Mireia Rosich ja ens té acostumats als seus apunts amb referències clàssiques al suplement dominical de cultura d’El Punt Avui. Si a La libido dels centaures  partia del mite de l’intent de violació de Deianira per part de Nesos, per tal de fer un repàs a la iconografia dels raptes mitològics i reflexionar sobre el fenomen de la violència de gènere, a Bacanals modernes s’obre pas el culte al déu Dionís.

L’autora repassa les “festes de deliri” en què ens submergim els humans en algun moment de l’any des dels orígens de la nostra civilització. Encara a hores d’ara, quan tot sembla molt més fred, excessivament civilitzat, hi ha moments en què, seguint el cicle lunar, ens deixem endur col·lectivament pels nostres institnts més baixos, en un “parèntesi en el ritme quotidià”. Llegiu el text amb atenció i feu-ne un recull des dels temps grecs fins a l’actualitat, ¿què tenen en comú i en què es diferèncien cadascuna d’elles?

Igual que en l’article anteriorment esmentat, la reflexió parteix d’un quadre.

Us heu sentit mai com aquestes bacants, exhaustes però protegides per les dones de bé que no han participat del deliri? Per què són necessaris aquests moments de descontrol, segons l’autora de l’article? Hi esteu d’acord?

A part d’aquesta pintura, l’autora fa referència una altra obra d’art relacionada amb el tema que ens ocupa, esmenteu-la i deixeu un enllaç amb la imatge.

Per acabar, feu un repàs de totes les divinitats, incloses les menors, que apareixen en l’article. El déu principal té relació amb un gènere literari, identifica’l i explica la referència. Quina obra d’un autor d’aquest gènere té com a tema principal aquestes festes  femenines desenfrenades?

TERESA