Explicades per la besàvia i l’àvia
La meva besàvia quan tenia 20 anys, cap a l’any 1944
1. Introducció
El meu treball està enfocat en dos o tres moments de la vida de la meva família. Un és la guerra civil (1936-1939) on el germà de la meva besàvia va haver de lluitar a favor dels republicans i el pare de la meva besàvia també va estar molt perjudicat per aquesta guerra. Per parlar d’aquesta època he entrevistat a la meva besàvia Francisca que va néixer al any 1924 i ara té 84 anys. La meva besàvia va tenir dos fills però per a fer aquest treball no he parlat del germà de la meva àvia, solament he parlat de la meva àvia; vull aclarir-ho perquè surt en alguna foto i se sàpiga qui és.
L’altre moment que va marcar molt la nostre família va ser una cosa que es pot considerar molt propera als nostres temps, parlo de l’any 1997 quant una gent van entrar al taller del meu avi i el van encendre. Això m’ha anat bé per fer una reflexió de les coses dolentes del franquisme i algunes de les poques bones que tenia; per parlar d’aquella època he entrevistat a la meva àvia María Asunción que va néixer al 1948 i aquest any farà 60 anys.
I com un tercer moment, l’emigració dels espanyols cap a França, en aquest cas el germà de la meva besàvia, un home que agafa força protagonisme tot i estar mort.
Espero que us agradi la meva petita història; ho he fet força resumit ja que crec que carregar amb moltes anècdotes un treball d’aquestes característiques es pot fer molt pesat. Crec que per uns moments et pots posar com a dins d’una pel·lícula.
2. La vida de la meva besàvia
L’ any 1934 el pare de la meva besàvia, que sempre havia treballat de paleta, es va presentar per alcalde. Va ser proclamat alcalde d’Hostalric, durant dos mesos, ja que va tenir que deixar l’alcaldia perquè la seva dona es va posar malalta i va caure en una depressió perquè no acceptava que fos alcalde. Això mes endavant els hi va portar molts problemes a la família Ferrer, la família de la meva besàvia.
Al cap de dos anys, al 1936, va esclatar la guerra civil. El germà de la meva besàvia (Milio) va anar a lluitar a Aragó contra els nacionals. Ja que era un republicà fins a la medul·la i va ser ferit per un morter (era una arma que disposava de projectils explosius, granades, que deixaven anar trossos grossos de ferralla). Va ser ferit al Delta de l’Ebre, mentre començaven a anar retirant cap al nord de Catalunya. El van tenir que traslladar a l’hospital de Vilafranca, el mes tranquil i proper de la zona. Ell va telefonar a casa d’uns veïns, que eren els únics que tenien telèfon, per tal de fer saber a la família que estava a l’hospital ferit. La meva besàvia i els seus pares molts nerviosos van decidir el dia següent anar fins a Vilafranca per poder veure’l. Després d’haver-lo visitat tenien que tornar cap a Hostalric però es van tenir que estar esperant dos dies per poder tornar ja que en aquell moment no circulaven gaires trens i els pocs que circulaven estaven molt plens. El seu germà tenia diverses ferides i també havia agafat una malaltia molt comuna i difícil de curar en aquella època anomenada la febre de Malta una característica molt greu d’aquesta febre es que quan et be un atac quedes unes hores en que només tremoles tens molta febre i delires sense conèixer a ningú.
Al cap dels dos dies van tornar cap a Hostalric amb tren, quan estaven a l’estació de França de Barcelona, esperant el tren, van veure arribar un tren de ferits de guerra que els canviaven de lloc perquè els nacionals estaven entrant al sud de Catalunya, en aquell moment els hi va venir un gran ensurt, es van acostar cap al tren i van preguntar a un soldat republicà si sabia de on venia el tren. Aquell soldat els hi va dir que en aquell moment estava de guàrdia i que no podia dir res i els hi va dir que s’acostessin a un dels vagons i els hi preguntés a ells. Van anar a un noi i li van preguntar al primer moment va quedar parat i no els i va dir res, però com que van insistir, al final el soldat ferit els hi va dir que si que estava en aquell vagó i que just en aquell moment estava molt malament passant una crisis de la febre de Malta, en aquests moments, quan tenia aquests atacs, ell no coneixia a ningú, però entre dos companys el van tapar perquè no li toqués l’aire i el van acostar a la finestres per tal de confirmar que era ell. I si que ho era.
La meva besàvia i els seus pares van marxar amb un altre tren ja que no podien pujar en el tren de ferits i van anar cap a Hostalric a l’estació per informar-se a on el deixarien, ja que coneixien el cap de l’estació i saber si havia passat el tren o passaria mes tard. No havia passat encara i el cap d’estació els hi va dir que estaria vigilant i que ja els hi diria alguna cosa. L’endemà al matí el cap d’estació va anar a casa de la meva besàvia i els hi va dir que durant la nit havia passat el tren, que havia anat fent parades a diversos pobles on hi havia hospitals, a partir d’Hostalric s’havia parat a Caldes de Malavella, a Girona i a Figueres i anaven descarregant ferits, segons la cabuda de cada un dels hospitals.
La mare de la meva besàvia va decidir anar a buscar el seu fill a tots els pobles que li havien dit, primer va anar a Caldes de Malavella, un cop allà, va trobar un senyor amb al quan es va posar a parlar per casualitat era el metge, (els republicans l’havien traslladat a Caldes de Malavella perquè fes de metge ja que hi havia molts ferits) i li va fer el favor de mirar les llistes dels que havien descarregat i li va confirmar que si que hi era.
Aquest metge va fer el seguiment i la mare de la meva besàvia perquè el tractés molt be li portava tot allò que podia, en els poblets al haver-hi camp hi havia mes menjar i la gent del poble també ho donava als veïns i així ella tot el que els hi donaven ho regalava al metge, tot portat d’estraperlo (amagant-se tot tipus d’aliments on podien), ja que no hi havia molt aliment i estava racionat. En aquest estat no podia tornar a la guerra i va estar força temps a l’hospital. Al cap de 4 o 5 mesos (l’any 1939) van arribar els nacionals a Catalunya i van agafar tots els que estaven ingressats a l’hospital, que es podien valer per ells mateixos, els hi van donar un mosquetó i els van enviar a la guerra un altre cop, i els que no es podien valer per si sols els mataven. El germà de la meva besàvia encara no estava curat de les febres, però estava molt millor, tenia algun atac cada mes o mes i mig però ja pudia començar a moure’s. Van anar reculant direcció cap a França,
El pare de la meva besàvia va anar a buscar el seu fill a Caldes de Malavella, per marxar tots dos cap a França, per por a que els nacionals els agafessin als dos, però quan va arribar allà l’hi van dir que el dia abans l’havien fet marxar a la guerra. El pare de la meva besàvia va anar igualment cap a França, amb l’esperança de poder-lo trobar.
Mentrestant tres policies i el jutge, van anar a Hostalric a casa de la meva besàvia, van començar a escorcollar tota la casa buscant al seu pare, però com que no hi era no el van trobar, el jutge els hi va dir que si tornava a Hostalric que es presentes al jutjat que sinó el mataria.
Aquella nit, el pare, va tornar a casa, i la meva besàvia el va acompanyar al jutjat, el jutge l’hi va dir que l’endemà es presentés un altre cop al jutjat, el pare ho va fer i el van detenir durant tres dies a Hostalric, mentrestant la meva besàvia i la seva mare l’hi portaven menjar tres cops al dia.
Aleshores va venir a buscar-lo la policia i el van portar cap a la presó de Girona, cada setmana anaven totes dues a visitar-lo, combinant amb el treball, durant 8 o 9 mesos. Llavors el van jutjar, (per les seves ideologies polítiques contraries a les que hi havien en aquell moment), en el judici, que va ser clarament manipulat, ja que eren uns vint-i-cinc presos que es podien defensar i tot i això uns vint els hi van sentenciar pena de mort i als altres quatre, vint anys de presó. Els quals no van queixar-se ja que abans de pena de mort ja hi estaven d’acord entre ells un era el pare de la meva besàvia. El van traslladar de la presó de Girona cap a la presó a Badajoz durant un any i mig i després a Madrid durant mig any i on va poder estar treballant de paleta durant una setmana vigilat per soldats ja que era a fora de la presó i era perquè no s’escapés fins que van trobar a un altre nacional que fes la seva feina. Els enviaven fora de Catalunya perquè no els poguessin visitar la família.
Va estar tres anys, nou mesos i quatre dies a la presó. Al sortir de la presó de Madrid no el van deixar tornar,ja que estava desterrat del poble i tenia que estar a 250 quilometres d’Hostalric i es va quedar a Lleida. Cada 15 dies tenia que anar al jutjat a Lleida. La mare de la meva besàvia i ella l’anaven a visitar de tant en tant. Va estar treballant a Lleida de paleta. Va marxar de Lleida quan el van tornar a perseguir els nacionals ja que feia un temps que ja no s’hi presentava i va tenir que fugir. Decidint anar a viure i treballar a Barcelona amb un bon amic amb el qual ja havia treballat molts anys enrere, va tenir que fer-se documents d’identitat falsos ja que era la única manera de viure tranquil. En principi, aquí també el podien anar a visitar, encara que d’amagat. En aquesta època la meva besàvia i la seva mare no tenien diners i tenien que treballar amb el que podien, anaven a buscar “vergas”, unes herbes que trobaven a la riera per fer cistells, també durant un temps van començar a fer jerseis de llana per després vendre a la gent, però els tenia de vendre a un baix preu i dedicava moltes hores fent-los i las primeres matèries (les llanes) eren força cares la mare de la meva besàvia també tenia que treballar netejant cases, a les quals trigava casi una hora a arribar-hi. La meva besàvia va tenir que començar a treballar de minyona a casa del professor del poble, va tenir que aprendre a cuinar, planxar, rentar els plats, en general totes les feines de casa i a mes a mes també de cuidar d’un nen petit que tenien. El sou era de 30 pessetes al mes, 1 pesseta al dia.
També tenia setze anys i tenia ganes de sortir i anar a ballar ja que amb els seus setze anys l’únic que havia fet era anar a l’escola i treballar a casa. Cada diumenge anaven a la Conna (que es la part nova d’Hostalric) o si no anaven a les festes majors dels pobles veïns a ballar. Allà hi havia les mares de les noies que vigilaven que no ballessin molt acostats. Ja que en aquella època es veia molt malament. En aquell moment va començar a festejar amb el que va ser meu besavi. Al principi va ser una mica dur ja que la mare de la meva besàvia no ho acceptava fins que amb el pas del temps va veure que no podia fer-hi res i que tenia que deixar-la ser feliç. Però van portar un festeig una mica estrany ja que els diumenges cap a les nou tenia que marxar i preparar el sopar del nen del senyor metge i això feia que la nit s’acabés molt aviat fins que al cap d’uns tres anys aproximadament el pare de la meva besàvia va tornar cap a Hostalric, ja que les coses ja estaven mes calmades. Treballava de paleta com anys enrere. Vivien totalment en tranquil·litat.
Durant aquest temps el germà de la meva besàvia, va estar a França en un camp de refugiats on li donaven roba, menjar, etc. Els ajudaven fins que trobessin feina i poguessin començar a viure be al nou país per a ells. Durant els primers sis mesos no van tenir noticies d’ell i les primeres noticies d’ell van ser per carta, les cartes que rebien eren cartes obertes perquè passaven per la censura. Estava vivint i treballant a França. Ell durant bastants anys no podia entrar el país ja que no va voler fer el servei militar i era un desertor per Espanya.
Onze anys després d’acabar la guerra, a Hostalric van organitzar una excursió a França, la meva besàvia, que ja estava casada amb el meu besavi i ja havia nascut la meva avia (tenia 9 mesos), van anar a fer-se el passaport per anar-hi però com que eren “rojos” (degut als seus pares tot i que ells no tenien les mateixes ideologies polítiques), no els hi volien fer, Però un molt bon amic del meu besavi que era un ric que tenia molt poder i a més a més era nacional els hi van aconseguir fer un passaport col·lectiu, per a tots els que anaven a l’autocar, Així van poder anar a visitar el seu germà ja que encara no feia els anys i encara no podia venir ell. Aquest cop solament hi van anar el meu besavi i la meva besàvia.
La mare i el pare de la meva besàvia no hi van poder anar perquè no els hi van fer el passaport quedant-se a la meva avia a casa seva a Hostalric. Van estar tres dies a Perpinyà, ja que va ser el lloc de trobada, era un lloc entremig ja que el seu germà vivia a la zona de l’Ariège. Allà van estar a casa de uns amics del seu germà, era un dels pobles amb mes ambient de França. Quan feia tretze anys que no es veien la mare de la meva besàvia va aconseguir anar a visitar al seu fill. Però va ser durant solament un parell de dies. La meva besàvia no va tornar a veure’l fins al cap de quatre anys. L’any següent hi va anar la mare i el pare de la meva besàvia amb el meva avia. Quan ja feia molts anys i creia que finalment podia tornar a venir al país, va demanar els penals (es l’expedient que té la policia per haver fet alguna cosa dolenta) per tal de saber si podia venir tranquil·lament, com que els penals estaven be ja es va poder fer el passaport i va poder venir a Espanya de visita tranquil.
Durant aquests anys que no va poder venir cada any l’anaven a visitar per Nadal, per setmana santa i per les vacances d’estiu. I a partir de quan ell ja podia venir s’ho anaven combinant unes festes venien uns i les altres festes i anaven els altres i així es podien veure força sovint.
El germà de la meva besàvia amb el seu primer cotxe
El meu besavi amb el seu primer cotxe
3. La vida de la meva àvia
La meva avia amb els seus pares i els seus avis va seguir anant a França cada any a passar-hi tots els estius quan feia vacances de l’escola, els seus pares hi passaven 15 dies i els seus avis s’hi quedaven tot l’estiu amb ella. Estaven a casa del germà de la meva besàvia que es va casar amb una francesa i es va quedar a viure allà. Però per poder passar la frontera es trobaven a la jonquera amb els meus besavis perquè sinó al ser menor no la deixaven passar.
Les vacances de l’escola allà no eren les mateixes que aquí, quan ella estava allà els nens anaven a l’escola i com que el director de l’escola era molt amic del seu tiet li van dir si volia aprofitar per anar a l’escola els dies que estava allà i ella hi anava, així que va aprendre a parlar i escriure el francès i va fer molts amics.
Hi va anar cada estiu fins que va fer 16 anys que llavors ja va començar a sortir amb el meu avi i com que també treballava, ja no hi podia anar-hi tant de temps. Hi anava una setmana o dues.
Fins als 13 anys anava a l’escola a Hostalric, llavors va començar a anar a una acadèmia a Sant Celoni a fer administratiu que en aquella època es deia “comerç”, als 16 anys va començar a treballar però seguia estudiant als vespres per acabar la revàlida, que era el resum dels quatre anys que havia estat estudiant.
Quan la meva àvia estava estudiant, el seu pare va tenir que marxar a Alemanya durant 3 mesos per aprendre a utilitzar unes màquines que posteriorment van muntar a una fàbrica nova, on ell va començar a treballar. Va estar fent d’encarregat en aquesta fàbrica. Aquesta empresa es deia MANHUSA i de seguida va ser una de les més importants de Sant Celoni; en els 20 anys posteriors va anar canviant de nom i actualment encara funciona.
Tot el que va aprendre era per l’esforç que va fer de gran, ja que de petit no havia pogut estudiar gaire i de molt jove va tenir que començar a treballar, el seu ofici era fuster però era un home que li agradava molt aprendre i llegir, va arribar a ser molt important a l’empresa, gracies a la voluntat que va tenir per aprendre de gran.
A l’any 1966 la meva àvia va començar a treballar a la mateixa fàbrica que el meu besavi, de secretària de l’enginyer durant 16 anys, a l’any 1971 es va casar i a l’any 1972 va néixer la meva mare. Tres anys més tard el 1975 va morir Franco, la meva àvia al primer moment el que va sentir va ser por, perquè no sabia el que vindria, ja que era un canvi cap a la democràcia i la monarquia. En aquells anys tampoc havien estat tant malament com molta gent diu, ja que es treballava les mateixes hores que ara però no es pagaven tants impostos, s’estalviaven més diners i pel que fa a la justícia abans la guàrdia civil era molt més estricte que ara, encara que abans pagaven justos per pecadors, però es podia anar per els carrers molt més tranquil que ara. A l’any 1986 va anar a treballar a un supermercat que al mateix temps que feia de botiguera portava la comptabilitat. El meu avi era mecànic i tenia un taller de reparació de cotxes, i la meva avia va plegar del supermercat i va anar a ajudar al meu avi al taller, quan va morir el meu avi, el meu pare va seguir el negoci fent de mecànic i la mevaàavia segueix encara ajudant al meu pare.
La meva àvia té uns pensaments pel que fa a la justícia una mica franquistes ja que a la nostre família ens va passar un cas que ens va marcar molt (…)
4. Conclusions
Quan vas plantejar fer aquest treball de seguida vaig pensar en la meva besàvia és una dona que li agrada molt parlar; té 84 anys i té encara molt bona memòria de lo que va passar quan era jove. Em va explicar moltes anècdotes que no les vaig posar ja que eren molt concretes i pesades. També vaig tenir que treure els noms de gent del poble, que són famílies conegudes i no crec que sigui el moment de donar noms de coses que van passar fa tants anys. Encara que ella insistia en que els noms es podrien posar perquè els fets eren reals.
Al principi volia explicar de manera continuada tres generacions. De manera continuada em refereixo en quan la meva besàvia va tenir la meva àvia i llavors la meva àvia a la meva mare, però al final com que la meva mare va néixer al 1972 això ja era molt proper a nosaltres i no m’hauria parlat de gaire cosa d’història, com a molt el cop d’estat de Tejero i no hauria sorprès gaire ja que és la vida actual. Per tant he acabat explicant la mateixa etapa d’edat de la meva besàvia i de la meva avia. Que he trobat moltes diferencies en les etapes.
La meva besàvia va créixer sense pare i sempre va tenir que treballar des de molt jove, ha viscut escenes molt típiques de pel·lícules. Mentre que la meva àvia ja ha viscut una etapa de vida molt més tranquil·la, poden estudiar fins que ella va voler, treballant i cobrant un sou digne. Tot i el gran disgust que van passar la meva àvia amb lo del taller que ha arrossegat depressions i el meu avi que segons comentaris dels metges l’hi va sortir la malaltia que per desgràcia el va portar a la mort.
Crec que per només haver-hi 25 anys de diferència, la vida és molt diferent.