temes psy

Hi ha moltes coses que es pot fer per millorar l’adaptació d’un nen amb TDA/H a l’escola. N’hi ha tantes, que sovint quan em fan la pregunta general “què puc fer amb el meu nen TDA/H?” em quedo callada sense saber per on començar. I és que depèn de tants factors que és difícil classificar el tipus d’estratègies.

Penso que la manera més clara és classificar-les pel nivell d’implicació que hi vulgui o pugui posar el docent. Per tant, el següent és un llistat no exhaustiu de diferents recursos que han funcionat amb diferents nens amb dèficit d’atenció i/o hiperactivitat. Però el fet que hagin funcionat abans no garantitza que funcionin amb tots els nens. De fet, la clau que farà que un nen funcioni a l’aula, tingui o no TDA/H és, precisament, el fet que el mestre es preocupi per intentar arribar a ell i per fer una pràctica reflexiva, observant-se i analitzant-se per veure quines són les causes i les conseqüències de les conductes de cada nen i, per tant, com modificar-les per tal que aquestes canviïn.

Intentaré descriure les estratègies de més generals a més específiques, per tal que coincideixi amb el nivell del docent. No és positiu que, de cop i volta, intentem realitzar-les totes. Caldrà un procés de reflexió per part del professor i, aquelles estratègies que ja realitzi, sistematitzar-les en el seu dia a dia, i afegir només dues o tres més durant un temps determinat per tal de valorar la seva eficàcia o no.

Abans d’aplicar qualsevol estratègia, cal primer pensar si realment comprenem el trastorn i totes les seves implicacions en la vida del nen. Cal poder entendre les seves reaccions com a fruit de la interacció de diferents variables, entre elles, la poca capacitat per inhibir les respostes i la gran dificultat que té per a mantenir l’atenció de manera continuada. Només aquestes dues característiques ja poden fer que el nen:

– no estigui atent a classe

– es distregui amb qualsevol cosa

– desconecti fàcilment de les explicacions

– es perdi molts aprenentatges bàsics

– es vegi incapaç d’entendre els aprenentatges nous (doncs no té els bàsics per comprendre’ls).

– tingui un historial de fracassos escolars llarguíssim

– es pensi que és “tonto”

– tingui una autoestima acadèmica baixa i vulgui compensar-la amb d’altres àrees on pugui ser “el rei”.

– tiri la tovallola amb facilitat, perquè “total, no ho aprendré mai”

– faci atribucions externes (“els profes em tenen mania, no és que jo no ho sàpiga fer”) que li facin no desenvolupar un bon sentit de la responsabilitat.

– pensi que esforçar-se és inútil perquè mai arribarà al nivell dels demés, i que amb l’únic que rep reforç per part d’algú és quan fa el pallasso i els demés riuen.

Penseu que una escola inclusiva és aquella que s’adapta a les necessitats educatives de tots els seus nens. Moltes de les estratègies serviran per a millorar el rendiment de tota la classe, i totes es basen en una actitud positiva davant tots els nens, en autoentrenar-nos en mantenir la calma davant situacions conflictives i en esdevenir el màxim de sistemàtics possible. I per fer tot això caldrà entendre que TOT NEN VOLDRIA FER BÉ LES COSES i ser reconegut per això, però si res no li surt bé i tothom li diu que és un “gamberro”, el nen no només s’hi trobarà bé en el paper de “gamberro” de la classe (ja que rebrà el reforç social dels companys, que és el més potent) sinó que construirà la seva personalitat en base a això, sense tenir opció a sortir d’aquest camí.

Per tant, us proposo que llegiu bé el que significa tenir un Trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat, que feu un procés de reflexió de si ho teniu clar, i llegiu acuradament cada estratègia (la lectura en diagonal no serveix per a res) valorant si realment la porteu a terme de manera sistemàtica o no.

• Nivell 1:

1. Estructurar al màxim les classes, de manera que sempre siguin previsibles per a tots els alumnes.

Ex: – els primers 10 minuts repàs de la classe anterior i revisió dels deures,

– 15 minuts d’introducció de nou temari,

– 15 minuts d’activitats individuals o en grup

– 15 minuts de nova teoria

– 5 minuts de repàs del que hem après i autovaloració de cada nen.

1. Buscar el lloc més convenient per asseure al nen. Sovint a les primeres files, a prop del mestre, lluny de la finestra o d’altres possibles distractors.
2. Buscar les coses positives de l’alumne i intentar dir-li’n una o elogiar-lo al menys una vegada per sessió, sobretot si no s’ho espera, encara que sigui per haver escrit una “m” molt bonica, per haver estat assegut 10 minuts, etc. Caldrà que siguin elogis concrets i creïbles, el màxim de sincers possible.
3. Controlar que ha entès les instruccions de les tasques, sense fer-lo sentir diferent a la resta.
4. No tenir en compte el seu moviment excessiu, ja sabem que no el pot evitar.
5. Deixar-li un espai físic o temporal per a moure’s: fer-lo fer encàrrecs fora de l’aula quan el veiem nerviós, sortir a la pissarra (encara que sigui per a esborrar-la), permetre’l anar al lavabo a rentar-se la cara, etc. Però vigileu: aquesta estratègia s’haurà d’aplicar amb cura: el nen té TDA/H, però no és tonto. Si veu que se’l deixa sortir sempre que ho demana en podrà abusar. Caldrà fer-ho de manera dissimulada, sent sempre el professor qui decideix que marxi de l’aula a realitzar una tasca concreta.
6. El contacte físic és important. Un suau toc a l’espatlla quan està “desconectat” o nerviós pot ésser suficient. Però caldrà actuar abans que estigui descontrolat.
7. La metodologia manipuladora i experimental li anirà millor que la teoria. Les temàtiques motivadores i properes a la seva realitat personal, no cal dir que aniran bé per a tots els nens. El partir dels coneixements que té el nen, preguntant què en saben abans de començar totes les lliçons, i avançar associant les noves idees amb les idees prèvies i trencant esquemes preestablerts també.
8. Evitar el càstig excessiu i les amenaces que no podem complir. Serà millor pactar amb ell 3 objectius que volem que aconsegueixi dins l’aula, i obviar altres comportaments fins que no hagi automatitzat aquests 3. Ex: si aconsegueixes estar 15 minuts assegut tindràs un positiu, si no dius paraulotes en tota la classe, si fas les tasques llegint l’enunciat 2 vegades, etc. Els altres nens comprendran perfectament que a ells se’ls exigeixi més si els expliquem que a cadascú li costa unes coses i d’altres. Potser caldrà proposar un objectiu individual per a cada nen a l’hora de tutoria, per a que entenguin les diferències.
9. Que una mateixa acció sempre tingui la mateixa conseqüència. Cal ser constants i ser coherents: les conseqüències positives (premis) i negatives (càstigs) han d’estar clars per les dues bandes i SEMPRE realitzar els mateixos, de manera tranquil·la, sense que se’ns noti alterats: “ja saps que la conseqüència d’aquesta acció és… no guanyar el punt positiu… o estar de peu 5 minuts al final de la classe … o sortir fora de l’aula 10 minuts a reflexionar… o un punt positiu… o 2 punts positius” si ha estat excepcional!

• Nivell 2:

1. Entrenar-se en la tècnica de l’extinció: ignorar les conductes que fa per cridar l’atenció i donar-li molta atenció quan fa bones conductes, encara que sembli que no li agrada que li ho valorin. No s’aplicarà quan la conducta impliqui un perill per a ell o pels companys. Caldrà recordar que l’extinció té un efecte pujada les primeres vegades que s’aplica, provocant que la conducta sigui més intensa al principi. Quan el nen entén que no rebrà atenció per aquella conducta es cansa i no la fa més.
2. Pactar amb el tutor i amb tots els professors els 3 objectius que volem aconseguir amb ell a l’aula i que tots siguin consistents i realitzin les mateixes conseqüències si no els fa. Cal estar segurs que tots s’impliquen al menys durant 3 mesos. Després d’aquest període, com els resultats seran visibles, tots voldran continuar aplicant-ho.
3. Tutories individualitzades de 10 minuts: seran molt positives per a indicar-li què s’espera d’ell, recordar-li els 3 objectius, revisar l’agenda i material, ajudar-lo a organitzar-se, recordar les normes i marcar límits. S’ha de convertir en un espai de comunicació positiva. Amb adolescents anirà bé realitzar contractes.
4. Tècnica d’autoavaluació: tenir un temps per reflexionar i pensar sobre la seva conducta els ajuda a estructurar-se. Aquesta autoavaluació, en els inicis, haurà de ser molt guiada i pautada per l’adult.
5. L’agenda no es pot convertir en un instrument d’intercanvi de crítiques: més aviat s’ha de procurar escriure a l’agenda notes positives per a casa. Les coses negatives que pugui preocupar és millor dir-les per telèfon.
6. Potenciar activitats que fomentin la integració social del nen: Són nens que els costa mantenir les amistats, perquè la seva impulsivitat i hiperactivitat fa allunyar-se’n els altres nens. Els treballs en grup, treballs cooperatius, la tutoria entre iguals, dinàmiques, etc… faran que els demés el coneguin millor, l’entenguin i l’acceptin.
7. Canviar la nostra manera d’expressar les coses: dir el mateix però en forma positiva no costa res. Si ens diuen “ho fas malament” no és el mateix que si ens diuen “intenta-ho fer així” o bé “em sento trist quan tu no portes el treball perquè veig que no avances tot el que podries”. Les implicacions a nivell d’autoestima són molt diferents. I cal tenir molt en compte, des de petits, l’autoestima d’aquests nens, ja que una bona autoestima previndrà moltes situacions no desitjades a l’escola.
8. Deures i temps: treure-li la sobrecàrrega de deures a casa, ja que són nens que, degut al dèficit d’atenció, triguen el doble que els altres nens a realitzar-los. Donar-li més temps per a acabar les tasques i els exàmens. Pel mateix motiu, necessitaran més temps que els demés per a realitzar certes activitats o certs exàmens.
9. Dividir les tasques llargues: en tasques curtes més fàcilment assolibles. Intentar que no hi hagi molta lletra en un full, que ell vegi que ho pot aconseguir. A més, la seva dificultat en memòria a curt terme fa que tingui dificultats per a comprendre i recordar els enunciats llargs. Aquest simple fet facilitarà la seva comprensió del que ha de fer i a més el motivarà perquè veurà que pot aconseguir-ho.
10. Interactuar freqüentment amb ell: a l’aula, per comprovar que segueix, que comprèn, i donar-li la oportunitat de re-dirigir-lo quan està distret. Caldrà, però, tenir en compte que aquestes interaccions no han de ser massa vistoses ni tractar-lo molt diferent dels demés. A vegades, un suau toc a l’espatlla serà suficient.

• Nivell 3:

1. Full de registre: A vegades, un full de registre, si tots els professors estan implicats, pot anar molt bé per a sistematitzar els objectius que se li demanen. Aquest pot anar variant al llarg del temps, quan els objectius es vagin assolint se n’afegiran de nous. Ex:

Objectius	Mates	Català	Caste	Socials	Expe
Aixecar la mà per parlar
Estar assegut a la cadira
Acabar les tasques ràpid

Per aconseguir l’objectiu d’estar assegut, caldrà que li donem espais cada 15 minuts per a aixecar-se: a esborrar la pissarra, a posar la data, a obrir/tancar la finestra, a portar un paper a 3er B, etc.

1. Oferir models de conducta reflexiva i estructurada, tant per part del professor com per part de companys que els puguin ajudar. Verbalitzar els passos per a seguir les instruccions i les estratègies personals en veu alta els pot ajudar a emprar el llenguatge per a organitzar el seu pensament.
2. Treballar l’acceptació de si mateix i dels demés, amb els seus punts forts i febles, el “tots som diferents”, el “no hi ha ningú perfecte”, treure el màxim partit dels punts forts i treballar els febles per a millorar, aprendre dels errors, fer atribucions internes i responsabilitzar-se del que fa malament tot demanant-li, sense enfadar-nos, que ho corregeixi (netejant la taula, demanant perdó, etc.) i valorant-li la següent vegada que realitza la conducta adequadament.
3. Treballar l’ordre i l’organització personal de manera transversal, adaptant-se a les seves necessitats: sempre seran més immadurs que la resta, per tant, els costarà més assolir els hàbits de treball. Està bé fer-los un seguiment de l’agenda encara que a la resta no els ho fem, revisar-los l’ordre de la carpeta, de la taula o de la motxilla, ajudar-los a estructurar les seves idees i el seu discurs, etc.
4. Encarregat de la setmana: fins a primer i segon d’ESO encara es poden tenir encarregats de diferents coses i penjar els noms i el càrrec a la paret: d’esborrar la pissarra, d’escriure la data, de repartir el material, de recollir el material, d’anar a buscar guixos, portaveu, etc. Cada setmana es valorarà en funció de l’objectiu de cadascú i s’assignarà aquests càrrecs a les persones que millor hagin acomplert els seus objectius. Cada professor pot posar el positiu als 6 millors alumnes d’aquella sessió i es deixen a la vista de tots (si hi ha perill de manipulació per part dels nens millor es guarden però es recorden cada vegada) i al final de la setmana es fa un recompte.
5. Creure en l’alumne TDA/H: Hem de ser els primers que creiem en les seves possibilitats, en que és capaç de superar-se a nivell de rendiment acadèmic i a nivell conductual, si no li transmetem la idea que pot ell creurà que no pot.
6. Si s’aixeca molt sovint: recordar la norma a l’inici de totes les classes: “només pot venir a la meva taula qui hagi acabat, els qui tingueu dubtes aixequeu la mà”, pactar un senyal privat que li recordi la norma, assegurar-nos que té tot el material necessari, reforçar: “estic molt content que continuïs assegut, estic segur que faràs un bon treball”, quan el veiem nerviós encomanar-li un encàrrec amb moviment abans que el faci ell, ser coherents i conseqüents amb les conseqüències pactades amb ell, escriure la norma de manera molt visual en un pòster.
7. Si molesta als companys: asseure’l amb un company tranquil que sigui un bon model (si seu individualment, evitar que els altres nens moguts estiguin prop seu), dedicar un temps personal a parlar-li sobre els sentiments que genera en els companys quan els envaeix, interromp o parla massa, tenir un lloc per a treballar tranquil a l’aula (per a enviar-lo quan estigui nerviós), reforçar-lo públicament: “m’agrada com estàs treballant avui, Aleix”, si segueix molestant, separar-lo de la situació (hi ha molts graus: a una altra taula, al final o al principi de l’aula, 5 o 10 minuts al passadís, fins que acabi la tasca al passadís, o expulsat de l’aula).
8. Si perd el control, crida i desafia: caldrà analitzar quines situacions el porten a perdre el control i preveure-les: si són alguns companys, si és la classe massa rígida, si és massa flexible, etc. Es bo donar-li dues o tres opcions a escollir (si no vol treballar). Abans d’explotar, mentre el pugui raonar amb ell, se li podrà dir: “ja veig que aquesta tasca no t’agrada i que no la vols fer, veig que estàs enfadat, però el meu objectiu és que aprenguis a fer això i per tant és necessari fer la tasca, com creus tu que podem solucionar-ho? I si barregem una tasca que no t’agrada amb una altra que sí?”. Si està fora de sí és millor no intentar raonar amb ell sinó retirar-lo a un lloc on pugui calmar-se (en determinats moments, si no vol marxar de l’aula, es pot demanar als demés de marxar tots i deixar-lo sol, com a última opció). És molt important que en plena explosió no ens hi enfrontem ni entren en una lluita de poders, cal mantenir-se ferm en les conseqüències sense mostrar cap alteració ni lamentació (“per un dia podries no cridar”, o “ja estem una altra vegada cridant”). És millor dir: “després parlem”, ignorem els seus comentaris i continuem l’activitat, sense agredir ni físicament ni verbal.
9. Som els adults: alguns hiperactius ens intentaran buscar els límits, diran a la resta de nens que fan el que volen amb nosaltres, o faran veure que ells són els reis de l’institut. Recordem que un nen que necessita fer tot això és que té moltes mancances a nivell d’autoestima. Sovint necessiten sentir-se superiors en quelcom, ja que no són bons en res. Tornar a llegir de tant en tant les pautes ens ajudarà a recordar-ho, perquè com a humans, ens poden fer saltar de les nostres caselles. Es important guanyar-nos-els quan estan tranquils, treure’ls d’altres classes, si cal, i parlar tranquil·lament amb ells (sempre que no sigui aversiu per a ells i que no els estem traient d’una classe que els agrada molt), dir-los que entenem que un mal dia el té qualsevol, però intentar que es posin a la nostra pell també. Intentar arribar a acords amb ells, que vegin que estem de la seva part i que volem ajudar-los. Aquest treball individual professor-alumne és molt important per aquests alumnes, és quan personalitzen al professor (ja no generalitzen dient “tots em tenen mania i tots són iguals), quan noten que hi ha algú que creu en ells, que les coses que els proposen fer son assolibles i que poden fer bé algunes coses.

• Nivell 4:

1. En les activitats escrites: Ser constants en l’exigència de pautes de presentació (marges, títols…), poca lletra a cada full, reduir les activitats repetitives en un dia, subratllar els paràgrafs més importants de la pàgina, centrar l’atenció en una activitat concreta, tapant (si cal) les altres, realitzar sovint avaluacions curtes, instruccions clares i concises, sistema d’arxivar les feines (dossiers cronològics, etc.)
2. En les activitats de classe: tasques i deures amb un nivell de dificultat adequat i de temps curt, explicar les consignes emprant el màxim de recursos visuals que ajudin als verbals, assegurar-se de deixar temps per copiar l’escrit a la pissarra, segmentar les feines complexes, feedback (correcció) immediat, classes molt estructurades i previsibles, treball cooperatiu amb companys que facin de models comportamentals, emfatitzar l’ús de l’agenda, facilitar esquemes, guies d’estudi i planificacions setmanals, les tasques a llarg terme controlar-les per fases i fer recordatoris.
3. En l’exposició de temes i lliçons: assegurar-se que s’ha captat l’atenció de l’alumne, mantenir el contacte ocular molt freqüentment, emprar senyals no verbals pactades per redirigir l’atenció mentre es continua l’explicació a classe, relacionar els temes amb interessos de l’alumne o amb l’aplicabilitat a la vida quotidiana, activitats no molt llargues i adequades a la seva capacitat d’atenció, facilitar un esquema amb els conceptes més importants i el vocabulari bàsic, explicacions concises i que vagina l “gra”, exposició a bon ritme: punts curts i clars, activitats variades per cada tema (manipulatives, visuals, auditives, cooperatives…), involucrar l’alumne en l’activitat (materials d’autocorrecció, possibilitats de participar i anar a la pissarra, role-playings, debats, treball cooperatiu…), anomenar l’alumne pel seu nom mentre es fa l’explicació (si cal), fer notar quan s’està en actitud atenta i inadequada, preveure deixar-li temps per comentar amb algún company alguna cosa que no hagi entès.
4. En l’organització d’aula: files prou distanciades per al moviment del professorat, asseure’l prop de la taula del professor, amb bona visió de la pissarra i lluny de possibles distraccions (finestra, porta, companys moguts…), companys tranquils als costats, tenir una taula aïllada pel treball de més concentració.
5. Control de conducta: tenir unes expectatives ajustades, parlar amb l’alumne individualment, explicant-li que l’entenem i exactament què li demanarem, el reforç positiu serà la nostra gran arma, i l’emprarem quan no s’ho esperi o quan vulguem mantenir una bona conducta, potenciar cooperació en lloc de competitivitat, no culpabilitzar sinó buscar solucions i responsabilitats, potenciar l’amistat, l’empatia i l’humor, donar més atenció a les conductes positives que a les negatives, potenciar la participació i la responsabilitat, recordar sovint les normes de convivència de l’escola, no posar-lo en evidència ni avergonyir-lo en públic, procurar un ambient tranquil i ordenat sense massa canvis (si n’hi ha, procurar anticipar-los per tal que estigui preparat), donar les consignes d’una en una i fent contacte ocular, deixar clares les conseqüències de cada acció, no etiquetar amb adjectius (gandul, passota…) ni parlar amb el verb SER, millor canviar-lo per ESTAR (és millor dir: “estàs nerviós avui” que dir “ets molt nerviós”).
6. Trobar l’equilibri entre exigència i tolerància: Es fàcil que alguns mestres sentin pena o interpretin el “comprendre el trastorn” com a ser més fluixos amb el nen. Aquests nens necessiten unes pautes estables i fermes, unes conseqüències predibles a cada conducta, tenir clar què se’ls demana i perquè tenen una conseqüència negativa. Ser comprensius, tolerants o flexibles amb les seves propostes no vol dir deixar de ser ferms, exigents o de fer ús del lideratge. El professor ha de ser el líder, no s’ha de deixar alterar pels nens, l’han de veure com un pilar ferm on poder recolzar-se. Complir la conseqüència o reparar els danys fets és també una manera d’expiar la consciència, de sentir-se millor i fer net. No s’ha de demostrar que el professor és l’autoritat i se l’ha d’obligar per la força a tenir una disciplina que mai podrà tenir, però tampoc deixar-lo sol, sense conseqüències, perquè és un nen, normalment més immadur que els demés, i necessita que li marquin el camí i li diguin quins són els límits. Aquest equilibri és molt difícil de trobar. Es molt útil fer un llistat de les conductes destorbadores a l’aula. Després caldrà ordenar-les per ordre d’importància i d’urgència en canviar. Les que puguem ignorar, les posarem en el sac de l’extinció (se li cau el llapis a terra, fa una brometa en veu baixa amb el company, etc.). Les que comportin perill físic rebran un NO ferm i un allunyament de la situació de perill. Però aquelles 5 o 6 conductes importants on vulguem incidir, es convertiran en els nostres objectius amb el nen, i caldrà que els tinguem molt clars, perquè serà on haurem d’educar i incidir. Caldrà observar les causes que provoquen les conductes i pensar en les conseqüències més naturals per aquestes (que no siguin desmesurades ni massa fluixes). Intentarem evitar aquestes causes, però en cas que es donin i es doni la conducta desadaptada, SEMPRE tindrà la mateixa conseqüència: “ja saps que si fas això toca fer aquesta conseqüència”, sense cap emoció en el to de veu.
7. Amb nens desatents i no hiperactius: No porten problemes de conducta però sí de rendiment. Cal fer un esforç per a recordar que aquests també tenen una dificultat. El contacte ocular freqüent, les senyals per atreure la seva atenció, el situar-lo en llocs que evitin distraccions, el donar-li més temps per llegir i fer les tasques, per copiar de la pissarra, el confiar en ells, fer tasques manipulatives i emprar materials audiovisuals, canviar d’activitat sovint (cada 10-15 minuts), classes estructurades però no monòtones, fer preguntes i interactuar amb ells, dir el seu nom alguna vegada per posar els exemples, asseure’l al costat d’algú que l’ajudi a centrar-se.
8. Dificultats en la lectura: tenen dificultats de segmentació fonèmica, cometen errors fonètics (omissions, substitucions, addicions, rotacions, inversions), errors de puntuació, llegeixen amb el dit per no perdre la línia, tenen problemes de comprensió lectora, i tot això els porta a no tenir motivació per la lectura i que les tasques que impliquin molta lectura els siguin molt aversives. Per solucionar-ho, es pot fer lectura compartida (és molt més motivadora), si ha de llegir en grup se li pot dir abans quin fragment llegirà per tal que tingui temps de preparar-se’l, per a entrenar-lo individualment es pot emprar la tècnica del metrònom (que llegeixi una paraula per cada cop del metrònom, començant per un ritme molt lent –que haurà d’aguantar l’impuls de llegir dues paraules alhora- i s’anirà augmentant), i el minut de la lectura (marcar quantes paraules llegeix en un minut, i després que pugui veure la seva evolució). També se li podrà permetre l’ús d’un cartró per a no perdre’s (la línia). Caldrà començar el curs demanant-li textos curtets per a motivar-lo i anar augmentant el nombre de paraules de les instruccions i dels textos que li demanem que llegeixi.
9. Dificultats en l’escriptura: les principals dificultats d’un alumne amb TDA/H són degudes a la desatenció: uneix dues paraules, s’oblida de posar la darrera –s-, separa paraules (des prés), oblida lletres en una paraula o n’hi afegeix, substitueix unes lletres per altres, i rectifica o repeteix síl·labes o paraules. S’ha de treballar des de la base, demanant-li a l’inici quelcom que pugui assolir: “per cada 4 paraules sense errors que escriguis et posaré un punt”, així aconseguirem el doble d’esforç en atenció, es pot jugar a lletrejar paraules, a comptar síl·labes d’una frase curta, a descobrir les faltes en un text, etc. Si la gramàtica es presenta en forma de joc i les normes en forma de trucs per aprovar, la motivació potenciarà l’atenció i aprendrà el doble. També caldrà treballar sobre la cal·ligrafia i la presentació dels fulls, ensenyant-li a automatitzar (3 quadrets i el títol, 5 quadrets i l’enunciat, 2 quadrets i el següent paràgrafs, amb un marge de 4 quadrets, per exemple). Es podrà comptar totes les paraules ben escrites dels textos i fer un registre. Caldrà tenir en compte que la seva baixa memòria de treball i les dificultats per a generalitzar aprenentatges faran que a aquests nens els costi més escriure sense faltes. Per molt que els fem repetir les paraules no aprendran més ràpid, allò que és més eficaç és el reforç i l’agafar l’hàbit de repassar en acabar. L’ús de materials visuals associats a l’aprenentatge de les paraules els va molt bé.
10. Dificultats en les matemàtiques: La comprensió d’enunciats de problemes llargs se’ls fa molt difícil, és millor separar en dos paràgrafs si es pot. L’entrenament en autoinstruccions és molt eficaç: se li ensenya que el seu cervell ha d’automatitzar 5 passos: mirar tot el full (per si hi ha dibuixos explicatius) i llegir poc a poc, pensar en totes les alternatives (sumar, restar, multiplicar i dividir), escollir-ne una i escriure-la, repassar des de l’inici. També els va bé tenir un quadro explicatiu: sumar = posar, restar = treure, multiplicar = posar moltes vegades, dividir = repartir. També cometen errors a l’hora d’aplicar el signe matemàtic. Els anirà bé associar cada signe (+, -, x, /) amb un color diferent. Recordem també que el fet de manipular i de representar gràficament el problema farà que la comprensió d’aquest sigui més fàcil. També els és molt útil el joc de càlcul mental amb nombres fàcils, diàriament durant 5 minuts, i els enigmes on hagin de representar-se quantitats mentalment.

• Nivell 5: Autorreflexions

1. Sap el teu alumne quin tipus de conducta concreta esperes l’ell? (no és el mateix dir “porta’t bé” que “si t’asseus bé, aixeques la mà per parlar i treballes les tasques en silenci i concentrat tindràs un positiu”)
2. Has lloat suficientment les bones conductes, i de manera concisa (al menys una vegada per classe)?
3. Pot ser que es porti malament perquè reclami l’atenció que no rep quan es porta bé?
4. Ets persistent en l’aplicació d’estratègies per a millorar la conducta? (és bo fer registres per veure l’evolució al llarg del temps del nen, així no ens desesperarem si té 2 dies dolents seguits)
5. Ets pacient a l’hora d’esperar canvis en la seva conducta o esperes que aquesta es doni de manera sobtada?
6. Reforces els intents que fa l’alumne per aproximar-se a la conducta que esperes d’ell?
7. Supervises sovint que no passin desapercebuts els petits avenços?
8. Creus en ell i en la possibilitat que millori la seva conducta?
9. Ets respectuós, atent i sensible a les seves dificultats (identificant allò que realment li costa)?
10. Li dediques prou temps, parles amb ell, l’escoltes?

El nostre missatge ha de ser:

• Sé que pots
• I per aquesta raó et dono i et demano
• I com sé que et costa, t’ho reconec.