INTRODUCCIÓ

La meva entrevista no té res a veure amb el que volia fer al principi. En un principi el meu treball estava centrat solament en explica en pèls i senyals tota la seva vida i per tant la dels seus familiars. Però en el moment que ho vaig comenta amb ell, entre els dos varem decidir que no seria la típica entrevista de jo pregunto i tu respons. No, varem decidir a tenir una conversa, com moltes de les que hem tingut. Aquelles converses que sorgeixen així per així i que poc a poc et va explicant milers de anècdotes i poc a poc els folis es van omplir sense que aquella tarda se’t torni eterna.

El meu treball tracte sobre el meu avi matern Modest Daniel Puig, un home nascut a Gualba de Baix i on hi ha continuat fins ara, Gualba és el poble on ha anat a l’escola, on a crescut, on ha passat la seva adolescència, on va conèixer a la seva dona ara la meva àvia, on ha tingut els seus fills i totes altres anècdotes que ha viscut fins al dia d’avui.

El meu treball està centrat en tot això que acabo de comenta i sobretot en una època en la qual ell la va denominar com “un dels pitjors anys de tots”. És l’època quan va realitzar el servei militar a Berga, lloc on va anar-hi obligat, lloc on sempre ha repolsat i lloc on encara que la seva denominació no hagi estat la millor té tan bons com mals records.

Espero que gaudiu del treball, cosa que jo si que ho he fet!!!!

Ell…

El meu avi Modest Daniel Puig va néixer el 31 d’agost de 1930. Fill de Antonio Daniel Bruguera de la casa de Can Daniel i de Joaquima Puig Vilà de la casa de L’Hostal. Un any abans de que es proclamés la Segons República i sis anys abans de que s’iniciés la Guerra Civil.

El meu avi era el segon fill d’una família de quatre nens (dues nenes i dos nens): Teresa, Modest, Albert i Maria Joana. Els meus besavis es varen casar de molt joves i varen viure tot la seva vida a la casa de L’Hostal conjuntament amb l’avi del meu avi i algun oncle del meu avi que pul·lulava per allà.

El meu avi va ser el segon fill però fou el primer de sexe masculí, cosa que va fer que fos un nen molt esperat per el seu pare. Els pares del meu avi foren una parella unida fins al final dels seus dies, però, la seva relació va ser molt diferent a moltes altres que poden trobar-se a qualsevol cosa ja que l’ Antonio, el meu besavi, va estar durant molts anys malalt a causa d’una malaltia dels ossos i a causa d’això la meva àvia va tenir que treballar molt més que una dona d’aquella època, va ser una dona molt més avançada de les de la seva edat ja que va tenir que treballar tan en la feina que es deia que era dels homes, com en la seva feina que era cuidar als seus fills i cuidar d’aquella immensa casa.

Per això mateix van ser una parella feliç a la seva manera però que a la vegada la seva estimació era molt diferent pel fet que els paper que les hi tocava fer a cadascú estaven intercanviats.

L’escola

El meu avi més o menys a l’edat de dos anyets va començar a anar a l’escola acompanyat de la seva germana Teresa, la més gran. Ell durant els primers anys va ser la joguina de tots ja que era un dels pocs nens que amb tanta poca edat anava a l’escola. L’escola es trobava al mateix poble de Gualba de Baix, al local on deien Cala Blasa, ara on es troba situat el casal.
Era una escola on n’hi anaven nens de totes les edats i de tots dos sexes, de diferents pobles com eren Gualba de Dalt, la Batlloria, Riells, etc. Tots sota la supervisió d’unes quantes noies joves que els hi ensenyaven segons les edats el que els hi tocava i el que en part podien, amb el material i les instal·lacions que disposaven.
El meu avi conjuntament amb la seva germana, els anaven a buscar aquelles mateixes noies a casa seva, però la curiositat d’aquest fet era que eren un dels únics els que anaven a buscar, el meu avi diu que era per el fet de que ell era tan petit i a més perquè casa seva els hi passava per davant en el moment d’anar cap a l’escola.
El grup de noies al final va ser substituït per diferents dones interines que segons el meu avi, eren dones que venien vuit dies i llavors en venia una altre, i havia poca serietat.
A causa d’això els seus pares varen decidir de portar als seus fills a una escola a Sant Celoni, ven bé l’any en que va començar la Guerra civil, el 1936.
Durant uns tres anys principalment va anar a una escola anomenada Los Hermanos, una escola que tan sols era de nois on allà si que n’hi havia serietat, era una escola influenciada per l’iniciï de la dictadura franquista, on allà anaven amb mà dura. Una escola on les classes encara estaven formades per molta canalla tots de diferents edats.
Un cop va deixar l’escola Los Hermanos, ara dita La Salle va anar a Los Nacionales a causa de que va néixer el seu germà i ja no podien permetre’s una escola de pagament, una escola privada. Los Nacionales era una escola per la gent que no podia permetre’s pagar una escola privada, com la va denominar al meu avi l’escola per la gent pobre. Durant aquesta escola va anar-hi un o dos anys fins que a Gualba de Baix va aparèixer una dona que provenia de Barcelona amb molt bones influencies de escoles de la mateixa ciutat de Barcelona.
El meu avi i els seus germans varen acabar l’any que els i corresponia a Los Nacionales i varen tornar cap a Gualba a fer classe al mateix lloc del principi. Aquella dona li pertocava una casa al costat de l’escola per el fet de ser la professora, però la casa era immensa i a ella estava sola no tenia la família gens a prop. La gent del poble i tots els pares que portaven els nens a l’escola se’n donaren conta i li proposaren la idea de que passes temporades a casa dels mateixos alumnes. Ella sense pensar-s’ho dues vegades va dir que si,i per tant accepta.
Així aquella dona va començar a passar dos mesos en una casa, dos en un altre fins i tot a L’Hostal i va residir però durant molt més temps que en qualsevol casa. Va estar a casa del meu avi durant mig any i segons el meu avi aquella dona era a més de la seva professora una amiga, anaven junts a escola i després ell l’esperava per tornar a casa.
Encara que molts i molts cops l’havia castigat, ja que el meu avi era un noi que per començar no li agradava gens estudiar i segon perquè contestava tot el que li deia, i el que li feia era endur-se’l a una altre habitació sol i així no li revolucionava la classe i per això totes les seves llibretes estan plenes a les bores de dibuixos de l’avorriment que passava en aquella habitació.
Als dotze anys va deixar l’escola durant el dia, així, podia ajudar a la seva mare i el seu avi treballant a casa, tan amb els animals o amb els seus germans petits o amb el que fes falta. Però durant la nit aquella dona es va oferir voluntària per als nois que no podien anar a classe, fer com unes classes nocturnes i així tots els nois que no podien permetre’s “perdre” el temps anant a l’escola anaven cada vespre de les nou a quarts d’onze a prendre una classe, però el meu avi poc i va durar.

A treballar

Normalment la gent que a casa o no tenia prou capital o no tenia prous mans per portar la casa com Déu mana, feien plegar els nens d’escola perquè els ajudessin en el que fos possible.
El meu avi li tocava cuidar el bestiar i sobretot cuidar a la seva germana Maria Joana, la més petita de la família. El meu avi sempre ha tingut una estimació més immens a ella pel fet de que en el moment que la seva mare va donar a llum, a casa seva, doncs ell va tenir que ajudar-la i va estar present a l’hora del part, la va veure néixer i a més ell és molt més gran que ella uns set anys i sempre la protegit molt més que les altres. La tractava sempre com la seva filla, li feia trenetes, la pentinava, la vestia, l’ajudava en el que fos i pogués i això continua fins el dia d’avui.

A casa seva faltava capital, cada cop més, per això ell va tenir que marxar a treballar a més de a casa cuidant el bestiar, va buscar i va trobar feina a la Diputació, quan encara no tenia catorze anys.
Aquest feina tractava de netejar la carretera, és a dir, arreglaven les cunetes, arreglaven el que fes falta de la carretera. Tot es feia manualment, la seva màquina de treball era una magalla. Feina que avui és va tot amb maquinària i amb ho que els feien en vuit hores ara es fa amb una.
En aquesta feina treballava tan sols vuit hores i inicialment cobrava dotze pessetes l’hora i poc a poc li va anar augmentant fins a catorze, divuit, vint-i-quatre fins a trenta-vuit pessetes. En aquest lloc va estar-s’hi un parell d’anys i després va decidir marxar a un altre feina on cobrava més. Però m’ha afirmat que se’n va penedir de deixar la Diputació, perquè, allà encara que cobrés una mica menys que a la nova feina treballava molt menys també.
La nova feina era en una fàbrica que es trobava a prop de Gualba, allà treballava dotze hores cada dia i cobrava tan sols una mica més unes quaranta pessetes.
El meu besavi cada cop es posava més malalt i per això el meu avi va tenir que tornar a casa a llaurar, a treballar als camps, a cuidar al bestiar i els seus germans. La seva mare va decidir que era igual si faltava una mica de diners a casa però necessitaven un altre home treballant a casa i així va estar dels divuit fins els vint o vint-i-un treballant a casa. Ja que l’any 1951 li va tocar anar a realitzar el servei militar.

El meu avi va realitzar el servei militar en els anys 1951-1953, és una de les etapes que més me’n va parlar i per això serà una de es més llargues i la que té més pes en aquest treball.

El servei militar

El meu avi formava part de la “Quinta del 51”, però ell va començar el servei militar a principis del 52.
Per saber a quin indret li pertanyia anar, va tenir que assistí a una reunió on van decidir qui anava a on. La manera de elegir-ho era agafant una lletra de l’abecedari i els cognoms que comencessin amb la lletra elegida, anaven a un indret, i quan les places s’acabaven començava l’altre. El meu avi de cognom Daniel li va tocar a Berga, conjuntament amb els que els seu primer cognom començava amb Da, De, Di i Do.
Doncs com he dit li va tocar a Berga a una hora més o menys de Hostalric.
Fins allà van anar-hi amb un tren, però, els tractaven com gossos tots a dins d’un vagó on es portaven totes les carrosseries ,no on anava la gent. Van anar fins a Barcelona i després fins a Berga. Un cop allà els hi esperaven a tots ells dinou mesos interminables de servei militar.
El meu avi des d’un principi va estar assignat a la segona companyia formada per uns seixanta homes. En aquell indret hi trobàvem quatre companyies.
El recinte on dormien es trobava en unes antigues escoles molt ben acomodades on cada planta s’hi trobava una companyia.
El meu avi des del moment que li van dir que li tocava anar al servei militar s’hi va negar completament, per el fet de que no volia deixar el seu pare que cada cop estava més malalt, però igualment també per el seu pare no va fer cap bogeria i va fer el servei militar establert.

Anant cap a Berga

El meu avi en el moment que va arribar a Berga es va convertir en recluta, els reclutes eren els nois nous, els que encara tenien que passar totes les proves, vaja els “novatos”.
Ells principalment tenien que complir tota la instrucció que estava formada per una part pràctica i una part teòrica. La instrucció era aquell procés majoritàriament on tot era un exercici físic, els feien fer gimnàstica, anar acorre, els ensenyaven a formar, a fer servir el fusell, en resum, a preparar-los per aconseguir la llicencia. Perquè es veu que si els homes no tenien la llicencia militar no podien sortir d’Espanya.
Doncs així, els veterans ensenyaven durant uns quatre mesos als nous a fer d’instrucció però a més a més, els nois tenien que realitzar en el recinte militar diferents tasques, principalment acompanyats dels veterans, i un cop els veterans ja marxaven ells tenien que espavilar-se tots sols a saber organitzar-se. Les tasques eren: neteja, imaginaries, retens i guàrdies.
Les tasques eren establertes a cadascun dels reclutes cada vespre quan es reunien per formar i fer el reconta.
Així si algú li tocava neteja, volia dir que més o menys amb uns vint companys tindrien que netejar totes les zones comuns. Si tocava imaginaries, volia dir que amb alguns companys de la mateix companyia a una certa hora de la nit, tenies que aixecar-te a vigilar i controlar tot el que estava passant. Si et tocava retens significava que acompanyat d’un parell i un cabo, també anaves a controlar el que fes falta. I si et tocava guàrdia també el mateix però més hores continués.
Aquests quatre serveis es realitzaven durant tot el servei militar. Com havia dit la instrucció era ensenyada per els veterans però un cop marxaven els militars la continuaven, la instrucció no s’acabava fins que acabaves el servei militar. Durant tota la temporada els nois a més de fer la instrucció feien un moltes altres feines tant per el poble, com per el mateix servei militar. Com per exemple: construcció de edificis públics.
El meu avi li va tocar anar a ajudar el paleta del poble, però ell s’hi va negar a causa d’això el paleta ho va dir a la companyia i el posaren a la construcció d’una piscina i ell tot digne, va agafar una pedrota que pesava moltíssim i va dir-li al cap que si baixava la pedra fins al lloc on tocava que parava de fer aquella feina, i així ho va fer i va deixar de treballar.

El meu avi sempre va ser un noi molt conegut a causa de que s’enfrontava a tots els seus superiors, no feia la feina que li pertocava, etc. Gracies això tothom li tenia molt de respecte fins i tot es va arribar a fer amic d’algun superior seu pel fet de que era el primer que es dignava a contestar-lo o desafiar-lo.

La instrucció a més també estava formada per un part teòrica i era on sempre el meu avi l’enviaven a la cuina a treballar perquè mai de mai contestava el que li preguntava, perquè tenia clar que ell volia que passessin aquells dinou mesos el més aviat possible i estudiant se li feia etern, preferia anar a cuinar. Allà va conèixer al cap de cuina un home gran que portava molts anys a Berga el qual es van fer molt i mol amics i varen compartir milers de moments. Però mai va oblidar que era el seu cap i sempre va ser un dels únics al que va fer cas i va respectar.

Com anava dient, en Modest allà era anomenat per el cognom i quan el cridaven molts es pensaven que era per el nom i es quedaven sorpresos.

A més també tenien temps lliure, el seu horari era de nou a una del migdia i llavors de tres a cinc. Un cop sonava la campana indican que s’avia acabat els servei per aquell dia tots els nois marxaven a les companyies, si podien es dutxaven ja que les dutxes allà eren escasses i si es dutxaven amb l’aigua que podien utilitzar no en feien ni per començar, (per això els dies que tenien més temps aprofitaven i marxaven al riu a banyar-se i així es rentaven) s’afaitaven, s’arreglaven i cap a sopar. Després de alimentar-se, que no es que ho fessin gaire perquè el plat sempre eren cigrons i molts cops més durs que les pedres. Anaven al cinema, i una anècdota molt interessant és que resulta que allà a Berga era on censuraven les pel·lícules, ja que Franco tenia establert que depèn de les escenes de la pel·lícula es tenien que tallar. El meu avi va arribar a veure Hilda i n’hi ha una escena on ella sortia totalment despullada doncs el meu avi va tenir la oportunitat de veure-la. Però en el moment que va arribar a Sant Celoni al cap d’una any i va tornar a veure la pel·lícula aquella escena ja no hi era.
Després d’anar al cine tots tenien que tornar cap a les companyies, però el meu avi més d’un cop no tornava a l’hora establerta i feia el possible perquè no l’enganxessin perquè es veu que ell coneixia a l’escrivent del servei militar i gràcies a ell se’n havia salvat de moltes. I a més a més gràcies a ell també va aconseguir ser assistent d’un cabo de primera força important i allò va fer que el meu avi es revolucionés encara més ja que pel fet de ser assistent podia fer moltes coses més de les que ja feia.
El fet de que fos assistent, li va permetre conèixer a persones molt importants i segons ell molt bones persones. Va arribar a conèixer a un cabo que era del poble de Breda, amb el qual van agafar molta confiança, fins i tot va arribar a conèixer a la seva mare que es veu que tenia una torre a Breda i el volia conèixer perquè li feia gracia que el seu fill conegués a un noi del poble de Gualba de Baix, que ells l’anomenaven el poble de les tres cases, ja que es un poble molt i molt petit, format per un carrer molt llarg.
Doncs aquest noi que de cognom es deia Vila, van intercanviar molts confiança fins i tot els dies que el meu avi tenia retens, es veu que uns quants superiors es reunien a una sala i portaven xampany i cava i després menjar per pica, i molts cops l’havien convidat a passar en aquella sala que cap recluta podia entrar i poder veure i picar una mica. Però el meu avi més d’un cop no va acceptar la oferta, ja que, ell no podia permetre’s pagar res per aquell àpat, però igualment en Vila insistia i insistia. Fins que un dia el cabo de primera va anar a parlar amb ell i li pregunta perquè si negava, i el meu avi li explica que no tenia diner prous diners per menjar tots aquells diners de tanta bona qualitat igual que la beguda. El senyor orgullós va dir que els dies que fes o retens o imaginaries o guàrdies que anés allà que estava invitat a tot el que volgués menjar. Així ho van fer, moltes nits el cabo l’anava a despertar i els dos marxaven tan a treballar com a menjar.
Aquell home, fins i tot, li va oferir de que fos el seu assistent però el meu avi principalment ja era assistent d’un cabo i encara que es pogués canviar de superior, li va preguntar que si era perquè no estava content del seu propi assistent i en Vila li contesta que si que ho estava ho que passava era que li hagués agradat tenir a un amic com assistent i el meu avi li respongué que ell ja estava bé i que per el poc que li quedava ja li estava bé. En Vila accepta.
El meu avi, ressalta aquest home perquè va ser un home que li va ajudar a fer passar aquells dinou mesos casi sense cobrar perquè cobraven tan sols quinze pessetes al mes més o menys i normalment algun mes no veien ni un sol duro a la seva butxaca.
Per desgracia aquell home va marxar molt més aviat que tots els reclutes de la Quinta del 51. En Vila i el meu avi
Però l’acomiadament que li van fer va ser de lo més emotiva. Encara que el meu avi fos el que s’hi portés més bé, tots els seus companys també hi tractaven molta amb aquest home. Així que el dia que va marxar, en Vila va fer una abraçada a cadascun de la segona companyia, però una abraçada amb sentiment d’aquelles que no s’obliden mai i en el moment que va sortir tots els reclutes estaven esperant-lo amb una manta i van començar-lo a “mantejar” i aquell moment diu el meu avi que va ser un dels més macos de tots.
Cada cop quedava menys perquè aquells dinou mesos s’acabessin, però, el meu avi més d’un cop havia marxat de permís o havien fet alguna escapada amb permís dels seus superiors a festes majors dels pobles del costat. El meu avi necessitava saber que passava a casa seu i com que l’escrivent n’era conscient de tot el que passava a casa seva, tots els permisos que sortien li oferia a ell.
Durant tota aquella època va realitzar tres permisos, el primer sols va ser d’un dia. Va agafar el tren a Berga al dissabte al matí fins a Granollers i després fins a Sant Celoni i la curiositat és que el meu avi tenia carnet de cotxe però en arribar a Berga li digueren que no li valia per el fet de que feia poquíssim que el tenia. Però un cabo que viva a Sant Celoni que coneixia des de feia molts anys, sempre que anava de permís li deixava el cotxe per anar fins a Gualba i després quan tornava a l’estació ell sempre l’esperava i s’emportava el cotxe.
Així el primer permís tan sols va ser d’un dia, el segon va ser força llarg li deixaren una setmana sencera, de dilluns a dilluns. Aquells dies va poder gaudir un altre cop de tot el que feia tan i tan de temps trobava a faltar, va poder dormir, menjar com déu mana i estar amb tota la seva família i el seu pare sobretot, que en qualsevol moment els podria deixar.

El tercer i últim permís si que va ser llarg li van deixar tres llarguíssimes setmanes perquè es tornés a acostumar a la vida de pagès però quan ja estava acostumat cosa que no li va costar gaire encara li quedaven tres o quatre mesos per acabar aquell etern servei militar.

Però es veu que aquells últims mesos tampoc se li van fer tan llargs com es pensava, per el fet de que ja eren veterans i que ja arribaven els nous reclutes principalment i segon perquè aquells últims mesos van cobrar el salari establert. Això els va permetre de comprar una ràdio, entre quinze o setze de la companyia i així moltes de les hores lliures podien escoltar i escoltar tot el que passava fora del que no fos aquell recinte militar.
Aquella ràdio els hi va portar molts i molts problemes, els nois de la companyia que no havien participat també volien escoltar el que ells els hi vingués de gust però els que l’havien pagat els hi prohibien. Fins que un dia un noi, molt digne ell, es veu que no tenia ganes d’escoltar-la i cada cop que passava pera allà l’apagava. El meu avi quan cada cop que ell ho feia s’aixecava i l’encenia. Al tercer cop que la va apagar el meu avi fart s’aixecà i li pregunta que si li passava algú i aquell “desgraciat” li contesta que no tenia ganes d’escoltar aquella ràdio. El meu avi li digué que s’aguantés, el problema es que en aquell moment dins la companyia hi havia tots els superiors, i ells van arribar a fer apostes per si es barallaven qui guanyarien. Casi tots apostaren per el meu avi. I així fou, aquell home en el moment que li aixeca la mà, el meu avi sense pensar-s’ho dues vegades li pegà un cop de puny que l’envia a terra, després els superiors els varen separar i els i digueren que tenien que donar “parte” al sergent. Però encara que llavors els superiors es fessin el paper de tontos, tots els que havien apostat per el meu avi ja tenien les butxaques més que plenes.

El fet que ara fossin veterans, significava que tenien que ensenyar a tots el nous la instrucció. Segons el meu avi molts dels veterans especialment a ell li havien fet alguna que altre “putada”, i ell va decidir que com que ell ho havia passat realment malament que només es portaria malament amb els reclutes que s’hi portessin amb ell. Realment aquells últims mesos els hi passaren molt més ràpid. Però un dia que no oblidaren mai fou un dia que un general va anar a passar revista els veteranes i els reclutes. Aquell dia tots es van tenir que vestir al últim detall, amb les botes, els pantalons adients, la jaqueta plena de butxaques i que segons els penjolls que portaves significava el teu nivell.

Tots els residents de les companyies varen formar al matí, a primera hora, tots van tindre que estar un piló d’hores amb un sol immens que feia i el general no arribava. Finalment de tanta calor que feia va passar a fer un xàfec on tots varen quedar xops i congelats de fred però no podien moure’s, finalment va arribar amb un cotxe preciós rodejat de altres cotxes que el protegien per qualsevol urgència. En el moment que va baixar del cotxe era un home que anava vestit de campanya, és a dir, anava amb un “smoking” de color marró i on es troba l’avantbraç portava el signe el qual indicava que era una persona molt i molt important, però aquell home no tenia estudis com molts altres no, era un home que havia lluitat a la guerra molt important i un cop acabada la guerra li regalaren aquest càrrec tan i tan alt.

L’home va fer la revisió a tots i quan va acabar, va marxar cap a dins de les instal·lacions. Tots varem marxar cap a les companyies també i varen tenir que posar com van poder la roba a la finestra perquè se’ls hi assequés. En aquell moment que tots estaven tan i tan enfadats, va aparèixer per la finestra el propi general acompanyat a tres-cents metres de dos alferes protegint-lo.

Quants tots varen veure el general, es posaren a formar del respecte que li tenien. Llavors el general digué que no feia falta que havien anat allà perquè li expliquessin com era que estaven tan xops i tan enfadats. Un per un, els que va dir ell, li explicaren tot el que havia passat i el general va demanar disculpes a tots per el comportament dels seus subordinats.
Des d’aquell dia aquell general va ser el més respectat i admirat per tota la companyia, per el fet que encara que portés el símbol de que era superiora tots, dins al seu cor no ho era.

Finalment va arribar l’últim dia, aquell dia tan esperats per tots els veteranes. Aquell dia era el que tenien que demostrar el respecte que li tenien a la bandera espanyola, per això, tenien que aixecar-la i formar davant seu demostrant que tots aquells dinou mesos havien servit almenys per respectar algú sagrat per els franquistes. El meu avi com tot el que havia fet en aquell temps, va tenir que estar en aquella cerimònia amb molta mala gana, però cada minut que passava pensava que quedava un minut menys per tornar a casa i retornar a la vida diària, a tots els amics, a tota la seva família, a la vida al camp i per altre banda també pensava que allà deixaria molts bons companys i alguns que altres bons record però també deixaria allà mateix totes aquelles hores eternes, tots els serveis, totes les guàrdies, totes les baralles, tots els mals moments que havia passat en aquell recinte militar. Però sobretot tornaria a casa, a casa seu, aquella casa que havia trobat tan a faltar, al seu llit, al bon menjar, la bona gent.

I aquí segons ell s’acaba la pitjor època que ha passat en tota la seva vida.

Després de servei militar: el matrimoni

Un cop va arribar a Gualba, va tornar a la vida diària i per tant amb els seus amics. Ell feia poc que havia tingut una novia que li deien Juanita, una molt bon amiga de la meva àvia. Però aquella noia el va deixar perquè els seus pares li van prohibir, es veu que no els hi agradava.

Així el meu avi va decidir que quan aparegués la noia indicada ell ja ho sabria que no en buscaria pas. Però llavors, els amics amb els que anaven varen començar a tenir novia i ell es va quedar una mica sol i els seus amics li deien però ves amb la Isabel home, i mira que insistien però ells dos no volien en aquell precís moment. Finalment els seus amics van deixar d’insistir i llavors va ser quan va començar a quedar d’amagat amb la meva àvia ja que ella era vuit anys més petita que ell.

La meva àvia era una noia preciosa, que no havia tingut mai la oportunitat d’estudiar a causa del poc capital que n’hi havia a casa seu. Ella va estar molt poc temps amb el seus pares, al ser una de les més petites de la família estava moltes temporades a casa de les seves germanes ja casades i treballava per elles o amb elles. Per això el meu avi la coneixia des de molt petita perquè casa de la seva germana era Can Pelut, casa veïna de L’Hostal.
El meu avi quan va començar a festejar amb la meva àvia tenia vint-i-nou anys i la meva àvia tan sols vint-i-dos. El meu avi segons aquella època era molt gran per casar-se, però a ells dos els hi era igual la edat que es portaven o l’edat que tenien ells dos, es varen enamorar i varen festejar tan sols durant dos anys.
El dia vint de febrer de 1961, els meus avis es varen casar a l’església de Gualba de Dalt. Varen complir el seu somni i segons ells dos allà comença l’època més feliç de totes, des de que es varen casar fins ara mateix.

Ells dos ja treballaven i a casa meus avis el capital era força elevat, no els hi faltava de res. Per això al desembre del mateix any seixanta-un, després de nou mesos va néixer el meu oncle Jordi, un nen que va néixer també a la mateixa casa de L’Hostal i que va tenir molts problemes a la vista, el seu cas va arribar fins i tot al Japó. Després de cinc anys va néixer la meva mare, la Montse, una nena inquieta i molt agradable. A partir d’aquell moment els meus avis ja no volien tenir més fills, entre ells havien decidit de tenir-ne dos i prou. Però aquí bé la sorpresa, al cap de disset mesos de que nasqués la meva mare, va néixer una nena igualeta a me mare que la van dir Imma, una nena la qual sempre i encara continua va ser protegida per la meva mare. Perquè segons deien, la meva mare sempre havia estat molt gelosa d’ ella, però, la seva manera de demostrar-ho era protegint-la i vigilant-la que no li passes res de res. Així durant sis anys la família va continuar, tots els nens ja prou grandets, amb una economia estable i sense cap deute ni compromís.

Collage de tots els seu fills. Per ordre: Montse i Imma, Jordi (a dalt), Carles, Jordi i Montse acompanyats de la meva àvia, foto amb la moto dels mateixos de dalt i la meva mare per últim .

Fins que va aparèixer un nou embaràs, a causa de que ja no es podia controlar tan com ara, va néixer el meu quart i últim oncle en Carlos, la joguina de tota la casa sense cap dubte. Va ser el nen petit de la casa i el que més ben cuidat va estar per els seus germans. En aquell moment la meva àvia va decidir que ja n’hi havia prou de jugar amb foc, que quatre fills eren molts fills i que no en volia cap més.

Així a partir d’aquell moment varen vigilar més, i a més el meu avi ja no era un noi jove sinó que tenia quaranta-cinc anys, una cosa que en aquella època es veia un home i una dona masses grans per tenir més fills. Fet que ara es veu de lo més normal i corrent, ja que, els pares d’avui en dia com més tard pugin tenir els fills millor, perquè ara la gent ho vol tenir tot al seu lloc abans de plantejar-se tenir un fill, perquè no es com abans que ara per pujar un fill tens que tenir molts i molts de recursos.

Durant tota aquella època que va tenir els quatre fills, va treballar a diversos llocs. Quan es va casar va treballar durant molts anys a bosc, és a dir, de forestal, netejant bosc, tallant els arbres necessaris etc. També va estar molts anys treballant amb el tractor, és a dir, conreant els camps que la gent els hi demanava, treballava a les èpoques que més feina i més mans necessitaven als camps.

Llavors va estar treballant moltíssims anys a la Farinera, una fàbrica de muntatge. Durant els deu anys que va estar treballant aquesta fàbrica es va treure el carnet de primera,es a dir, el de camions. Quan tenia seixanta anys, el varen acomiadar perquè la fàbrica va tancar les seves portes. I van aprofitar per jubilar-lo. Però ell no volia parar de treballar, ell tenia que mantenir una casa i aprofitant el carnet de camió que s’havia tret, va estar set anys més treballant amb el camió. El meu avi en set anys va arribar a recorre molts altres països d’Europa i tots els racons més amagats de Espanya. Cap al final ja va estar treballant al Port de Barcelona, i es coneixia Barcelona com la palma de la seva mà.

El meu avi no volia deixar de treballar perquè s’havia que en el moment que ho deixes, el seu cos li tornaria totes les que li havia fet passar. I així va ser en el moment que va deixar de treballar se’n va sentir de tots els mals. En el moment que va plegar de fer de camioner, va continuar treballant en el seu hort. Un hort que va construir davant de casa seva on la meva àvia té l’estenedor i així el meu avi mai s’ha apagat del tot perquè sempre ha tingut algú en el que treballar i sentir-se útil a més a més el fet de que de petit no li agrades estudiar li va fer descobrir que li encantava dibuixar. I en el moment que va deixar de treballar es va posar a dibuixar, a fer elements amb fusta impressionants, és a dir, a la fusta dibuixava els mateixos dibuixos que podia fer en el paper, i així tot el seu talent amb aquelles mans demostrava tan sols amb un tros de fusta.

Els seus néts i ell

En el moment que varem estar fen l’entrevista, amb va ressaltar que les coses que més feliç li havien fet havien estat els seus fills i en el moment que varem néixer nosaltres, els seus néts.

El fet de que deixes de treballar, no li va agradar gens, però són coses del destí suposo, però en aquell mateix any vaig néixer jo. La seva primera néta, i per tant la més gran. Jo vaig ser la primera néta i la primera neboda, vaig ser una nena mimada per totes els de la meva família fins que una altra alegria va arribar a casa dels meus avis va néixer el meu germà en Pere, en el moment que jo tenia cinc anys. Per tant la meva mare va ser la primera que es va casar amb un noi dit Pere també i la primera que tan sols amb vint-i-cinc i amb trenta va tenir dos dels seus néts, els primers.

La segona filla va ser la que s’ha li va casar l’ Imma és va casar amb en Xavi, un noi amb el que festejava des de que tenia tan sols catorze anys. La tercera néta fou la Paula, dos anys després de que nasqués el meu germà i la quarta néta fou la Carla, una nena que ara mateix té tres anyets, tan sols tres, i que és igual que la meva mare.

El meu oncle Carlos va ser el tercer en casar-se amb una noia que és diu Marta que ara mateix tenen una nena preciosa que és diu Júlia, que aquest agost farà dos anyets i estan embarassats de set mesos d’una nena que encara no sabem com és dirà, o Berta o Marina ja és veurà.

I el quart en ajuntar-se, que no està casat, va ser en Jordi que desprès de estar festejant molt de temps amb la Rosa, van decidir anar a viure junts i qui els hi hagués dit que amb ell tenint quaranta set anys i ella quaranta dos tindrien un preciós Sergi, que ara té tan sols un anyet.

El meu avi, a Gualba de Baix té moltes terres i per això va regalar en el moment que és va casar una parcel·la a tots els seus fills perquè poguessin

Tots els seus néts, per ordre: la Carla, la Júlia ( a dalt), en Pere, l’Àngela , la Paula i en Sergi (a baix).

construir allà la seva casa o el que els hi fes falta. Així els meus tres oncles viuen a Gualba de Baix un al costat de l’altre i nosaltres encara que tenim una parcel·la al seu costat, vivim a Sant Feliu a una casa de pagès, per el fet de que el meu pare treballa de pagès.

A més a més, amb altres parcel·les, el meu avi ha pogut construir diferents fàbriques també a la població de Gualba, ara mateix se’n està construint una altra i així els diners que ha aconseguit en aquesta vida estan més que ben invertits.

La meva família

Li vaig preguntar que com definia a la seva família. La seva resposta va dir increïble, amb aquesta paraula es pot definir tota. Hem passat mils moments tan de bons com de dolents, això estar clar. Però en el moment que els he necessitat tan jo com l’àvia, han estat aquí, sempre.

Els nostres fills, encara que en un principi tan sols en volguéssim dos i al final en van sortir quatre, és ho millor que hem pogut crear i a més tot el que han arribat a fer per nosaltres a estat perquè nosaltres els hi hem ensenyat bé suposo perquè, no és perquè siguin els nostres fills, però són massa bona gent i entre ells encara que estiguin casats i discuteixin sempre s’han ajudat i sobretot el que jo els hi he volgut fer entendre sempre és que la família va per endavant de tot i crec que això h saben del cert.

Ara dels meus néts, és diferent la relació que tens amb els fills que amb vosaltres però el fet de tenir tantes experiències fa que pugis gaudir encara més de tots ells i cada cop que us veig, penso que tot això jo també ho vaig fer i que m’encanta passar moments increïbles amb tots vosaltres perquè així és la veritat tinc una família IMPRESSIONANTS!!

CONCLUSIÓ

El meu treball ha estat increïble, he vist coses que mai amb podria haver imaginat. Anècdotes impressionants i he descobert que el meu avi ha passat tantes i tantes coses, perquè molts cops penses que com unes persones de setanta anys havien pogut passar tot ho que jo estic passant ara mateix i la resposta m’ha la donada ell mateix, m’ha fet veure que les coses abans encara que fossin diferents i que el pensament que tenien ells no el teníem nosaltres, ells varen arribar a fer les mateixes i moltes més coses que jo i que fins i tot els meus pares.

Perquè encara que l’època fos diferent i ells fossin diferents, l’esperit tan jove, com d’adolescent, com en el moment de casar-se o de tenir fills era el mateix perquè encara que passin les generacions i passin milions d’anys això no canviarà per res del món.

M’agrada’t molta més fer el treball perquè m’he demostrat a mi mateixa que puc tenir la paciència d’estar diverses hores tan fent l’entrevista i gaudint de lo que m’explicava com després estar davant de l’ordinador explica’n i escrivent tot el que ell, el meu avi, m’havia explicat amb tanta i tanta il·lusió.

Gràcies avi!!!

Àngela Torné Daniel