ELS CANVIS SOCIALS. Origens i desenvolupament del moviment obrer (segle XIX)

  • El proletariat segons Marx i Engels


    La burgesia no només forja les armes que han de donar-li mort, sinó que, a més, posa en peus als homes cridats a fer-les anar: aquests homes són els obrers, els proletaris. En la mateixa proporció que es desenvolupa la burgesia, és a dir, el capital, es desenvolupa també el proletariat, aquesta classe obrera moderna que només pot viure trobant feina i que només troba feina en la mesura que aquesta alimenta i incrementa el capital. L’obrer, obligat a vendre’s a trossos, és una mercaderia com qualsevol altra, subjecta, per tant, a tots els canvis i modalitats de la concurrència, a totes les fluctuacions del mercat […] L’extensió de la maquinaria i la divisió del treball treuen a aquest, en el règim proletari actual, tot caràcter autònom, tota lliure iniciativa i tot encant per a l’obrer. El treballador es converteix en un element més de la màquina , del que només s’exigeix una operació mecànica, monòtona, de fàcil aprenentatge. Per això, les despeses que suposen un obrer es redueixen, poc o molt, al mínim que es necessita per viure i per perpetuar la raça.
    Karl MARX / Friederich ENGELS. El Manifiesto Comunista, (1848). Ediciones Alba. Madrid, 2ª ed. 1996, pàg. 60.

  • Les dures condicions de vida i laborals dels obrers industrials, a més de l’explotació econòmica que patien, van empènyer una part dels treballadors a organitzar-se per lluitar contra aquests abusos. Les Combination Laws de 1799-1800 (Wiliam Pitt, primer ministre conservador britànic va promoure una legislació repressiva davant del temor de motins populars.

És sabut que un gran nombre d’obrers i jornalers […] han intentat, mitjançant reunions i coalicions il·legals, obtenir un augment dels salaris […] ha calgut prendre mesures més enèrgiques […], imposant als culpables un ràpid i exemplar càstig. Per tant, es decreta que […] tots els contractes i acords fets o signats entre jornalers manufacturers o altres obrers amb el fi d’obtenir un augment dels salaris […], o per a impedir que qualsevol persona pugui donar feina a qualsevol que ell pensi que és apropiat per a treballar a la seva fàbrica […], serà il·legal, nul i sense validesa. I tots els qui […] siguin declarats culpables de les citades infraccions […], seran declarats convictes i tancats a la presó […]. Combination acts (1800)

 

  • El Luddisme (motins contra les màquines.

S’avisa als (…) fabricants d’encaix que els ludistes (…) trencaran o destruiran tota mena de màquines, (…) i tots els telers, siguin com siguin, d’aquells que no paguin el preu corrent fins aleshores acordat entre els Mestres i els Obrers (…).

____________________________________

Senyor, Se m’ha informat que vostè és amo d’alguna d’aquestes detestables màquines esquiladores (…). Sàpiga que si no són retirades al final de la setmana entrant, encomanaré a un dels meus lloctinents que les destrueixi (…) i si vostè té l’audàcia de disparar contra qualsevol dels meus homes, ells tenen ordres d’assassinar-lo i d’incendiar casa vostra (…).
Cartes atribuïdes a Ned Ludd, 1811 i 1812.

 

  • El Socialisme Científic.

    Els primers socialistes van denunciar la misèria del proletariat i van proporcionar unes maneres de viure i de treballar alternatives. Aquests pensadors es van anomenar “utòpics” pequè es considerava que no tenien en compte la lluita social entre patrons i obrers.

     

Nosaltres, productors associats, no tenim necessitat de l’Estat. […] No volem més govern de l’home sobre l’home, ni més explotació de l’home per l’home. El socialisme és el contrari del governamentalisme. Volem que les mines, els canals, els ferrocarrils siguin lliurats a les associacions obreres i que aquestes els explotin sota la seva responsabilitat. Volem que aquestes associacions siguin una gran federació, unides pel vincle comú de la república, democràtica i social. Existeix el mutualisme quan en una indústria els obrers, enlloc de treballar per a un empresari que els paga i es guarda la seva producció, treballen els uns per als altres i comparteixen una producció comuna de la qual es reparteixen els beneficis. Només la federació pot donar satisfacció a les necessitats de les classes laborioses i resoldre el conflicte entre capital i treball. Convertir l’obrer en copropietari de la indústria i fer-lo participar dels seus beneficis, enlloc d’encadenar-lo com un esclau, qui gosaria negar que aquesta és la tendència del segle?
PROUDHON, P. J. Idea general de la Revolució (1851)

  • Els primers SINDICATS.
    El 1819 va tenir lloc a Manchester la matança de Peterloo. A la plana de Saint Peter d’aquesta ciutat es van congregar unes més de 100.000 manifestants de manera ordenada per demanar la revocació de les lleis que gravaven la importació  de gra, fet que incrementa va el preu del pa. Sense avís previ, l’exercit va disparar contra la multitud. Hi va haver 11 morts i gairebé 200 ferits. La repressio va provocar a tot el pais un moviment de solidaritat. Aquest  clima social va empènyer el govern britànic a legalitzar les associacions obreres. La llei del 1824 va desfermar una activitat sindical molt intensa, la qual cosa va fer reaccionar al Parlament legislant contra la vaga i els boicots (Llei de Conspiració). Malgrat aquesta repressió Robert Owen va impulsar el Grand National Consolidated Trades Union. Durant el temps que va funcionar aquest Gran Sindicat va lluitar per aconseguir la gestió directa de les indústries principals.
  • El CARTISME.
    El 1836 un grup d’obrers britànics fundava la Working Men’s Assotiation, que el 1838 publicava la Carta del Poble. Els cartistes reclamaven el sufragi universal, secret i idèntic per a tots els homes, idèntica divisió dels districtes lectorals (per posar fi al predomini dels districtes rurals davant dels urbans), sou pels diputats, la immunitat parlamentària i altres mesures destinades a iniciar la democratització de la societat britànica. Aquestes peticions van presentar-se a la Cambra dels Comuns i van anar acompanyades de vagues i manifestacions a les ciutats industrials. El 1842 es creava una Associació Nacional de la Carta, dirigida per Feargus O’Connor, que pot considerar-se com el primer partit dels treballadors. Tot i no aconseguir tots els seus objectius, el cartisme va forçar una reducció de la jornada laboral (primerament a dotze hores, i desprès a deu) i la mobilització i la conscienciació política d’àmplies capes de treballadors.

Petició dels cartistes de Birmingham (1838):

Als honorables membres dels Comuns de la Gran Bretanya i d’Irlanda, reunits al Parlament, [els adrecem] aquesta petició:

Nosaltres diem […] que el treball de l’obrer no pot ser privat durant més temps del seu just salari. Que les lleis que provoquen l’encariment dels aliments i les que facin que no hi hagi gaires diners han de ser abolides. Com a preludi essencial d’aquestes reformes i d’altres, per tal d’assegurar al poble els mitjans necessaris per defensar i assegurar eficaçment els seus interessos, nosaltres demanem […] que, en l’elaboració de les lleis, s’escolti la veu de tots sense cap entrebanc.

Nosaltres complim els nostres deures d’homes lliures i volem tenir-ne els drets. És per això que demanem el sufragi universal. Aquest sufragi, perquè sigui lliure de la corrupció dels rics i de la violència dels poderosos, ha de ser secret […]. Les eleccions freqüents són essencials; demanem que l’aprovació dels electors sigui l’únic criteri exigit i que tot diputat cobri del tresor públic una remuneració justa durant el temps que hagi estat cridat al servei de la nació […].

 

La Gran Marcha Cartista en Kennington Common.

  • El socialisme científic [SOCIALISME].

Resultat d'imatges de projecte marxista

Tota la història de la societat humana, fins el dia d’avui [s’entén 1847], és una història de lluita de classes. Lliures i esclaus, patricis i plebeus, barons i serfs de la gleva, mestres i oficials; en una paraula, opressors i oprimits, sempre davant per davant, obstinats en una lluita sense interrupció, vetllada algunes vegades, i d’altres franca i oberta, en una lluita que condueix en cada etapa a la transformació revolucionària de tot règim social o a l’extermini d’ambdues classes bel·ligerants. […] No obstant, la nostra època, l’època de la burgesia, es caracteritza per haver simplificat aquests antagonismes de classe. Avui, tota la societat tendeix a separar-se, cada com més obertament, en dos grans camps enemics, en dues grans classes antagòniques: la burgesia i el proletariat.
Karl MARX / Friederich ENGELS. El Manifiesto Comunista, (1848). Ed. Alba. Madrid, 2ª ed. 1996, pàgs. 51 – 52

 

La Dictadura del proletariat“El primer pas de la revolució obrera serà la conquesta del poder pel proletariat. Un cop al ...

http://es.slideshare.net/anunez12/el-moviment-obrer-44228443

 

3.2.2.- L’AnarquismeAnarquisme significa “Absència de poder” Com antecedent cal destacar la figura de Proudhon, i els seu...

http://es.slideshare.net/anunez12/el-moviment-obrer-44228443

 

Resultat d'imatges de projecte marxista

http://es.slideshare.net/anunez12/el-moviment-obrer-44228443

  • L’ANARQUISME.

File:Mikhail Bakunin.jpg

L’Estat és l’autoritat, és la força, és l’ostentació i l’enaltiment de la força. No s’insinua, no tracta de convertir: i sempre que ho intenta ho fa del tot malament; ja que la seva naturalesa no consisteix a persuadir, sinó a imposar-se, a forçar. S’esforça poc a emmascarar la seva naturalesa de violador legal de la voluntat dels homes, de negació permanent de la seva llibertat. Inclús quan ordena el bé, el perjudica i malmet, precisament per allò que ordena, i que tota ordre provoca i suscita les rebel·lies legítimes de la llibertat; […] La llibertat, la moralitat i la llibertat humana consisteixen precisament en això, en que fa el be no perquè se li ordena sinó perquè ho concep, ho vol i ho estima. M. BAKUNIN La llibertat,

 

Bakunin i Marx
Marx és un comunista autoritari i centralista. Vol el que nosaltres volem: el triomf de la igualtat econòmica i social, però en l’estat i per la força de l’estat; per la dictadura d’un govern provisional, poderós, i, per dir-ho així, despòtic; és a dir, per la negació de la llibertat. El seu ideal econòmic és l’estat convertit en l’únic propietari de la terra i de tots els capitals, conreant la primera per mitjà d’associacions agrícoles, ben retribuïdes i dirigides pels seus enginyers civils, i comanditant els segons mitjançant associacions industrials i comercials. Nosaltres volem aquest mateix triomf de la igualtat econòmica i social per l’abolició de l’estat i de tot allò que es digui dret jurídic, que, segons el nostre parer, és la negació permanent del dret humà. Volem la reconstrucció de la societat i la constitució de la unitat humana, no de dalt a baix per la via de qualsevol autoritat, sinó de baix a dalt per la lliure federació de les associacions obreres de totes les classes emancipades del jou de l’estat. […] Enemics de qualsevol absolutisme, tant doctrinari com pràctic, nosaltres ens inclinem amb respecte no davant teories que no podem acceptar com a veritables, sinó davant del dret de cadascú a seguir i propagar les seves. Aquest no és el tarannà de Marx. És tan absolut en les teories, quan pot, com en la pràctica. A la seva intel·ligència veritablement eminent, hi uneix dos aspectes detestables: és vanitós i gelós. Carta de M. Bakunin a Rubicone Nabruzzi, 23 de juliol de 1872.

Els comunistes i els anarquistes
Aquest és el punt que divideix principalment els socialistes o col·lectivistes revolucionaris dels comunistes autoritaris partidaris de la iniciativa absoluta de l’estat […]. Els comunistes creuen que han d’organitzar les forces obreres per assolir el poder polític dels estats. Els socialistes revolucionaris s’organitzen per a la liquidació dels estats. Els comunistes són partidaris del principi i de la pràctica de l’autoritat; els socialistes revolucionaris no tenen confiança sinó en la llibertat. Els uns i els altres són igualment partidaris de la ciència, que ha de matar la superstició i reemplaçar la fe. Els primers desitgen imposar aquesta ciència; els segons s’esforçaran per propagar-la, per tal que els grups humans, convençuts, s’organitzin i es federin lliurement, espontàniament, de baix a dalt, pel seu moviment propi i d’acord amb els seus interessos reals, mai segons un pla traçat anticipadament i imposat a les masses ignorants per algunes intel·ligències superiors.
Mikhail BAKUNIN: La Comuna de París i la noció d’estat. 1871

 

  • La Primera Internacional (AIT).

Considerant: que l’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors, que els esforços per aconseguir l’emancipació no han de tendir a constituir nous privilegis; que la submissió del treballador al capital és la font de qualsevol servitud política, moral i material; que per aquesta raó l’emancipació econòmica dels treballadors és el gran objectiu a què ha de subordinar-se qualsevol moviment polític; que tots els esforços realitzats fins ara han fracassat per manca de solidaritat i d’unió fraternal entre els treballadors de diferents comarques; que l’emancipació dels treballadors no és un problema local o nacional, sinó que, per contra, aquest problema interessa a totes les nacions civilitzades; els signataris, membres del consell elegit per l’assemblea celebrada el 28 de setembre de 1864 a Saint Martin’s Hall a Londres, han pres les mesures necessàries per fundar l’Associació Internacional de Treballadors.
Preàmbul de la Internacional, Londres, 1864

 

  • La Segona Internacional.

HISTORIA DEL MOVIMIENTO OBRERO

  • DAENS

 

  • Explotació infantil

 

  • 1900 – Bernardo Bertolucci – Bandiera Rossa

  • La Internacional – Clip película: Rojos 1981

Memòria de la immigració (EUA)

¿De la gran inclusión a la gran expulsión?

Estados Unidos ha demostrado una extraordinaria capacidad para absorber a millones de inmigrantes. Pero el camino nunca estuvo libre de escollos.

[Rubén G. Rumbaut, El País 15-01-2017]

Aunque los titulares de prensa parezcan indicar otra cosa, en un mundo de más de 7.000 millones de habitantes, sólo el 3% son migrantes internacionales, personas que viven fuera del país en el que nacieron. Aun así, cada vez son más los que emigran, sobre todo desde el sur del planeta hacia el norte, y, en ese proceso, el mundo sufre una transformación inevitable. Vivimos en una época en la que la proporción de personas ricas (y mayores) cada vez es menor, y cada vez mayor la de personas pobres (y jóvenes); las presiones migratorias aumentan sin cesar como consecuencia de las desigualdades mundiales y de conflictos irresolubles; y los países más desarrollados se encuentran en una crucial encrucijada demográfica y laboral.

imagesmeyqqq1u

Familia de inmigrantes italianos a bordo del ferry de Ellis Island a Manhattan, en Nueva York, en 1905.

1484327903_691543_1484328398_album_normal

El barco S.S. Patricia se dirige repleto de inmigrantes a Ellis Island, en Nueva York, en 1906.

La inmigración es una fuerza transformadora, que produce cambios sociales profundos e imprevistos tanto en las sociedades de origen como en las de acogida, en las relaciones entre los distintos grupos dentro de las sociedades de acogida y entre los propios inmigrantes y sus descendientes. La inmigración va acompañada, no sólo de procesos de aculturación por parte de los inmigrantes, sino también de medidas políticas de los Estados para controlar las oleadas. También conlleva distintos tipos de reacciones de los residentes establecidos y de sus políticos, que pueden considerar que los recién llegados son amenazas culturales o económicas. El miedo al extranjero —la xenofobia de la llamada sociedad del menosprecio— crece en mayor o menor medida con todas las formas de migraciones internacionales y se ve agudizado por la crisis económica global, los atentados terroristas, la guerra y la afluencia de refugiados.

Gran parte de la historia estadounidense puede verse como un proceso dialéctico de los procesos de inclusión y exclusión y, en casos extremos, de expulsiones y deportaciones forzosas 

Una característica fundamental de la historia de Estados Unidos ha sido la extraordinaria capacidad de la llamada nación de inmigrantes para absorber, como una esponja gigante, a decenas de millones de personas de todas las clases, todas las culturas y todos los países. Sin embargo, esa virtud admirable ha coexistido siempre con una cara más sórdida del proceso de construcción y concepción nacional. De hecho, gran parte de la historia estadounidense puede verse como un proceso dialéctico de los procesos de inclusión y exclusión y, en casos extremos, de expulsiones y deportaciones forzosas.

La magnitud de estos procesos de inclusión podría contarse a través de la historia de dos ciudades. La primera, Nueva York, ciudad de inmigrantes por antonomasia. Desde 1820 (cuando se empezó a guardar registro de las llegadas) hasta 1892 (el año en que empezó a funcionar el puesto de la sila de Ellis, en la entrada al puerto de Nueva York, junto a la Estatua de la Libertad colocada en 1886), los inmigrantes llegaban en barco a los muelles en la punta de Manhattan y después pasaban por el cercano Castle Garden (el primer centro de recepción de inmigrantes en EE.UU.). Más de 100 millones de estadounidenses son descendientes de aquellos (en su inmensa mayoría, europeos) que llegaron esa primera ola de inmigración.

Más tarde, desde 1892 hasta su cierre en 1954, la isla de Ellis fue el puerto de entrada de más de 12 millones de personas y el centro de inspección de inmigrantes con más tráfico de Estados Unidos, sobre todo entre 1905 y 1914. A partir de 1924, ese islote sirvió principalmente como centro de detención y deportación. Otros 100 millones de estadounidenses descienden de personas que llegaron entonces a la isla de Ellis y se repartieron por todos los rincones del país. Es decir, más de la mitad de la población estadounidense actual (320 millones de habitantes) tiene antepasados que entraron por la ciudad de Nueva York entre la década de 1820 y la de 1920.

Hasta su cierre en 1954, la isla de Ellis fue el puerto de entrada de más de 12 millones de personas y el centro de inspección de inmigrantes con más tráfico de EE UU

En la costa oeste, las cosas se desarrollaron de manera muy distinta, especialmente en Los Ángeles, que hoy en día es la principal metrópoli inmigrante del mundo. Resulta difícil exagerar la transformación demográfica que ha experimentado California en el último medio siglo. En 1960, Los Ángeles aún era la más blanca y la más protestante de las grandes ciudades del país. A finales de los años ochenta, un tercio de todos los inmigrantes que entraban en Estados Unidos se establecía en California; hoy, de los 10 millones de personas residentes en el condado de Los Ángeles (el más grande del país), el 72% pertenece a minorías étnicas (es decir, 7,2 millones de personas, una cifra muy superior a la de la mayoría de los estados de EE UU). El sur de California alberga la mayor concentración de mexicanos, salvadoreños, guatemaltecos, filipinos, coreanos, japoneses, taiwaneses, vietnamitas, camboyanos e iraníes, fuera de sus respectivos países de origen, y tiene también contingentes notables de armenios, chinos continentales, hondureños, indios, laosianos, rusos, judíos israelíes y árabes procedentes de varios países, entre otros. La mayoría de los grandes grupos de inmigrantes llegados a Estados Unidos desde los años sesenta se ha establecido sobre todo en el área metropolitana de Los Ángeles.

En la actualidad, los inmigrantes representan más del 25% de los 38 millones de personas residentes en California, y más de la cuarta parte de todos los inmigrantes del país vive en dicho estado. Esto se debe a varios factores: la ley de inmigración de 1965 (que revocó una ley racista de 1924 que imponía cuotas por país de origen), el reasentamiento de cientos de miles de refugiados de Cuba durante la Guerra Fría y de Vietnam, Laos y Camboya al terminar la guerra de Indochina en 1975, y la amnistía concedida por la ley de reforma y control de la inmigración a los inmigrantes indocumentados de 1986.

El censo de población de 1970 tenía la menor proporción de personas nacidas en el extranjero de toda la historia de Estados Unidos: 4,7%. Hoy, esa proporción es del 13% a nivel nacional, cerca del récord histórico del 14,8% en los últimos años del siglo XIX y primeros del XX. La diversidad étnica y nacional de los inmigrantes contemporáneos en Estados Unidos palidece si se compara con la diversidad de su extracción social

La diversidad étnica y nacional de los inmigrantes contemporáneos en Estados Unidos palidece si se compara con la diversidad de su extracción social. En la actualidad los grupos con mayor y menor nivel educativo están notablemente formados por inmigrantes. Esto es un reflejo de los tipos de inmigración, diametralmente opuestos, sedimentados en distintos contextos históricos —e insertos en un mercado laboral tipo “reloj de arena”, cada vez más dividido entre sector tecnológico con alta remuneración frente a sector manual con baja remuneración, que atrae tanto a inmigrantes profesionales como a trabajadores sin papeles—.

Estos últimos se han convertido, especialmente en las las últimas décadas, en el elemento más controvertido de la política de inmigración. De los 43 millones aproximados de inmigrantes que viven hoy en Estados Unidos, un poco más de la cuarta parte —se calcula que unos 11 millones— son indocumentados. Varios millones llegaron de niños; algunos de ellos, los llamados “dreamers” (soñadores), se han beneficiado de las acciones ejecutivas del presidente Obama, que pretenden proporcionarles estatus legal provisional, acceso al mercado laboral y permitirles obtener el permiso de conducir para protegerles del riesgo de expulsión y tratar de integrarlos en la sociedad.

Ahora ante la impensable llegada al poder de un demagogo estamos a punto de iniciar un periodo lleno de incertidumbres que quizá acabe siendo uno de los más trágicos y vergonzosos en la historia de la “nación de inmigrantes”. Trump comenzó su campaña presidencial acusando falsamente a los inmigrantes mexicanos de ser delincuentes y violadores y proponiendo la construcción de un muro en la frontera, proponiendo el fin de la ciudadanía por nacimiento (una seña de identidad del derecho constitucional estadounidense desde el final de la Guerra de Secesión), anunciando el establecimiento de un registro de musulmanes, la reducción de la acogida a refugiados (o la negativa de asilo a nacionalidades enteras), la retirada de la financiación federal a las ciudades santuario [que protegen a los inmigrantes indocumentados] y un enorme incremento de la detención y la deportación de inmigrantes —que ya están en un nivel sin precedentes—.

Estamos a punto de iniciar un periodo lleno de incertidumbres que quizá acabe siendo uno de los más trágicos y vergonzosos en la historia de la “nación de inmigrantes”

El momento actual remite a los Know Nothing de mediados del XIX y su violento anticatolicismo; a los movimientos nativistas posteriores contra los inmigrantes del sur y el este de Europa, que culminaron en la racista y restrictiva ley de cuotas por país de procedencia de 1924; a la histeria antialemana de la Primera Guerra Mundial. También trae a la memoria muchos otros movimientos de exclusión: como el desplazamiento forzoso de poblaciones indígenas, la ley de expulsión de chinos de 1882 (un año antes de que Emma Lazarus escribiese su poema grabado en la Estatua de La Libertad), el acotamiento de una zona prohibida a los asiáticos de 1917, el internamiento de estadounidenses de origen japonés durante la Segunda Guerra Mundial, y la repatriación (expulsión forzosa) durante los años treinta del siglo XX de un millón de estadounidenses de origen mexicano (más de la mitad eran ciudadanos estadounidenses), es decir, el destierro de cerca de un tercio del número total de mexicanos estadounidenses que había en aquella época.

La “nación de la deportación” de la actualidad se ha forjado mediante la militarización de la frontera; la aprobación en 1996 de unas leyes federales draconianas que ampliaron enormemente las categorías de delitos que forzaban la expulsión; la creación de una temible y bien dotada maquinaria para la detención y deportación de inmigrantes; el bloqueo ante cualquier reforma sustantiva de la legislación federal, incluida la Ley DREAM de la administración Obama; y la proliferación de leyes y normativas estatales y locales que pretenden controlar la inmigración a pequeña escala pese a los dictados constitucionales en sentido opuesto.

Resulta irónico que Barack Obama, que llegó a la presidencia tras haber prometido reformar las leyes de inmigración, abandonará el cargo después del periodo en que se han producido el mayor número de deportaciones de la historia de EE UU. La historia puede que no se repita, pero resuenan ecos.

Ellis Island, el gran símbolo de la inmigración (fotografíes)

Una pequeña isla del puerto de Nueva York acogió en torno a 12 millones de inmigrantes entre 1892 y 1954, donde eran sometidos a exámenes legales y médicos. Cerca de un 2% eran deportados.