Xina: el nou Mao del segle XXI

XIX Congrés del PCCH

EL NOU MAO DEL SEGLE XXI [Isidre Ambrós, LVG 15-10-2017]
La Xina 
es prepara per afrontar la setmana vinent una nova era. A partir de dimecres el Partit Comunista iniciarà una reunió a porta tancada en què ha de r­eforçar la figura del seu líder i president del país, Xi Jinping, per a un nou mandat de cinc anys i elegir els dirigents que el secundaran. Es tracta d’un conclave decisiu en què s’ha de plasmar la influència de Xi, que després d’aquest congrés aspira a convertir-se en el president més poderós del gegant asiàtic des dels temps de Mao.

El comitè central del Partit Comunista va culminar ahir els preparatius per a la celebració del XIX Congrés d’aquesta formació, que arrencarà dimecres vinent i que té per objectiu nomenar els nous membres del Politburó i del totpoderós Comitè Permanent. Va transcendir molt poca cosa de la reunió, però prou per deixar entreveure que la influència de Xi Jinping quedarà reflectida a la constitució de l’organització, segons que es desprèn del comunicat final, en què va subratllar que s’havia aprovat una proposta d’esmena a la carta magna del partit per a la seva aprovació formal.

Sota aquesta fórmula tan asèptica s’amaga la influència que tindrà a partir d’ara Xi Jinping en la direcció del partit, així com en la marxa del gegant asiàtic. Malgrat això, hi ha incertesa, tant a dins com a fora de la Xina, per conèixer l’estatus que tindrà. L’any passat se li va atribuir un nou títol i se’l va designar com a “líder central”, una nominació que ja el situa per sobre del seu antecessor, Hu Jintao. Però Xi aspira a més. De moment, els últims mesos la televisió estatal el defineix com “el líder suprem” i l’agència oficial Xinhua com “el comandant suprem”.

En aquest sentit, la manera en què s’incorporin els seus pensaments als textos fonamentals de l’organització comunista marcarà aquesta posició, que pot significar una veritable revolució, ja que no s’ha fet mai amb un líder en actiu. Fins ara, i des dels temps de Mao, els grans dirigents xinesos només van veure reflectida la seva influència en la ideologia rectora d’aquesta formació al final del seu mandat.

Xi, tot i això, ha estat treballant i posant els seus peons als càrrecs adequats els últims cinc anys per ser designat president del partit, un càrrec que després de la mort de Mao no s’ha tornat a atribuir. Ell, tot i això, es considera legitimat per accedir a aquest honor perquè és un líder hereu dels ­herois revolucionaris que van lluitar juntament amb el Gran ­Timoner .

Aquesta iniciativa el col·locaria al mateix nivell que els grans líders històrics, com Mao Zedong i Deng Xioping, i suposaria el retorn a la figura d’un governant totpoderós a la Xina. Una concentració de poder com aquesta Deng la va intentar diluir a partir del 1978, després del desastrós mandat de Mao, i els següents líders comunistes ho havien respectat fins ara, apostant per un poder col·lectiu.

XINA segle XXI

El perill d’un retorn als temps de Mao és, tot i això, enorme. Al llarg dels seus primers cinc anys de mandat, Xi Jinping ha escombrat totes les fórmules d’equilibri intern del partit i s’ha erigit com a únic líder de referència. Ha buidat de contingut els comitès existents i el mateix Consell d’Estat ( Govern a la Xina) i ha creat una dotzena d’organismes paral·lels presidits per ell, a ­través dels quals exerceix el seu poder.

Xi ha utilitzat una ferotge campanya anticorrupció, lloada com l’ assoliment més important del seu primer mandat, per desmantellar tota mena d’oposició a les seves iniciatives. Ha estat una guerra sense precedents en què han caigut més de 200 alts funcionaris i s’ha castigat 1,4 milions de quadres dirigents, i ha estat utilitzada per Xi per desarticular les faccions del partit. El poderós grup Xangai, de l’expresident Jiang Zemin, ha passat a millor vida i la influent Lliga de la Joventut, del seu antecessor Hu Jintao, ha vist laminat el seu poder.

La recent caiguda i expulsió del partit del membre del Politburó Sun Zhencai, que era vist com un futurible primer ministre, ha estat el senyal més fort i diàfan que Xi Jinping no està disposat a acceptar les decisions dels seus predecessors.

En aquest sentit, el XIX Congrés suposarà la gran oportunitat de l’actual líder xinès de reestructurar la cúpula del partit a la seva mesura, amb polítics fidels a la seva línia de pensament. Aquesta acció li permetrà començar el seu segon mandat amb un equip de confiança. I la seva capacitat per col·locar gent de la seva confiança en els 24 càrrecs del Politburó i els 7 (en principi) del Comitè Permanent revelarà el veritable abast del seu poder i la forma en què podrà aplicar la seva agenda política els pròxims cinc anys.

Tot i això, la composició dels dos principals òrgans de direcció del Partit Comunista no seran els únics elements que despertin expectació tant a dins com a fora de la Xina per esbrinar el rumb que prendrà el gegant asiàtic els pròxims anys. El planeta sencer està inquiet per saber si el líder comunista designarà un possible ­successor, com van fer els seus dos antecessors en la presidència del país.

L’absència de qualsevol hereu seria interpretada com un signe de la intenció de Xi Jinping de trencar amb la norma tàcita de les dues últimes dècades i romandre al capdavant del país durant un tercer lustre. Aquesta interpretació és contestada per alguns experts, que suggereixen que Xi evitaria, així, qualsevol desviació sobre la seva autoritat i es podria dedicar a assumptes més urgents que preparar el seu successor.

Un altre factor clau que definirà el poder de Xi és si també trenca la norma no escrita de permetre que un dirigent continuï en càrrecs de responsabilitat més enllà dels 68 anys. Aquest seria el cas del tsar anticorrupció, Wang Qishan, un fidel aliat de Xi i l’home que podria impulsar les reformes econòmiques que necessita la Xina. Aquestes incògnites els 2.300 assistents al conclave comunista les revelaran els pròxims dies.

Sis dates importants del segle XXI

Los seis días más importantes del siglo XXI

El 11-S, la quiebra del banco Lehman Brothers o el ‘Brexit’ forman ya parte de la historia [Moisés Naím, El Pais 5-3-2017]

Contaminación en París, sede de la última cumbre sobre cambio climático.

Contaminación en París, sede de la última cumbre sobre cambio climático. PHILIPPE WOJAZER REUTERS

“Hay décadas en las que no pasa nada y semanas en las que suceden décadas”. Esta frase, que algunos atribuyen a Lenin, capta muy bien los tiempos que corren. Está pasando de todo. A diario despertamos con noticias que nos sorprenden y sacuden. Algunas (usualmente las mejores) se originan en el mundo de la ciencia y la tecnología y otras (con frecuencia malas) nos llegan de la economía y la política. Las innovaciones en medicina, materiales, energía o computación nos han deparado constantes sorpresas. Somos testigos de cómo Google, Facebook, Twitter o Uber han transformado países, industrias y maneras de vivir.

Y, como siempre, la economía y la política también han trastocado el mundo. ¿Pero cuáles, entre tantos, son los eventos políticos y económicos más importantes en los últimos 16 años? Esta es mi lista, y la resumo en seis fechas.

11 de septiembre de 2001. Ese día murieron 2.996 personas y más de 6.000 resultaron heridas por el ataque terrorista de Al Qaeda a EE UU. Los daños materiales excedieron los 10.000 millones de dólares. Pero el mayor impacto no lo causaron los ataques terroristas sino la reacción del Gobierno de EE UU. Inició en Afganistán la guerra más prolongada de su historia (15 años) y en Irak tuvo la tercera más larga (9 años). Los costos totales de la guerra de Irak se estiman en tres billones de dólares. Aproximadamente 210.000 civiles sufrieron muertes violentas en esas dos guerras. Los ataques y la reacción de Washington también tuvieron enormes consecuencias internacionales. La aparición del Estado Islámico, la guerra en Siria, la crisis de los inmigrantes en Europa son tragedias cuyos orígenes se pueden trazar en la invasión de Irak y sus secuelas.

11 de diciembre de 2001. Tres meses después de 11-S pasó algo aún más importante aunque menos conocido. Ese día, después de 16 años de negociaciones, China entró en la Organización Mundial del Comercio (OMC), formalizando así su decisión de integrarse a la economía capitalista y globalizada. El gigante asiático ya venía abriéndose al comercio internacional y adoptó más reformas que alejaban su economía del comunismo. Después de su entrada en la OMC, China aceleró su crecimiento económico. Se convirtió en el centro manufacturero del mundo y en un voraz comprador de materias primas. La demanda de China hizo subir los precios de estos productos, lo cual, naturalmente, benefició a los países que los exportan. Esta bonanza económica contribuyó a crear la más numerosa clase media de la historia. En la propia China, centenares de millones de pobres dejaron de serlo. Mientras que el 11 de septiembre de 2001 afectó a cientos de millones de personas, el 11 de diciembre le cambió la vida a miles de millones.

15 de septiembre de 2008. Este es el día que el banco Lehman Brothers se declaró en bancarrota, disparando así una crisis financiera mundial de la cual muchos países, especialmente en Europa, aún no se han recuperado. Los Gobiernos de Grecia, Portugal, Irlanda, España y Chipre no pudieron pagar o tuvieron que refinanciar sus deudas. Enormes empresas colapsaron, los precios de las acciones en las bolsas cayeron, al igual que los precios de propiedades inmobiliarias. Numerosos bancos tuvieron que ser auxiliados por los Gobiernos, miles de familias perdieron sus casas, el desempleo aumentó y la perdida de ahorros y de riqueza fue inmensa. Todo esto tuvo consecuencias sociales que aún hoy moldean la política de muchos países. La crisis también trajo al centro del debate político la desigualdad económica, quizá el principal tema de discusión en estos tiempos.

4 de noviembre de 2008. El primer hombre de raza negra es elegido presidente de Estados Unidos. La llegada de Barack Obama a la Casa Blanca sorprende al mundo y a muchos de sus compatriotas. Es aún temprano para evaluar su legado, pero no hay duda de que sus ocho años como presidente produjeron cambios que marcarán significativamente el futuro de su país y del mundo.

12 de diciembre de 2015. Los representantes de 196 países firman en París un acuerdo para reducir el cambio climático causado por actividades humanas. Queda por ver si esta fecha pasará a la historia como una promesa incumplida o como el día en el que la humanidad comenzó a hacer esfuerzos para evitar la catástrofe climática que le espera de seguir las cosas como van.

23 de junio de 2016. Es el día que los británicos votaron a favor de salir de la Unión Europea. La importancia de esta fecha trasciende al Reino Unido y a Europa. Las mismas fuerzas sociales, económicas, políticas y tecnológicas que condujeron al Brexit contribuyeron a la elección de Donald Trump y a la ola de populismo que sacude a otros países.

¿Qué otros eventos ocurridos en este joven siglo XXI merecen estar entre los que han tenido mayor impacto? Le invito a que nos los proponga a través de Twitter: @moisesnaim

Eleccions Estats Units (2016)