Colonialisme i exploracions britàniques

La cara amable de l’imperi [Quim Aranda, Ara, 25-2-2018]

El British Film Institute penja a la web 120 documentals del fons de la Royal Geographical Society

L’Imperi Britànic, una visió d’aquest, pràcticament a l’abast de tot el món només fent un clic. El British Film Institute (BFI), la institució equivalent a la Filmoteca de Catalunya, acaba de fer accessible a través de la seva web una valuosa col·lecció de poc més de 120 pel·lícules, la majoria llargmetratges, dels fons que restaven als seus arxius però que provenien de les col·leccions de la Royal Geographical Society. És el primer cop que el fons és de lliure accés i gratuïtament.

L’espectacle és impagable i inclou des de films clàssics i prou coneguts com The conquest of Everest del 1953, que recull l’epopeia de diverses expedicions britàniques al sostre del món, fins a enregistraments amateurs i, fins i tot, reportatges de destacats funcionaris imperials o exploradors de les primeres dècades del segle XX, que manegen la càmera amb una voluntat gairebé pròpia de l’espionatge.

Visió antropològica en detall

En color i en blanc i negre, sonoritzades o sense so, i només amb els habituals cartells informatius del cinema mut, les pel·lícules d’aquesta col·lecció aporten nova llum sobre alguns aspectes dels viatges científics i de l’administració, ja fossin expedicions a l’Àrtic o als confins de l’Amazones. Es tracta d’un fons que, en opinió de l’investigador Jonathan Westaway, de la Universitat de Lancashire, “proporciona als investigadors noves fonts a través de les quals poder examinar algunes històries amagades de l’exploració i l’Imperi”.

Una novetat de la troballa digitalitzada vuitanta anys després que la Royal Geographical Society comencés a fer els primers rodatges de les expedicions que patrocinava és que, en cap cas, formen part dels arxius oficials que Londres va ordenar elaborar a mesura que les colònies feien passos progressius cap a la independència. I amb l’excepció de la pel·lícula sobre l’Everest, tampoc és un metratge que s’utilitzés en documentals oficials destinats a la projecció a les sales de cinema.

En aquests noticiaris de l’època, de producció britànica o nord-americana, i que es poden veure també a la pàgina web del BFI, el control de les autoritats sobre el missatge que s’ha d’emetre és absolut. L’objectiu fonamental és preservar la memòria de l’Imperi. “El govern colonial ha estès la llibertat a tot el món”, s’acostuma a dir. Després de la descolonització, “una més gran unitat hauria de ser el camí a seguir”, s’hi insisteix.

Però tal com apunta el professor Westaway, com que la immensa majoria dels fons de la Royal Geograhical Society mai es van produir per exhibir-los públicament, la visió que s’obté a partir del nou fons disponible és molt més valuosa que la dels habituals informatius cinematogràfics. “Algunes filmacions permeten veure el funcionament intern de l’Imperi Britànic, revelant de manera inadvertida secrets poc coneguts”, explica Westaway. Encara que, com també destaca el professor en l’estudi fet de les filmacions, són només qüestions de detall, aspectes només apreciats per especialistes.

Amb tot, alguns casos són significatius. Un dels exemples clamorosos d’aquestes noves informacions és, a parer de Westaway, el documental titulat Quetta-Damghan, rodat el 1942 per Sir Clarmont Percival Skrine, funcionari d’alt rang del Foreign Office. La pel·lícula mostra el viatge que va fer amb la seva dona des de Quetta, a l’actual Pakistan, per arribar a la ciutat de Maixad, a l’Iran, on havia de prendre possessió del càrrec de cònsol general britànic. És un recorregut fet a través del corredor persa oriental, llavors línia de subministrament de tropes aliades i soviètiques desplegades a la zona durant la Segona Guerra Mundial.

El cònsol en va parlar en les seves memòries, del 1962. Però els detalls que destil·la la filmació ofereixen un testimoni gràfic fins ara mai vist del recel existent entre els aliats -el diplomàtic era escortat per forces indobritàniques- i les tropes de l’Exèrcit Roig, tot i que aleshores integrants de la força conjunta d’ocupació a l’Iran. Els soviètics tenien llavors per missió protegir les províncies més remotes del país, limítrofes ja amb l’Afganistan.

Els arxius foscos

Més enllà del nivell anecdòtic de moltes de les filmacions, qualsevol interessat en el cinema documental, l’etnografia, la història i la història del cinema disfrutarà amb l’arxiu del British Film Institute. Amb tot, el que hi veurà l’espectador és la cara més amable, o relativament més amable, de l’Imperi.

Però d’història amagada n’hi ha molta. Ho va demostrar la professora de Harvard Caroline Elkins amb la publicació el 2005 d’un llibre en què treia a la llum, per primer cop, el caràcter brutal de la repressió britànica contra la rebel·lió dels Mau-Mau a Kènia els anys 50 del segle passat. Arran d’aquest cas, i de la demanda per tortures que membres dels Mau-Mau van portar als tribunals britànics, el 2011 Londres va admetre finalment l’existència d’un arxiu secret de més de dues mil caixes, amb 8.800 expedients provinents de les 37 antigues colònies, que mai s’havien transferit als Arxius Nacionals i, per tant, s’havien vetat als historiadors. La raó, evitar que sortís a la llum la cara més fosca de l’Imperi. Molts documents es van destruir i els que queden encara tenen tota mena de restriccions oficials. Molts pecats de la metròpoli encara s’han d’explicar.

El cor de les tenebres [Joseph Conrad]

Extermineu tots aquests bàrbars!”[ Marina Espasa, Ara, 27-1-2108]

Quina alegria poder comptar amb una traducció nova i ajustada -a càrrec de Yannick Garcia- d’un clàssic: qualsevol llibre ho agraeix, però si a més és una petita obra mestra com El cor de les tenebres, qui se’n veu afavorida és tota la cultura que l’acull. A més, compta amb un pròleg d’Albert Sánchez Piñol que hi posa un marc immillorable. Aquesta és la mena de llibres que s’haurien de llegir a les escoles. Cada vegada que s’obre el debat sobre les lectures obligatòries a les aules o sobre la fina línia que separa el llibre juvenil del llibre per a adults, un volum de cent trenta pàgines com aquest, carregat d’ambigüitat, de matisos, d’aventures, de preguntes i de dubtes es converteix en un exemple perfecte del que podria ser un punt de partida per debatre qüestions històriques, antropològiques o filosòfiques, perquè Conrad obre els camins més difícils i els desbrossa per portar-nos fins al cor de nosaltres mateixos: si no ens agrada qui hi veiem, no és culpa seva.

Fa més d’un segle, una mica abans de 1900, un jove escriptor d’origen polonès que escrivia en la seva quarta llengua, l’anglesa, va passar sis mesos al Congo Belga fent de mariner i va tenir la sort o la desgràcia de ser testimoni d’un dels genocidis més implacables comandats per un il·lustre europeu: el rei Leopold II de Bèlgica. Deu milions de centreafricans van ser torturats, explotats i esborrats de la capa de la terra en nom d’un progrés, d’un ordre, d’una ambició i d’una cobdícia: la de l’home blanc sense control que esdevé un àngel exterminador. Per què va passar això es pot explicar des d’un punt de vista històric, econòmic i geopolític, però quins mecanismes profunds són els que converteixen els homes en monstres, això només ho pot revelar l’art, i això és el que va aconseguir explicar Conrad en cent trenta pàgines: el mèrit no és petit.

La història que explica és coneguda de sobres, i a més habita el cap de qualsevol lector en forma d’imatges de Marlon Brando al Vietnam tocant-se la clepsa pelada. Recomano aparcar Apocalypse now si es vol fruir de debò de l’obra de Conrad, que té més matisos i subtileses: el mariner Marlow rep l’encàrrec de remuntar un riu africà per anar a buscar un misteriós senyor Kurtz, l’encarregat d’una “estació interior” que explota ivori i de qui fa massa temps que corren rumors preocupants. A mesura que avança la història, que està explicada en forma de relat oral per accentuar-ne el caràcter de mite, descobrim que Kurtz és una llegenda, una presència, una veu que ho omple tot, però gairebé no el coneixem. Tothom en parla amb devoció i els africans el consideren un Déu: Conrad dispara directament contra la vanitat i la complaença de tots els homes quan retrata algú que no és capaç de no aprofitar-se de l’admiració que desperta entre els qui l’envolten. Se’n diu un dèspota, i n’hi ha a tot arreu. Marlow prova de rescatar-lo, però Kurtz està molt malalt i no sobreviu a la baixada pel riu. D’ell en queda un manuscrit, escrit amb una eloqüència superior, i que en teoria apel·la a la possibilitat de salvar i “culturalitzar” els africans, però que té una nota final a peu de pàgina que gela la sang -“Extermineu tots aquests bàrbars!”- amb la qual Conrad deixa ben clara quina era la intenció última de qualsevol expedició al cor del continent negre: el progrés, l’ordre i la civilització són el motor de l’extermini.

Però quina meravella hipnòtica que és endinsar-se en El cor de les tenebres! L’atmosfera és d’irrealitat i de fantasia, com si tot el que li passés a Marlow fos una invenció, o un malson pudorós i enervant que segurament té a veure amb el malestar que li devia quedar a Conrad després de l’experiència al Congo. Els contorns de les coses són borrosos. La llum, difusa. Tot podria ser un encanteri o una il·lusió: la pudor de la carn d’hipopòtam putrefacta, el brunzir dels mosquits, la boira sobre l’aigua, la foscor de la nit i de l’ànima humana. Qui és Kurtz? Qui és Marlow? Qui explica quina història a qui? Qui ets, lector, que no sortiràs d’aquest llibre igual que hi vas entrar? L’horror és dins nostre.