Author Archives: nmontes

About nmontes

Núria Montés i Montés (Mataró, 1963). Llicenciada en filologia catalana per la Universitat Central de Barcelona. Professora de l'IES Damià Campeny de Mataró. Coautora dels llibres "Redescobrim els Països Catalans" i "CAT. Llengua i societat dels Països Catalans".

Un exemple d’estudi sociolingüístic en un curs de 2n ESO: una aproximació a la diversitat lingüística

Presentació digital amb les dades

Aquest microestudi s’ha fet a partir d’una mostra de 85 alumnes de 2n d’ESO (de fet, tot els alumnes d’aquest curs: 3 aules) d’un institut de titularitat pública d’una ciutat catalana de més de 100.000 habitants. L’institut es troba situat al barri del centre de la població, on, segons dades municipals, i si considerem també que recull alumnes del primer eixample de la població, hi ha un 75,24% de la població nascuda als Països Catalans i un 11,94% de població de nacionalitat estrangera.

En aquest sentit, la nostra mostra ens indica que un 72,94% dels alumnes són nascuts als Països Catalans, mentre que un 22,35% de l’alumnat són nascuts fora de la nostra comunitat lingüística (i, de fet, de l’Estat on vivim). Totes les dades confirmen, i aquesta mostra no n’és l’excepció, que la població d’origen estranger es troba sobredimensionada a l’ensenyament públic: segons dades oficials, només el 16,39% de l’alumnat de nacionalitat estrangera fa classes a l’ensenyament de titularitat privada -26.456 dels 161.413 alumnes estrangers-, encara que l’escola privada escolaritzi el 34,82% del total de l’alumnat -430.835 dels 1.237.374 alumnes que té el nostre sistema educatiu. Per tant, l’ensenyament públic té un 83,61% dels alumnes estrangers de Catalunya. Els alumnes estrangers representen el 16,73% de l’alumnat de l’escola pública i només el 6,14% de l’alumnat de l’escola de titularitat privada. En el conjunt del sistema educatiu els alumnes estrangers representen el 13,04% de l’alumnat. En definitiva, estem analitzant una mostra en què la població d’origen estranger és força més alta que la mitjana catalana (9 punts) i, fins i tot, més alta que la mitjana de l’escola pública (6 punts).

En la imatge: llengua amb la qual se senten identificats els alumnes.

 

Anàlisi de la mostra

Segons el lloc de naixement, el 73% d’aquests alumnes són nascuts a territoris de parla catalana (en aquest cas, Catalunya), mentre que un 14% són nascut a l’Amèrica dita llatina (Argentina, Colòmbia, Equador, Mèxic, Paraguai, Perú, Uruguai i Xile), un 6% al nord d’Àfrica (Marroc), un 4% a Europa (cal tenir en compte que, dels tres alumnes “europeus”, un és fill d’emigrants espanyols no catalanoparlant i l’altre és una noia adoptada), un 2% prové de l’Estat espanyol i un 1% d’Àsia (Xina).

Si la dada que analitzem és la llengua que parlen amb els pares i que, d’alguna manera, amb tots els matisos que es vulguin, podríem considerar la primera llengua que van aprendre, el 42% declara que va ser el castellà, el 39% el català, un 6% l’àrab, un 4% l’àrab i el castellà a l’hora, un 4% l’amazic (és important de destacar que els parlants d’aquesta llengua, amagada al reducte familiar, cada cop més exterioritzen la seva existència), un 2% de castellà/català, un 1% de xinès wu (important també que es manifesti l’existència d’aquesta llengua xinesa eclipsada per l’oficialitat del xinès mandarí), un 1% de sarakole i un 1% de búlgar.

Aquestes dades, de “llengües de transmissió familiar”, s’han de comparar amb les dades de la llengua del pare i de la mare, la qual cosa ens permetrà esbrinar quines llengües es transmeten o no, si hi ha transvasaments de parlants d’un grup a un altre, etc. Pel que fa al castellà, un 48% dels pares i 45% de les mares el tenien com a primera llengua; pel que fa al català, un 31% dels pares i un 33% de les mares; un 10% tants dels pares com de les mares tenien l’àrab; un 4% dels pares com de les mares tenien l’amazic; un 3% dels pares són bilingües català/castellà i un 1% de les mares és bilingüe castellà/català; un 1% dels pares i de les mares són de primera llengua el xinès wu; un 1% de pares i de mares són de primera llengua el sarakole; un altre 1% són de pares i de mares de llengua búlgara; a més, trobem un 1% de pares de llengua manding, 1% de mares de llengua polonesa, 1% de mares bilingües àrab/castellà; 1% de mares de llengua francesa; i 1% de mares bilingües castellà/guaraní.

D’aquí, ja podem treure’n algunes informacions.

  • Mentre que només el 31% dels pares i el 33% de les mares tenien el català com a primera llengua, un 39% dels alumnes van rebre el català com a primera llengua. Per tant, el català encara té una força d’atracció de parlants d’altres llengües, bàsicament castellanoparlants de família procedent de l’Estat espanyol o de bilingües català/castellà.
  • Mentre que el 48% dels pares i el 45% de les mares eren castellanoparlants d’origen, només un 42% dels alumnes van rebre aquesta llengua com a primera llengua familiar.
  • Pel que fa a altres llengües, en general els pares han transmès la seva llengua familiar, tret d’alguns pares i mares àrab que han incorporat un bilingüisme àrab/castellà, la persona bilingüe castellà/guaraní, que no ha traspassat aquesta llengua ameríndia, oficial al Paraguai, al seu fill…
  • Sorprèn la poca presència, o si més no poca consciència, de parlants que han tingut un primer contacte familiar bilingüe català/castellà o castellà/ català.
  • Cal destacar també la no transmissió, si més en un principi, de llengües com el manding, però també de llengües, en aquest cas de mares, com el francès o el polonès. En canvi, es transmeten llengües que en els seus territoris no estan reconegudes com el xinès wu o l’amazic.

Pel que fa a les llengües amb els germans, que ja ens aproxima més a les llengües que més usen els alumnes d’aquesta mostra, un 46% usen el castellà; un 38%, el català; un 5%, alternen un bilingüisme català/castellà i un 4%, un bilingüisme castellà/català; un 3%, l’àrab; un 1%, el sarakole; un 1% alternen un bilingüisme amazic/català; un 1%, un bilingüisme, castellà/àrab; i un altre 1% per cent, el búlgar.

D’aquí podem treure’n també algunes informacions:

  • El castellà torna a guanyar força, no tant del català, sinó de les altres llengües (especialment l’àrab i l’amazic).
  • Guanya presència el bilingüisme: un 9% dels alumnes declaren un bilingüisme català/castellà o a la inversa.
  • Perden força llengües com l’àrab i l’amazic.

Segurament, una de les dades més interessants de la mostra és la sorgeix de la pregunta d’amb quina llengua s’identifica l’alumne, quin és, en definitiva, la llengua que sent com a seva. En aquest cas la diversitat lingüística es redueix només a quatre llengües en el cas dels nois i a 6 en el cas de les noies. Globalment, el 47% dels alumnes s’identifica amb el castellà; un 44%, amb el català; un 4% amb l’àrab; un 2%, amb l’amazic; 1% amb el xinès mandarí (per primer cop apareix la llengua oficial de Xina –és una mostra de la pressió que es fa, també a l’exterior, perquè s’aprengui la llengua oficial de l’Estat, que segueix, des de fa dècades, polítiques d’aniquilació de les altres llengües); un 1%, sarakole; i un 1%, búlgar. Si les respostes les separem pel sexe de l’informant, ens adonarem que els nois declaren en un 61% que tenen el castellà com a llengua d’identificació i que un 29% tenen el català, mentre que les noies és al revés, un 57% tenen el català com a llengua d’identificació i un 34%, el castellà.

L’educació indígena bilingüe

imagesca3hb37sA partir de la lectura i anàlisi del text “L’educació indígena bilingüe”, que trobareu en el document, feu el següent treball:

 

1.    Busqueu, en primer lloc, les paraules següents:

 

·         Llengües indígenes

·         Preservar

 

2.    Busqueu informació sobre el poble ashaninca:

·         Feu un resum de la informació que apareix en la wikipedia (versió en espanyol). Després compareu la versió en espanyol amb la versió portuguesa (la wikipédia).Què us crida l’atenció de les dues versions?

·         Busqueu, mitjançant el cercador d’imatges del google, imatges del poble ashaninca i escolliu-ne les tres que us semblin més representatives i exporta-les al treball.

·         A la web Mapes Vius, de Linguamón-Casa de les Llengües, elaboreu el mapa de la llengua ashaninca i exporteu-lo al treball que esteu elaborant.

·         Compareu la informació que apareix en aquesta web de la Casa de les Llengües amb la informació que heu trobat a wikipedia en espanyol i amb el mateix mapa que heu creat. Què és el que més us crida l’atenció?

 

3.    Resumiu cadascun dels 6 paràgrafs del text, amb una frase.

 

4.    Contesta les preguntes següents:

·         Quina és la feina dels professors que ensenyen en la llengua de la comunitat?

·         Per què són importants les classes en la llengua de la comunitat i per què no s’han de fer en portuguès?

·         Segons el mestre ashaninca, tothom hauria de saber portuguès a la seva comunitat? Quina comparació fa per reforçar la seva opinió?

·         De què depèn el futur d’una llengua?

·         Per què són importants els ancians en l’educació en llengua pròpia?

 

 

5.    Quina és la idea principal que s’exposa en el text?

 

La importància de preservar la diversitat lingüística: article d’opinió

boa_sr_chachi_2005_news_mediumUs proposo fer un article d’opinió sobre la importància de preservar la diversitat lingüística del món i per fer-ho, però, abans us proposo tot un seguit d’activitats.

Activitats inicials:

1.       Entreu a la pàgina de l’ONG Survival i llegiu la notícia sobre la parlant darrera de la llengua bo (escolteu també una cançó en aquesta llengua). Resumiu-la (a la fotografia hi ha la imatge de la parlant darrera del bo).

2.        Entreu a la pàgina web del diari Avui i llegiu aquesta notícia sobre els centenars d’idiomes que estan desapareixent. ). Resumiu-la.

3.       Llegiu aquesta informació sobre el parlant darrer de la llengua miquelém. ). Resumiu-la.

4.       Llegiu aquesta altra informació sobre una llengua que s’acaba d’extingir a Alaska. ). Resumiu-la.

5.       Busqueu informació sobre Tuone Udaina (també conegut amb el nom italianitzat d’Antonio Udina). De quina llengua fou el parlant darrer? On es parlava? A quina família lingüística pertanyia?

6.       Llegiu aquestes reflexions sobre què significa la mort d’una llengua. ). Resumiu-les.

7.       Llegiu aquest conte i després contesteu les preguntes que hi ha al final de l’apunt.

8.       Busqueu altres informacions a la xarxa sobre la mort de les llengües i sobre els parlants darrers d’una llengua.

 

Després d’haver fet aquestes activitats, feu un article d’opinió per a una publicació d’abast local (a l’estil Capgròs de Mataró: podeu consultar l’apartat Opinió), en el qual exposeu la vostra opinió sobre la importància del manteniment d’una llengua i sobre com s’ha de sentir una persona que sigui el parlant darrer d’una llengua: 200 paraules.

El millor dels articles l’enviarem a la revista Capgròs per tal que, si el creuen adient, es pugui publicar a l’apartat Opinió).

Un testimoni viu de Mauthausen: Marcial Mayans

marcial-mayans

He llegit dues vegades el llibre de Marcial Mayans  Testimoniatges i memòries (1936-1945) i m’he quedat absolutament corpresa de la vida d’aquest català  nascut a Barcelona, al barri del Raval l’any 1920. Una vida intensíssima, plena i farcida d’experiències a quina més esgarrifosa. Val la pena llegir el periple de Marcial des de la seva ciutat, barcelona,  fins a Perpinyà, passant pels camps d’Argelers, el Barcarès, l’Stalang, Mauthausen.

Són especialment colpidors els episodis que parlen de la seva experiència al camp de Mauthausen, on Mayans ens explica el suïcidi d’un amic seu, la fam, la desinfecció, l’assassinat d’un altre company, el treball a la pedrera… (en un altre article parlaré de la visita que hi vaig fer i de les sensacions que vaig sentir-hi).

Tot allò que ens explica per més inversemblant que sembli, de tan horrorós i difícil de creure, és pura veritat (Marcial Mayans)

L’objectiu del llibre  és molt clar: “els meus records passaran a la història de la humanitat, per portar el testimoniatge vivent d’un íntegre defensor de la llibertat”. I també per recordar” els malaguanyats companys, coneguts i  anònims, desapareguts dins l’abominació.

Marcial Mayans acaba dient en la introducció que és el lector qui ha de perpetuar i difondre el missatge ja que és l’única manera de no oblidar i que els horrors d’aquest recent passat no es repeteixin.

Jo ja ho he fet amb aquest article. Ara et toca a tu.

El conflicte irlandès: un llibre i una pel·lícula

blacks-and-tans

 

M’agradaria recomanar-vos un llibre i una pel·lícula sobre el conflicte irlandès. El llibre és Els nois de Dublín, de l’escriptor francès Jean-Claude Alain i la pel·lícula The wind that shakes the barley (El vent que agita l’ordi), del director Ken Loach.

Tots dos passen a l’Irlanda dels anys vint del segle passat. Concretament, la història dels nois de Dublín es trasllada a la capital irlandesa  l’any 1919. Uns nois adolescents viuen al barri dels pobres d’aquesta ciutat (slums), on viuen els irlandesos,  i pateixen directament el conflicte amb els anglesos. Al final hauran de prendre partit en la dura lluita per la llibertat del seu país.

En el pròleg l’autor ens diu que aquest llibre és trist i seriós i que la seva temàtica és la lluita començada pels irlandesos, fa sis segles, per reconquerir la independència i refer la  unitat del seu país.

Ens diu que el motiu pel qual el va escriure és el profund amor que sent per aquell país. Cal recordar que ell no és pas irlandès sinó francès.  A l’autor li interessa bàsicament el paper dels més joves en aquest conflicte, un paper decisiu i de vital importància. Molts d’aquests joves van morir perquè pogués renéixer la república d’Irlanda.

Els protagonistes d’aquesta història són imaginaris, però els fets que s’expliquen són històricament reals (guerra d’alliberament d’Irlanda  contra Anglaterra pels volts de 1921-1922).

Pel que fa a la pel·lícula, ens narra també la guerra per la independència dels anys 20 a Irlanda. La pel·lícula comença amb una duríssima escena en què els “Black and Tans”  (les tropes enviades pels britànics) maten un noi per dir el seu nom en gaèlic irlandès i no pas en anglès. La pel·lícula és especialment crua,  quan, després d’aconseguir la independència d’una part d’Irlanda (una part encara continua sent britànica en l’actualitat) , una part de l’IRA continua la guerra però ara contra els seus propis companys, perquè considera que s’han fet massa renúncies (com, per exemple, el tema d’Irlanda del Nord) i que no s’ha fet la necessària reforma social per la qual s’havia estat lluitant. Una pel·lícula que fa pensar i molt…

En la fotografia una placa que vaig trobar a la ciutat irlandesa d’An-Gaillimh (Galway en anglès) i que recorda una part de la història que ens explica aquesta pel·lícula.

Petit Atles Lingüístic del Domini Català

petit-atles-linguistic.jpg

A qui interessi aprofundir en la dialectologia, una bona eina per fer-ho és la consulta d’aquest Petit Atles lingüístic del Domini Català. Cal recordar que aquest és el volum primer i que la intencio del seu autor, Joan Veny, és arribar a fer-ne nou. El seu propòsit és fer un atles amb mapes de síntesi, enriquit amb mapes lingüístics, sense aprofundiment d’alta filologia, però bastit sobre una base de rigor científic, de consulta còmoda, destinat a universitaris, a alumnes de batxillerat i a diletans de la llengua.

En l’atles, hi trobareu la classificació dialectal del català amb les característiques de cada dialecte i subdialecte, un vocabulari de terminologia lingüística i un seguit de mapes a tot color distribuïts entre els fenòmens de fonètica (vocalisme, consonantisme), fonosintaxi, morfologia i lèxic.

Qui tingui curiositat per saber de quantes maneres es pot dir esternut, gargall, dit petit, singlot… en la nostra llengua, ha de consultar ràpidament aquest petit diccionari, editat per l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 2008, i que és a la biblioteca del nostre centre.

Us dic els geosinònims d’esternut: eixavuiro, uís, atxem, atxim. Recordeu que totes són igual de correctes i totes, evidentment, són catalanes.

 

 

Els oblidats “pobles autòctons” dels EUA

250px-ojibwe_language_map.png

El 8 d’abril proppassat vaig trobar al diari Avui una entrevista molt interessant a Louise Erdrich, una escriptora nord-americana de la tribu ojibwa.

Hi podreu descobrir com, en el país de la suposada llibertat, s’han perseguit el drets més fonamentals de la població més autòctona: prohibició de parlar les llengües índies, separar els nens de les famílies perquè perdessin la seva cultura i la seva llengua, tancar la població en reserves, negar-los la ciutadania…

Podeu llegir l’entrevista completa a:

Entrevista a l’escriptora nord-americana de la tribu ojibwa

I per tenir més informació sobre aquest poble podeu entrar a:

http://www.bigorrin.org/chippewa_kids.htm

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ojibwa

Diccionari de les llengües d’Europa

diccionari-llengues-europa.jpg

Alguna vegada us heu preguntat quants parlants té el basc?, on es parla el bretó?, el lleonès és una llengua? Què és el romaní? Si voleu respostes a aquestes preguntes, heu de tenir a l’abast el Diccionari de les Llengües d’Europa de l’Ignasi Badia i Capdevila, editat per Enciclopèdia catalana dins de diccionaris de l’enciclopèdia.

Hi trobareu la diversitat lingüística actual al continent europeu, les famílies lingüístiques, els principals dialectes i varietats que es parlen a Europa.

De cada llengua, hi trobareu el nombre de parlants, el territori on es parla, la història, la situació actual, l’alfabet amb què és escrita, els dialectes amb què es divideix i un text de cada llengua.

A més, també hi trobareu un mapa de les llengües d’Europa a color i molt detallat.

Espero que tots els dubtes que tingueu a l’entorn de la diversitat lingüística europea se us hagin resol. 

 

Musicant els nostres poetes

roger-mas.jpgaramateix.jpg

A l’hora d’explicar literatura i de fer els comentaris dels poemes, una bona eina de suport a l’aula és l’adaptació que han fet els nostres músics de molts dels poemes de la nostra literatura.

Moltíssims cantants (Lluís Llach, Ovidi Montllor, Raimon, Maria del Mar Bonet…)  han versionat diversos poemes d’una gran quantitat d’autors: Salvador Espriu, Josep M. de Sagarra, Ausiàs March, Miquel Costa i Llobera, Jordi de Sant Jordi…

Cal destacar el disc Les cançons tel·lúriques del cantant de Solsona, Roger Mas, que ha adaptat sis poemes  (Preludi, Voleu que vos la canti, Anem, Caminant, Plus Ultra i La lluna) de Mossèn Cinto Verdaguer del llibre Al cel.   

El grup Aramateix, liderat pel seu cantant Francesc Ribera “Titot”, té un compacte (Aramateix) on es troben el poema Quatre banderes de Miquel Martí i Pol, Ara no es fa prô jo encara ho faria de Joan Salvat Papasseit i I tu què vols? de Pere Quart, aquell famós poema de la tirallonga de monosíl·labs.

Us convido a escoltar-los i a gaudir-ne

     

March i Martorell: dues vides novel·lades

les-cendres-del-cavaller.jpgausias-marc.jpg

Si heu quedat fascinats per dos dels més grans escriptors en llengua catalana, Ausiàs March i Joanot Martorell, us convido a llegir dues biografies novel·lades de dos autors valencians, Josep Piera i  Silvestre Vilaplana.

L’objectiu d’ambdós llibres és fer conèixer la vida del  gran poeta valencià del segle XV i del novel·lista, també valencià, Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc.

Josep Piera en el llibre Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March ens relata mitjançant una documentada biografia les diferents etapes de la vida del poeta: la infantesa, el seu ensinistrament com a cavaller, els inicis en la lírica fins a la plenitud com a poeta, els viatges a Itàlia, les relacions amb les dones…

Silvestre Vilaplana en el llibre Les cendres del cavaller, ens explica en primera persona la vida tan intensa, apassionada i dissortada de Joanot Martorell: la lluita per conquerir Nàpols al costat del rei Alfons, les conseqüències del seu caràcter impulsiu i guerrer, els seus actes fora de la llei, les relacions amb el seu cunyat, Ausiàs March.

Llegint aquestes dues biografies novel·lades, ens aproparem i coneixerem amb més profunditat els dos autors fonamentals del segle d’or de la nostra literatura.

El llibre de Josep Piera Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March es troba publicat a  Edicions 62 i el de Silvestre Vilaplana Les cendres del cavaller a Bromera.