L’entrevistada és la meva àvia, Elena Trevin Fernández. El seu entrevistador sóc jo, Miguel Angel Linares Trejo. Seguidament us parlaré de la vida de la meva àvia i també una mica del meu avi.

La meva àvia té setanta un anys, i ara us explicaré com va ser la seva vida, amb moments amargs, i uns altres de dolços. Ella va néixer en una família on la seva vida no era gaire difícil, ja que va tenir una bona educació i alimentació, però quan va emigrar cap a Catalunya la cosa no va ser pas tant fàcil, va haver de treballar durant molt de temps per a poder mantenir la seva família. I a més a més es va fer càrrec de la casa i del seu fill. També va tenir un bon marit que sempre queia molt bé a tothom, i els va donar algunes facilitats com ja veurem més endavant.

Parlaré sobre temes diversos com l’educació, l’economia familiar en aquells temps, dels electrodomèstics, etc. Tot això repartit en dues etapes o apartats de la vida de la meva entrevistada.

Elena Trevin Fernandez va néixer l’any 1937. La seva ciutat o poble natal va ser Puentenuevo, a la província de Lugo, a Galícia. Va néixer al mig de la guerra civil espanyola, quan va complir dos anys la guerra civil va acabar-se i Franco es va proclamar vencedor de l’Espanya d’aquells temps.

L’escola

Quan va arribar a l’edat d’anar a col·legi (quan ella tenia 7 anys), havia de caminar bastants quilòmetres, uns vuit, per arribar fins l’escola més propera. Excepte quan era hivern, perquè com nevava o plovia molt, quedaven incomunicats i els enviaven un professor particular a la casa.

La meva àvia va tenir uns professors diferents uns dels altres, uns castigaven als seus alumnes, amb violència, d’altres en canvi ensenyaven molt bé als seus alumnes; en general la meva àvia va tenir uns bons mestres.

Algunes vegades la meva àvia havia estat castigada pels mestres, una vegada, per exemple, la van castigar aguantant uns llibres sobre el cap, i amb els braços estirats, aproximadament durant una hora. Una altre vegada quan va ser més gran, devia de tenir uns vuit o nou anys, un professor li va donar un cop amb un regle a la mà per no saber la lliçó, li va picar tant fort que de la mà li va sortir un rajolí de sang cap amunt, la meva àvia li va dir al seu professor que no tornaria, i se’n va anar corrents cap a casa seva, li va explicar a la seva mare el que li havia passat i ella no la va deixar anar a l’escola fins que el professor que li va fer això, deixés de donar classes. Al cap d’un temps (no ho he pogut precisar) la meva àvia va tornar a l’escola del seu poble, La Marcide.

L’horari escolar era de moltes hores, estaven des de les deu del de matí fins que es feia de nit o fins que ja era molt tard, menjaven en el col·legi, i feien gairebé la vida al col·legi. Al seu col·legi no els posaven deures excepte en alguns casos molt excepcionals, com quan el dia vinent faltava el professor, etc.

Els nens es quedaven a dinar lògicament, i no els preparaven res de menjar, els nens es tenien que portar el seu dinar de casa al de matí, i a la hora de dinar el mestre o la mestra, li escalfaven el dinar als seus alumnes, i ja podien començar.

Al poble

Franco va néixer a Galícia, a El Ferrol, i per aquesta raó eren tots partidaris de Franco (o gairebé tots), Franco els va ajudar una mica a la postguerra. Però també hi havia els problemes típics de la postguerra, la fam i la falta de diners i serveis, van provocar molt malestar social, a més els republicans, (o carrabiners) se’n duien el poc menjar que tenien i també els diners que trobaven, que n’hi havia pocs. El pa negre era el principal aliment que menjaven la població de classe mitjana i mitjana-baixa, aquest pa consistia en una mena de pa integral, sec i que estava fet amb cereals de poca qualitat. Però l’estat donava ajudes a les famílies, a cada família se li donava una mena de llibreta plena de paperets que podien ser intercanviats en algunes botigues per un litre d’oli, un quilo d’arròs, un quilo de sucre i un rodó de poa negre al mes.

La meva àvia en canvi no patia res de tot això per que el seu pare era franquista i a més a més tenia una botiga, on guardava els aliments i els venia al poble. El pare de la meva àvia, és a dir el meu besavi, no li treien res ni els franquistes (o blaus), ni els republicans (o rojos), per que estava també en el ajuntament del poble. Els veïns del poble el van intentar escarmentar, donant-li una pallissa i llençant-lo al riu, de poc no el maten, es va aconseguir agafar a una branca i sortir del riu abans de ofegar-se.

En el poble on vivien ella i la seva família hi havia carteristes i lladres que en aquells temps era normal que n’hi hagués per que era una forma de poder menjar.

Tant la suposada justícia (guàrdia civil, policia,…) com la suposada injustícia (carrabiners, milicians,…) feien de les seves aprofitant-se dels pobres civils. Els robaven i feien el que volien amb ells. Però entre els dos bàndols hi havia un odi profund tant que si uns agafaven una persona de l’altre bàndol arribaven a matar-la.

La guàrdia civil no els deixaven posar niu tan sols la radio, i si la posaven havia de ser molt baixet, per que si no entraven i se l’emportaven. Cada diumenge se havia d’anar a missa se’ns falta, per que abans practicaven molt la religió. A casa de la meva àvia hi havia una nevera de gel, que era molt útil en aquell temps on escassejava el menjar. El meu besavi tenia que anar cada dia a buscar gel, per que es fonia. En aquell temps ja tenien llum elèctrica però no tenien cap automòbil, només els rics tenien cotxes, per tant no veien gaires.
Els habitant dels pobles de la muntanya es desplaçaven amb carro, a cavall o a peu.

Al seu poble en els temps de sega tots s’ajudaven mútuament i feien un dinar per a tots els que ajudaven.

La meva àvia va conèixer al meu avi i encara anava al col·legi, es van anar coneixent i fent-se grans, i un dia es van enamorar. El meu avi era del poble veí.

El viatge

Un bon dia la meva àvia i el meu avi van decidir casar-se quan ella tenia vint anys, ella i el meu avi vivien a casa dels seus pares. Els meus avis van decidir d’anar-se’n a viure a Catalunya, per que era una zona més industrialitzada, i també era un bon lloc per a formar una família. Una altre causa per la que van emigrar de Galícia va ser per que no hi havia gaires ofertes de treball allà, a part de l’agricultura, de la ramaderia, i pesca. Una altra raó va ser que volien començar de zero, i no volien molestar els pares.

El viatge, va ser per via terrestre, va ser amb trens, (alguns anaven encara amb carbó), per tant va ser un viatge molt dur i també llarg, havent de passar per moltes estacions i parades diferents i travessant tot el nord de Espanya. A Lugo van anar amb autobús o cotxe de línia com es deia abans, i després un cop allà van agafar el tren, a Ponferrada, després a Astorga, més tard Lleó, després cap a Burgos, d’allà cap a Soria, un cop allí ja eren a prop del seu destí, després a Saragossa, Lleida i ja directes amb algunes parades sense importància van arribar al seu destí, Barcelona.

Habitatges

Un cop a Barcelona van anar a veure a la persona que els va acollir, al germà del meu avi. Els deixava una habitació de matrimoni. Ells van estar durant un temps sense treball. Finalment el meu avi va trobar feina en una fàbrica, un empresari que posseïa accions d’aquesta empresa va anar de visita un dia per la fàbrica i el meu avi li va caure bé, i a més a més va veure com treballava i li va agradar, li va oferir una oferta que no la va poder rebutjar, l’empresari li donava a ell una feina en una fàbrica de làctics de Ripollet, i un pis, ell va acceptar, era l’any 1961. A més a més no pagaven lloguer per viure en aquell pis només tenien que pagar la llum del habitatge, l’aigua la treien d’un pou, per tan no havien de pagar-la, així que no gastaven tants diners.

A Ripollet el meu avi va conèixer l’alcalde de Cerdanyola, quan el van cridar per fer una de les seves feinetes, perquè ell sabia molt de mecànica i electrònica, el van cridar per arreglar unes màquines escurabutxaques, i es veu que van començar a parlar de ves a saber que i li va caure molt bé, tant bé que li va deixar un dels seus cotxes, que va aprofitar per anar a treballar, a comprar,… tot un luxe.

També en el 1962 es van comprar una Derbi, de les que anunciava Angel Nieto, en aquells anys. Amb aquesta mateixa moto van tornar a Galícia, l’any 1963.

Com que havien estalviat tants diners es van comprar un pis a Santa Coloma de Gramanet, l’any 1964. El pis el van anar omplint, comprant una nevera elèctrica que deia que era molt petita, una radio, mobles, i més endavant al 1968 van comprar una televisió en blanc i negre es clar.

Treballs

L’empresa on va treballar el meu avi era una empresa de productes làctics, produïen llet, mantega, nata, etc. Però també feien barres de gel per les neveres de gel, gracies a l’aigua que extreien del pou. El meu avi va treballar cinc anys en aquesta empresa.

L’empresa on treballava la meva àvia era tèxtil. Va començar a treballar en aquesta empresa dos anys abans que el meu avi es canviés de feina.

El meu avi va plegar de la fàbrica de làctics, i es va posar a treballar pel seu compte. Amb els diners que tenia es va comprar una furgoneta, una DKV, i va fer de transportista fins que va decidir plegar, per que el negoci no li va funcionar com ell esperava, per que els seus clients no li pagaven els deutes.

El següent treball que va tenir va ser en una fàbrica, però al 1972 el meu avi es va posar malalt, i va tenir que parar de treballar, tenia bronquitis crònica o aguda, per culpa d’un error mèdic va estar a punt de morir, les medecines que li donaven els metges eren equivocades, i en comptes de guarir-lo provocaven que la malaltia s’agreugés, va arribar a perdre un pulmó. La meva àvia va portar a un metge a un metge privat, el qual li va salvar la vida. Però li van quedar seqüeles i no va poder treballar més.

Així que a partir del 1972, tot el pes de la família va caure a sobre de la meva àvia, que va tenir que posar-se a fer hores extres per poder mantenir a la família. Com que la pensió del meu avi no es podia comparar amb el sou que guanyava fins llavors, la paga era de 15.000 pessetes al mes, la meva àvia treballava 11 hores al dia incloent les hores extres; i cobrava unes 7.000 pessetes de sou base, un plus per la puntualitat de 5.000 pessetes i unes 3.000 pessetes per el sou del tòxic de la fàbrica, més les hores extres; aquest era el sou de la meva avia al mes, i això que treballava en una empresa metal·lúrgica molt important. També feien accessoris de il·luminació. La meva àvia va treballar uns 25 anys en aquesta fàbrica.

Transició

La meva àvia gairebé no es va adonar compte del canvi de govern, i de la mort de Franco, etc. Per que com treballava tantes hores no tenia gaire temps per a veure la televisió, se’n va donar compte quan el seu marit li va explicar. Però no va notar el canvi fins que no va entrar Adolfo Suarez en el poder.

Conclusió

Jo he decidit fer el treball de la vida de la meva àvia per que així podré conèixer millor la historia de la família, i per que crec que es un tema fascinant saber de on venim i qui som, i qui eren i que feien els nostres avis, besavis, etc.

Aquest treball m’ha servit per aprendre a escoltar i entendre millor que ara són els millors temps que ens podien haver tocat viure.

Li dono les gracies a la meva àvia per haver-me explicat les seves vivències personals i espero jo tenir una vida tan moguda com la seva, i a la meva família per tota la resta d’informació i ajuda.

Miguel Angel Linares Trejo, 4t ESO