III part. cap 1 . L’ERÒTICA SOLAR. L’ideal ascètic. 

1.- Hi ha una visió europea dominant que odia el jo però vol gaudir del culte al cos com “tanathos” ( pulsió de mort).  

1.1  Volem gaudir del sexe però ens fa por caure en les seves desviacions.

1.2    L’homo sapiens gaudeix passivament del sexe i de forma vilenta. 

2.- L’erotisme és una proposta per contrarestar l’animalitat del sexe que és primitiu. 

2.1   La sexualitat no pot castrar i destruir el jo.

 2.2    La dona és la culpable i la víctima del seu cos (antierotisme). 

2.2.1   Creació del mite del desig com a mancança (origen del malestar i la misèria sexual).

2.2.2  Aquesta ficció fa buscar lo inexistent i a sentir frustració.( lo real no suporta lo ideal).

3.- Desitjar no implica que falti res sinó excés de quelcom que està a punt d’alliberar-se.       

  3.1 Sentir plaer és conjurar tot l’alliberament deixant-se anar.

3.2  L’erotisme és material, solar i atòmic : lògica de la ideologia    dominant vers la lògica de la filosofia de l’existència.   

4.- El desig crea desordre social i per tant s’ha de codificar segons la ideologia dominant per poder controlar el fal·locentrisme masculí.  

         4.1 El codi s’estableix des de la religió dominant (cristianisme i islamisme) . La líbido acaba empetitint. La dona és temptadora i el cos és brut ,desig culpable… 

         4.2 El matrimoni civil o religiós , o la parella de fet regula l’instin. La família és el marc tolerant de la sexualitat i la monogàmia. L’ideal ascètic s’acompleix segons la ideologia dominant.  

         4.3 Però aquesta ideologia promou l’avorriment, la repetició, l’engabiament del desig, apaga la líbido, crea hàbits sedentaris. La dona deixa de ser dona i ocupa el seu paper com a mare i esposa fidel.  

4.3.1 L’individu desapareix en benefici del subjecte. La renúncia al plaer fa promoure les víctimes.

 

 

Cap 2 Una líbido libertària . III part.  

1.- Hem de construir un eros desimbolt per fugir de les lògiques castradores i dominants que tenen una idea negativa del desig, del plaer, la família la interpreten com una forma de control social.  

1.1   Cal separar amor-sexualitat-procreació. Podem viure la sexualitat només com una forma de gaudir del cos i d’obtenir plaer sense cap por a vincular-ho a al procreació .

1.2    La líbido pot ser utilitzada amb la seva combinatòria per gaudir de si mateix sense cap altre finalitat.

 1.3     La sexualitat i la pràctica del sexe ha de poder practicar-se sense necessitat de l’amor (sentiment legítim per buscar el desig natural). L’amor i el sexe han de poder estar separats  sense que això vulgui dir que no hi ha tendresa o afecció).

1.4    La relació sexual pot ser el simple gaudir del moment.  

2.- L’eros desimbolt practica el moviment, el canvi, la pulsió per la vida, el nomadisme, l’acció, el desplaçament, la iniciativa. 

         2.1 L’art d’estimar es construeix en les situacions eròtiques desimboltes. Participar del pur instant immediat diferent i únic.  

2.2   El solter es qui viu en llibertat estant o no amb la parella. Per això és independent i gaudeix d’autonomia sobirana . El seu pacte és definit i renovable. ( pàgina 112. res tot res  o bé res , més, molt) .

 2.3     El solter permet una entropia consubstancial. Trobar-se vol dir construir alguna cosa seguin el principi de l’eros  desimbolt.Això aporta riquesa i qualitat nominal a les relacions.

2.4   Viure vol dir existir sense lligams de cap tipus , per tant el solter no vol la fusió.

 2.5    S’imposa la metafísica de l’esterilitat voluntària. Els fills no poden ser un encàrrec ni un càrrec per ningú. Tenir possibilitats de fer fills no vol dir que necessàriament els facis. Si s’estima el dolor, el patiment, la mort i l’odi aleshores tenir fills és fàcil però si no volem tot això els fills són una afirmació del no-ésser.

2.6   Educar no es criar sinó és atendre cada moment amb la persona del teu fill o filla, és deixar d’estar cansat per la vida i de la vida.

2.7    Educar és en el fons fracassar constantment amb un mateix i amb l’altre.  

 

 

Cap 3 L’hospitalitat carnal. III part L’ERÒTICA SOLAR. 

1. Podem esculpir la nostra pulsió, aquesta força vital que ens empeny. Tenir cultura eròtica significa preocupar-se per un sexe natural que té fantasies ètiques, efectes estètics.

2. El contracte hedonista construeix la sexualitat entre dos o tres a partir del llenguatge compromès. La paraula ens compromet : èticament i estèticament.

3. Aquest llenguatge és sinal·lagmàtic , o sigui, fet a mida dins la relació.Es construeix així una intersubjectivitat harmoniosa serena, sola, equidistant basada en el joc variable.

4. Aquest eros ha de ser nominal , o sigui, de tu a tu, ètica per una intersubjectivitat voluntària. No es tracta de construir mons petrits on un dona lliçons a l’altre sinó tot el contrari.

4.1    Les relacions han de ser discretes perquè no siguin moralitzades i puguin ser  imaginatives, valentes, atrevides per saber copsar la diversitat eròtica.

 4.2   El llibertinatge postmodern com a forma ètica :<cal una dietètica que es proposi l’estat filosòfic de la serenitat libidinal.  

4.2.1 El llibertinatge femení: igualitari i feminista. La dona no pot ser una   invenció del domini del mascle.

La mitologia de la mancança. Què vol dir això? Vivim de manera esquizofrènica aquesta realitat impregnada de tradició judeocristiana i per altra banda vol fugir d’aquesta realitat. Sembla doncs que vivim encara del pasat que busca evadir-se de tot el que pot representar sentiment de culpa, de pecat, de cos violat, cos mortificat, cos glorificat. Les virtuts marquen i determinen el que resulta lícit de fer, de sentir, de dir respecte a un cos castrat, censurat i reprimit. L’ànima etèria sembla tenir menys problemes perquè la ficció que representa ens pot salvar més a tots. Però això no justifica una mena de culte al cos passiu, dominat, com objecte de plaer de manera violenta. No parlem d’això.

L’erotisme és humà no animal. Per això és una sexualitat dirigida, conduida i treballada.  La dona és una víctima d’aquest antierotisme perquè la fa sentir culpable del seu cos, del seu sexe, de la seva identitat. El mite per generar aquest sentiment és el desig com una certa insatisfacció, com una falta, una manca de tenir alguna cosa o aspecte. Desitjar voldrà significar voler el que no tenim i potser no podrem tenir mai. Ens instal·lem en una ficció. Per això l’home i la dona busquen l’inexistent però es troben amb la fustració. Ideal i real no poden coincidir mai encara que ho desitgin.

Però tal com diu Onfray el desig és un excés que vol alliberar-se, o sigui és l’estat de deixar-se anar davant l’altre i un mateix. Es tracta doncs de recuperar el control de l’excès deixant alliberar-se.

La familia i la seva historicitat ideologica compleix el seu paper. Però si el desig genera “una força antisocial considerable” aleshores què ? caldrà domesticar el mateix ? La familia representarà aquesta domesticada realitat que permet autocontrolar el desig dins la parella i permet garantir el procès de l’espècie.

L’eros desimbolt. Cal separa amor , sexualitat, procreació. Fins ara tot anava junt. Pot haver sexualitat sense amor? L’amor entes com un sentiment per fer front al desig pot fer possible altres models. I el pur instant ?