Dilluns, dia 14, comencem un nou curs acadèmic. Quanta feina als nostres IES, a totes les escoles!! Les coses estan malament i els temps que corren – per l’educació – no són fàcils, potser no ho estan estat mai. Però cal ser optimistes.

Moltes vegades volem millorar el nostre món, però ens sentim molt petits per a dur-ho a terme. Per això volia presentar-vos avui dos produccions audiovisuals, ben diferents que –cadascuna a la seva manera – m’han fet pensat en la necessitat de ser personalment optimistes. No ens hem de rendir mai, cal que fem sempre tot el que puguem
Una és un excel·lent documental francès de llarga durada, “Home” (2009), de Yann Arthus-Bertrand. Ens parla de tenir cura del nostre planeta i – us ho dic de debò – les imatges, la música i el text sonor són increïbles. Demaneu-me’l si el voleu veure.
És una superproducció, digna de pantalles IMAX, que se suma al repte ecològic. La narració – que va in crescendo – mostra el gran canvi que ha experimentat el nostre planeta – a pitjor, s’entén – en els darrers anys. Ara bé, el seu missatge global és optimista ja que considera que encara som a temps per a invertir la tendència destructora.
L’altre producte és una història, una pel·lícula comercial, per entendre’ns. Però ofereix l’encís d’allò que sembla “de debò “. Potser l’heu vista. Hi treballen, entre d’altres, en Clive Owen i la Naomi Watts, que ho fan “guai”. En castellà el títol és “The International (Dinero en la sombra)“. És una coproducció anglesa, alemanya i nord-americana del 2009. Planteja el concepte de “l’escàndol financer” del sistema bancari.
Us faig cinc cèntims de la història: l’agent de la Interpol Louis Salinger i una ajudant de fiscal de Manhattan, Eleanor Whitman, són a punt de destapar un escàndol de venda d’armes a països del tercer món a través d’un banc encobridor amb seu a Luxemburg . Comencen els assassinats, persecucions que arriben a tocar a candidats a la presidència de països occidentals. Tot es basa en una apassionant intriga política escrita per Eric Singer i dirigida per l’alemany Tom Tykwer. Es planteja una mena d’enfrontament sense equilibri de forces, un David contra Goliat. Total: escenes enregistrades arreu del món, amb un interès creixent de la narració i unes consideracions sobre la corrupció i la dificultat per netejar de debò el sistema financer internacional.
En aquest sentit, sembla que estem davant d’una narració pessimista, on no cal confiar en la justícia sinó només en les persones concretes. Qui procura fer el correcte es veuen obligat a vendre, en part, la seva ànima al diable.
En un context com l’actual, de crisi econòmica i de recel cap al sistema financer mundial, per descomptat aquest film no és del que retornen la confiança cap als bancs.

La trama s’inspira en un cas real: la caiguda del Banc Internacional de Crèdit i Comerç, fundat per Agha Hasan Abédi a Karachi, Pakistan, als anys 70. El banc es va implicar en negocis de tràfic d’armes, exèrcits de mercenaris i suport al terrorisme. Al Regne Unit i els Estats Units es van destapar les seves tèrboles maniobres el 1991, quan el banc es va declarar en fallida. Segons el guionista Erin Singer, l’escàndol del BCCI va ser “el major delicte comès per una empresa en tota la història”.
En fi: bones imatges, bon cinema, interessants reflexions i cinefòrums. Que tinguem un bon inici de curs.