ELS CANVIS SOCIALS. Origens i desenvolupament del moviment obrer (segle XIX)

  • El proletariat segons Marx i Engels


    La burgesia no només forja les armes que han de donar-li mort, sinó que, a més, posa en peus als homes cridats a fer-les anar: aquests homes són els obrers, els proletaris. En la mateixa proporció que es desenvolupa la burgesia, és a dir, el capital, es desenvolupa també el proletariat, aquesta classe obrera moderna que només pot viure trobant feina i que només troba feina en la mesura que aquesta alimenta i incrementa el capital. L’obrer, obligat a vendre’s a trossos, és una mercaderia com qualsevol altra, subjecta, per tant, a tots els canvis i modalitats de la concurrència, a totes les fluctuacions del mercat […] L’extensió de la maquinaria i la divisió del treball treuen a aquest, en el règim proletari actual, tot caràcter autònom, tota lliure iniciativa i tot encant per a l’obrer. El treballador es converteix en un element més de la màquina , del que només s’exigeix una operació mecànica, monòtona, de fàcil aprenentatge. Per això, les despeses que suposen un obrer es redueixen, poc o molt, al mínim que es necessita per viure i per perpetuar la raça.
    Karl MARX / Friederich ENGELS. El Manifiesto Comunista, (1848). Ediciones Alba. Madrid, 2ª ed. 1996, pàg. 60.

  • Les dures condicions de vida i laborals dels obrers industrials, a més de l’explotació econòmica que patien, van empènyer una part dels treballadors a organitzar-se per lluitar contra aquests abusos. Les Combination Laws de 1799-1800 (Wiliam Pitt, primer ministre conservador britànic va promoure una legislació repressiva davant del temor de motins populars.

És sabut que un gran nombre d’obrers i jornalers […] han intentat, mitjançant reunions i coalicions il·legals, obtenir un augment dels salaris […] ha calgut prendre mesures més enèrgiques […], imposant als culpables un ràpid i exemplar càstig. Per tant, es decreta que […] tots els contractes i acords fets o signats entre jornalers manufacturers o altres obrers amb el fi d’obtenir un augment dels salaris […], o per a impedir que qualsevol persona pugui donar feina a qualsevol que ell pensi que és apropiat per a treballar a la seva fàbrica […], serà il·legal, nul i sense validesa. I tots els qui […] siguin declarats culpables de les citades infraccions […], seran declarats convictes i tancats a la presó […]. Combination acts (1800)

 

  • El Luddisme (motins contra les màquines.

S’avisa als (…) fabricants d’encaix que els ludistes (…) trencaran o destruiran tota mena de màquines, (…) i tots els telers, siguin com siguin, d’aquells que no paguin el preu corrent fins aleshores acordat entre els Mestres i els Obrers (…).

____________________________________

Senyor, Se m’ha informat que vostè és amo d’alguna d’aquestes detestables màquines esquiladores (…). Sàpiga que si no són retirades al final de la setmana entrant, encomanaré a un dels meus lloctinents que les destrueixi (…) i si vostè té l’audàcia de disparar contra qualsevol dels meus homes, ells tenen ordres d’assassinar-lo i d’incendiar casa vostra (…).
Cartes atribuïdes a Ned Ludd, 1811 i 1812.

 

  • El Socialisme Científic.

    Els primers socialistes van denunciar la misèria del proletariat i van proporcionar unes maneres de viure i de treballar alternatives. Aquests pensadors es van anomenar “utòpics” pequè es considerava que no tenien en compte la lluita social entre patrons i obrers.

     

Nosaltres, productors associats, no tenim necessitat de l’Estat. […] No volem més govern de l’home sobre l’home, ni més explotació de l’home per l’home. El socialisme és el contrari del governamentalisme. Volem que les mines, els canals, els ferrocarrils siguin lliurats a les associacions obreres i que aquestes els explotin sota la seva responsabilitat. Volem que aquestes associacions siguin una gran federació, unides pel vincle comú de la república, democràtica i social. Existeix el mutualisme quan en una indústria els obrers, enlloc de treballar per a un empresari que els paga i es guarda la seva producció, treballen els uns per als altres i comparteixen una producció comuna de la qual es reparteixen els beneficis. Només la federació pot donar satisfacció a les necessitats de les classes laborioses i resoldre el conflicte entre capital i treball. Convertir l’obrer en copropietari de la indústria i fer-lo participar dels seus beneficis, enlloc d’encadenar-lo com un esclau, qui gosaria negar que aquesta és la tendència del segle?
PROUDHON, P. J. Idea general de la Revolució (1851)

  • Els primers SINDICATS.
    El 1819 va tenir lloc a Manchester la matança de Peterloo. A la plana de Saint Peter d’aquesta ciutat es van congregar unes més de 100.000 manifestants de manera ordenada per demanar la revocació de les lleis que gravaven la importació  de gra, fet que incrementa va el preu del pa. Sense avís previ, l’exercit va disparar contra la multitud. Hi va haver 11 morts i gairebé 200 ferits. La repressio va provocar a tot el pais un moviment de solidaritat. Aquest  clima social va empènyer el govern britànic a legalitzar les associacions obreres. La llei del 1824 va desfermar una activitat sindical molt intensa, la qual cosa va fer reaccionar al Parlament legislant contra la vaga i els boicots (Llei de Conspiració). Malgrat aquesta repressió Robert Owen va impulsar el Grand National Consolidated Trades Union. Durant el temps que va funcionar aquest Gran Sindicat va lluitar per aconseguir la gestió directa de les indústries principals.
  • El CARTISME.
    El 1836 un grup d’obrers britànics fundava la Working Men’s Assotiation, que el 1838 publicava la Carta del Poble. Els cartistes reclamaven el sufragi universal, secret i idèntic per a tots els homes, idèntica divisió dels districtes lectorals (per posar fi al predomini dels districtes rurals davant dels urbans), sou pels diputats, la immunitat parlamentària i altres mesures destinades a iniciar la democratització de la societat britànica. Aquestes peticions van presentar-se a la Cambra dels Comuns i van anar acompanyades de vagues i manifestacions a les ciutats industrials. El 1842 es creava una Associació Nacional de la Carta, dirigida per Feargus O’Connor, que pot considerar-se com el primer partit dels treballadors. Tot i no aconseguir tots els seus objectius, el cartisme va forçar una reducció de la jornada laboral (primerament a dotze hores, i desprès a deu) i la mobilització i la conscienciació política d’àmplies capes de treballadors.

Petició dels cartistes de Birmingham (1838):

Als honorables membres dels Comuns de la Gran Bretanya i d’Irlanda, reunits al Parlament, [els adrecem] aquesta petició:

Nosaltres diem […] que el treball de l’obrer no pot ser privat durant més temps del seu just salari. Que les lleis que provoquen l’encariment dels aliments i les que facin que no hi hagi gaires diners han de ser abolides. Com a preludi essencial d’aquestes reformes i d’altres, per tal d’assegurar al poble els mitjans necessaris per defensar i assegurar eficaçment els seus interessos, nosaltres demanem […] que, en l’elaboració de les lleis, s’escolti la veu de tots sense cap entrebanc.

Nosaltres complim els nostres deures d’homes lliures i volem tenir-ne els drets. És per això que demanem el sufragi universal. Aquest sufragi, perquè sigui lliure de la corrupció dels rics i de la violència dels poderosos, ha de ser secret […]. Les eleccions freqüents són essencials; demanem que l’aprovació dels electors sigui l’únic criteri exigit i que tot diputat cobri del tresor públic una remuneració justa durant el temps que hagi estat cridat al servei de la nació […].

 

La Gran Marcha Cartista en Kennington Common.

  • El socialisme científic [SOCIALISME].

Resultat d'imatges de projecte marxista

Tota la història de la societat humana, fins el dia d’avui [s’entén 1847], és una història de lluita de classes. Lliures i esclaus, patricis i plebeus, barons i serfs de la gleva, mestres i oficials; en una paraula, opressors i oprimits, sempre davant per davant, obstinats en una lluita sense interrupció, vetllada algunes vegades, i d’altres franca i oberta, en una lluita que condueix en cada etapa a la transformació revolucionària de tot règim social o a l’extermini d’ambdues classes bel·ligerants. […] No obstant, la nostra època, l’època de la burgesia, es caracteritza per haver simplificat aquests antagonismes de classe. Avui, tota la societat tendeix a separar-se, cada com més obertament, en dos grans camps enemics, en dues grans classes antagòniques: la burgesia i el proletariat.
Karl MARX / Friederich ENGELS. El Manifiesto Comunista, (1848). Ed. Alba. Madrid, 2ª ed. 1996, pàgs. 51 – 52

 

La Dictadura del proletariat“El primer pas de la revolució obrera serà la conquesta del poder pel proletariat. Un cop al ...

http://es.slideshare.net/anunez12/el-moviment-obrer-44228443

 

3.2.2.- L’AnarquismeAnarquisme significa “Absència de poder” Com antecedent cal destacar la figura de Proudhon, i els seu...

http://es.slideshare.net/anunez12/el-moviment-obrer-44228443

 

Resultat d'imatges de projecte marxista

http://es.slideshare.net/anunez12/el-moviment-obrer-44228443

  • L’ANARQUISME.

File:Mikhail Bakunin.jpg

L’Estat és l’autoritat, és la força, és l’ostentació i l’enaltiment de la força. No s’insinua, no tracta de convertir: i sempre que ho intenta ho fa del tot malament; ja que la seva naturalesa no consisteix a persuadir, sinó a imposar-se, a forçar. S’esforça poc a emmascarar la seva naturalesa de violador legal de la voluntat dels homes, de negació permanent de la seva llibertat. Inclús quan ordena el bé, el perjudica i malmet, precisament per allò que ordena, i que tota ordre provoca i suscita les rebel·lies legítimes de la llibertat; […] La llibertat, la moralitat i la llibertat humana consisteixen precisament en això, en que fa el be no perquè se li ordena sinó perquè ho concep, ho vol i ho estima. M. BAKUNIN La llibertat,

 

Bakunin i Marx
Marx és un comunista autoritari i centralista. Vol el que nosaltres volem: el triomf de la igualtat econòmica i social, però en l’estat i per la força de l’estat; per la dictadura d’un govern provisional, poderós, i, per dir-ho així, despòtic; és a dir, per la negació de la llibertat. El seu ideal econòmic és l’estat convertit en l’únic propietari de la terra i de tots els capitals, conreant la primera per mitjà d’associacions agrícoles, ben retribuïdes i dirigides pels seus enginyers civils, i comanditant els segons mitjançant associacions industrials i comercials. Nosaltres volem aquest mateix triomf de la igualtat econòmica i social per l’abolició de l’estat i de tot allò que es digui dret jurídic, que, segons el nostre parer, és la negació permanent del dret humà. Volem la reconstrucció de la societat i la constitució de la unitat humana, no de dalt a baix per la via de qualsevol autoritat, sinó de baix a dalt per la lliure federació de les associacions obreres de totes les classes emancipades del jou de l’estat. […] Enemics de qualsevol absolutisme, tant doctrinari com pràctic, nosaltres ens inclinem amb respecte no davant teories que no podem acceptar com a veritables, sinó davant del dret de cadascú a seguir i propagar les seves. Aquest no és el tarannà de Marx. És tan absolut en les teories, quan pot, com en la pràctica. A la seva intel·ligència veritablement eminent, hi uneix dos aspectes detestables: és vanitós i gelós. Carta de M. Bakunin a Rubicone Nabruzzi, 23 de juliol de 1872.

Els comunistes i els anarquistes
Aquest és el punt que divideix principalment els socialistes o col·lectivistes revolucionaris dels comunistes autoritaris partidaris de la iniciativa absoluta de l’estat […]. Els comunistes creuen que han d’organitzar les forces obreres per assolir el poder polític dels estats. Els socialistes revolucionaris s’organitzen per a la liquidació dels estats. Els comunistes són partidaris del principi i de la pràctica de l’autoritat; els socialistes revolucionaris no tenen confiança sinó en la llibertat. Els uns i els altres són igualment partidaris de la ciència, que ha de matar la superstició i reemplaçar la fe. Els primers desitgen imposar aquesta ciència; els segons s’esforçaran per propagar-la, per tal que els grups humans, convençuts, s’organitzin i es federin lliurement, espontàniament, de baix a dalt, pel seu moviment propi i d’acord amb els seus interessos reals, mai segons un pla traçat anticipadament i imposat a les masses ignorants per algunes intel·ligències superiors.
Mikhail BAKUNIN: La Comuna de París i la noció d’estat. 1871

 

  • La Primera Internacional (AIT).

Considerant: que l’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors, que els esforços per aconseguir l’emancipació no han de tendir a constituir nous privilegis; que la submissió del treballador al capital és la font de qualsevol servitud política, moral i material; que per aquesta raó l’emancipació econòmica dels treballadors és el gran objectiu a què ha de subordinar-se qualsevol moviment polític; que tots els esforços realitzats fins ara han fracassat per manca de solidaritat i d’unió fraternal entre els treballadors de diferents comarques; que l’emancipació dels treballadors no és un problema local o nacional, sinó que, per contra, aquest problema interessa a totes les nacions civilitzades; els signataris, membres del consell elegit per l’assemblea celebrada el 28 de setembre de 1864 a Saint Martin’s Hall a Londres, han pres les mesures necessàries per fundar l’Associació Internacional de Treballadors.
Preàmbul de la Internacional, Londres, 1864

 

  • La Segona Internacional.

HISTORIA DEL MOVIMIENTO OBRERO

  • DAENS

 

  • Explotació infantil

 

  • 1900 – Bernardo Bertolucci – Bandiera Rossa

  • La Internacional – Clip película: Rojos 1981