En vista de l’actual crisi i totes les notícies que s’escolten actualment sobre el valor de l’Euro, el mercat internacional o la inflacció, tant la meva germana com jo, ens hem fet una pregunta en principi molt simple, però que no ho és tant: Quant val 1 euro?
Aquesta pregunta no té una fàcil resposta, ja que, de fet, l’euro no té un valor fix, ni està associat a una quantitat fixa d’un metall noble (patró or), sinó que es basa en un sistema de confiança, és a dir, és una moneda forta per la confiança de la societat en l’estabilitat del sistema que recolça l’Euro. No obstant, abans de parlar dels diners fiduciaris, crec convenient tractar l’origen dels diners i els sistemes monetaris que es van succeïr a Europa, ja que això ens permetrà comprendre millor el sistema econòmic actual.
Quan es va estendre el comerç a les societats primitives, es va fer evident la necessitat d’identificar alguns objectes que, per acord de tots, servissin per a facilitar els intercanvis i contabilitzar el valor de les coses. Així van sorgir els diners.
Per a resultar pràctics, els elements utilitzats com a diners havien de ser fàcilment transportables, divisibles, almacenables i no peribles. Aquestes característiques van acabar conduïnt a l’ús dels metalls com a mitjà de pagament: van sorgir les primeres monedes. No obstant, un dels problemes dels metalls com a moneda és el seu pes, pel que aviat es va fer comú l’ús del paper moneda (bitllets), que es remunta a la Xina del segles IX i X, i està molt unit al desenvolupament de la Banca, que va permetre la creació de lletres i pagarés com a formes de pagament (sempre i quan estiguessin respatllades per entitats solvents). De fet, els bitllets no eren una altra cosa que promeses signades de lliurar al seu portador la quantitat en or que en ells es representava.
Per tant, històricament, els diners eren una mercaderia amb valor intrínsec i les monedes valien el seu pes en el metall que estaven foses. En un primer pas, les monedes contenien un metall noble i el seu valor era proporcional a la quantitat de metall que contenien, després, les monedes es feien amb altres metalls (no nobles) però que representaven certa quantitat de plata o or dipositada als bancs. Amb la invenció del paper van aparèixer les primeres formes de bitllets que eren certificats per certa quantitat d’or. Al segle XVII, els Bancs van començar a emetre els seus propis bitllets, però tenien el compromís de canviar-los per l’equivalent d’or que tinguessin en el seu poder, cuidant-se de mantenir una relació assenyada entre els diners que havien emès i les reserves d’or que custodiaven en les seves caixes fortes, atès que, en cas contrari, perdrien la confiança dels seus clients.
Durant el segle XIX (aproximadament des de les Guerres Napoleòniques fins a la Primera Guerra Mundial) es va donar el sistema monetari del Patró Or, en el qual el valor de la moneda d’un país és legalment definit com equivalent a una quantitat fixa d’or. La moneda en circulació està constituïda per peces d’or, o per bitllets de banc que les autoritats monetàries estan obligades a convertir, si així se’ls demanda, per una quantitat determinada d’or. Aquest sistema va aportar una gran estabilitat financera, ja que suposava una inflació insignificant i un tipus de canvi fix que era positiu per al comerç internacional. No obstant, a partir de la Primera Guerra Mundial, el sistema del Patró Or es va deixar d’utilitzar, ja que els governs necessitaven més diners que les quantitats d’or disponibles. Més endavant es va començar a utilitzar el Patró Canvi-Or (“Gold Exchange Standard”), en el qual la moneda de cada país ja no estava vinculada directament a l’or, sinó a una moneda central definida i convertible en aquest metall. En un primer moment, aquesta moneda va ser la lliura esterlina, però amb la decadència del Regne Unit enfront dels EEUU, es va implantar el Patró Canvi-Dòlar o “Dollar Exchange Standard” (des del 1944 fins als anys 70), en el qual el dòlar va substituïr la lliura com a moneda convertible en or.
Però durant la primera meitat del segle XX, els diners va anar perdent aquest caràcter i el suport que tenia en or (1971), per esdevenir un element fiduciari, sense valor intrínsec però amb un valor legal propi, que és tal i com coneixem els diners avui dia.
El SME (Sistema Monetari Europeu) es va originar en maig de 1979 com a conseqüència de la creació de l’ECU (European Currency Unit, és a dir, la unitat de compte eruopeu), que va ser la moneda teòrica (mai va circular) composada per una proporció de cadascuna de les monedes que la formaven. L’ECU estava format per un cistell de monedes dels països membres. Cada moneda de la cistella tenia una ponderació concreta que es calculava tenint en compte la importància relativa del PIB (Producte Interior Brut) i del começ intracomunitari de cada país.
A la reunió de Madrid de desembre de 1995, es va optar per anomenar Euro a la moneda única comunitària, mantenint una proporció 1 ECU = 1 Euro.
Per tant, l’Euro és la moneda única de la Unió Europea que va començar a circular a partir del 2002 (ha d’estar a la banda normal de fluctuació del Sistema Monetari Europeu). És una realitat però sense suport físic, és a dir, en l’actualitat, els Bancs Centrals (que van néixer quan els diferents estats es van adonar que els Bancs podien emetre més bitllets que els seus deposits en metall, pel que van controlar l’emissió de bitllets nacionalitzant la Banca i com a conseqüència, es va implantar l’ús de bitllets com a forma de pagament i cobrament) no es comprometen a canviar el valor d’un bitllet o moneda pel seu equivalent en or. Els diners no són convertibles, pel que la seva utilització es basa en la confiança de ser acceptat com a forma de pagament i cobrament.
Per tant, els euros són diners fiduciaris. La seva valoració ve donada per l’autoritat monetària que el va emetre, que gaudeix de confiança entre els subjectes que l’accepten, ja que aquests diners no basen el seu valor en l’existència d’una contrapartida en or, plata o qualsevol altre metall noble, ni en el seu valor intrínsec, sinó simplement en la seva declaració com a diners per l’Estat. Sense aquesta declaració, la moneda no tindria cap valor. De fet, a la història d’Espanya es va donar aquest cas quan el 1838 el govern franquista va emetre un decret segons el qual la moneda republicana no tenia cap valor.
A més, en el sistema fiduciari actual, el valor del paper moneda està lligat al deute: com més deute decideix monetitzar el banc central, més diners hi ha en circulació. Els passius dels bancs centrals es corresponen amb uns actius compostos en la seva pràctica totalitat per deute públic o privat. El BCE (Banc Central Europeu) és l’organisme creat a partir de la unió monetària europea com a banc central de la zona Euro i encarregat de supervisar els Bancs Centrals dels diferents països de la zona, dirigir la política monetària i vetllar per l’estabilitat dels preus i de l’Euro en front a unes altres divises.
L’Euro fluctua respecte a la resta de monedes, i els tipus de canvi respecte d’elles vindrà determinat pel mercat de divises (mercat en el qual es transan les diferents monedes estrangeres). La taxa de canvi entre les monedes convertibles és fixada per l’oferta i la demanda mundial de les mateixes. Aquestes varien, en principi, d’acord amb els saldos de la balança de pagaments, és a dir, com a resultat dels moviments del comerç internacional: un dèficit farà que un país tingui excés de moneda nacional enfront de la resta de divises, fent que el valor d’aquestes augmenti i que es registri una devaluació de la moneda nacional, un superàvit produirà una revaluació. En produir una devaluació dels béns que exporta el país resultaran, per tant, més barats. Aquest fet estimularà l’augment de les exportacions, ja que els compradors estrangers preferiran adquirir béns més barats. Passarà el contrari amb les importacions, ja que una devaluació les encarirà, estimulant la seva contracció. El resultat de tots dos processos incidirà en l’eliminació dels dèficits de la balança de pagaments, de manera que es restablirà l’equilibri en els comptes externs de la nació.
Per tant, en última instança, el valor de l’Euro depèn de la valoració dels mercats. Però alhora, els governs tenen la responsabilitat de gestionar bé l’economia, mantenir el nivell de deuda (reduïnt-la amb la creació de riquesa futura) en nivells creïbles i per tant, limitar la despesa improductiva, per tal de mntenir la parietat de l’Euro. No obstant, si ja hem dit que tant l’euro, com tota moneda actual no estan sostingudes per un valor real i que auquest sistema fiduciari en què ens trobem és propens a l’especulació, com podrem sortir d’una crisi com en la que ens trobem si cada cop allò que posseim val menys i els diners, sempre manipulables, cada cop més?
