Presentació digital amb les dades

Aquest microestudi s’ha fet a partir d’una mostra de 85 alumnes de 2n d’ESO (de fet, tot els alumnes d’aquest curs: 3 aules) d’un institut de titularitat pública d’una ciutat catalana de més de 100.000 habitants. L’institut es troba situat al barri del centre de la població, on, segons dades municipals, i si considerem també que recull alumnes del primer eixample de la població, hi ha un 75,24% de la població nascuda als Països Catalans i un 11,94% de població de nacionalitat estrangera.

En aquest sentit, la nostra mostra ens indica que un 72,94% dels alumnes són nascuts als Països Catalans, mentre que un 22,35% de l’alumnat són nascuts fora de la nostra comunitat lingüística (i, de fet, de l’Estat on vivim). Totes les dades confirmen, i aquesta mostra no n’és l’excepció, que la població d’origen estranger es troba sobredimensionada a l’ensenyament públic: segons dades oficials, només el 16,39% de l’alumnat de nacionalitat estrangera fa classes a l’ensenyament de titularitat privada -26.456 dels 161.413 alumnes estrangers-, encara que l’escola privada escolaritzi el 34,82% del total de l’alumnat -430.835 dels 1.237.374 alumnes que té el nostre sistema educatiu. Per tant, l’ensenyament públic té un 83,61% dels alumnes estrangers de Catalunya. Els alumnes estrangers representen el 16,73% de l’alumnat de l’escola pública i només el 6,14% de l’alumnat de l’escola de titularitat privada. En el conjunt del sistema educatiu els alumnes estrangers representen el 13,04% de l’alumnat. En definitiva, estem analitzant una mostra en què la població d’origen estranger és força més alta que la mitjana catalana (9 punts) i, fins i tot, més alta que la mitjana de l’escola pública (6 punts).

En la imatge: llengua amb la qual se senten identificats els alumnes.

Anàlisi de la mostra

Segons el lloc de naixement, el 73% d’aquests alumnes són nascuts a territoris de parla catalana (en aquest cas, Catalunya), mentre que un 14% són nascut a l’Amèrica dita llatina (Argentina, Colòmbia, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, Uruguai i Xile), un 6% al nord d’Àfrica (Marroc), un 4% a Europa (cal tenir en compte que, dels tres alumnes “europeus”, un és fill d’emigrants espanyols no catalanoparlant i l’altre és una noia adoptada), un 2% prové de l’Estat espanyol i un 1% d’Àsia (Xina).

Si la dada que analitzem és la llengua que parlen amb els pares i que, d’alguna manera, amb tots els matisos que es vulguin, podríem considerar la primera llengua que van aprendre, el 42% declara que va ser el castellà, el 39% el català, un 6% l’àrab, un 4% l’àrab i el castellà a l’hora, un 4% l’amazic (és important de destacar que els parlants d’aquesta llengua, amagada al reducte familiar, cada cop més exterioritzen la seva existència), un 2% de castellà/català, un 1% de xinès wu (important també que es manifesti l’existència d’aquesta llengua xinesa eclipsada per l’oficialitat del xinès mandarí), un 1% de sarakole i un 1% de búlgar.

Aquestes dades, de “llengües de transmissió familiar”, s’han de comparar amb les dades de la llengua del pare i de la mare, la qual cosa ens permetrà esbrinar quines llengües es transmeten o no, si hi ha transvasaments de parlants d’un grup a un altre, etc. Pel que fa al castellà, un 48% dels pares i 45% de les mares el tenien com a primera llengua; pel que fa al català, un 31% dels pares i un 33% de les mares; un 10% tants dels pares com de les mares tenien l’àrab; un 4% dels pares com de les mares tenien l’amazic; un 3% dels pares són bilingües català/castellà i un 1% de les mares és bilingüe castellà/català; un 1% dels pares i de les mares són de primera llengua el xinès wu; un 1% de pares i de mares són de primera llengua el sarakole; un altre 1% són de pares i de mares de llengua búlgara; a més, trobem un 1% de pares de llengua manding, 1% de mares de llengua polonesa, 1% de mares bilingües àrab/castellà; 1% de mares de llengua francesa; i 1% de mares bilingües castellà/guaraní.

D’aquí, ja podem treure’n algunes informacions.

• Mentre que només el 31% dels pares i el 33% de les mares tenien el català com a primera llengua, un 39% dels alumnes van rebre el català com a primera llengua. Per tant, el català encara té una força d’atracció de parlants d’altres llengües, bàsicament castellanoparlants de família procedent de l’Estat espanyol o de bilingües català/castellà.
• Mentre que el 48% dels pares i el 45% de les mares eren castellanoparlants d’origen, només un 42% dels alumnes van rebre aquesta llengua com a primera llengua familiar.
• Pel que fa a altres llengües, en general els pares han transmès la seva llengua familiar, tret d’alguns pares i mares àrab que han incorporat un bilingüisme àrab/castellà, la persona bilingüe castellà/guaraní, que no ha traspassat aquesta llengua ameríndia, oficial al Paraguai, al seu fill…
• Sorprèn la poca presència, o si més no poca consciència, de parlants que han tingut un primer contacte familiar bilingüe català/castellà o castellà/ català.
• Cal destacar també la no transmissió, si més en un principi, de llengües com el manding, però també de llengües, en aquest cas de mares, com el francès o el polonès. En canvi, es transmeten llengües que en els seus territoris no estan reconegudes com el xinès wu o l’amazic.

Pel que fa a les llengües amb els germans, que ja ens aproxima més a les llengües que més usen els alumnes d’aquesta mostra, un 46% usen el castellà; un 38%, el català; un 5%, alternen un bilingüisme català/castellà i un 4%, un bilingüisme castellà/català; un 3%, l’àrab; un 1%, el sarakole; un 1% alternen un bilingüisme amazic/català; un 1%, un bilingüisme, castellà/àrab; i un altre 1% per cent, el búlgar.

D’aquí podem treure’n també algunes informacions:

• El castellà torna a guanyar força, no tant del català, sinó de les altres llengües (especialment l’àrab i l’amazic).
• Guanya presència el bilingüisme: un 9% dels alumnes declaren un bilingüisme català/castellà o a la inversa.
• Perden força llengües com l’àrab i l’amazic.

Segurament, una de les dades més interessants de la mostra és la sorgeix de la pregunta d’amb quina llengua s’identifica l’alumne, quin és, en definitiva, la llengua que sent com a seva. En aquest cas la diversitat lingüística es redueix només a quatre llengües en el cas dels nois i a 6 en el cas de les noies. Globalment, el 47% dels alumnes s’identifica amb el castellà; un 44%, amb el català; un 4% amb l’àrab; un 2%, amb l’amazic; 1% amb el xinès mandarí (per primer cop apareix la llengua oficial de Xina –és una mostra de la pressió que es fa, també a l’exterior, perquè s’aprengui la llengua oficial de l’Estat, que segueix, des de fa dècades, polítiques d’aniquilació de les altres llengües); un 1%, sarakole; i un 1%, búlgar. Si les respostes les separem pel sexe de l’informant, ens adonarem que els nois declaren en un 61% que tenen el castellà com a llengua d’identificació i que un 29% tenen el català, mentre que les noies és al revés, un 57% tenen el català com a llengua d’identificació i un 34%, el castellà.