El mite de Pandora

En la Sala 8 del MAC Catalunya podem trobar un vas grec de figures roges on hi ha representada una escena del Mite de Pandora, en el moment en què Pandora, per curiositat, obre la capsa.

El mite explica que Zeus, enfadat perquè Prometeu va robar el foc per entregar-lo als homes, va decidir crear la primera dona com a càstig. Hefest va ser qui va crear Pandora, i la va crear formosa i bella.

Pandora

Els altres déus es van encarregar de donar-li altres dons que li faltaven: Afrodita li va concedir la bellesa eterna i els encants; Atena li va concedir la saviesa i el coneixement de les art de la casa; Apol·lo li va regalar una veu molt suau, tendra i meravellosa i Hermes li va concedir el do de la paraula, la curiositat i la mentida. Finalment, les Tres Gràcies i les Hores es van encarregar de guarnir-la amb vestits, joies i flors. D’aquesta manera, Pandora es va convertir en la primera dona de totes.

Abans de què Pandora baixés a la terra, Zeus li va regalar una caixa (aquesta caixa contenia tots els mals i misèries del món) que no podia obrir i finalment, Pandora va baixar a la terra, on l’esperava Epimeteu qui es va enamorar d’ella i al final acaben casant-se. Abans que Epimeteu coneixés Pandora, el seu germà Prometeu li va demanar que mai no acceptés el regal de Zeus, però en quedar-se encisat per la bellesa de Pandora es va oblidar de la promesa i va acabar acceptant la caixa.

Pandora, cegada per la curiositat que li  va concedir Hermes, va voler obrir la caixa per veure el que contenia, i en obrir-la, va deixar anar tots els mals i, quan la va tancar, en adonar-se del seu error, en la caixa només quedava l’esperança, l’únic bo entre tots els mals que contenia la caixa, per a confortar la humanitat de tantes desgràcies. Per això, es diu que l’esperança és l’últim que perd l’home. I tots aquets mals que van sortir de la caixa van provocar la mort de Pandora.

Aquí deixo dos textos d’Hesíode, qui menciona el mite de Pandora en dues obres seves (Teogonia i Treballs i dies):

ὣς φάτο χωόμενος Ζεὺς ἄφθιτα μήδεα εἰδώς.
ἐκ τούτου δἤπειτα χόλου μεμνημένος αἰεὶ
οὐκ ἐδίδου μελίηισι πυρὸς μένος ἀκαμάτοιο
θνητοῖς ἀνθρώποις οἳ ἐπὶ χθονὶ ναιετάουσιν·
ἀλλά μιν ἐξαπάτησεν ἐὺς πάις Ἰαπετοῖο
κλέψας ἀκαμάτοιο πυρὸς τηλέσκοπον αὐγὴν
ἐν κοίλωι νάρθηκι· δάκεν δ᾽ ἄρα νειόθι θυμὸν
Ζῆν᾽ ὑψιβρεμέτην, ἐχόλωσε δέ μιν φίλον ἦτορ,
ὡς ἴδ᾽ ἐν ἀνθρώποισι πυρὸς τηλέσκοπον αὐγήν.
αὐτίκα δ᾽ ἀντὶ πυρὸς τεῦξεν κακὸν ἀνθρώποισι·
γαίης γὰρ σύμπλασσε περικλυτὸς Ἀμφιγυήεις
παρθένωι αἰδοίηι ἴκελον Κρονίδεω διὰ βουλάς·
ζῶσε δὲ καὶ κόσμησε θεὰ γλαυκῶπις Ἀθήνη
ἀργυφέηι ἐσθῆτι· κατὰ κρῆθεν δὲ καλύπτρην
δαιδαλέην χείρεσσι κατέσχεθε, θαῦμα ἰδέσθαι·
[ἀμφὶ δέ οἱ στεφάνους νεοθηλέας, ἄνθεα ποίης,
ἱμερτοὺς περίθηκε καρήατι Παλλὰς Ἀθήνη·]
ἀμφὶ δέ οἱ στεφάνην χρυσέην κεφαλῆφιν ἔθηκε,
τὴν αὐτὸς ποίησε περικλυτὸς Ἀμφιγυήεις
ἀσκήσας παλάμηισι, χαριζόμενος Διὶ πατρί.
τῆι δ᾽ ἔνι δαίδαλα πολλὰ τετεύχατο, θαῦμα ἰδέσθαι,
κνώδαλ᾽ ὅσ᾽ ἤπειρος δεινὰ τρέφει ἠδὲ θάλασσα·
τῶν ὅ γε πόλλ᾽ ἐνέθηκε, χάρις δ᾽ ἐπὶ πᾶσιν ἄητο,
θαυμάσια, ζωοῖσιν ἐοικότα φωνήεσσιν.
αὐτὰρ ἐπεὶ δὴ τεῦξε καλὸν κακὸν ἀντ᾽ ἀγαθοῖο,
ἐξάγαγ᾽ ἔνθά περ ἄλλοι ἔσαν θεοὶ ἠδ᾽ ἄνθρωποι,
κόσμωι ἀγαλλομένην γλαυκώπιδος Ὀβριμοπάτρης·
θαῦμα δ᾽ ἔχ᾽ ἀθανάτους τε θεοὺς θνητούς τ᾽ ἀνθρώπους,
ὡς εἶδον δόλον αἰπύν, ἀμήχανον ἀνθρώποισιν.
ἐκ τῆς γὰρ γένος ἐστὶ γυναικῶν θηλυτεράων,
[τῆς γὰρ ὀλοίιόν ἐστι γένος καὶ φῦλα γυναικῶν,]
πῆμα μέγα θνητοῖσι, σὺν ἀνδράσι ναιετάουσαι,
οὐλομένης Πενίης οὐ σύμφοροι, ἀλλὰ Κόροιο.
ὡς δ᾽ ὁπότ᾽ ἐν σμήνεσσι κατηρεφέεσσι μέλισσαι
κηφῆνας βόσκωσι, κακῶν ξυνήονας ἔργων·
αἱ μέν τε πρόπαν ἦμαρ ἐς ἠέλιον καταδύντα
† ἠμάτιαι σπεύδουσι τιθεῖσί τε κηρία λευκά,
οἱ δ᾽ ἔντοσθε μένοντες ἐπηρεφέας κατὰ σίμβλους
ἀλλότριον κάματον σφετέρην ἐς γαστέρ᾽ ἀμῶνται·
ὣς δ᾽ αὔτως ἄνδρεσσι κακὸν θνητοῖσι γυναῖκας
Ζεὺς ὑψιβρεμέτης θῆκε, ξυνήονας ἔργων
ἀργαλέων. ἕτερον δὲ πόρεν κακὸν ἀντ᾽ ἀγαθοῖο

 Ἡσίοδος, Θεογονία, 561-602

Així va parlar irritat Zeus, coneixedor de designis immortals.
Per això, perquè recordava aquest engany, no donava als
homes mortals que habiten sobre la terra la força del foc
incansable, que pren en els freixes. Però el coratjós fill de
Jàpet el va enganyar i va robar el guspireig del foc que es
veu de lluny, tot amagant-lo a l’interior d’una fèrula. Zeus,
que trona en el cel, va sentir un fort enuig en el fons del
seu cor i el seu esperit va irritar-se quan va veure en poder
del homes la guspira del foc que es veu de lluny.
I a canvi de la guspira del foc va idear una calamitat per
als homes. L’il•lustre Rancallós, per complaure la voluntat del
Crònida, va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica
donzella. La deessa d’ulls blaus, Atena, li va ajustar la cintura i
la va abillar amb un vestit d’una blancor refulgent i amb les seves
mans feia lliscar des del cap un vel sumptuosament treballat,
meravellós de veure. Pal•las Atena va posar-li al cap delicades
diademes fetes de flors boscanes tendres i una corona d’or que
havia fet l’il•lustre Rancallós, amb el treball de les seves pròpies
mans, per fer plaer al pare Zeus. L’engalanaven nombrosos
guarniments, meravellosos de veure, figures de tota mena
d’animals salvatges que nodreixen la terra i el mar. El nombre
de figures que hi posà era molt gran, i totes lluïen pel seu
atractiu; eren figures admirables, talment figures vives
dotades de veu.
Després de crear aquesta bella calamitat, per compensar aquell
guany, la va portat on vivien déus i homes, amb els ornaments
afaiçonats per la deessa d’ulls blaus, filla de pare poderós.
L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels homes
mortals en veure el terrible engany, mal ineludible per als homes.
D’ell prové la raça femenina, la funesta generació de
les dones,flagell que habita entre els homes mortals,
no gens resignades a comportar penúria funesta, sinó
l’abundància. També s’esdevé en els eixam d’abelles que,
en els ruscs, nodreixen abellots, inclinats a les obres del mal.
Les abelles treballen diàriament la jornada sencera fins a
la posta del sol i produeixen cera blanca. Ells, en canvi,
es queden a cobert del rusc aspre i recullen en el seu
ventre l’esforç aliè. De la mateixa manera Zeus, que trona des
del cel, per a desgràcia dels homes mortals, va crear les dones,
sempre amatents a accions doloroses i, per compensar un bé, els
ha proporcionat una altra desgràcia.

Hesíode, Teogonia 561-602
(Traducció de Joan Castellanos, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1999)

«Ἰαπετιονίδη, πάντων πέρι μήδεα εἰδώς,
χαίρεις πῦρ κλέψας καὶ ἐμὰς φρένας ἠπεροπεύσας,
σοί τ᾽ αὐτῶι μέγα πῆμα καὶ ἀνδράσιν ἐσσομένοισιν.
τοῖς δ᾽ ἐγὼ ἀντὶ πυρὸς δώσω κακόν, ὧι κεν ἅπαντες
τέρπωνται κατὰ θυμὸν ἑὸν κακὸν ἀμφαγαπῶντες.»
Ὣς ἔφατ᾽, ἐκ δ᾽ ἐγέλασσε πατὴρ ἀνδρῶν τε θεῶν τε·
Ἥφαιστον δ᾽ ἐκέλευσε περικλυτὸν ὅττι τάχιστα
γαῖαν ὕδει φύρειν, ἐν δ᾽ ἀνθρώπου θέμεν αὐδὴν
καὶ σθένος, ἀθανάτηις δὲ θεῆις εἰς ὦπα ἐίσκειν
παρθενικῆς καλὸν εἶδος ἐπήρατον· αὐτὰρ Ἀθήνην
ἔργα διδασκῆσαι, πολυδαίδαλον ἱστὸν ὑφαίνειν·
καὶ χάριν ἀμφιχέαι κεφαλῆι χρυσέην Ἀφροδίτην
καὶ πόθον ἀργαλέον καὶ γυιοβόρους μελεδώνας·
ἐν δὲ θέμεν κύνεόν τε νόον καὶ ἐπίκλοπον ἦθος
Ἑρμείην ἤνωγε, διάκτορον Ἀργεϊφόντην.
Ὣς ἔφαθ᾽, οἳ δ᾽ ἐπίθοντο Διὶ Κρονίωνι ἄνακτι …
[αὐτίκα δ᾽ ἐκ γαίης πλάσσε κλυτὸς Ἀμφιγυήεις
παρθένωι αἰδοίηι ἴκελον Κρονίδεω διὰ βουλάς·
ζῶσε δὲ καὶ κόσμησε θεὰ γλαυκῶπις Ἀθήνη·
ἀμφὶ δέ οἱ Χάριτές τε θεαὶ καὶ πότνια Πειθὼ
ὅρμους χρυσείους ἔθεσαν χροΐ· ἀμφὶ δὲ τήν γε
Ὧραι καλλίκομοι στέφον ἄνθεσι εἰαρινοῖσιν·
πάντα δέ οἱ χροῒ κόσμον ἐφήρμοσε Παλλὰς Ἀθήνη·]
ἐν δ᾽ ἄρα οἱ στήθεσσι διάκτορος Ἀργεϊφόντης
ψεύδεά θ᾽ αἱμυλίους τε λόγους καὶ ἐπίκλοπον ἦθος
τεῦξε Διὸς βουλῆισι βαρυκτύπου· ἐν δ᾽ ἄρα φωνὴν
θῆκε θεῶν κῆρυξ, ὀνόμηνε δὲ τήνδε γυναῖκα
Πανδώρην, ὅτι πάντες Ὀλύμπια δώματ᾽ ἔχοντες
δῶρον ἐδώρησαν, πῆμ᾽ ἀνδράσιν ἀλφηστῆισιν.
αὐτὰρ ἐπεὶ δόλον αἰπὺν ἀμήχανον ἐξετέλεσσεν,
εἰς Ἐπιμηθέα πέμπε πατὴρ κλυτὸν Ἀργεϊφόντην
δῶρον ἄγοντα, θεῶν ταχὺν ἄγγελον· οὐδ᾽ Ἐπιμηθεὺς
ἐφράσαθ᾽ ὥς οἱ ἔειπε Προμηθεὺς μή ποτε δῶρον
δέξασθαι πὰρ Ζηνὸς Ὀλυμπίου, ἀλλ᾽ ἀποπέμπειν
ἐξοπίσω, μή πού τι κακὸν θνητοῖσι γένηται·
αὐτὰρ ὃ δεξάμενος, ὅτε δὴ κακὸν εἶχ᾽, ἐνόησε.
Πρὶν μὲν γὰρ ζώεσκον ἐπὶ χθονὶ φῦλ᾽ ἀνθρώπων
νόσφιν ἄτερ τε κακῶν καὶ ἄτερ χαλεποῖο πόνοιο
νούσων τ᾽ ἀργαλέων, αἵ τ᾽ ἀνδράσι κῆρας ἔδωκαν.
[αἶψα γὰρ ἐν κακότητι βροτοὶ καταγηράσκουσιν.]
ἀλλὰ γυνὴ χείρεσσι πίθου μέγα πῶμ᾽ ἀφελοῦσα
ἐσκέδασ᾽, ἀνθρώποισι δ᾽ ἐμήσατο κήδεα λυγρά.
μούνη δ᾽ αὐτόθι Ἐλπὶς ἐν ἀρρήκτοισι δόμοισιν
ἔνδον ἔμεινε πίθου ὑπὸ χείλεσιν οὐδὲ θύραζε
ἐξέπτη· πρόσθεν γὰρ ἐπέμβαλε πῶμα πίθοιο
αἰγιόχου βουλῆισι Διὸς νεφεληγερέταο.
ἄλλα δὲ μυρία λυγρὰ κατ᾽ ἀνθρώπους ἀλάληται·
πλείη μὲν γὰρ γαῖα κακῶν, πλείη δὲ θάλασσα·

 Ἡσίοδος, Ἔργα καὶ ἡμέραι, 54-101

Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren
Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l’il•lustre Rancallós
va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica
donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa
d’ulls blaus, Atena, li cenyí la cintura i va engalanar-la. Les
divines Gràcies i la venerable Persuasió guarniren el seu coll
amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren
una corona de flors primaverals. Pal•las Atena va arranjar tots els
guariments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu
pit amb paraules fal•laces i astutes i amb un caràcter maliciós,
d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot
seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i,
present que era de tots els déus que viuen en palaus de l’Olimp,
li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors.
Després de completar el seu engany terrible i fatal,
el pare va encomanar a l’il•lustre Argifont, missatger diligent,
que portés el present dels déus a Epimeteu. Aquest no va fer
cas del consell que li havia donat Prometeu de no acceptar mai
cap present de Zeus Olímpic, sinó de rebutjar-lo, no fos cas
que es tractés d’alguna desgràcia per als mortals. Després
d’acceptar-lo, quan el mal ja era a les seves mans, aleshores
se n’adonà.
Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra a recer de penes,
de dures fatigues i de malalties penoses que emmenen els
homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans
la tapadora de la gerra, les va escampar i va proporcionar
neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança
allà a dins, en les seves estances indestructibles, sota els
llavis de la gerra, sense volar boca enllà: abans, li havia posat
la tapadora de la gerra per voluntat de Zeus que aplega els
núvols. I penes a desdir erren entre els homes: la terra vessa
de mals i la mar també n’és plena.

Hesíode, Els treballs i els dies, 54-101
Traducció de Joan Castellanos, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1999)

Imatge de previsualització de YouTube

El mite de Pandora de John William Waterhouse:

La caixa de Pandora

Mite de Pandora en àudio

Quina és la frase feta que deriva d’aquesta llegenda? Coneixeu alguna altra obra d’art que representi aquest mite?

Aquest article s'ha publicat dins de Déus, General, Hermes, MAC Catalunya, Textos i etiquetat amb , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El mite de Pandora

  1. Retroenllaç: Itinerari Mitològic | Itinerant la Barcelona més clàssica

  2. Retroenllaç: Anònim

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *