Arxiu de la categoria: Educació per la Ciutadania

Recomano un llibre, fins i tot per abans de Reis

Publicat el per
4

girlthinkingJa fa força anys, quan jo encara vivia i treballava a Madrid, vaig trobar a una de les llibreries emblemàtiques d’aquella ciutat, un llibre que em va cridar l’atenció. Hi havia una nena a la portada. El llibre es deia “El joc de pensar. Converses amb Marta”. Més endavant, un cop llegit per mi i – en traducció castellana – pels meus alumnes-lectors madrilenys, vaig establir contacte amb l’autor, profesor de Lògica, de Filosofia, a la Universitat de València.

Tot i que el llibre és invenció de l’autor, en Tobies Grimaltós, la Marta existeix realment i és filla seva. Ara ja deu ser força més gran. És un llibre que val la pena. Aquí us penjo les tres primeres planes: a que enganxa?

Com diu el professor que li fa la presentació ¡a la 5a edició!, “és opinió bastant generalitzada en la societat de la darreria del segle XX [i ara tant o més!], almenys en les nostres contrades [València, Espanya, i en el nostre Principat també!], que la filosofia no tan sols no aprofita per a res, idea que ja ve de molt lluny, sinó que no té cap interès en un sistema social dominat per la competitivitat i la productivitat. Tanmateix, la manera de procedir de Marta, una xiqueta inquiridora, davant els enigmes que vol aclarir ens força a replantejar-nos críticament aquest tòpic“.

joc2Certament val la pena llegir-lo. Els meus alumnes de 1r d’ESO m’ho demostren a cada classe (ja ho vareu veure al reportatge de fa pocs mesos, o a l’article d’aleshores). Aprofitarà més als de 4t, i als de Batxillerat, i a llurs pares, però és ben cert que és una gran obra. Està escrit en valencià (hi trobareu “xiqueta” per “noia”, o “estiga” per “estigui”, o “seua” per “seva”) però el llegireu bé.

Es pot comprar a l’editorial o per Internet, amb facilitat. També es pot demanar a les llibreries, o me’n parleu. ok?

Aprofito l’avinentesa per a recordar que molts centenars, milers de persones, estem demanant un respecte més gran per l’assignatura i l’àrea de Filosofia als nostres Instituts. Si no ens poden escoltar ara, al menys ha de quedar clar que qui vingui després hauria de parar-hi atenció. Si passa massa temps amb una matèria tan malmesa, la responsabilitat per una educació encara més insuficient, no podrà ser defugida per qui ara en té la responsabilitat.

La plenitud de la vida: felicitat, justícia i coneixement

Publicat el per
Respon

freedom

Sé que aquesta vegada semblaré una mica caòtic. Parlaré de tres coses. Un article de l’ “Estilos de vida” d’ahir sobre com cercar la felicitat en cada etapa de la vida, comptant amb el pas dels anys; una pel·lícula feta el 2004 que vaig veure en DVD també ahir; i l’article que avui m’ha publicat El Punt.

Comencem pel final: aquest estiu passat a Cracòvia vaig participar en unes reunions de treball sobre Filosofia i un dels temes va ser el “relativisme”. Fruit d’això és un llarg article que – si voleu – em podeu demanar i un text molt més concentrat i breu que és el que surt avui a El Punt. Crec que és rellevant: considero que el relativisme gnoseològic ens allunya de la veritat, mentre que entenc i comprenc els relativismes ètic i cultural (encara que, en especial, el primer, NO el vull pas per a mi ni per a les persones que estimo).

Sobre la qüestió de la justícia, he vist ¡Libertad!. És una pel·lícula feta per a la TV (en concret, Court Tv, un canal americà sobre processos judicials, plets, etc.). És senzilla, però impacta. A veure si la passo o recomano als meus alumnes. El que s’explica és ben senzill: la història de sol·licitud d’asil polític d’una dona afganesa als EUA, el 2000. Una prestigiosa advocada, que treballa en un bufet de categoria, es veu obligada – per imposició del seu cap – a portar algun cas que suposi un servei social a la comunitat. Només per una qüestió d’imatge. Al principi s’encarrega d’aquesta noia, la Meena, sense gaire entusiasme, però s’hi acaba implicant personalment: veu que no li pot fallar. És una qüestió de justícia i dignitat. Les coses semblen anar bé … fins l’11 de setembre de 2001.És un interessant telefilm judicial sobre els drets humans dels immigrants, més concretament de les dones. Juliette Lewis i Layla Alizanza fan una bona feina com a advocada i client. Està inspirada en una història real, com ha de ser.

9442493I, finalment, els deu consells que “Estilos de vida” recull – suggerits pel professor emèrit de la UAB, Ramon Bayés – per a viure en plenitud cada etapa de la nostra vida:

  1. Simplifica l’entorn: què és l’essencial?
  2. Practica una activitat: una cosa que t’absorbeixi i que siguis capç de fer bé, gaudint-ne
  3. Enriqueix la teva vida: persones, llibres,…
  4. Introdueix moments de lentitud: no sempre has d’anar a tota pastilla
  5. Regala’t estones de distanciament: contempla
  6. Tingues projectes o somnis realistes: una excursió,… oblidat dels “tant de bo” utòpics (que mai arriben)
  7. Distreu-te alguns períodes: coses que semblin intrascendents com xerrar amb amics, o passejar per un mercat…
  8. Fes exercici: amb mesura
  9. Sigues generós/a amb els altres: l’egoisme mata
  10. Troba un sentit: tot el que fem el té, però… mires de conèixer-lo?

El que us dic sempre: siguem bons, però de debò, seriosament, sense enganyar-nos. Fets!, i no paraules. Au!: que vagi bé!

Les coses estan malament, però cal ser optimistes

Publicat el per
Respon

internat-01Dilluns, dia 14, comencem un nou curs acadèmic. Quanta feina als nostres IES, a totes les escoles!! Les coses estan malament i els temps que corren – per l’educació – no són fàcils, potser no ho estan estat mai. Però cal ser optimistes.

Moltes vegades volem millorar el nostre món, però ens sentim molt petits per a dur-ho a terme. Per això volia presentar-vos avui dos produccions audiovisuals, ben diferents que –cadascuna a la seva manera – m’han fet pensat en la necessitat de ser personalment optimistes. No ens hem de rendir mai, cal que fem sempre tot el que puguem
Una és un excel·lent documental francès de llarga durada, “Home” (2009), de Yann Arthus-Bertrand. Ens parla de tenir cura del nostre planeta i – us ho dic de debò – les imatges, la música i el text sonor són increïbles. Demaneu-me’l si el voleu veure.
internat-03És una superproducció, digna de pantalles IMAX, que se suma al repte ecològic. La narració – que va in crescendo – mostra el gran canvi que ha experimentat el nostre planeta – a pitjor, s’entén – en els darrers anys. Ara bé, el seu missatge global és optimista ja que considera que encara som a temps per a invertir la tendència destructora.
L’altre producte és una història, una pel·lícula comercial, per entendre’ns. Però ofereix l’encís d’allò que sembla “de debò “. Potser l’heu vista. Hi treballen, entre d’altres, en Clive Owen i la Naomi Watts, que ho fan “guai”. En castellà el títol és “The International (Dinero en la sombra)“. És una coproducció anglesa, alemanya i nord-americana del 2009. Planteja el concepte de “l’escàndol financer” del sistema bancari.
Us faig cinc cèntims de la història: l’agent de la Interpol Louis Salinger i una ajudant de fiscal de Manhattan, Eleanor Whitman, són a punt de destapar un escàndol de venda d’armes a països del tercer món a través d’un banc encobridor amb seu a Luxemburg . Comencen els assassinats, persecucions que arriben a tocar a candidats a la presidència de països occidentals. Tot es basa en una apassionant intriga política escrita per Eric Singer i dirigida per l’alemany Tom Tykwer. Es planteja una mena d’enfrontament sense equilibri de forces, un David contra Goliat. Total: escenes enregistrades arreu del món, amb un interès creixent de la narració i unes consideracions sobre la corrupció i la dificultat per netejar de debò el sistema financer internacional.
internat-02En aquest sentit, sembla que estem davant d’una narració pessimista, on no cal confiar en la justícia sinó només en les persones concretes. Qui procura fer el correcte es veuen obligat a vendre, en part, la seva ànima al diable.
En un context com l’actual, de crisi econòmica i de recel cap al sistema financer mundial, per descomptat aquest film no és del que retornen la confiança cap als bancs.

La trama s’inspira en un cas real: la caiguda del Banc Internacional de Crèdit i Comerç, fundat per Agha Hasan Abédi a Karachi, Pakistan, als anys 70. El banc es va implicar en negocis de tràfic d’armes, exèrcits de mercenaris i suport al terrorisme. Al Regne Unit i els Estats Units es van destapar les seves tèrboles maniobres el 1991, quan el banc es va declarar en fallida. Segons el guionista Erin Singer, l’escàndol del BCCI va ser “el major delicte comès per una empresa en tota la història”.
En fi: bones imatges, bon cinema, interessants reflexions i cinefòrums. Que tinguem un bon inici de curs.

Gent “normal”: passem a l’acció, però fem-ho bé!!

Publicat el per
3

schroeders-elefante1Acabo de llegir a la revista Time d’aquesta setmana un article que m’ha fet pensar. Crec que pot servir per a molt en aquest inici del curs acadèmic 2009-2010.

La gent normal, és a dir, nosaltres!!!, les persones que no som ni molt rics ni molt pobres, ni molt llestos ni uns imbècils, ni uns sants ni un malvats, ni uns individus super-forts/es o super-guapus/es ni tampoc uns “pets”, sabem que a la nostra societat es poden fer millor moltes coses.

Voldríem que no hi hagués violència però sí fidelitat i conviccions fortes; voldríem que la gent s’estimés però no només per “aparences o – pitjor – interessos”; voldríem que els polítics treballessin al servei del bé comú i no per a enriquir-se o creure’s no-sé què… Però no tenim molts mitjans per a aconseguir-ho: ni diners (com en gates o com els que venen drogues o pornografia), ni armes (com els dictadors o els Estats), ni l’autoritat moral (com el Papa de Roma o alguns filòsofs nets), ni tampoc som uns Nobel o uns líders extraordinaris. la cosa “sembla que està crua”.

Què ens queda? Potser una cosa de la que parlen – a l’article de Bruce Crumley a què em refereixo des del principi – en Bayou i en Domergue i altres ximplets com aquests, que estaran de moda uns dies: la picardia, el mirar de dir les coses de manera que se’ns escolti i se’ns entengui. La gran sort és que, en allò que proposem, hi creiem: no és un mitjà, una moda, un “trend”, és una finalitat: fer millor la gent, fer millor elmón, amb llibertat. Malment qui instrumentalitza els seus esforços només per a ell o ella mateix/a!!

hands_togetherTotal: són tres receptes, o principis, o “línies mare”:

  1. Get wired: fer servir websites, xarxes socials i l’e-mail per a convocar – en espais reals o virtuals – força gent; i fer un ús intel·ligent del vídeo – o del testimoni que es pugui –  per a assegurar-ne l’impacte
  2. Get creative: bon rotllo, aquí no s’insulta a ningú ni es trenca res… som “positius”, “afirmatius”. Volem salvar elmón, fer-lo millor, no pas destruir-lo
  3. Get the press: la clau és motivar als comunicadors professionals (periodistes, assagistes, opinions makers, gent de la publicitat,…). Cal que les demostracions que podem fer des dels nostres petits llocs (Girona, Manresa, un racó de Gràcia o de L’Hospitalet, Móra d’Ebre, o el que sigui) arribin arreu (TV, diaris importants, etc.).

Penso que ho podem aplicar a “Salvem, la Filosofia, ara!”, a “Una política millor és possible” o a ” Som Europa!”.  O a les tres: ens hi posem a treballar?

Cracòvia: unes setmanes d’agost. Una experiència més

Publicat el per
Respon

CracòviaAquest estiu del 2009 tinc la sort de passar ben bé tres setmanes a Cracòvia. La dita polonesa “Cracòvia no va pas ser feta en un dia” recorda que és una ciutat amb una història llarga i rica. No hi havia estat mai. Visc a una residència universitària, de construcció recent, assolellada i al costat d’un parc. Per a arribar al bell mig de la ciutat només em calen quatre parades de tramvia – el n. 8 – o una passejadeta a peu.

No faré aquí una explicació detallada, ni tampoc definitiva. Fins ara m’ha impactat molt el centre de la ciutat, tota la zona al voltant de la Plaça del Mercat (on hi ha la Torre de l’Ajuntament, la Llotja dels Teixits, l’església de Santa Maria i llocs adients per a prendre-hi cervesa local, com la Tyskie, o d’altres). He estat també al Wawel, la muntanyeta central de la Polònia mil·lenària, una mena d’ “acròpolis polonesa”. Des del 1320 la Catedral del Wawel va ser el lloc de coronació i sepultura dels reis (especialment els Jagellons) i és el panteó dels grans herois nacionals i el lloc de culte dels sants Estanislau i Eduviges.

En els primers dies m’he recorregut tot el que he pogut: monuments, el barri jueu del Kazimierz (i la vergonya del gueto que es va fer a l’altra banda del Vístula durant l’ocupació nazi), esglésies a dojo, la Universitat Jagellònica (el famós “Collegium Maius”) on va estudiar Arts Liberals des de 1491 en Copèrnic, el jove de Torun. Però de tot això ja en vaig parlant al Facebook.

De les explicacions de Wikipèdia – ben feta – en trec que Cracòvia és la segona ciutat més important de Polònia després de la capital, Varsòvia. Té uns 750.000 habitants i ha estat un centre científic, cultural i artístic del país i de tota l’Europa central. Molts la consideren encara ara el cor de Polònia. Té una història de més de mil anys.

xs-crac-col_maius-2

Al pati del Collegium Maius (Universitat Jagellònica), on va estudiar Copèrnic

Anem a la història recent: després de recuperar la independència nacional al final de la Primera Guerra Mundial, el setembre de 1939 Cracòvia va ser ocupada pels nazis – com la resta del país – i es va convertir en la capital dels territoris ocupats polonesos. Hi van situar força camps de concentració – i d’extermini!! -, tristament famosos, com el ben conegut d’Auschwitz-Birkenau, on he estat recentment. Tot i que la guerra hi va fer alguns danys, Cracòvia va sortir-se’n  globalment bé dels bombardeigs i de les destruccions massives.

Va perdre això sí molts d’habitants, sofrint la deportació de gran part dels seus ciutadans jueus. També més de 150 professors i científics de la Universitat Jagellònica, reunits a l’aula 56 del Collegium Novus, van ser detinguts i empresonats: la majoria van morir. Els esdeveniments específics que van envoltar el gueto jueu es descriuen a la pel·lícula biogràfica “La llista de Schindler”, basada en el llibre de Thomas Keneally. Hi he passat també pels llocs del film, que són reals.

xs-crac-schlinder-2Després de la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va controlar el país. Intenta disminuir la influència dels cercles artístics i culturals de Cracòvia, a més de pretendre destruir la religiositat i qualsevol manifestació en favor de la llibertat de les persones. Un exemple que se n’ha fet paradigmàtic és la creació d’una nova ciutat, Nowa Huta, on s’hi construeix la fàbrica de producció d’acer més gran del món en aquell temps. L’objectiu fou el d’atreure treballadors socialistes per contrapesar el pes dels “intel·lectuals capitalistes”. Tot i que el projecte sembla una bogeria, es va dur a terme: era la ciutat modèlica del socialisme real. Un fracàs absolut: són conegudes les anècdotes relatives a l’aixecament popular d’una creu i a la construcció clandestina de l’església de la ciutat. També l’he visitat. Tinc un amic que treballa al Museu del Comunisme: hi aniré un dia d’aquests.

Tot això no va aconseguir canviar la manera de ser ni la cultura dels cracovians: he vist la gent i visitat els llocs, dins i fora de Cracòvia. Per exemple, els Santuaris, com ara els de Jasna Góra o el de la Divina Misericòrdia. També la Universitat va resistir a la imposició de la dictadura comunista.

El 1978 la UNESCO va inscriure Cracòvia a la llista del patrimoni de la Humanitat.
La resta de coses de la meva estada estiuenca aquí us les explicaré al Facebook o personalment. Les fotos al Facebook són fàcils de trobar
Bones vacances 2009!!

Anem fent, però…fem recompte?

Publicat el per
Respon

resum2009

De tant en tant convé fer una mica de recompte de com van les coses: ho fan els botiguers, ho fan els polítics, ho fan els docents… ho fa tothom!!!

Només així es pot millorar.

Per això vull resumir, amb vosaltres, ara – pocs dies abans d’anar-me’n durant algunes setmanetes  a Cracòvia – certes coses que he tingut al cap aquest any. No són totes, ni potser són les més, més, més importants. Però són reals. Són qüestions sinceres:

a) el projecte “Salvem la filosofia, ara!” En teniu una bona explicació al web, i a la carta que es va publicar al DdG (la primera de les que surten) fa poc. A Facebook ja som més de 1.400: mireu, mireu…

b) tothom se n’adona que volem que se’ns governi millor, amb més transparència, proximitat, llibertat i dignitat. El projecte, “Una política millor, és possible!” ha nascut fa poc. També té un grup a Facebook, camí de les 200 persones. Pretén acabar amb la “partitocràcia”, perill per als qui ens estimem la bona gestió dels assumptes públics. Només les llistes obertes i la relació directa entre els electors i els nostres representants concrets ho pot aconseguir. Ara que – alguns partits amb agrupaments mig comprats per ells – ens volen fer empassar una determinada Llei electoral catalana (ben necessària d’altra banda) hem d’actuar. Si volem, és clar, com sempre… Hi ha una carta a La Vanguardia. També és una proposta afirmativa, positiva i – si no us sembla malament – la llençarem a l’aire (amb un Manifest), per SOR-PRE-SA, a l’agost (no ho digueu a ningú, eeeehhh??) [s’admenten idees pel nom, què fer, etc.]

c) finalment, no és pas un secret tampoc que hi ha gent que no estima Europa (alguns no la coneixen, altres pensen que és una manera de llençar diners…). Jo, personalment (tot i que acaben de rebutjar un projecte Comenius al meu IES i, sincerament, no els entenc als qui els distribueixen!!), em sento afeccionat a aquesta realitat supra-estatal, en la qual m’hi sento còmode. A més, m’agrada tot, o quasi. Vaig promoure un petit grup de treball per conèixer-la millor. Es diu, “Som Europa“, i aprofita el lema “Unity in diversity“. Si us sembla… l’any vinent seguirem fent “activitats europees”

Apart d’això, segueixo publicant cartes, comentaris… i donant classes… total: que no parem! Per exemple, el de demà, al Magazine de La Vanguardia. A més, recomano, als docents en particular, que cerquin idees al grup Edu21, una forma positiva de reflexionar sobre educació.

Gràcies a tots pels vostres suggeriments, i fins aviat!!

“La ola”: més que una pel·li !! – No la mireu, jeje…

Publicat el per
Respon

ola-2Som menys lliures del que ens pensem? La democràcia funciona? Sabem prou filosofia política…?

Dennis Gansel ja havia demostrat a Napola (una pel·li molt forta, també) que li interessen els joves i l’atracció que poden exercir en ells les ideologies totalitàries. Aquest és justament el tema de “L’onada”, encara que situat en un context contemporani en comptes de nazi.

La trama gira al voltant de Rainer Wenger, un carismàtic professor d’Institut que anhelava dirigir un projecte educatiu al voltant de l’anarquia; un professor se li ha avançat, i s’ha de conformar amb abordar en la seva classe l’autarquia. Relacionant-lo amb el sorgiment de dictadures, el feixisme i el nazisme, Wenger articula unes sessions molt pràctiques, que presenta els elements que expliquen el seu atractiu: esperit de grup, ideals comuns, ajuda mútua, uniformes i parafernàlia exterior … Un dia els demana que vinguin tots amb texans i camisa blanca, o que dissenyin un logo, o que … Els nois comencen a entusiasmar amb aquest moviment que denominen “L’onada”. Sembla que guanyen en autoestima i esperit d’iniciativa. Però pot ser que aquesta “onada” es transformi en “tsunami”, un brou de cultiu d’actituds violentes, abús de poder i menyspreu de les minories.

ola-1Es pot dir que la trama d’aquest film està més ben plantejada que resolta.  La idea té enganxada i es presta al debat, i adverteix no només dels perills de determinades ideologies, sinó també de la fluixera del nostres adolescents (no pas tots!!, certament) que s’avorreixen sobiranament amb la seva droga, el seva alcohol, el seu sexe i les seves festes, i que necessiten una mica més. És suggerent com el professor protagonista perd el control de l’experiment i oblida les mesures necessàries de prudència que tot docent ha de tenir.

Gansel, el director de la pel·lícula,  imprimeix a la narració un ritme dinàmic, molt “heavy”, tant en les activitats clandestines dels nois, com en aquestes classes que galvanitzar l’alumnat i en els partits de waterpolo.

L’heu vist? Aprofito per recomanar que recolzeu la presència de la Filosofia a l’ensenyament secundari català, anant al bloc aquest (i adherint-vos-hi): el contrari de “la ola”.  Teniu una fitxa de treball aquí s’hi pot accedir com a convidat: és lliure).

El “Dia d’Europa”, al nostre Institut, a Roses, i al món: anem-hi?

Publicat el per
1

15 maigJa ho hem celebrat: extraordinari, molt bé.
Sobretot vull deixar constància aquí d’una cosa: tenim uns alumnes formidables al nostre Institut: així sí que dóna gust ser “profe”.

Podeu veure més informacions a la web de l’IES o a http://xserra.net/eu. I també vídeos i altres informacions. I si voleu saber d’Europa, ja sabeu: pregunteu-los a ells.

Infomació prèvia

El 9 de maig de cada any se celebra el “Dia d’Europa”. És un dels pocs símbols de la Unió europea. Justament, quan escric això, el 9 de maig de 2009 a la tarda, veig que m’han publicat avui mateix un article a El Punt, que us recomano: crec que us agradarà… o que us animarà a opinar.

D’altra banda, uns quants alumnes del meu IES, des de fa dies, s’estan preparant per a celebrar la Jornada d’Europa que tindrem a Roses el proper dia 15 de maig. Podeu veure les informacions “de treball” a la pàgina web específica o bé des del , al qual m’agradaria que us associéssiu.

El dijous vindrà el director de la representació de la Unió europea a Barcelona, ens rebra l’alcaldessa, tindrem un parell de sessions de treball. En fi… un dia ben europeu.

europa-6Aviat hi ha eleccions al Parlament de la UE: cal preparar-s’hi. A més, a l’assignatura d’Educació eticocívica i a la de Socials de 4t d’ESO s’hi treballa. I, com potser heu llegit als articles, enguanys, un grupet d’alumnes han ja xatejat en anglès – amb gent d’altres dotze països – amb dos alts càrrecs de la UE, els Srs. Jan Figel, comissari d’Educació, i fins i tot amb Hans-Gert Pöttering, l’actual President del Parlament euroepu.

Ja veurem com acaba: de moment, ha sortit a diferents mitjans l’anunci, dilluns anem a una directa a TV Girona, dimarts enregistrem un servei informatiu per Tv Empordà, i hi haurà moltes més coses…

Cal un esforç per salvar la Filosofia, i cal ara!

Publicat el per
Respon

filo-6Saps què passarà el 25 d’abril? Mira-ho!

Cada cop hi ha més persones que volen que la Filosofia sigui un coneixement que vertebri bé els altres coneixments. A més, hem de ser crítics, autònoms…

Tothom ho diu – des de la UNESCO als “opinion makers”. Però, malauradament, de fet, s’estan reduint les hores lectives, la rellevància en els estudis de Secundària, el seu caràcter alhora propedèutic i terminal…

Per això val la pena donar suport – i presència física si cal – a iniciatives com la de la concentració del 25 de març a Girona. Des del Grup de Facebook “Salvem la Filosofia, ara!“, que té més de 800 adherits, pot ser que arribi a molta gent, als mitjans de comunicació i a les autoritats que decidieixen en educació. En una paraula, als qui decideixen.

Adhesions al Manifest des d’aquí.

Nota: la concentració es va fer el 25 sense incidents. Ha estat un èxit: ens consta!!! Segueix les Novetats, si vols.

Girona: propostes d’abast cultural entre les moltes que hi ha…

Publicat el per
Respon

girBon dia. M’han arribat dos correus sobre iniciatives de l’Associació d’Antics de l’escola on vaig estudiar la Secundària a Girona, el Col·legi Bell-lloc. Com que em semblen positives, obertes, interessants, afirmatives i fins i tot útils per a molta gent, les esmento.

D’una banda el Premi Solidaritat, dedicat a la memòria de Xavier Fàbrega, que té enguany com a lema “L’educació: un dret per a tothom”. Hi ha un munt de categories i tothom pot trobar la seva manera de participar-hi. Podeu veure’n aquí el díptic informatiu. Fins el 30 d’abril hi ha temps per a participar-hi en les modalitats de dibuix, redacció i narració literària, o bé fotografia, però val la pena mirar-s’ho abans. En podeu fer fàcilment difusió a través del mateix Facebook (   )

D’altra, les ja famosíssimes Jornades de conferències “Girona a l’abast” que arriben a la 13a edició. Enguany, a l’Auditori Narcís de Carreras de “La Caixa”, a Girona, el tema tractat serà “La Guerra de Successió i la Nova Planta: 300 anys de canvis històrics a Girona”. Entre els ponents Joaquim Albareda, Jaume Pinyol, Joaquim maria Puigvert o Delfín Rodríguez, professors, catedràtics i historiadors molt ben preparats. Les sessions es fan alguns dijous a la tarda, entre el 26 de febrer i el 31 de març. Podeu veure’n el díptic aquí.

A veure si ens hi trobem, en una o altra iniciativa!!! Fins ben aviat.