Un estudi estima que els nazis van aniquilar a tres mesos a 1,5 milions de jueus, el 25% de l’Holocaust, recolzats en la seva eficiència per traslladar víctimes
Anna Frank és una nena jueva que, durant li Segona Guerra Mundial, ha de amagar-se per escapar a la persecució dels nazis. Juntament amb altres set persones roman amagada a la «casa de darrere» de l’edifici situat al canal Prinsengracht n ° 263, a Amsterdam. Després de més de dos anys d’haver estat ocults, els amagats són descoberts i deportats a camps de concentració. Dels vuit amagats, només el pare d’Anna, Otto Frank, sobreviu a la guerra. Després de la seva mort, Ana es fa mundialment famosa gràcies al diari que va escriure durant el temps en què va estar amagada.
Anna Frank línia del temps
10 motius per fer classe sobre Anna Frank
Transmet vostè el record d’Ana Frank a una nova generació.
Es recorda a totes les persones assassinades pels nazis. Ana Frank va ser només una de les víctimes jueves dels nazis.
Ensenya vostè als seus alumnes més sobre el context històric de la guerra, ja que el relat d’Ana actua com una finestra que s’obre a la història.
Pot deixar veure vostè als seus alumnes fins a quins extrems pot portar l’antisemitisme.
Pot deixar veure vostè als seus alumnes a què pot conduir la discriminació.
Parla vostè amb els seus alumnes sobre els dilemes i les disjuntives a què s’enfrontaven les persones durant la guerra i els deixa veure que en la història res és blanc o negre.
Ajuda vostè als seus alumnes a que es formin una opinió sobre les decisions de les persones, basant-se en els fets que se’ls han presentat.
Pregunta vostè als seus alumnes quins són els seus valors i normes, i ho
comentapuede servir-se de singulars fonts primàries sobre la guerra, com el seu diari.
Parla amb els seus alumnes sobre què són prejudicis.
objectius didàctics:
1. Aportar dades sobre els més importants esdeveniments de la Segona Guerra Mundial i de la vida d’Ana Frank.
2. Ajudar a la comprensió del pas a pas del procés de l’Holocaust
3. Exposar exemples d’antisemitisme i de discriminació
4. Animar a la reflexió, perquè els alumnes relacionin aquests coneixements amb la seva vida i entorn de vida propis.
5. Estimular la resposta dels alumnes, on sigui possible, perquè aportin, en el seu propi entorn de vida, una contribució positiva a la societat.
En diuen “els nens invisibles”. Van ser concebuts en el marc d’una estratègia de neteja ètnica i d’humiliació de l’enemic: terra cremada; conquerir, destrossar, omplir el cos de les dones d’una llavor que no només servís per portar al món més nens amb sang sèrbia, sinó també per deixar aquells territoris humans i geogràfics devastats, per sempre.
Moltes de les mares que van ser víctimes de violacions com a arma de guerra intentaven avortar o mataven els nounats per acabar amb el que els suposaria de per vida el record de la barbàrie i de la maldat humana. La majoria de les que van parir en un hospital van donar els fills en adopció o els van abandonar i van marxar del país. Vint-i-cinc anys després, bona part d’aquests nens desconeixen els seus pares biològics i, alhora, segueixen sent un estigma social, sense cap mena de reconeixement. L’Associació de Dones Víctimes de la Guerra, amb seu a Sarajevo, en té documentats 63 casos, però es calcula que n’hi ha centenars que desconeixen els seus orígens.
“Durant anys em vaig sentir dolgut i avergonyit”, explica Alen Muhic, un noi nascut el febrer de 1993 al Kantonalna Bolnica Gorazde, l’hospital on la seva mare el va deixar en adopció. La dona va poder arribar a Gorazde fugint de la localitat de Foca, on la primavera de 1992 havia sigut torturada i violada reiteradament per un soldat serbi. Posteriorment va poder emigrar com a refugiada als Estats Units, on es va casar i va tenir dos fills. Després de passar uns mesos a l’hospital sense que ningú es fes càrrec de la criatura, Muharem Muhic, que hi treballava de conserge, es va endur el nen a casa seva, tot i el risc que això suposava i el rebuig de molts veïns.
“Les tropes sèrbies van assetjar i aïllar la ciutat durant més de tres anys i mig. No hi havia aliments ni medicaments. Els meus pares adoptius ja tenien dues filles, i van haver de fer molts esforços per poder sobreviure. Això no els hi ha reconegut mai ningú”, ens explica Alen Muhic mentre ens ensenya les restes de les minicentrals elèctriques que els ciutadans de Gorazde construïen artesanalment amb ferralla per poder tenir una mica d’electricitat. Ara formen part d’un rudimentari museu de la guerra a la vora del Drina, el riu que va servir de muralla perquè els serbis no acabessin de conquerir la ciutat.
Quan va començar per a tu la guerra i quan va acabar?
Per a mi la guerra va començar el dia que vaig saber que era adoptat. Ja tenia deu anys i en una baralla al pati de l’escola un nen em va cridar “txètnik bastard” i em va dir que jo no era fill dels meus pares. Aquell dia vaig arribar plorant a casa, i els meus pares adoptius em van explicar que, efectivament, m’havien recollit de l’hospital. Un periodista bosnià es va interessar per la meva història i quan vaig ser més gran em va ajudar a recopilar la informació que em va permetre saber qui era la meva mare biològica -que va poder arribar als Estats Units com a refugiada- i, més endavant, conèixer-la. Ara puc dir que, per a mi, la guerra encara no ha acabat.
Quina idea t’havies fet de la teva mare biològica i com va ser la trobada?
No m’havia fet una idea concreta de la meva mare. Només pensava en com seria el dia que ens veuríem cara a cara, de què parlaríem, si ploraríem, etc. Ara fa dos anys, des de l’Associació de Dones Víctimes de la Guerra a Bòsnia i Hercegovina, em van trucar per dir-me que la meva mare havia viatjat fins a Sarajevo i em volia conèixer. Vaig deixar la feina i me n’hi vaig anar sense pensar-ho. No va passar res del que jo havia imaginat. Són sensacions que no es poden descriure amb paraules. Físicament no ens assemblem gens amb la mare, i en canvi sí que tenim trets de caràcter similars.
Seguiu en contacte després d’aquella trobada?
Durant una època vam estar en contacte, però tot d’una em vaig adonar que ens estàvem distanciant d’alguna manera, i jo ho entenc. El seu marit sap que va ser violada per un soldat serbi, i tot el que va passar, però aquest és un episodi que ella deu voler oblidar, potser de cara als seus altres dos fills, que ja van néixer als Estats Units. M’imagino que va patir molt per mirar de superar tot aquest procés. Jo li vaig trucar i li vaig dir que ja no volia interferir més en la seva vida. Havíem acomplert la nostra missió, ens havíem conegut i ara ja no tenia cap sentit seguir en contacte. Jo no volia causar-li cap més mal, no volia fer-la patir de nou i que jo fos el seu record de la guerra.
L’Alen encén un cigarret darrere l’altre. Passegem pel pont que permet accedir des de la carretera al centre de la ciutat, i ens ensenya “el pont sota el pont”, una estructura precària de fusta i barres d’encofrar que els habitants de Gorazde van construir per poder creuar sense ser vistos pels franctiradors situats als turons que envolten la ciutat. A l’estructura, ara malmesa per la humitat i el pas del temps, encara hi ha penjades fotografies descolorides de com sobrevivien durant la guerra els habitants d’aquest enclavament.
¿I en saps alguna cosa del teu pare biològic?
El 2006 hi va haver un judici contra diversos criminals de guerra i el meu pare va ser un dels processats. En aquell moment també vaig saber que vivia a Foca, només a 30 quilòmetres d’aquí. Fa un parell d’estius, el director d’un centre islàmic em va proposar d’anar a fer la pregària especial dels divendres a prop de Foca. De manera totalment improvisada, sense meditar-ho gaire, vaig prendre la decisió de passar per casa seva, pensant que no l’hi trobaria. Però vaig trucar a la porta i va aparèixer. En aquell moment em vaig veure reflectit a mi mateix d’aquí 30 anys, perquè ens assemblem molt físicament!
I què us vau dir?
Ell em va reconèixer, perquè la meva foto havia sortit als mitjans de comunicació locals, coneixia la meva història. Em va convidar a passar, però jo vaig preferir que converséssim des de l’entrada. Des del moment en què vam començar a parlar, ell va negar que hagués violat la meva mare. Jo li vaig dir que havia seguit a través dels mitjans el procés judicial, en què ell havia reconegut, a través d’una prova d’ADN, que havia violat aquella dona i que era el meu pare. Amb tota la sang freda del món em va contestar que només havia reconegut la prova d’ADN i els fets perquè li servís d’atenuant. En aquell moment ens vam posar a discutir i allà em vaig adonar que mai més no volia tenir res a veure amb aquella persona. Li vaig veure a la cara que era un assassí.
Què és el que voldries demanar-li al teu pare biològic?
Que torni al lloc on hauria de ser, que és a la presó! És on li pertoca estar.
El pare biològic, Radmilo Vukovic, va ser jutjat per violació repetida i violenta i condemnat a cinc anys i mig de presó per un tribunal local, però un testimoni aportat per la defensa va al·legar que Vukovik i la mare d’Alen ja havien tingut una relació prèvia a la guerra, i això va servir com a atenuant perquè després de complir 18 mesos de presó quedés en llibertat. Com Radmilo Vukovic, molts criminals de guerra no només segueixen vivint impunement a les seves localitats d’origen, sinó que van ser rehabilitats com a funcionaris o membres de la policia o d’altres cossos públics. Aquest és un dels principals obstacles que impedeixen a les dones víctimes de violacions durant la guerra tornar a les seves poblacions d’origen.
En ple 2018, Alen Muhic se sent decebut per les autoritats judicials i també per l’actual govern de Bòsnia i Hercegovina. “No s’ha fet justícia, i això fa difícil la reconciliació. Mentre tinguem els presidents dels partits que tenim, el conflicte no s’acabarà. A Bòsnia tenim recursos naturals, possibilitats de desenvolupar-nos econòmicament a través del turisme, tenim parcs naturals, uns rius preciosos, etc. Però desgraciadament no s’està fent res per afavorir aquest desenvolupament, perquè tenim el sistema polític que tenim, imposat pels Acords de Dayton, que no fan més que dividir-nos. Hi ha molts joves que estan marxant d’aquí, perquè estan farts d’aquest sistema, que no permet desencallar la situació actual. Aquí el jovent no hi veu cap opció de futur. Els partits i el govern encara juguen amb el nacionalisme per guanyar vots, i això, a la gent que ha patit tant, li fa molt de mal”.
Fem un cafè a l’Hotel Behar, amb grans finestrals que donen al riu i que permeten observar aquesta ciutat industrial a mig gas. Amb prop de 37.500 habitants abans de la guerra, un 70% dels quals eren musulmans, la ciutat va veure com de la nit al dia les famílies sèrbies, amics i veïns de tota la vida, marxaven a altres poblacions amb majoria sèrbia, o s’afegien a les milícies radicals i als grups de franctiradors que disparaven contra els seus antics veïns. Alhora, la ciutat va pràcticament doblar la seva població amb els refugiats que fugien de la neteja ètnica que s’estava practicant a les poblacions veïnes de Foca i Visegrad. Durant el setge de Gorazde hi va haver prop de 1.600 morts i més de 2.000 ferits segons les xifres oficials, però no s’ha pogut processar per crims de guerra els responsables del setge, per falta de mitjans judicials i perquè la responsabilitat judicial és compartida amb altres poblacions que pertanyen a la República Srpska, on hi ha sistemàticament obstrucció i negació del que va passar.
Abans d’acomiadar-nos l’Alen ens porta fins al turó de Rovovi, on encara hi ha diversos tancs i llançagranades de les tropes sèrbies. El material d’artilleria, ara repintat d’un color verd viu, va quedar abandonat la tardor de 1995, quan la comunitat internacional, avergonyida per la seva incapacitat d’evitar la massacre de Srebrenica uns mesos abans, va autoritzar finalment els bombardejos de l’OTAN, que van obligar els serbis a abandonar el setge de Gorazde. Al cim del turó, reconvertit en zona de pícnic, ara hi ha uns gronxadors per a la mainada i un memorial dedicat a Zaim Imamovic, un soldat de l’exèrcit nacional iugoslau incorporat a les forces de Bòsnia que va liderar la defensa de Gorazde.
“Quan vaig conèixer el meu pare, li vaig veure a la cara que era un assassí” / Oriol Casanovas
“M’agrada aquest lloc. És un símbol de la resistència de la ciutat. Aquí li vaig proposar matrimoni a la meva dona. Hi vaig fer encendre 500 espelmes!” L’Alen m’ensenya una fotografia on surt amb el seu pare adoptiu i el seu fill de dos anys.
Què ha significat per a tu el naixement del teu fill?
He tornat a néixer jo, només que en una altra època i en una altra forma.
Què li explicaràs sobre la guerra?
Quan sigui més gran, li explicaré tot el que va passar, qui eren els agressors i qui van ser les víctimes. A les escoles s’hauria d’explicar molt més aquest passat recent que no pas el que va passar fa 100 o 200 anys. I li explicaré el meu cas, que no és únic. Són freqüents les violacions en un context de guerra. Hi ha molts nens, com jo, que vam ser fruit de violacions, però viuen en l’anonimat perquè la societat no ens accepta amb la naturalitat amb què ho hauria de fer. Però també li diré que fugi d’aquí, perquè aquí ens contaminem amb coses negatives i amb aquest govern que tenim és impossible desenvolupar-se professionalment. M’agradaria que el meu fill tingués la possibilitat de créixer en un país on no hi hagi odi. Jo potser també marxaré un dia.
Mentre fuma l’últim cigarret assenyala un edifici de quatre plantes repintat de color blau cel que sobresurt del centre reconstruït de Gorazde. “És allà on vaig néixer, i on em van deixar”, diu. Ara hi treballa com a infermer, a la planta de cirurgia. “Quan penso en totes les atrocitats que es van cometre… Jo seria incapaç de fer mal a ningú, violar o matar. Probablement per això em dedico professionalment a la infermeria, perquè crec que és la millor manera d’ajudar la gent”.
La cara amable de l’imperi [Quim Aranda, Ara, 25-2-2018]
El British Film Institute penja a la web 120 documentals del fons de la Royal Geographical Society
L’Imperi Britànic, una visió d’aquest, pràcticament a l’abast de tot el món només fent un clic. El British Film Institute (BFI), la institució equivalent a la Filmoteca de Catalunya, acaba de fer accessible a través de la seva web una valuosa col·lecció de poc més de 120 pel·lícules, la majoria llargmetratges, dels fons que restaven als seus arxius però que provenien de les col·leccions de la Royal Geographical Society. És el primer cop que el fons és de lliure accés i gratuïtament.
L’espectacle és impagable i inclou des de films clàssics i prou coneguts com The conquest of Everest del 1953, que recull l’epopeia de diverses expedicions britàniques al sostre del món, fins a enregistraments amateurs i, fins i tot, reportatges de destacats funcionaris imperials o exploradors de les primeres dècades del segle XX, que manegen la càmera amb una voluntat gairebé pròpia de l’espionatge.
Visió antropològica en detall
En color i en blanc i negre, sonoritzades o sense so, i només amb els habituals cartells informatius del cinema mut, les pel·lícules d’aquesta col·lecció aporten nova llum sobre alguns aspectes dels viatges científics i de l’administració, ja fossin expedicions a l’Àrtic o als confins de l’Amazones. Es tracta d’un fons que, en opinió de l’investigador Jonathan Westaway, de la Universitat de Lancashire, “proporciona als investigadors noves fonts a través de les quals poder examinar algunes històries amagades de l’exploració i l’Imperi”.
Una novetat de la troballa digitalitzada vuitanta anys després que la Royal Geographical Society comencés a fer els primers rodatges de les expedicions que patrocinava és que, en cap cas, formen part dels arxius oficials que Londres va ordenar elaborar a mesura que les colònies feien passos progressius cap a la independència. I amb l’excepció de la pel·lícula sobre l’Everest, tampoc és un metratge que s’utilitzés en documentals oficials destinats a la projecció a les sales de cinema.
En aquests noticiaris de l’època, de producció britànica o nord-americana, i que es poden veure també a la pàgina web del BFI, el control de les autoritats sobre el missatge que s’ha d’emetre és absolut. L’objectiu fonamental és preservar la memòria de l’Imperi. “El govern colonial ha estès la llibertat a tot el món”, s’acostuma a dir. Després de la descolonització, “una més gran unitat hauria de ser el camí a seguir”, s’hi insisteix.
Però tal com apunta el professor Westaway, com que la immensa majoria dels fons de la Royal Geograhical Society mai es van produir per exhibir-los públicament, la visió que s’obté a partir del nou fons disponible és molt més valuosa que la dels habituals informatius cinematogràfics. “Algunes filmacions permeten veure el funcionament intern de l’Imperi Britànic, revelant de manera inadvertida secrets poc coneguts”, explica Westaway. Encara que, com també destaca el professor en l’estudi fet de les filmacions, són només qüestions de detall, aspectes només apreciats per especialistes.
Amb tot, alguns casos són significatius. Un dels exemples clamorosos d’aquestes noves informacions és, a parer de Westaway, el documental titulat Quetta-Damghan, rodat el 1942 per Sir Clarmont Percival Skrine, funcionari d’alt rang del Foreign Office. La pel·lícula mostra el viatge que va fer amb la seva dona des de Quetta, a l’actual Pakistan, per arribar a la ciutat de Maixad, a l’Iran, on havia de prendre possessió del càrrec de cònsol general britànic. És un recorregut fet a través del corredor persa oriental, llavors línia de subministrament de tropes aliades i soviètiques desplegades a la zona durant la Segona Guerra Mundial.
El cònsol en va parlar en les seves memòries, del 1962. Però els detalls que destil·la la filmació ofereixen un testimoni gràfic fins ara mai vist del recel existent entre els aliats -el diplomàtic era escortat per forces indobritàniques- i les tropes de l’Exèrcit Roig, tot i que aleshores integrants de la força conjunta d’ocupació a l’Iran. Els soviètics tenien llavors per missió protegir les províncies més remotes del país, limítrofes ja amb l’Afganistan.
Els arxius foscos
Més enllà del nivell anecdòtic de moltes de les filmacions, qualsevol interessat en el cinema documental, l’etnografia, la història i la història del cinema disfrutarà amb l’arxiu del British Film Institute. Amb tot, el que hi veurà l’espectador és la cara més amable, o relativament més amable, de l’Imperi.
Però d’història amagada n’hi ha molta. Ho va demostrar la professora de Harvard Caroline Elkins amb la publicació el 2005 d’un llibre en què treia a la llum, per primer cop, el caràcter brutal de la repressió britànica contra la rebel·lió dels Mau-Mau a Kènia els anys 50 del segle passat. Arran d’aquest cas, i de la demanda per tortures que membres dels Mau-Mau van portar als tribunals britànics, el 2011 Londres va admetre finalment l’existència d’un arxiu secret de més de dues mil caixes, amb 8.800 expedients provinents de les 37 antigues colònies, que mai s’havien transferit als Arxius Nacionals i, per tant, s’havien vetat als historiadors. La raó, evitar que sortís a la llum la cara més fosca de l’Imperi. Molts documents es van destruir i els que queden encara tenen tota mena de restriccions oficials. Molts pecats de la metròpoli encara s’han d’explicar.
Extermineu tots aquests bàrbars!”[ Marina Espasa, Ara, 27-1-2108]
Quina alegria poder comptar amb una traducció nova i ajustada -a càrrec de Yannick Garcia- d’un clàssic: qualsevol llibre ho agraeix, però si a més és una petita obra mestra com El cor de les tenebres, qui se’n veu afavorida és tota la cultura que l’acull. A més, compta amb un pròleg d’Albert Sánchez Piñol que hi posa un marc immillorable. Aquesta és la mena de llibres que s’haurien de llegir a les escoles. Cada vegada que s’obre el debat sobre les lectures obligatòries a les aules o sobre la fina línia que separa el llibre juvenil del llibre per a adults, un volum de cent trenta pàgines com aquest, carregat d’ambigüitat, de matisos, d’aventures, de preguntes i de dubtes es converteix en un exemple perfecte del que podria ser un punt de partida per debatre qüestions històriques, antropològiques o filosòfiques, perquè Conrad obre els camins més difícils i els desbrossa per portar-nos fins al cor de nosaltres mateixos: si no ens agrada qui hi veiem, no és culpa seva.
Fa més d’un segle, una mica abans de 1900, un jove escriptor d’origen polonès que escrivia en la seva quarta llengua, l’anglesa, va passar sis mesos al Congo Belga fent de mariner i va tenir la sort o la desgràcia de ser testimoni d’un dels genocidis més implacables comandats per un il·lustre europeu: el rei Leopold II de Bèlgica. Deu milions de centreafricans van ser torturats, explotats i esborrats de la capa de la terra en nom d’un progrés, d’un ordre, d’una ambició i d’una cobdícia: la de l’home blanc sense control que esdevé un àngel exterminador. Per què va passar això es pot explicar des d’un punt de vista històric, econòmic i geopolític, però quins mecanismes profunds són els que converteixen els homes en monstres, això només ho pot revelar l’art, i això és el que va aconseguir explicar Conrad en cent trenta pàgines: el mèrit no és petit.
La història que explica és coneguda de sobres, i a més habita el cap de qualsevol lector en forma d’imatges de Marlon Brando al Vietnam tocant-se la clepsa pelada. Recomano aparcar Apocalypse now si es vol fruir de debò de l’obra de Conrad, que té més matisos i subtileses: el mariner Marlow rep l’encàrrec de remuntar un riu africà per anar a buscar un misteriós senyor Kurtz, l’encarregat d’una “estació interior” que explota ivori i de qui fa massa temps que corren rumors preocupants. A mesura que avança la història, que està explicada en forma de relat oral per accentuar-ne el caràcter de mite, descobrim que Kurtz és una llegenda, una presència, una veu que ho omple tot, però gairebé no el coneixem. Tothom en parla amb devoció i els africans el consideren un Déu: Conrad dispara directament contra la vanitat i la complaença de tots els homes quan retrata algú que no és capaç de no aprofitar-se de l’admiració que desperta entre els qui l’envolten. Se’n diu un dèspota, i n’hi ha a tot arreu. Marlow prova de rescatar-lo, però Kurtz està molt malalt i no sobreviu a la baixada pel riu. D’ell en queda un manuscrit, escrit amb una eloqüència superior, i que en teoria apel·la a la possibilitat de salvar i “culturalitzar” els africans, però que té una nota final a peu de pàgina que gela la sang -“Extermineu tots aquests bàrbars!”- amb la qual Conrad deixa ben clara quina era la intenció última de qualsevol expedició al cor del continent negre: el progrés, l’ordre i la civilització són el motor de l’extermini.
Però quina meravella hipnòtica que és endinsar-se en El cor de les tenebres! L’atmosfera és d’irrealitat i de fantasia, com si tot el que li passés a Marlow fos una invenció, o un malson pudorós i enervant que segurament té a veure amb el malestar que li devia quedar a Conrad després de l’experiència al Congo. Els contorns de les coses són borrosos. La llum, difusa. Tot podria ser un encanteri o una il·lusió: la pudor de la carn d’hipopòtam putrefacta, el brunzir dels mosquits, la boira sobre l’aigua, la foscor de la nit i de l’ànima humana. Qui és Kurtz? Qui és Marlow? Qui explica quina història a qui? Qui ets, lector, que no sortiràs d’aquest llibre igual que hi vas entrar? L’horror és dins nostre.
[La Vanguardia, Clara Roig, 5-11-2017] La revolución rusa y el sistema soviético esculpieron el siglo XX y, aunque su vigencia actual es residual, legaron la creencia en una alternativa al modelo dominante
La revolución rusa y el sistema soviético esculpieron el siglo XX y, aunque su vigencia actual es residual, legaron la creencia en una alternativa al modelo dominante
La revolución rusa cambió la historia y fue determinante para el siglo XX. El eminente historiador Eric Hobsbawm, quién desgranó rigurosamente la historia de la Unión Soviética en lo que denominó el “corto siglo XX”, decía que ya en su momento la noticia de la revolución rusa tuvo tal impacto que se extendió entre los pastores de Australia y los mineros de Minnesota. Estaba por emerger un estado completamente nuevo con un modelo completamente diferente ante el cual nadie quedó indiferente.
Tanto para sus defensores como para sus detractores, la revolución rusa tuvo un efecto dominó. De ella surgieron partidos comunistas en Europa y movimientos nacionalistas reivindicativos en la descolonización de Asia y África. También generó reacciones como el fascismo, el anticomunismo y una contrarrevolución neoliberal, a la vez que impulsó el estado de bienestar en Europa y la integración europea.
Hoy en día, lo que queda del sistema comunista soviético es residual. El sistema estalinista que derivó de la Revolución de Octubre fue rechazado y duramente criticado por la violencia y el coste socialque comportó. Los partidos declarados comunistas en Europa casi han desaparecido y las formas de comunismo de estado vigentes, como el caso de China, Corea del Norte o Cuba, se alejan de la idea marxista-leninista del comunismo. Sin embargo, lo que queda de la revolución rusa es la vigencia de unos valores y derechos comunes y la esperanza de que un mundo alternativo es posible.
esperanza de que un mundo alternativo es posible.
Un impacto a escala mundial
En lo que coinciden la mayoría de los historiadores es que la revolución rusa determinó la historia del siglo XX y tuvo un impacto mundial. Se podría llegar a afirmar que casi todos los sucesos posteriores del siglo XX tienen alguna conexión con aquella Revolución de Octubre inspirada en las ideas comunistas de Marx. “El siglo XX es el siglo del comunismo”, sostiene Josep Puigsech Farràs, historiador, profesor de la UAB y autor de varios libros sobre comunismo en España y Cataluña como La Revolución Rusa y Cataluña.
La revolución rusa otorgó al movimiento comunista la posibilidad de ser y de aplicarse políticamente, algo a lo que habían renunciado los socialistas con la I Guerra Mundial. Aparecieron partidos comunistas en occidente, que en algunos países como Francia e Italia consiguieron un seguimiento masivo.
A partir de 1945, el modelo soviético se aplicó en muchos otros países, “a menudo de forma original y a veces de forma sorprendentemente creativa para adaptarse a las realidades nacionales”, apunta Giaime Pala, profesor de Historia Contemporánea en la UAB y la Universitat de Girona y autor de numerosos estudios sobre el comunismo catalán e internacional.
“Hubo un momento en que los países con un sistema comunista dominaron medio planeta”, comenta Alberto Pellegrini, profesor asociado al Departamento de Historia Contemporánea de la UB. “Se crea un modelo que tiene un indudable atractivo para millones de personas”, añade.
Igual que generó simpatías entre la clase trabajadora, la posibilidad de que una revolución comunista se extendiera a otros países occidentales generó una respuesta hostil y permanente
Pero de la misma forma que generó sus simpatías entre la clase trabajadora, la posibilidad de que una revolución comunista se extendiera a otros países occidentales generó una respuesta “hostil y permanente” por parte de sus adversarios, en palabras de Puigsech, que comenzó con la sangrienta Guerra Civil rusa en la cual participaron otros países. Cualquier huelga o inquietud social que se opusiera al pleno desarrollo de la economía capitalista se tachaba de comunista. La respuesta soviética fue crear un control estricto sobre la economía y la sociedad para mantenerse en el poder.
La exposición conmemorativa de la revolución rusa en el museo Hermitage de San Petersburgo, que permanecerá abierta hasta el 4 de febrero (Anatoly Maltsev / EFE)
Poco después surgió el fascismo, en esencia, otra reacción ideológica a la revolución rusa, que también provocó un cambio en el discurso anticomunista. Ante la emergencia de la invasión nazi, los dos modelos en competencia unieron fuerzas para derrotar el enemigo común. “Tanto el capitalismo liberal y el socialismo son hijos de la revolución francesa y de sus principios”, argumenta Alberto Pellegrini. “Tan enemigos y radicalmente opuestos no son si los dos herederos llegaron a un acuerdo para hacer frente al mal encarnado”.
El fascismo fue otra reacción ideológica a la revolución rusa, que también provocó un cambio en el discurso anticomunista: ante la emergencia de la invasión nazi, los dos modelos en competencia unieron fuerzas para derrotar al enemigo común
Finalmente, la respuesta al comunismo desde el recuerdo fresco de las atrocidades de la II Guerra Mundial propició la creación del estado de bienestar. Josep Fontana, uno de los historiadores más influyentes en España y Latinoamérica, teoriza que el miedo a la revolución comunista forzó a los gobiernos de occidente a desarrollar proyectos reformistas sin recorrer a la violencia.
Así, se adoptaron algunos de los principios del comunismo como la creación de bienes comunes (sanidad, educación, seguridad social) gracias a los cuales, apunta Fontana, se llegaron a unos niveles de igualdad nunca vistos. Sin embargo, con la degradación del sistema soviético, desapareció el miedo a la revolución y, en consecuencia, el capitalismo volvió a recuperar las concesiones sociales que había hecho.
El gran fracaso soviético
Aunque la revolución rusa se basaba en los ideales de igualdad de clases, su aplicación política a la soviética generó un sistema en el que había algunos “más iguales que otros”, como denunció Orwell en su libro Rebelión en la granja. La renuncia de esos ideales para hacer frente a la realidad política hizo que la propuesta comunista fracasara. Para Fontana, el miedo a la disidencia hizo que se renunciara a avanzar en la construcción de un estado socialista y salir del estado transitivo de la dictadura del proletariado. Por ende, “algo que había nacido para acabar con la tiranía de estado se convirtió en tirano”, afirmaba el emérito catedrático durante la conferencia El siglo de la Revolución en el Born CCM de Barcelona.
Una bandera rusa ondea frente a una estatua de Lenin en Crimea, en una imagen tomada el 27 de septiembre de este año (Pavel Rebrov / Reuters)
Un claro ejemplo de ello fue la Primavera de Praga, en la que se intentó dejar espacios de libertad (de prensa, expresión y circulación) para desarrollar “un socialismo con rostro humano”, como lo describe Fontana. Unir la máxima de libertad con la máxima de igualdad. Sin embargo, la propuesta fue “aplastada por los tanques”, concluye Pellegrini.
Intelectuales seducidos por el comunismo (Pablo González)
El sistema soviético también fracasó porque “los indicadores económicos no funcionaban”, según el historiador Pellegrini. “Que la URSS tuviera que importar trigo de EE.UU. cuando antes era el imperio ruso el que lo exportaba dice poco de su agricultura”. Sobretodo, teniendo en cuenta que “hicieron la revolución para dar la tierra a los campesinos”.
El dinero obtenido de la producción en el campo se dedicaba en gran parte a la carrera armamentística. “Si no hubieran seguido con la obsesión del progreso industrial, hubieran salido adelante. Se equivocaron en hacer la guerra contra Estados Unidos, hubiera sido mejor un mundo con los dos sistemas”, defiende Santiago Zabala, filósofo especializado en la reinterpretación del comunismo y profesor de la Universitat Pompeu Fabra. El sistema soviético, una vez renunció al ideal comunista, cayó por su propio peso.
¿Qué queda hoy?
“La revolución rusa fue una revolución social como la francesa, y de ella pervive la necesidad, el espíritu y el deseo de hacer una revolución social”, sostiene Andreu Mayayo, catedrático de Historia Contemporánea y director del Centro de Estudios Históricos Internacionales (CEHI) de la UB. La revolución rusa puso sobre la mesa valores como la emancipación sociopolítica de las clases bajas y la necesidad de construir, y luchar, por una sociedad más justa. Al fin y al cabo, apunta el experto en comunismo Giaime Pala, “los mismos valores que predica la izquierda real de hoy”.
Tribuna de honor en la plaza Roja de Moscú para celebrar el vigésimo aniversario de la revolución rusa, en 1937, con Stalin, Molotov, Vorochilof, Yojov, Kruschev y Dimitrov (Universal)
Para los académicos consultados, es importante recalcar que la revolución rusa abrió la llave a que una alternativa era posible. “Debemos recordar estas revoluciones para abrir espacios para pensar”, comenta el filósofo Santiago Zabala. Los avances del neoliberalismo, el deterioro del estado de bienestar a raíz de la crisis económica y los problemas de recursos naturales a los que se enfrenta el mundo global, hacen que “la necesidad de crear un mundo mejor persista”, recalca Fontana.
En la Europa occidental se adoptaron algunos principios del comunismo como la creación de bienes comunes (sanidad, educación, seguridad social), lo que propició llegar a unos niveles de igualdad nunca vistos
Sin embargo, ¿es posible una revolución hoy en día? Para Zabala, una revolución entendida como un sistema totalmente alternativo no es posible porque vivimos en “democracias enmarcadas”, un modelo de pensamiento unificado por la globalización en el que estamos fuertemente controlados por sistemas de vigilancia, especialmente a través de las redes sociales. Para Zabala, se necesitarían 20 Snowden -el espía estadounidense que filtró secretos de Estados para Wikileaks- para empezar una revolución y ni así les creeríamos. Lo que sí es posible, comenta, es una “alteración” del sistema.
Andreu Mayayo es algo más optimista y cree que lo que persiste es una “revolución democrática”, es decir, “que todo aquello que ha significado un avance en las libertades de las personas se incorpore en un sistema social redistributivo”. “Igualdad y libertad no son conceptos antagónicos como nos han hecho creer con la Guerra Fría”, añade.
Sin embargo, Mayayo coincide con Zabala en que hoy en día no existe “una utopía social colectiva” necesaria para engendrar una revolución como la rusa. “La victoria del neoliberalismo no fue la privatización del sector público sino la privatización de la utopía”, argumenta Zabala. “Se dilata el presente, no hay ni pasado ni futuro, y en este eterno presente solo hay la posibilidad de conseguir una mejora material e individual”, añade Mayayo.
Aún así, para Josep Fontana, una revolución es difícil de predecir ya que su “primera característica es que se produce cuando nadie la espera y de forma que nadie la espera”, comentó frente la audiencia del Born de Barcelona a finales de octubre. “Si se plantean en el marco de las normas establecidas, se sabría como evitarla”, añadió.
El comunismo reinterpretado
El comunismo se atribuye a una idea del pasado que, sobre todo, fracasó o derivó en sistemas autoritarios y de concentración de poder, como en Corea del Norte, y que, además, se han adaptado a la economía de mercado como China y Cuba. En la historia, hubo algunos intentos de gobiernos comunistas elegidos democráticamente –como en la Francia de 1981, la Indonesia de Sukarno (1945-1967), o la victoria de Salvador Allende en Chile (1970)-, aunque “la mayoría acabaron frustrados por golpes de Estado derechistas y sangrientos”, explica Giaime Pala.
“Lo que queda hoy día de comunismo en Europa es el recuerdo”, sentencia el historiador Josep Puigsech. “La gran mayoría de los partidos comunistas han abandonado la creencia de poder ser autosuficientes y han pasado a ser una pieza de un más amplio y plural movimiento democrático”, añade Pala.
El comunismo se atribuye a una idea del pasado que fracasó o derivó en sistemas autoritarios y de concentración de poder, como en Corea del Norte, o que se han adaptado a la economía de mercado como China y Cuba
Con el surgimiento de movimientos anticapitalistas que buscan una alteración del sistema, hay quienes identifican los viejos ideales comunistas. Aunque no es el caso de Puigsech, quien cree que el ser “anticapitalista no es un eufemismo de comunista, sino la identificación de aquello que se quiere eliminar pero sin concreción alguna de aquello que se quiere construir”.
Por su parte, Zabala asegura que la corriente del comunismo ha vuelto entre varios filósofos liderados por el esloveno Slavoj Zizek que están reinterpretando, como Zabala, la idea de comunismo. “Comunismo hoy significa una lista de problemas comunes derivados del capitalismo, de derechos perdidos como el espacio público o el acceso al agua”, comenta. “El comunismo vuelve cuando hay problemas existenciales que nos obligan a cambiar la dirección para trabajar juntos”, concluye.
Mural de Mao Zedong en Nanjie, en la provincia china de Henan. (Greg Baker / AFP)
Mayayo identifica el comunismo de hoy con el concepto de los “comunes”, surgidos en movimientos como el 15-M y los partidos políticos derivados. Para Zabala, las formas más próximas de comunismo han sido las revoluciones en América Latina, empezando por la salida de Brasil del FMI durante el mandato de Lula, la llegada al poder de Evo Morales en Bolivia o el chavismo en Venezuela. Hasta la injerencia de la palabra socialismo de Bernie Sanders en el espectro político estadounidense.
Esteban Volkov, nieto de León Trotski: “Sin memoria no hay futuro”, Bernardo Marín, [El Pais, 8-7-2012]
El único testigo vivo del asesinato del revolucionario a manos del español Ramón Mercader recuerda la figura de su abuelo. Este año se cumplen 75 de la llegada del político a México
Volkov, en el barrio de Coyoacán (México DF), donde reside.PRADIP J. PHANSE
Es el único testigo vivo de unos de los acontecimientos más dramáticos del siglo XX. Esteban Volkov es nieto del revolucionario ruso León Trotski, de cuya llegada a México se cumplen tres cuartos de siglo, y el guardián de su memoria como presidente de la casa museo del barrio mexicano de Coyoacán donde su abuelo fue asesinado en 1940. Tiene 86 años y explica su bien llevada longevidad en términos matemáticos: “En mi familia todos murieron jóvenes exterminados por Stalin. Yo soy el que nivela la estadística de la esperanza de vida”, bromea. Y empieza a contar su historia
Es difícil adivinar por su serenidad y las carcajadas con que salpica la conversación su infancia turbulenta. Su padre fue deportado a Siberia en 1928. Volvió del exilio, pero en 1935 fue detenido de nuevo y desapareció en el Gulag. Su madre logró salir de la URSS junto al pequeño Esteban y se reunió con Trotski en la isla turca de Prinkipos. Pero, deprimida y privada de su ciudadanía, se quitó la vida en 1933 en Berlín, adonde había viajado para recibir tratamiento.
El niño se encontró así con siete años solo en una ciudad que vivía el ascenso de Hitler al poder. De allí pasó a un internado en Viena y luego a París, a casa de su tío, que murió en circunstancias extrañas después de una operación. Fue la última o, más bien, penúltima estación de su viaje: tras un pleito con su tía, Trotski y su esposa, exiliados en México desde 1937, lograron traerse con ellos a su nieto. Y allí encontró Volkov su patria definitiva, “un país generoso, lleno de color” para el que solo tiene palabras de gratitud.
De camino, el niño olvidó su idioma materno, aunque conservó la palabra diédhuska (abuelo) para llamar al revolucionario. Con él hablaba en francés, pero poco, porque “era un hombre ocupado, siempre leyendo, formando a sus seguidores”. Y nunca de cosas serias, ya que Trotski tenía como lema “no hablar de política con el chico”. El abuelo estaba señalado por el dedo implacable de Stalin. Pero a su llegada, Volkov no tuvo miedo. “En la casa se sentía la adrenalina, una sensación vivificadora”. Hasta que una noche pistoleros del Partido Comunista Mexicano irrumpieron a tiros. Las marcas de algunos de los 200 balazos aún son visibles en las paredes, pero solo el nieto resultó herido leve en un pie. “Tuve mucha suerte”, sonríe, “un asaltante vació seis disparos, en mi colchón. Pero me refugié bajo la cama. Recuerdo el ruido terrible, el olor a pólvora”.
Trotski y su mujer, Natalia Sedova, con su nieto Esteban en México.CORTESÍA DEL INSTITUTO DEL DERECHO DE ASILO MUSEO-CASA LEON TROTSKY
El atentado acabó con la relativa placidez de la casa. “Se levantaron muros, se tapiaron ventanas, pero el abuelo sabía que solo vivía una tregua”. Mientras, su futuro asesino, el agente estalinista Ramón Mercader, tejía su tela de araña. Había seducido a una colaboradora del político para acceder a su círculo íntimo y se iba ganando a todos en la casa, aunque “hábilmente no se acercaba a Trotski y fingía desinterés por la política”, relata.
La estrategia le dio resultado. La tarde del 20 de agosto de 1940, Esteban llegó del colegio poco después de que el agente de Stalin destrozara el cráneo de Trotski con un piolet. “El abuelo estaba en el comedor, con la cabeza bañada en sangre”, recuerda, “pero todavía tuvo la presencia de espíritu de decir: ‘Mantengan al niño alejado, no debe ver esta escena’. Y eso pinta al personaje que, herido de muerte, se preocupaba de que yo no sufriera el trauma”. Y el niño no se traumatizó. Creció, se hizo ingeniero químico, se casó “con una madrileña, de Lavapiés” y tuvo cuatro hijas. Pero tampoco olvidó y decidió que uno de los empeños de su vida sería mantener vivo el recuerdo de su abuelo. “Fui testigo del clima de calumnias contra él, y es mi deber reconstruir esas páginas porque la memoria es patrimonio de la humanidad: sin memoria no hay futuro”.
No hay rencor en su relato. “Más bien siento desprecio por quienes traicionaron uno de los ideales más grandes del género humano. Trotski solo tenía la palabra, pero su lucidez hacía temblar al tirano del Kremlim”, cuenta. Y cuando en los años ochenta se derrumbó el imperio soviético, el nieto vio cumplida “matemáticamente” su profecía: “Él decía que si la URSS degeneraba en un régimen burocrático, volvería al capitalismo”.
Pero Lenin o Trotski también tuvieron que usar la violencia ¿Dónde está el límite? “Una cosa es la violencia revolucionaria, tomar medidas autoritarias un tiempo para establecer el socialismo, y otra, la contrarrevolucionaria con la que Stalin perpetuó la guerra civil. Además, el nivel de terror no es comparable”. “Yo creo que Stalin era peor que Hitler. Este era un asesino frío, pero aquel se recreaba en la crueldad”, concluye.
A Volkov le gusta estar informado, lee los periódicos y navega por Internet. Aplaude el movimiento de los indignados, “una toma de conciencia de la juventud sobre lo arcaico del sistema”. Apoya la expropiación de YPF porque “las empresas extranjeras han sacado el dinero y no reinvierten en el país”. Y en general no le gusta lo que ve. “La crisis es fruto del capitalismo”, dice. “En vez de mejorar con todos los adelantos científicos, sufrimos cada vez más. Y estamos destruyendo este hermoso planeta”.
¿La solución? “Que la humanidad tome conciencia de la lucha de clases y entienda que otra sociedad es posible”, dice. ¿Lucha de clases? ¿No están muy desgastados esos términos? “Sí”, admite, “el estalinismo traicionó la revolución, pero el marxismo se está revitalizando y Trotski dejó un arsenal político para emprender el camino hacia otro mundo. Él tenía una fe absoluta en el advenimiento del verdadero socialismo”. El nieto coincide con el abuelo. Pero añade con sorna mexicana: “Nada más que vete a saber cuándo”.
Retrato de mi asesino [El Pais, 28-10-2017]
Se publica una biografía de Stalin en gran parte inédita que Trotski escribía cuando fue asesinado
caminaba por el bosque y continuamente se divertía disparando a los animales salvajes y asustando a la población local. Tales historias sobre él, procedentes de observadores independientes, son numerosas. Y, sin embargo, no faltan personas con este tipo de tendencias sádicas en el mundo. Fueron necesarias condiciones históricas especiales antes de que estos instintos oscuros encontraran una expresión tan monstruosa”.
Estas palabras forman parte de una biografía singular. Por la relevancia de sus protagonistas, dos de las figuras prominentes de la Revolución Rusa, enfrentadas por una de las rivalidades más encarnizadas del siglo XX. Y porque el perfil quedó inconcluso después de que el retratado ordenara la muerte de su biógrafo. Stalin, la obra que León Trotski escribía cuando fue asesinado por Ramón Mercader en México en agosto de 1940, ha permanecido dormida durante más de siete décadas. Y después de muchas peripecias, mutilaciones y añadidos, vuelve a ver la luz en un volumen de casi mil páginas, en gran parte inédito, coincidiendo con el centenario de la llegada al poder de los bolcheviques.
La historia de este libro merecería la publicación de otro que la contara. Trotski, exiliado en México tras serle denegado el asilo en varios países, se sabía sentenciado por el líder de la Unión Soviética Josif Stalin. Pero no tenía particular interés en escribir la vida de su antiguo camarada. “No fue una venganza. Escribir esta biografía no entraba en los planes del abuelo. Estaba centrado en acabar otra sobre Lenin”, explica Esteban Volkov, nieto del revolucionario, en conversación telefónica desde Ciudad de México, donde reside. “Pero necesitaba dinero y la editorial Harper & Brothers de Nueva York le hizo una oferta generosa”.
Volkov, a punto de cumplir 92 años, ha sido durante décadas el guardián de la memoria de su abuelo. También es director de la Casa Museo León Trotski, entre cuyos muros fue asesinado el revolucionario en agosto de 1940por un golpe de piolet del agente estalinista Ramón Mercader. El mismo escenario donde se presentará la versión en español del libro, publicada por la editorial mexicana Fontamara, el día 11, coincidiendo con el aniversario de una Revolución de Octubre que por diferencias entre los calendarios gregoriano y juliano, sucedió en noviembre para el resto del mundo. La obra se publicó hace un año en inglés en una editorial marxista de Londres y fue traducida después al italiano y al portugués, pero la noticia no tuvo repercusión en los grandes medios.
Harper & Brothers publicó una versión incompleta del libro en inglés en 1946. Antes no era posible, porque EE UU y la Unión Soviética eran aliados contra Alemania. Pero la viuda de Trotski, Natalia Sedova, pleiteó en los tribunales sin éxito para que fuera retirada. Sus objeciones se dirigían, sobre todo, contra el editor y traductor de la obra. “Hizo una deficiente edición del libro, con mutilaciones y múltiples añadidos de su cosecha muy alejados del pensamiento político del abuelo”, explica Volkov. El propio Trotski nunca tuvo demasiada confianza en su traductor, y había montado en cólera cuando supo que había enseñado algunos originales a terceras personas. “Parece tener al menos tres cualidades: que no sabe ruso, que no sabe inglés y que es tremendamente pretencioso”, escribió en una carta al periodista estadounidense Joseph Hansen.
Pero una parte de la obra no llegó nunca a manos de la editorial. Cuando se supo sentenciado, Trotski envió a la Universidad de Harvard, en Estados Unidos, muchos de sus documentos para su custodia. “Los archivos salen esta mañana en tren”, había escrito el revolucionario el 17 de julio de 1940, un mes y tres días antes de su asesinato. Y allí se acumularon 20.000 documentos que ocupaban 172 cajas de artículos, fotografías y papeles manuscritos, mecanografiados, traducidos y sin traducir, con gran cantidad de correcciones que demostraban lo extraordinariamente meticuloso que era con su trabajo.
Capítulos enteros del libro sobre Stalin permanecieron así dormidos hasta que en 2003 el historiador galés Alan Woods comenzó a indagar en la montaña de documentos para rescatar la versión más amplia e íntegra posible del libro. Y después de más de diez años de trabajo el resultado fue una obra un tercio más extensa que el libro publicado en los años 40, sin los añadidos del primer traductor y, ahora sí, con las bendiciones de la familia de Trotski.
Woods coincide con Volkov en que Trotski no quería escribir este libro. “Pero una vez que se puso a ello, lo hizo concienzudamente, con mucha documentación y detalles incluso del periodo más desconocido de la vida de Stalin, su infancia. Para cualquier lector es un estudio psicológico fascinante”, explica desde Londres, donde reside. El historiador es un activo miembro de la Corriente Marxista Internacional. Participó en la lucha contra el Franquismo en España y fue firme defensor de la revolución bolivariana y amigo personal de Hugo Chávez, aunque en los últimos tiempos se ha distanciado de la deriva del Gobierno venezolano.
Los dirigentes del Partido Bolchevique eran en general gente muy capacitada, y entre ellos brillaba Trotski, que dominaba cinco idiomas y escribía varios libros a la vez. Stalin aparece en cambio retratado por su gran rival político como un hombre de horizontes limitados. Ese perfil mediocre coincide con el que hicieron otros observadores, como el periodista estadounidense John Reed, que en su crónica Diez días que estremecieron al mundo menciona a El hombre de acero solo dos veces y a Trotski nada menos que 67.
Pero, por lo que se cuenta en el libro que ahora se presenta, las cualidades de Stalin eran otras: la astucia y el arte de la manipulación. “La técnica de Stalin consistía en avanzar gradualmente paso a paso hacia la posición de dictador, mientras que representaba el papel de un defensor modesto del Comité Central y de la dirección colectiva. Utilizó a fondo el período de enfermedad de Lenin para colocar a individuos que le eran devotos. Se aprovechó de cada situación, de cada circunstancia política, de cualquier combinación de personas para promover su propio avance que le ayudara en su lucha por el poder y lograr su deseo de dominar a los demás. Si no podía elevarse a su altura intelectual, podía provocar un conflicto entre dos competidores más fuertes. Elevó el arte de manipular los antagonismos personales o de grupo a nuevas alturas. En este campo desarrolló un instinto casi infalible”.
Sin embargo, Woods no atribuye la llegada al poder de Stalin a su carácter. “Era un niño maltratado por su padre, rencoroso y con tendencias sádicas. Pero no todos los maltratados se vuelven monstruos. Como no todos los artistas fracasados se vuelven Hitler”. Y propone un argumento marxista para explicar su ascenso. “En todas las revoluciones hay un periodo que necesita héroes, gigantes. Cuando llega a un periodo de declive, necesitan mediocres. La degeneración burocrática hubiera tenido lugar sin o con Stalin, porque Rusia era un país aislado y atrasado. Pero en este caso la burocracia se encarnó en un personaje sanguinario”.
¿Pudo acelerar el libro el asesinato? Stalin estaba muy bien informado de lo que hacía su rival. Cada mañana tenía los últimos artículos de Trotski sobre su mesa. Y Volkov recuerda cómo Robert Sheldon Harte, guardaespaldas de su abuelo a quien se atribuye la traición que facilitó un primer atentado contra él en mayo de 1940, le preguntaba siempre por la marcha de la obra. “Como cualquier criminal tenía que eliminar los testigos”, coincide Woods.
“Stalin se divertía en su casa de campo degollando ovejas o vertiendo queroseno en los hormigueros y prendiéndoles fuego. Kámenev me dijo que, en sus visitas de ocio sabatinas a Zubalovka, Stalin caminaba por el bosque y continuamente se divertía disparando a los animales salvajes y asustando a la población local. Tales historias sobre él, procedentes de observadores independientes, son numerosas. Y, sin embargo, no faltan personas con este tipo de tendencias sádicas en el mundo. Fueron necesarias condiciones históricas especiales antes de que estos instintos oscuros encontraran una expresión tan monstruosa”.
SANGRE SOBRE PAPEL
JORGE F. HERNÁNDEZ
La biografía más trascendental de Joseph Vissarionovich, tristemente celebrado aún por algunos por su apodo: Stalin, es un retrato minucioso del diabólico dictador ruso en 890 páginas, escrito nada menos que por León Davidovich Bronstein, que conocemos como Trotski. Parece increíble que al publicarse en inglés hace un año no haya provocado titulares a ocho columnas o revuelo en las redes ni reseñas diversas. Vivimos en amnesias funcionales que creen saciarse con 140 caracteres donde al menos dos generaciones sólo saben algo de León Trotski por las películas, postales, cafeteras y demás productos que circulan desde que Frida Kahlo se convirtió en marca registrada.
La inmensa biografía firmada por uno de los principales líderes de la Revolución Rusa desmenuza quirúrgicamente la demencia increíble de un sanguinario traidor de esa misma Revolución: un animal que parecería indescriptible de no contarse con miles de documentos, fotografías (incluso las alteradas “por el bien de la Historia”), testimonios, sobrevivientes de las purgas, náufragos del Gulag, proscritos redimidos y seguidores arrepentidos que incluso desde el primer triunfo bolchevique dejaron constancia de su reguero de desgracias y compendio constante de crímenes. Entre los párrafos que pergeñaba Trotski durante su exilio incansable en su frágil fortaleza de Coyoacán, estaban sobre la mesa los papeles que serían su lápida, cuya redacción se interrumpió en cuanto Ramón Mercader clavó su piolet de montañista en su cráneo.
Trotski forcejeó con el enviado, sabiendo que su verdugo se hallaba sonriente en el Kremlin y quizá durante su agonía pensó que al menos gran parte de la escrupulosa biografía del verdugo de él y de casi toda su familia, de millones de seres humanos y de no pocas ilusiones utópicas estaba prácticamente terminada. Había aceptado escribirla por el jugoso pago que prometió una editorial americana, cuyo traductor tuvo a bien mal-traducir, editar e incluso, enmendar y añadirle párrafos de su propia cosecha. Eso ya quedó corregido y contamos ahora con la publicación de un retrato del Diablo hecho en prosa sobre papeles… manchados de sangre.
EL NOU MAO DEL SEGLE XXI [Isidre Ambrós, LVG 15-10-2017]
La Xina es prepara per afrontar la setmana vinent una nova era. A partir de dimecres el Partit Comunista iniciarà una reunió a porta tancada en què ha de reforçar la figura del seu líder i president del país, Xi Jinping, per a un nou mandat de cinc anys i elegir els dirigents que el secundaran. Es tracta d’un conclave decisiu en què s’ha de plasmar la influència de Xi, que després d’aquest congrés aspira a convertir-se en el president més poderós del gegant asiàtic des dels temps de Mao.
El comitè central del Partit Comunista va culminar ahir els preparatius per a la celebració del XIX Congrés d’aquesta formació, que arrencarà dimecres vinent i que té per objectiu nomenar els nous membres del Politburó i del totpoderós Comitè Permanent. Va transcendir molt poca cosa de la reunió, però prou per deixar entreveure que la influència de Xi Jinping quedarà reflectida a la constitució de l’organització, segons que es desprèn del comunicat final, en què va subratllar que s’havia aprovat una proposta d’esmena a la carta magna del partit per a la seva aprovació formal.
Sota aquesta fórmula tan asèptica s’amaga la influència que tindrà a partir d’ara Xi Jinping en la direcció del partit, així com en la marxa del gegant asiàtic. Malgrat això, hi ha incertesa, tant a dins com a fora de la Xina, per conèixer l’estatus que tindrà. L’any passat se li va atribuir un nou títol i se’l va designar com a “líder central”, una nominació que ja el situa per sobre del seu antecessor, Hu Jintao. Però Xi aspira a més. De moment, els últims mesos la televisió estatal el defineix com “el líder suprem” i l’agència oficial Xinhua com “el comandant suprem”.
En aquest sentit, la manera en què s’incorporin els seus pensaments als textos fonamentals de l’organització comunista marcarà aquesta posició, que pot significar una veritable revolució, ja que no s’ha fet mai amb un líder en actiu. Fins ara, i des dels temps de Mao, els grans dirigents xinesos només van veure reflectida la seva influència en la ideologia rectora d’aquesta formació al final del seu mandat.
Xi, tot i això, ha estat treballant i posant els seus peons als càrrecs adequats els últims cinc anys per ser designat president del partit, un càrrec que després de la mort de Mao no s’ha tornat a atribuir. Ell, tot i això, es considera legitimat per accedir a aquest honor perquè és un líder hereu dels herois revolucionaris que van lluitar juntament amb el Gran Timoner .
Aquesta iniciativa el col·locaria al mateix nivell que els grans líders històrics, com Mao Zedong i Deng Xioping, i suposaria el retorn a la figura d’un governant totpoderós a la Xina. Una concentració de poder com aquesta Deng la va intentar diluir a partir del 1978, després del desastrós mandat de Mao, i els següents líders comunistes ho havien respectat fins ara, apostant per un poder col·lectiu.
El perill d’un retorn als temps de Mao és, tot i això, enorme. Al llarg dels seus primers cinc anys de mandat, Xi Jinping ha escombrat totes les fórmules d’equilibri intern del partit i s’ha erigit com a únic líder de referència. Ha buidat de contingut els comitès existents i el mateix Consell d’Estat ( Govern a la Xina) i ha creat una dotzena d’organismes paral·lels presidits per ell, a través dels quals exerceix el seu poder.
Xi ha utilitzat una ferotge campanya anticorrupció, lloada com l’ assoliment més important del seu primer mandat, per desmantellar tota mena d’oposició a les seves iniciatives. Ha estat una guerra sense precedents en què han caigut més de 200 alts funcionaris i s’ha castigat 1,4 milions de quadres dirigents, i ha estat utilitzada per Xi per desarticular les faccions del partit. El poderós grup Xangai, de l’expresident Jiang Zemin, ha passat a millor vida i la influent Lliga de la Joventut, del seu antecessor Hu Jintao, ha vist laminat el seu poder.
La recent caiguda i expulsió del partit del membre del Politburó Sun Zhencai, que era vist com un futurible primer ministre, ha estat el senyal més fort i diàfan que Xi Jinping no està disposat a acceptar les decisions dels seus predecessors.
En aquest sentit, el XIX Congrés suposarà la gran oportunitat de l’actual líder xinès de reestructurar la cúpula del partit a la seva mesura, amb polítics fidels a la seva línia de pensament. Aquesta acció li permetrà començar el seu segon mandat amb un equip de confiança. I la seva capacitat per col·locar gent de la seva confiança en els 24 càrrecs del Politburó i els 7 (en principi) del Comitè Permanent revelarà el veritable abast del seu poder i la forma en què podrà aplicar la seva agenda política els pròxims cinc anys.
Tot i això, la composició dels dos principals òrgans de direcció del Partit Comunista no seran els únics elements que despertin expectació tant a dins com a fora de la Xina per esbrinar el rumb que prendrà el gegant asiàtic els pròxims anys. El planeta sencer està inquiet per saber si el líder comunista designarà un possible successor, com van fer els seus dos antecessors en la presidència del país.
L’absència de qualsevol hereu seria interpretada com un signe de la intenció de Xi Jinping de trencar amb la norma tàcita de les dues últimes dècades i romandre al capdavant del país durant un tercer lustre. Aquesta interpretació és contestada per alguns experts, que suggereixen que Xi evitaria, així, qualsevol desviació sobre la seva autoritat i es podria dedicar a assumptes més urgents que preparar el seu successor.
Un altre factor clau que definirà el poder de Xi és si també trenca la norma no escrita de permetre que un dirigent continuï en càrrecs de responsabilitat més enllà dels 68 anys. Aquest seria el cas del tsar anticorrupció, Wang Qishan, un fidel aliat de Xi i l’home que podria impulsar les reformes econòmiques que necessita la Xina. Aquestes incògnites els 2.300 assistents al conclave comunista les revelaran els pròxims dies.
