Feminidad, trabajo e igualdad

familia01Sé que es una cuestión difícil.

Nadie plantea ya dudas acerca de la igual dignidad de los seres humanos sea cual sea su raza, religión, salud, sexo o nivel de formación. Sin embargo, el discurso “igualitarista” corre el riesgo de anular las diversidades y diferencias que enriquecen la existencia de cada uno de los seres humanos y de las sociedades enteras.

Por ello, quería anotar aquí una palabra: “complementariedad”. Este término no se opone a “igualdad” sino a “igualitarismo”. Soy contrario a todo igualitarismo: me suena a falanges fascistas, campos de concentración soviéticos, etc., etc. Me resulta coherente con aquellos que hablan de libertad pero no la aceptan con el prójimo, a los que no quieren ser discriminados por vivir su sexualidad sin compromisos o con estilos desenfadados pero discriminan a las familias estables, a quienes predican una educación libertaria pero en cambio – para los suyos – optan por la “mejor” enseñanza, etc.

En el fondo, en este mundo, somos iguales en las cosas de derechos humanos y dignidad, pero la “igualdad” no se puede imponer en nada más. La razón: más allá de lo que indican los derechos humanos auténticos, toda imposición es “autoritarismo sectario”.

fam02La suma de los que somos diferentes, aun siendo “iguales”, supone un auténtico tesoro de la vida social y también privada. Por ese motivo, en la cuestión de la complementariedad sexual – que es afectivo-sexual, psicológica, convivencial… – que se manifiesta no sólo en la vida conyugal, la procreación o las películas románticas que fabrica Hollywood, sino también en el día a día normal de cada uno, es tan importante. Es un auténtico tema filosófico.

Me permito copiar aquí un texto, “medio ensayo medio poesía”, de un autor contemporáneo, fallecido hace pocos años. Lo encontré por casualidad. Me parece que tiene valor, quizá no sea unánimemente aceptado, pero – en mi opinión – expresa esa “igualdad diferente” y esa “diferencia en la igualdad” que guía el universo relacional de lo masculino y lo femenino. En ese caso trata de la feminidad y la admirable riqueza de la mujer. Ya me diréis qué os parece.

Se puede traducir fácilmente gracias a http://traductor.gencat.cat

“En el actual contexto social,
la mujer debe comprometerse
en descubrir y afirmar
las razones profundas de su feminidad.
El trabajo, como participación personal
en la transformación de la creación
y fuente de sustento digno,
no debe quitar a la mujer,
esposa y madre, la posibilidad de cumplir las funciones sociales y familiares que le son propias,
pues sólo de esta manera realiza
su vocación humana,
también bajo el aspecto de la feminidad.
Una ocupación que limitara
los ámbitos de la mujer
y terminara por conducirla fuera de su función de amor,
impidiendo la realización acabada de sí misma,
privaría a la comunidad humana y cristiana
de una protagonista indispensable para su evolución
y su crecimiento civilizado”.

Un possible projecte Comenius per a l’IES Illa de Rodes

napoli1Recentment, alguns professors de l’IES Illa de Rodes hem tingut l’oportunitat de participar a un “Preparatory meeting” per a un possible projecte Comenius. L’activitat s’ha desenvolupat a Nàpols, d’acord amb la invitació formulada per la Prof. Giulia Daniele – a nom del seu Institut – per a la concreció immediata dels objectius.

Aquest projecte Comenius, d’una eventual durada de dos anys (2009-2011), duria com a títol “Bridges over the seas” fent referència al que comuna als Instituts dels països que l’estem preparant, la presència de mars i oceans, des de l’Atlàntic (Portugal) fins al mar Negre (Turquia). La trobada de treball s’ha desenvolupat principalment a San Sebastiano al Vesuvio, al costat de Nàpols, on es troba el Liceo Scientifico Salvatore di Giacomo, des del qual s’han fet ja algunes activitats d’abast europeu. Està situa a la falda del Vesuvi, muntanya ben coneguda per la història que l’envolta i perquè és un volcà dormit, no pas apagat.

napoli03Tot i que els centres educatius del països implicats en aquest projecte concret són – a més de nosaltres, l’IES Illa de Rodes – de Grècia, Romania, França, Bulgària i – com he assenyalat abans – Turquia, Portugal i els amfitrions d’aquest meeting, a Itàlia hi hem treballat presencialment els profs. Estorc, Lesport, Daniele, Liberani, della Fazia, Petillo, Tejeda, Serra i, “on line”, en estret contacte entre tots, la resta dels països compromesos amb la iniciativa.

Els professors hem tingut l’oportunitat d’estar amb els alumnes de 3r i 4t del Liceo italià, de treballar en intenses sessions i també de fer-nos càrrec de la riquesa cultural i patrimonial de l’entorn del golf de Nàpols (Ercolano, Pompei, la mateixa ciutat de Nàpols, etc.). El següent pas del Comenius és la presentació de la “application form” a les Agències nacionals i cercar d’implicar el màxim de docents i alumnes en la realització d’aquest Comenius que tant ens il·lusiona i del que tan profit esperem treure.

Fa pocs dies, la TV local “EmpordàTV”, que es pot consultar per Internet, es va fer ressó del projecte del nostre Institut.

Un parell de llibres senzills que he llegit per Nadal

eliotPer casualitat han caigut a les meves mans un parell de llibres: us els recomano, encara que no són ni nous ni – potser – el que us esperàveu de mi.

Un és el famós drama poètic de T.S. Eliot, “Assassinat a la Catedral” (escrit i interpretat per primera vegada el 1935) on s’exposa d’una manera grandiosa l’assassinat de Thomas Becket – el 29 de desembre de l’any 1170 – en un lloc concret de la Catedral de Canterbury.

Recordo que fa un any i pico hi vaig ser, en aquest lloc, i que m’esgarrifava imaginar-me l’escena: els 4 cavallers, creient complir ordres d’Enric II, maten a l’arquebisbe que havia estat el millor amic i el servent més lleial del rei. El problema és que Becket va defendre els interessos de qui està per sobre del rei i de l’amistat, els interessos divins. Impressionant de debó! L’he llegit en castellà, però el trobeu en qualsevol llengua: per exemple, en català.

juniaL’altre és per a la gent jove. L’ha escrit un anglès, Michael E. Giesler, i es diu “Junia“.  És la narració novel·lada (en castellà el teniu a la “Col·leció Astor” que dirigeix un vell amic meu a l’editorial Palabra, de Madrid) de les vicissituds d’una noble i “guapa”teenager en els inicis del cristianisme a la Roma imperial.

Expressa amb una gràcia encisadora com, ben sovint, la fascinació que duia una nova religió anava acompanyada de la lluita social, la divisió familiar i el perill d’una mort vegonyosa per als qui n’eren entusiastes com per a afeccionar-s’hi. Penso que ensenya a ser valent, i això encara cal,… i tant que cal! A més, es llegeix amb gust i pot fer plorar als qui no siguin de pedra o – fins i tot després d’injectar-se 4 episodis seguits de “Física o química” a la TV – no hagin perdut el gust per les narracions .

La felicitat, és al nostre abast?

happinessEl Magazine de La Vanguardia – aquell que reparteixen els diumenges i que és ple de fotos i de publicitat – cada cop m’agrada més. El diumenge 14 de desembre hi ha un text que es titula “La fórmula de la felicidad”. El recomano: aquí el teniu.

Tot i que la meva opinió és que la concepció de la felicitat d’Aristòtil és ben millor que la dels altres que se citen en el text, us en copio un fragtment: “La felicidad, por fin, parece estar al alcance de nuestra mano.
El largo recorrido que nos ha llevado hasta este punto arrancó antes de la era cristiana en las ágoras atenienses, donde nació una nueva ciencia que daría mucho que hablar: la filosofía. Nombres como Platón, Sócrates, Séneca o Epicuro fueron algunos de sus hijos más insignes, los primeros en elevar preguntas fundamentales sobre el hecho de ser humanos y de cómo los seres humanos podíamos alcanzar la felicidad. Pero hasta hace muy poco, para la mayor parte de la sociedad sus enseñanzas quedaban relegadas a los libros de historia, sin conexión con la vida moderna y, por supuesto, sin efecto sobre nuestra capacidad de ser más o menos felices.

Todo esto cambió en los albores del siglo XXI. Exactamente en el año 2000, un filósofo de nuestro tiempo, Alain de Botton, puso a los viejos filósofos a la orden del día en un libro que vendió cientos de miles de ejemplares en todo el mundo: Las consolaciones de la filosofía. En él demostraba que las palabras de los clásicos eran perfectamente válidas para dar respuesta a las inquietudes del hombre moderno y a la eterna búsqueda de la felicidad (…).

En el año 306 a.C., Epicuro fundó una institución filosófica cuyo objetivo era promover la felicidad, según una definición propia que aseguraba que “el gozo es el principio y el fin de una vida dichosa”. Esta afirmación dio pie a numerosos equívocos…”

En parlem en un proper xat al nostre Campus virtual ?

Com es fa per a redirmir-nos quan l’hem ben espifiada?: una altra “super-peli”!

ccielo02Una pel·lícula sincera, tendra, dura i, a la vegada, educativa. És una narració dramàtica que adapta una novel·la d’en Khaled Hosseini. Bona part dels diàlegs de la pel·lícula són en dari i pastun, dues de les llengües de l’Afganistan. Suposo que ho fan per a què sigui més realista: el doblatge al castellà és boníssim. Els paisatges i ambients no són pas d’estudi: semblen del mateix Afganistan.

Un resum de la trama, que us copio d’Internet: “San Francisco, año 2000. Amir, felizmente casado, recibe ejemplares de su primera novela; tal hecho coincide con una llamada desde Pakistán, lo que despierta recuerdos en parte sepultados, pero nunca olvidados. Corría 1978 y en Kabul, Afganistán, siendo un niño pastún, era amigo de Hassan, a pesar de que éste era de etnia hazara e hijo de Alí, un sirviente de su padre. Ya en esos años había empezado a apuntar su habilidad para imaginar historias, y los dos chicos disfrutaban sobremanera haciendo volar cometas. Pero un hecho traumático va a levantar un muro entre ellos… La invasión soviética de 1979 obligará a Amir y a su padre a intentar la huida del país, lo que tras varias peripecias conduce a Estados Unidos”. Adverteixo, però, que hi ha molt més.ccielo01

Els temes són l’amistat, la justícia, la lleialtat, la redempció. M’ha impressionat com s’expressen les il·lusions pròpies de la infància, un dels períodes en què els humans som més grans, més dignes. Hi ha frases glorioses, d’aquelles que un diu: “jo, me la voldria escriure per a recordar-me’n sempre!!!”.

La pel·lícula parla de les equivocacions o – per ser més clars – dels pecats que comet fins i tot la gent normal, essent o no nens, i també del sentit de culpa i de la possibilitat de reparar les faltes i de redimir-se mitjançant el perdó i el lliurament als altres. Hi ha com una mirar de Déu, que es concreta en l’expressió: “Hi ha un camí per a tornar a ser bo”. Els nens i els altres actors, genials!!

Els film dura 122’, el director n’és en Marc Foster i va ser realitzada l’any 2007. La van haver d’enregistrar a la Xina, en llocs molt adients, i han protegit els nens que hi van participar per a evitar-los la possibilitat de represàlies. ÉS que la situació a l’Afganistan és, realment, dura, dura. Que bé que vivim a Occident, tot i que a vegades no ens ho sembli. Es troba fàcilment en DVD i, si no, demaneu-me-la.

Ja tenim un Campus virtual !!!

Des de fa unes setmanes, força alumnes del nostre Centre  poden seguir treballant i col·laborant al propi aprenentatge i al dels altres des de caseta, o des de la Biblioteca pública.

cvAmb l’ajut de la Plataforma Moodle de la XTEC (anomenada Àgora en codi) poden accedir a alguns cursos i realitzar un munt de consultes i activitats. Això s’anirà estenent.

Per exemple, en algunes de les assignatures de Filosofia (des de la de 2n de Batxillerat, o la de 1r, i fins a l’Educació eticocívica de 4t i la Filosofia per a joves de 1r) es poden consultar els apunts, les fitxes i textos de treball, etc, així com també lliurar treballs i activitats, participar en fòrums o xats o omplir qüestionaris d’autoavaluació.

Una de les coses més importants és que el Moodle no és un Fotologot o un Messenger sinó un àmbit acadèmic d’aprenentatge, quelcom seriós, on tot ve enregistrats i avaluat per professor.

Forçá cursos admeten un accés als Convidats, punxant on diu “Visitant”. Es pot escollir l’idioma, des de l’àrab a l’anglès o al català.

S’agrairan comentaris sobre aquesta experiència. En els propers dies tenim convocats els primers “xats acadèmics”. A veure si surten bé…

Coneixeu Facebook?: mireu aquest article !!!

fb-2Hola! No esteu encara a Facebook? De què aneu?

El diumenge 9 de novembre m’han publicat un article a El Punt (“Xarxes socials a Internet: repengem-nos-hi?“. Aquí el teniu complet (fent click!), i a continuació us en faig cinc cèntims d’alguns paràgrafs, ok?

M’interessa molt la vostra opinió, ja sigui comentant-ho aquí o enviant-me un e-mail o – fins i tot en l’era del Facebook – a través del meu Facebook o – fins i tot – jeje, de paraula…

Algunes coses que he escrit són que… “des del maig del 2008 tenim Facebook en català (ca.facebook.com). Aquest és un d’aquells fenòmens que se’ns en poden anar de les mans: hi ha més de 100 milions de persones que hi són, i el nombre creix sense desaccelerar-se. Aquest matí llegia una «dieta digital»: per sobreviure a l’excés d’informació aconsellaven esborrar-se d’una «xarxa social». Podria deixar jo el meu Facebook? Mai de la vida! (…).
fb-1Sé que tenim «vida real»: anem a l’escola o al treball, fem esport, xerrem en família… però Facebook ha aconseguit esdevenir una «xarxa social completa», en la qual ens submergim. La Naomi Alderman, a l’article «Hello, friend! Will ever meet?» (The Guardian, 12/9/08), es torna a fer la pregunta: ¿les amistats online són realment amistats? Ella opta decididament per la comunicació IRLin real life»), com la majoria de nosaltres. I les estadístiques encara ens són favorables: el 90% dels contactes i amics que tenim són de gent que coneixem «face to face» (…).
Faig dues propostes: (a) acceptar només amics coneguts realment i (b) mai, mai, mai… comparar-nos amb ningú. Transmetem-ho als joves. Recuperem els sentiments, la proximitat física, percebre una cara real cansada i notar el somriure, que «fa bona olor». Som humans i Facebook només és una eina. Això sí, guapíssima!”.
I un últim detall. A l’article vaig escriure que “des del 2007 s’hi afegeixen uns 250.000 usuaris cada dia: el creixement setmanal supera el 3%. La gent jove hi entra arrossegada per altres i n’actualitzen sovint les dades”. Se m’ha dit que m’he passat amb aquesta dada. Potser sí, però us n’assenyalo, la font: està recollida al diari El País. En fi, si ens enganyen…

Un equip de periodistes al nostre IES

Pa?sDes de fa força anys, alguns diaris i altres mitjans de comunicació pretenen que els estudiants us fiqueu dins del meravellós món de la comunicació. Sovint cerquen la seva pròpia difusió o donar una imatge de col·laboració amb el món educatiu. No sé si ho fan amb tota la bona intenció del món, però no és pas dolent que ens ofereixin algunes possibilitats.

Una de les més interessants és la de El País. El projecte s’anomena El País de los Estudiantes, i és un programa dirigit a … Bé, us ho copio, en breu. “…es un programa dirigido a colegios e institutos con el fin de que alumnos/as y profesores/as elaboren en equipos un periódico a través de Internet y puedan ganar, además, fantásticos premios”.

Hi participen alguns professors (jo ja m’hi he enregistrat i tinc les meves claus d’accés) i hi poden intervenir els estudiants de 3r d’ESO en amunt. L’objectiu és que – entre els qui us hi enregistreu – fem un equip per a confeccionar i editar un diari, com si fos imprès, però amb Internet. Ells ens donen totes les eines necessàries, i un disseny preparat (sembla el seu!!!!).

El diari que podríem fer ha de tenir cinc seccions (una pàgina de cada com a mínim):  Portada i (1) Sociedad y Cultura, (2) Deportes, (3) Medio Ambiente, (4) Tu Entorno y (5) Tema Libre. Els alumnes podeu ser (a) dissenyadors, (maquetar les pàgines: és super-fàcil…); (b) redactors (escriure els articles); (c) fotògrafs o il·lustradors (aportar els continguts gràfics) i (d) correctors (revisar l’ortografia, gramàtica i estil). També es pot fer més d’una feina. Eest-al professor coordina tot això: tindríem reunions per Internet (Messenger o Moodle) i algunes presencials…

Podeu mirar-ho a la pàgina http://www.estudiantes.elpais.com/ (poseu la província de Girona, i…. després mireu-ho: especialment allà on diu “Conoce el País de los Estudiantes en 5 minutos”: és un breu vídeo, com el d’aquí a l’esquerra) . Us podeu enregistrar a l’altre lloc que he marcat amb vermell a la foto de dalt: “Regístrate”.

Avantatges d’enregistrar-vos: a) que podreu participar en un apassionant concurs – o més d’un – amb excel·lents premis (una mena de Trivial) . Jo ja he tingut alumnes que han guanyat una PDA, un MP3 i fins i tot un portàtil…; b) podeu formar part de l’equip de periodistes del nostre IES (cal que em comuniqueu les dades per a donar-vos-hi d’alta). En els dos casos, triomfarem!!!

Us hi animo!!! Pregunteu-me el que us calgui, ok?

Idees per a millorar el món

Cada cop som més és els que estem convençuts que, al món, hi ha un piló de gent que pot tenir bones idees. No només per a ajudar un altre sinó per a aconseguir que altres ajudin a altres.

Un exemple simpàtic el tenim en la pel·lícula “Cadena de favores“, que ens ha fet plorar un mica a tots.N’hem vist un fragment a classe de Filosofia per a joves, recentment.

Un altre és el Projecte 10 a 100: mira’l, mira’l… Què en penses?

He descobert un nou món cultural: el del vi

rioja-1El dijous 21 vaig fer una excursió que semblava que havia de ser “normaleta”, però va acabar sent extraordinària. Els que em coneixeu personalment us en riureu de mi, ho sé!, però…

Vaig visitar Logroño – tal cual ! – i em va agradar força (la catedral, el riu Ebre… i sobretot uns pinxos amb vi negre que fan al carrer del Laurel). recomano el pinxo de xampinyons (el xampi) i el “cojonudo” (es diu així, què voleu que hi faci?).

I després vam estar a Briones i a Laguardia. Jo en sé poc poc de vins i del món que l’envolta (només sé que m’agraden i que algunes amplolles costen un ronyó). Per això em va entusiasmar visitar el Museo de la Cultura del Vino, que pertany a la Dinastía Vivanco, al costrat de Briones. No exagero ni una mica si us dic que val la pena: hi és tot, però enfocat des d’una perspectiva cultural (hi ha 2 Picassos, un piló de peces originals de tota mena…, sempre en relació amb el vi).

La noia que ens ho ensenyava era una Historiadora de l’Art i ho va fer bé. Hi vam estar 3 horetes però dóna ben bé per a tot un dia sencer.

Creieu-me, aneu-hi i… ja em direu! La foto és a un dels patis exteriors on hi tenen quesi 300 vinyes diferents. I.. a qui l’han dedicat…? A Dionís, el déu del vi (entre d’altres cosetes), qui és dibuixat de maneres ben variades però sempre amb raïms a la mà. Fins la propera…