha incrementat un factor de 2,5. Per tant, per què excloure aquesta radiació com a possible causa del canvi climàtic?
Si bé tot apunta al CO2 com a principal responsable del canvi climàtic, no tota la comunitat científica està d’acord en què aquest gas sigui l’únic responsable. És important tenir present que el clima del planeta ha sofert al llarg de la seva dilatada història geològica canvis alternants de fred i calor de distinta intensitat i durada temporal, i que no hi ha evidència que aquests canvis es relacionin amb un canvi en la concentració de CO2 atmosfèric. La pregunta, per tant, és obligada: I si hi haguessin unes altres causes a més del CO2 ?. Alguns científics, com van manifestar a l’Informe Panel Intergovernamental per al Canvi Climàtic presentat a Londres, apunten a un altre responsable: L’augment de l’activitat solar observada els darrers anys.Des del segle XVIII se sap que l’activitat solar segueix un cicle d’11 anys (cicle de Maunder). Els canvis de l’activitat solar són deguts a canvis en el camp magnètic solar. Les grans erupcions solars, produïdes durant els màxims del cicle, irradien a l’espai grans quantitats de partícules ionitzades que constitueixen els “vents solars”. Aquest vent solar és capturat pel camp magnètic terrestre i actua com a filtre dels rajos còsmics. Els rajos còsmics són partícules d’alta energia que poden tenir diferent procedència, però que provenen principalment de l’explosió d’estrelles noves i supernoves de la pròpia galàxia. Aquests rajos tenen una relació directa amb el clima, concretament amb la formació de núvols. Per a la formació de núvols és necessària la presència de partícules sòlides o líquides en suspensió a l’atmosfera. Els rajos còsmics juguen un paper fonamental en aquest procés, ja que en travessar el vapor d’aigua en suspensió transfereixen part de la seva energia a aquest vapor deixant una gran quantitat de gotetes d’aigua que constitueixen innumerables focus de condensació. Per una altra part els núvols juguen un paper molt important com a refrigeradors, ja que alteren l’albedo del planeta reflectint més o menys llum solar en funció de la seva quantitat i distribució. Per tant, en períodes de més radiació solar es generen més vents solars, i aquests períodes coincideixen amb els de mínima activitat dels rajos còsmic, la qual cosa determina una menor formació de núvols produint un escalfament del planeta.Durant el segle XVII pràcticament no va haver-hi activitat solar. Aquest fet, segons molts membres de la comunitat científica, pot haver estat el responsable del que s’anomenà “la petita edat glacial” durant la qual es van gelar el Tàmesis i el Sena. La utilització de satèl·lits i sondes espacials, com l’Observatori Solar i Heliosfèric (SOHO) llançat al 1995 ha aportat dades que confirmen que en els darrers 100 anys l’activitat electromagnètica solar s’ha incrementat un factor de 2,5. Per tant, per què excloure aquesta radiació com a possible causa del canvi climàtic?