Bloc de Gemma Ajenjo

La nit dels vidres trencats (en alemany, Reichspogromnacht, Reichskristallnacht o Novemberpogrome) va ser un pogrom ocorregut a Alemanya i Àustria durant la nit del 9 al 10 de novembre de 1938. Va ser dirigit contra ciutadans jueus a tot el país i és per a molts observadors el pas previ cap a l’inici del Holocausto.

Les SS van arrestar milers de jueus a Alemanya i també van destrossar els seus comerços. Més de 50 jueus van ser assassinats en aquella nit.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/Rz31ziGqj7E" width="640" height="480" wmode="transparent" /]

La Segona Guerra Mundial va començar l’1 de setembre de 1939, amb la invasió alemanya a Polònia, i va acabar el 2 de setembre de 1945, amb la rendició del Japó davant els Estats Units. Entremig, sis anys de dura guerra, més que qualsevol altra, la més sagnant de la història de la humanitat.
La Segona Guerra Mundial va superar en tot la Primera: no només en durada, sinó també en països participants, en mobilització de soldats, en escenaris afectats, en la intensitat dels combats, en la capacitat destructora de l’armament utilitzat, en el nombre de morts, en pèrdues materials, en els efectes econòmics, polítics i morals…
Va ser la primera guerra d’autèntic abast mundial ja que va afectar, directament o indirecta, els cinc continents. Es va combatre a quatre continents (menys a Amèrica) i a tots els oceans. Hi participaren 72 països, es van mobilitzar 110 milions d’homes i hi va haver uns 60 milions de morts.
En la guerra es van posar en pràctica noves estratègies militars i es va utilitzar un armament cada vegada més sofisticat i amb més capacitat destructiva. L’aparició de les grans unitats blindades (els tancs de combat), la utilització dels submarins, dels portaavions, dels míssils antiaeris, del radar, de l’aviació com a recurs habitual per a transportar tropes i per a bomdardejar la població civil i, finalment, la bomba atòmica, van fer d’aquest conflicte una veritable demostració de què la humanitat es podia autodestruir. I es que des de llavors, hom sap que una hipotètica Tercera Guerra Mundial seria el final de tot. La capacitat destructora de l’home va fer-se evident més que mai.
I tot va començar per la política agressiva i expansionista de les potències feixistes, les anomenades Potències de l’Eix (Alemanya, Itàlia i el Japó), a la que respongueren els Aliats ( la Gran Bretanya, França, l’URSS i els Estats Units).
En la primera fase de la guerra, fins al final del 1941, Alemanya i els seus aliats van aconseguir triomfs tan espectaculars que tot semblava que el món quedaria sota un nou ordre feixista; de fet, bona part d’Europa va caure sota el domini nazi. Al desembre de 1941 hi ha un fet clau en la guerra: un Japó ambiciós ataca la base naval nord-americana de Pearl Harbor, al Pacífic, i els Estats Units, fins llavors neutrals, decideixen entrar en la guerra. La participació dels americans va cambiar la sort dels aliats. A partir de llavors, les forces s’anaren equilibrant fins a arribar a la victòria definitiva dels aliats, que van fer valer la seva superioritat material.
Pel que fa a les conseqüències de la guerra, cal parlar dels greus efectes econòmics, polítics i morals, molts d’ells impossible de quantificar: desplaçaments forçats de poblacions senceres, desaparicions íntegres de ciutats sota els efectes dels bombardeigs, genocidi dels jueus, etc. Els escenaris més castigats per la guerra foren el nord de la Xina, el Japó i Europa.
La victòria dels aliats va significar la caiguda del feixisme i el triomf de la democràcia.
A partir de llavors es va imposar un nou ordenament polític a nivell mundial, que aviat es trencà amb l’aparició de nous conflictes entre les dues grans potències, els EUA i l’URSS, que lideraren dos blocs de països, enfrontats en la llarga i perillosa “Guerra Freda”. El món havia aconseguit la pau, però no la pau definitiva. El feixisme havia estat abatut, però la democràcia liberal i el comunisme s’entestaren en fer prevaldre el seu sistema respectiu i imposar-lo arreu, a costa del que fos.
La humanitat seguia essent humana, seguia repetint errors.

En el darrer terç del segle XIX, el desenvolupament del capitalisme en el context de la segona revolució industrial va originar un gran creixement econòmic i demogràfic en la major part dels estats europeus, i també als Estats Units i el Japó.
Per diverses causes, les potències industrials van iniciar una cursa frenètica per a conquerir territoris, que palesava tant les limitacions del seu propi desenvolupament econòmic, com les ambicions de poder i les rivalitats internacionals per aconseguir l’hegemonia mundial. Entre 1870 i 1914, van protagonitzar l’era de l’imperialisme, període caracteritzat per l’explotació sistemàtica de territoris dominats políticament i econòmicament.
L’imperialisme va significar el repartiment d’Àfrica i de bona part d’Àsia i Oceania entre les grans potències europees, encapçalades per la Gran Bretanya i França, encara que també van intervenir-hi els Estats Units i el Japó.
L’expansió colonial va originar profundes transformacions en les societats indígenes i tensions i conflictes internacionals entre les potències imperialistes. El resultat de tot plegat fou l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Per als pobles colonitzats, l’època sota domini estranger va sentar les bases del subdesenvolupament en què es van trobar, i es troben encara, amb la descolonització. És per això que l’imperialisme és un fenomen clau per a entendre el món actual.