.

INTRODUCCIÓ

Seguidament exposo una entrevista realitzada al meu avi, en la qual mostro els fets que han anat succeint al llarg de la seva vida i que ell ha viscut en primera persona des del 1936 fins l’actualitat que encara viu i està fet un xaval.

Nom: Genís Pérez Fabra
Edat: 72 anys
Estat civil: Casat des del 1960
Lloc de residència: Hostalric
Ofici: Mecànic matricer
Actualment: Està jubilat, però segueix treballant al taller que va fundar a Hostalric

INFÀNCIA

On i quin any vas néixer?
– Vaig néixer a l’ Hospitalet el 1936, el mateix any que va esclatar la guerra.

Es notava que s’estava en guerra?
– No, jo era molt petit i no era conscient del que succeïa. Però als pocs mesos d’haver nascut els meus avis van considerar que l’Hospitalet era perillós i se’m van endur a Molins de Rei, allà a pagès. On el meu avi ens mantenia treballant en una bòbila, on es feien totxos , en la qual els forners tenien dret a una vivenda. Anys desprès vaig tornar a l’Hospitalet i hi vaig estar vivint fins els 21 anys fins que em van enviar a fer el servei militar.

Passàveu gana a casa?
– Jo no hi vaig passar, perquè no era de molt menjar. A casa es solien fer farinetes amb farina de blat de moro i una mica de cansalada i aigua, patates bullides, verdures… menjàvem això perquè el meu avi tenia un hort, a més, no hi havia carn.

Que veies al teu voltant desprès d’haver acabat la guerra?
– Alegria, una de les coses que sempre se’m quedarà en ment es veure les meves ties tornant de la fàbrica contentes i cridant que la guerra s’havia acabat. Jo no entenia el perquè de tanta alegria, jo nomes s’havia per part de mare que m’explicava que amb la república tot era millor, hi havia mes abundància en menjar i la vida era molt millor per a tothom. Més tard vaig començar a veure mancances en el menjar, les botigues eren buides i la gent no podia comprar per que no hi havia diners amb abundància.

Quan vas començar a anar al col·legi?
– Una mica gran, amb 6 o 7 anys.

Com era l’escola?
– L’escola mmm… era prop del mercat de Collblanc, era un primer pis bastant gran, podem dir que hi havien dues classes. Una era mixta, de noies i nens, però a certa edat els separaven i els nois anaven a part mentre que les noies es quedaven am la canalla petita. En cada classe eren entre 50 i 60 nens, dintre de cada classe hi havia nois de diferents cursos. Allà hi vaig estar fins els 10 anys.

Com eren l’aula?
– Recordo que hi havia una creu catòlica i una imatge de Franco.

Et feien cantar l’himne nacional?
– Principalment si però al llarg del temps es va anar deixant de fer. Era una escola privada, però per a pobres, perquè recordo que no pagàvem gaire cada mes.

Parlaves català dintre l’escola?
– La mestre era castellana, per això amb ella em dirigia amb castellà, però amb els amics sí.

A que jugaves?
– Cada temporada tenia els seus jocs, és a dir.. les baldufes, cromos, altres jugàvem al “vale” , el joc del pot, el idem, “velis”, el frontó. Els jocs es feien al carrer, perquè no hi havien cotxes i passava un carro de tant en tant.

Quants dies anaves al col·legi?
– A causa dels meus problemes de salut, mai he pogut fer un estudi continu, perquè era molt dèbil de salut i queia constant ment malalt. Dintre de la classe feia molt de fred i no hi havia calefacció.

Què esmorzaves?
– L’entrepà de casa, però al no haver-hi diners acostumava a esmorzar a casa i ja està, però els entrepans que recordo acostumaven a ser de pa amb oli i sucre, pa amb vi i sucre i pa amb xocolata.

Explica’m alguna anècdota de l’escola!
– A la meva escola, on s’asseia el professor a la part de l’esquena hi havia un mapa mundi enganxat a la paret, i recordo que un dia un company de la colla de classe va vindre dient-nos que a la part de darrera l’escola, en un descampat, havia vist una pila de deixalles que estava formada per tocadiscos, així que tots nosaltres varem anar-hi i vam agafar totes les agulles. Un cop a classe, com que els professor era policia secreta, venia cansat a classe i es dormia, i en una dormida d’aquestes, vam començar a llençar les agulles que s’anaven clavant al mapa mundi. Podríem dir que a aquella època li donàvem més a la imaginació, no pas com ara.

Com us disciplinaven?
– Amb una palmeta que el mestre tenia, igual indicava les coses escrites a la pissarra, com que et podia picar a la punta dels dits formant una pinya. De vegades, en casos exagerats, ens feia posar de genolls i de cara a la paret. A mi també m’havien castigat alguna vegada.

Amb que escrivies?
– Amb el llapis normalment i de vegades la ploma que solíem remullar en un tinter de plom incrustat a la taula que ens omplia el professor de tant en quan amb una tinta feta de tint i aigua. Les plomes eren fetes de premsa, una cosa molt rutinària, que era barata i es feia malbé ràpidament, deixant unes línies molt gruixudes i deixant molta tinta.

Quin material duies?
– Solíem dur poc material, un parell o tres de llibres, segons la assignatura. Fins poc després de la guerra ho solia dur tot en una motxilla carregada a l’esquena, i més tard una cartera de pell de mà.

ADOLESCÈNCIA

Que solies veure pels carrers?
– Acostumava a veure`s gent practicant el seu ofici, sigui arreglant o elaborant estris i eines de casa. Tant podies veure gent arreglant paraigües, culs d’olla, mànecs de paella o esmolant eines… La gent solia allargar la vida dels estris de casa, i per tant preferien arreglar que comprar de nou.

Era normal veure la policia o la guàrdia civil pel carrer?
– Sí, a més, a Hospitalet, on vivia jo, al ser un barri obrer i immigrant, acostumava a haver molta gent sindicalista. Recordo un cas on a l’escala de casa meva i havia un veí que li van aplicar tres garrot vil, ja que era un atracador bastant popular al qual se li va aplicar la sentència als 18 o 19 anys. Aquest noi estava ficat dins la política i tenia bandes organitzades a Madrid i Barcelona que es dedicaven a atracar.

Era bona la relació entre els immigrants i els catalans?
– Sí, sí, no, no, no, no. Jo no recordo cap problema, jo al barri parlava català, valencià i castellà sense cap problema. Mai havia vist cap tipus de problema pel fet de ser immigrant o no.

Quins electrodomèstics hi havien a casa teu, durant la teva infància?
– Electrodomèstics? Ha, ha, ha… no, no teníem res. El que més s’assemblava a un electrodomèstic era un armari de fusta, aïllat amb cautxú, el qual omplíem de gel i ens mantenia les coses fresques.

Quin transport usaves?
– El tramvia, el tren, i si era una urgència, taxi.

A quina edat vas començar a treballar?
– Als 10 anys.

On?
– En una bòbila, amb el meu padrastre.

Quin horari feies?
– Des de les 8 del matí fins que plegàvem. Ah, jo soc fill de vídua, ja que el meu pare va morir a la batalla de l’Ebre, i la meva mare es va tornar a casar quan jo tenia 10 anys.

Quan cobraves?
– No cobrava res, fins que vaig ser més gran, i aleshores va ser quan em pagaven 2 pessetes i mitja, per poder anar al cinema al cap de setmana.

Dels 13 als 20 anys de que vas treballar o estudiar?
– Dels 13 als 14 i mig, vaig estar treballant d’aprenent de fuster, i als 15 anys vaig començar a treballar d’aprenent de mecànic en el mateix taller on havia treballar als 11 anys. També vaig estar estudiant un curs nocturn on vaig aprendre dibuix tècnic i àlgebra, en una escola situada a la Rambla de Barcelona, així que de dia treballava a Hospitalet i a les nits anava a estudiar a la Rambla, a l’escola Santa Mònica. Més tard vaig treballar amb un oncle meu a l’empresa Tap Corona que es dedicava a fer els taps de les botelles. A aquesta empresa em va resultar més agradable treballar, i vaig aprendre més.

Com vas viure l’arribada de l’home a la Lluna?
– Hi havia molta gent que no s’ho creia, però jo era dels que creia que si que va succeir.

Com eren les festes majors del teu barri?
– Recordo que hi havia molt menjar i molt de ball al carrer. A mi m’encantava posar-me a prop dels músics perquè m’agradava escoltar-los i gaudir de la música. També feien jocs per la canalla. Hi havia un joc molt popular que consistia en col·locar un pollastre dalt d’un pal ensabonat i qui aconseguia agafar-lo, se’l quedava.

Hi havia manifestacions aquells anys?
– Jo recordo la manifestació dels tramvies, on la gent va haver de moure’s amb bicicletes molt antigues o caminant pel carrer, a més, durant la vaga, els tramvies eren conduits per la policia nacional. I l’altre vaga que recordo és la de la Maquinista, ja que va ser el motiu pel que vaig abandonar l’empresa, havia treballat a la Maquinista durant 1 any.

SERVEI MILITAR

On vas anar a fer la “mili”?
– A l’Àfrica, em va tocar a l’Àfrica, concretament a Melilla, Seganga, Regular 5.

Durant quant de temps?
– Un any.

Alguna anècdota?
– No, més que una anècdota, em va sorprendre la anada a la base, en vaig veure tanta gent viatjant dins del vaixell, que semblàvem esclaus.

Quan vas tornar de la “mili”, vas notar canvis?
– No, tot havia progressat poc a poc.

MATRIMONI

A quina edat et vas casar?
– Als 24

Vas tenir fills?
– Clar home, vaig tenir-ne 6. A més recordo que durant aquells anys vaig estar treballant a una empresa que es deia “Igna” la qual fabricava magnetòfons. Més tard veig treballar a la empresa “Edford” i vaig estar elaborant matrius i motllos. Més tard veig estar a una empresa que fabricava motllos de joguines de fires. I finalment vaig decidir deixar les feines i muntar-me un petit taller.

Quant cobraves?
– Unes 14.000 pessetes al més.

Quantes hores treballaves diàriament?
– Unes 10.

Els caps de setmana també?
– El dissabte pel matí.

On vas anar a viure un cop casat?
– A casa la meva mare a Sant Just Desvern.

Quan et vas comprar el primer pis?
– Al cap de tres anys de casat a Esplugues de Llobregat.

Quan et va costar?
– Unes 260.000 pessetes.

Com ho vas pagar?
– Amb una pila de lletres durant 20 anys.

Quins electrodomèstics tenies a casa un cop casat?
– El primer va ser una rentadora que anava amb turbines que vaig comprar a Círculo de Lectores, i després una nevera, tot pagat a lletres.

Quin va ser el primer cotxe que vas tenir?
– El primer va ser un Seat 1400 C, que li vaig comprar a un metge forense.

TRANSICIÓ

Com vas viure la mort de Franco?
– A mi no em va afectar res a la meva vida, ja que les persones que no ens ficàvem en política no teníem temps de preocupar-nos per assumptes polítics, ja teníem prous mal de caps en portar endavant la família, les lletres i la feina. El que recordo és que després de la mort de Franco, van aparèixer moltes pintades on es veia a una persona plena d’or, que representava el “jefe” de l’empresa, i un empleat l’estrangulava. I clar, com jo tenia el meu taller a Sant Just, vaig rebre amenaces a causa de les vagues a les que no assistia, i tot això va comportar una crisi de feina que em va fer sentir obligat a buscar-me un soci capitalista i un nou lloc on ubicar el taller, i després de donar moltes voltes, vaig decidir posar-lo a Hostalric.

Et va afectar el cop d’Estat del 1981?
– No. Sí que vaig estar bastant atent a com anava succeint tot.

CONCLUSIÓ

Finalment, ara, si mires anys enrere, amb que et quedes?

– Bé, jo el que veig és que això es una trama que fa que una cosa vagi darrere l’altre. Si hi ha una cosa que recordo basant depriment va ser quan vaig treballar a la Maquinista, ja que tenia que llevar-me molt d’hora per anar a treballar, econòmicament anava molt just, i tot això va comportar bastant patiment per mi i la meva dona. A part d’això, com que ja he dit al principi que vaig haver de començar de zero, tot el que tinc ens ho hem guanyat amb esforç, no estic gens descontent. Crec que he viscut una vida molt bona, no he tingut, gràcies a Déu, problemes greus amb ningú de la família, i s’ha seguit amb el procés de la vida, els grans han mort, i puc dir que no he sigut una persona marcada, marcada per res.

OPINIÓ PERSONAL

Aquest treball m’ha suposat una cosa important perquè m’ha ajudat a conèixer més el meu avi i ha poder veure tot el que ha agut de suportar amb totes les seves males èpoques que ha passat. En general li han passat coses que avui en dia ningú suportaria, però ell mai s’ha donat per vençut hi ha continuat endavant, mai pensant en si mateix, sinó sempre pensant en el millor per la seva família i el seu futur.

Jo crec que gràcies a ell i la seva resistència davant la vida, la meva família existeix i em pogut anar tirant endavant, perquè el negoci que va fundar ha estat un pilar econòmic gran en la família.

En definitiva crec que el meu avi és una gran persona a la qual li dec un grandíssim respecte i un agraïment ple.

Efraïm López Pérez, 4t A