Arxiu de la categoria: Cinema

Jornada Mundial de la Filosofia, 2009. I tu…, què fas?

Publicat el per
Respon

hypatia3_smPotser sabeu que la UNESCO ha decidit que el 19 de novembre de cada any se celebri la jornada Mundial de la Filosofia (JMF). Les activitats del 2009 són aquí, i la web de la UNESCO sobre Filosofia és aquí. Hi ha documents interessants, i hi estic en contacte.

D’altra banda, la Filosofia no està massa de moda en el sistema educatiu català, tot i els esforços comercials de l’Amenàbar amb la pel·lícula sobre Hipàtia. A veure si seguim fent la justa pressió: per al bé de Catalunya també. Sobre “Àgora”, en vaig fer un comentari en un altre article del bloc.

Aquí teniu una il·lustració (del s. XIX, idealitzada, obra de Charles William Mitchell) d’aquesta admirabale matemàtica, filòsofa i astrònoma, que era una dona lliure, però probablement no la màrtir de la condició femenina que ens presenta Amenábar. Ella tenia un gran respecte pels seus deixebles cristians (per exemple, es coneix la correspondència amb Sinesi de Cirene), i… de brètols, n’hi ha arreu. La història no la podem escriure amb caricatures parcials. Sí que és cert que la seva mort, a principis del s. V, a Alexandria, va ser terrible, en mans d’uns fanàtics que, igual que cristians, podien ser de qualsevol altra “marca” (al s. XX hem viscut genocidis i crims de tots colors). Si voleu més informació sobre Hipàtia, n’he recollit un munt.: demaneu. D’entrada, recomano la lectura d’aquest article polèmic.

wonder_eye_philosophyUn text del contemporani Sòcrates Escolàstic diu (en anglès, que és la traducció que he trobat més a mà): “There was a woman at Alexandria named Hypatia, daughter of the philosopher Theon, who made such attainments in literature and science, as to far surpass all the philosophers of her own time. Having succeeded to the school of Plato and Plotinus, she explained the principles of philosophy to her auditors, many of whom came from a distance to receive her instructions. On account of the self-possession and ease of manner, which she had acquired in consequence of the cultivation of her mind, she not unfrequently appeared in public in presence of the magistrates. Neither did she feel abashed in going to an assembly of men. For all men on account of her extraordinary dignity and virtue admired her the more“.

Una dona virtuosa, admirable, respectuosa, amb capacitat de comprendre i – possiblement – perdonar. Pagana però no anti-cristiana. En fi, una filòsofa. A veure si recuperem el valor de la reflexió filosòfica en aquests temps convulsos en què vivim. Que tinguem bones celebracions al voltant de la JMF 2009.

Una pel·lícula encara no vista: Àgora (…ara ja sí…)

Publicat el per
1

ag-01El 9 d’octubre s’ha estrenat la pel·li més cara del cinema espanyol, Àgora. Encara no l’he vist però en recullo aquí algunes informacions. Comenteu-les si voleu i… si algú aconsegueix la pel·lícula, que me la passi (shhh! no ho diré a ningú).

El director és el prestigiat Alejandro Amenàbar. Presenta com a protagonista la figura d’una dona expcepcional, astrònoma i filòsofa, Hipàtia. Alexandria, Egipte, sota l’Imperi romà: els violents aldarulls pels carrers de la ciutat arriben fins a la legendària Biblioteca. Hipàtia pretén salvar la saviesa del món antic amb l’ajut dels seus deixebles. En destaquen dos, que també pretenen el seu cor: el prefecte Orestes i un jove esclau, Davo, que dubta entre l’amor secret per la bonica intel·lectual i la llibertat que obtindria si s’unís als cristians, cada cop més influents.

Hipàtia era filla de Teó, científic que va treballar al Museu d’Alexandria al segle IV. Va conrear també la ciència però va preferir la filosofia neoplatònica. Va morir assassinada per uns cristians exaltats – o sigui, no pel cristianisme com a tal -, els quals li atribuïen influència política sobre el governador. Agrada dir que Hipatia va morir per la llibertat de pensament, però força historiadors ho relacionen més amb motius polítics que no pas intel.lectuals o religiosos.

ag-2Alguns pel·lícules poden inspirar-se en la història però sobretot recreen el que interessa al guionsita. L’esforç d’Amenàbar és lloable i la recuperació de la imatge d’aquesta filòsofa atraient. Era una dona amb qualitat intel.lectual, rectitud de vida i una tràgica mort. Se l’ha revestit, segons l’època, com a heroïna de la raó enfront de la fe (Il·lustració); com a idealització del paganisme (romantiscisme); i, darrerament, com a víctima de la misogínia.

Quan mor assassinada era d’edat avançada: uns 60 anys. Maria Dzielska, historiadora, escriu que “sembla que no hi ha suport legítim per descriure Hipàtia, a l’hora de la seva espantosa mort, com una dona jove, dotada d’un cos digne d’Afrodita i capaç de provocar el sadisme i la luxúria dels seus assassins”. De fet, fou un assassinat polític enmig del conflicte entre el prefecte Orestes i el patriarca Ciril.

La filosofia era – apart de l’astronomia – l’altre interès de Hipàtia. Gràcies als records expressats en la correspondència del seu deixeble Sinesi de Cirene sabem molt més sobre la seva docència filosòfica que sobre les seves investigacions matemàtiques i astronòmiques. No conservem obres de Hipatia. Se’ns ha transmès que, a la seva llar, creà un cercle intel.lectual amb força deixebles, alguns d’ells arribats d’altres llocs d’Egipte, i també de Síria, de Cirene i de Constantinoble. Procedeixen de famílies benestants i influents i amb el temps accedien a destacats càrrecs civils i eclesiàstics. Va formar una comunitat basada en el plantejament platònic i en llaços interpersonals. Hipàtia participa en certes activitats de la polis, i és una consellera estimada tant pels funcionaris municipals com pels imperials que visiten Alexandria.

Hipàtia posseïa una notable  autoritat moral: totes les fonts concorden en que era model de rectitud, veracitat, dedicació cívica i proeses intel·lectuals. La virtut més admirada pels seus contemporanis era el seu autodomini o sofrosyne, present tant a la seva conducta exterior coma  la més íntima. Es manifestava, per exemple, en l’abstinència sexual (va romandre verge fins al final de la seva vida), la modèstia en el vestir (mantell filosòfic) , la moderació en els costums i una actitud circumspecte amb els seus alumnes i amb els poderosos.

Era pagana, però no especialmente activa ni devota. sembla que va simpatitzar amb el cristianisme i progegia els seus alumnes cristians. Alguns d’ells foren consagrats bisbes.

La seva injusta i tràgica mort no va representar la desaparició de la ciència i la filosofia alexandrines. De fet, l’escola d’Alexandria aconsegueix els èxits més grans a finals del segle V i començaments del VI. És cert que Hipatia se situa en el llindar d’aquests avenços: el cercle intel.lectual creat per ella aspira a assolir els ideals essencials de la filosofia.

Enllaços: apart de la web d’Àgora i de Wikipèdia, una de les meves pàgines preferides de crítica, i també la referència a IMDB.

Recomano un llibre, fins i tot per abans de Reis

Publicat el per
4

girlthinkingJa fa força anys, quan jo encara vivia i treballava a Madrid, vaig trobar a una de les llibreries emblemàtiques d’aquella ciutat, un llibre que em va cridar l’atenció. Hi havia una nena a la portada. El llibre es deia “El joc de pensar. Converses amb Marta”. Més endavant, un cop llegit per mi i – en traducció castellana – pels meus alumnes-lectors madrilenys, vaig establir contacte amb l’autor, profesor de Lògica, de Filosofia, a la Universitat de València.

Tot i que el llibre és invenció de l’autor, en Tobies Grimaltós, la Marta existeix realment i és filla seva. Ara ja deu ser força més gran. És un llibre que val la pena. Aquí us penjo les tres primeres planes: a que enganxa?

Com diu el professor que li fa la presentació ¡a la 5a edició!, “és opinió bastant generalitzada en la societat de la darreria del segle XX [i ara tant o més!], almenys en les nostres contrades [València, Espanya, i en el nostre Principat també!], que la filosofia no tan sols no aprofita per a res, idea que ja ve de molt lluny, sinó que no té cap interès en un sistema social dominat per la competitivitat i la productivitat. Tanmateix, la manera de procedir de Marta, una xiqueta inquiridora, davant els enigmes que vol aclarir ens força a replantejar-nos críticament aquest tòpic“.

joc2Certament val la pena llegir-lo. Els meus alumnes de 1r d’ESO m’ho demostren a cada classe (ja ho vareu veure al reportatge de fa pocs mesos, o a l’article d’aleshores). Aprofitarà més als de 4t, i als de Batxillerat, i a llurs pares, però és ben cert que és una gran obra. Està escrit en valencià (hi trobareu “xiqueta” per “noia”, o “estiga” per “estigui”, o “seua” per “seva”) però el llegireu bé.

Es pot comprar a l’editorial o per Internet, amb facilitat. També es pot demanar a les llibreries, o me’n parleu. ok?

Aprofito l’avinentesa per a recordar que molts centenars, milers de persones, estem demanant un respecte més gran per l’assignatura i l’àrea de Filosofia als nostres Instituts. Si no ens poden escoltar ara, al menys ha de quedar clar que qui vingui després hauria de parar-hi atenció. Si passa massa temps amb una matèria tan malmesa, la responsabilitat per una educació encara més insuficient, no podrà ser defugida per qui ara en té la responsabilitat.

La plenitud de la vida: felicitat, justícia i coneixement

Publicat el per
Respon

freedom

Sé que aquesta vegada semblaré una mica caòtic. Parlaré de tres coses. Un article de l’ “Estilos de vida” d’ahir sobre com cercar la felicitat en cada etapa de la vida, comptant amb el pas dels anys; una pel·lícula feta el 2004 que vaig veure en DVD també ahir; i l’article que avui m’ha publicat El Punt.

Comencem pel final: aquest estiu passat a Cracòvia vaig participar en unes reunions de treball sobre Filosofia i un dels temes va ser el “relativisme”. Fruit d’això és un llarg article que – si voleu – em podeu demanar i un text molt més concentrat i breu que és el que surt avui a El Punt. Crec que és rellevant: considero que el relativisme gnoseològic ens allunya de la veritat, mentre que entenc i comprenc els relativismes ètic i cultural (encara que, en especial, el primer, NO el vull pas per a mi ni per a les persones que estimo).

Sobre la qüestió de la justícia, he vist ¡Libertad!. És una pel·lícula feta per a la TV (en concret, Court Tv, un canal americà sobre processos judicials, plets, etc.). És senzilla, però impacta. A veure si la passo o recomano als meus alumnes. El que s’explica és ben senzill: la història de sol·licitud d’asil polític d’una dona afganesa als EUA, el 2000. Una prestigiosa advocada, que treballa en un bufet de categoria, es veu obligada – per imposició del seu cap – a portar algun cas que suposi un servei social a la comunitat. Només per una qüestió d’imatge. Al principi s’encarrega d’aquesta noia, la Meena, sense gaire entusiasme, però s’hi acaba implicant personalment: veu que no li pot fallar. És una qüestió de justícia i dignitat. Les coses semblen anar bé … fins l’11 de setembre de 2001.És un interessant telefilm judicial sobre els drets humans dels immigrants, més concretament de les dones. Juliette Lewis i Layla Alizanza fan una bona feina com a advocada i client. Està inspirada en una història real, com ha de ser.

9442493I, finalment, els deu consells que “Estilos de vida” recull – suggerits pel professor emèrit de la UAB, Ramon Bayés – per a viure en plenitud cada etapa de la nostra vida:

  1. Simplifica l’entorn: què és l’essencial?
  2. Practica una activitat: una cosa que t’absorbeixi i que siguis capç de fer bé, gaudint-ne
  3. Enriqueix la teva vida: persones, llibres,…
  4. Introdueix moments de lentitud: no sempre has d’anar a tota pastilla
  5. Regala’t estones de distanciament: contempla
  6. Tingues projectes o somnis realistes: una excursió,… oblidat dels “tant de bo” utòpics (que mai arriben)
  7. Distreu-te alguns períodes: coses que semblin intrascendents com xerrar amb amics, o passejar per un mercat…
  8. Fes exercici: amb mesura
  9. Sigues generós/a amb els altres: l’egoisme mata
  10. Troba un sentit: tot el que fem el té, però… mires de conèixer-lo?

El que us dic sempre: siguem bons, però de debò, seriosament, sense enganyar-nos. Fets!, i no paraules. Au!: que vagi bé!

Les coses estan malament, però cal ser optimistes

Publicat el per
Respon

internat-01Dilluns, dia 14, comencem un nou curs acadèmic. Quanta feina als nostres IES, a totes les escoles!! Les coses estan malament i els temps que corren – per l’educació – no són fàcils, potser no ho estan estat mai. Però cal ser optimistes.

Moltes vegades volem millorar el nostre món, però ens sentim molt petits per a dur-ho a terme. Per això volia presentar-vos avui dos produccions audiovisuals, ben diferents que –cadascuna a la seva manera – m’han fet pensat en la necessitat de ser personalment optimistes. No ens hem de rendir mai, cal que fem sempre tot el que puguem
Una és un excel·lent documental francès de llarga durada, “Home” (2009), de Yann Arthus-Bertrand. Ens parla de tenir cura del nostre planeta i – us ho dic de debò – les imatges, la música i el text sonor són increïbles. Demaneu-me’l si el voleu veure.
internat-03És una superproducció, digna de pantalles IMAX, que se suma al repte ecològic. La narració – que va in crescendo – mostra el gran canvi que ha experimentat el nostre planeta – a pitjor, s’entén – en els darrers anys. Ara bé, el seu missatge global és optimista ja que considera que encara som a temps per a invertir la tendència destructora.
L’altre producte és una història, una pel·lícula comercial, per entendre’ns. Però ofereix l’encís d’allò que sembla “de debò “. Potser l’heu vista. Hi treballen, entre d’altres, en Clive Owen i la Naomi Watts, que ho fan “guai”. En castellà el títol és “The International (Dinero en la sombra)“. És una coproducció anglesa, alemanya i nord-americana del 2009. Planteja el concepte de “l’escàndol financer” del sistema bancari.
Us faig cinc cèntims de la història: l’agent de la Interpol Louis Salinger i una ajudant de fiscal de Manhattan, Eleanor Whitman, són a punt de destapar un escàndol de venda d’armes a països del tercer món a través d’un banc encobridor amb seu a Luxemburg . Comencen els assassinats, persecucions que arriben a tocar a candidats a la presidència de països occidentals. Tot es basa en una apassionant intriga política escrita per Eric Singer i dirigida per l’alemany Tom Tykwer. Es planteja una mena d’enfrontament sense equilibri de forces, un David contra Goliat. Total: escenes enregistrades arreu del món, amb un interès creixent de la narració i unes consideracions sobre la corrupció i la dificultat per netejar de debò el sistema financer internacional.
internat-02En aquest sentit, sembla que estem davant d’una narració pessimista, on no cal confiar en la justícia sinó només en les persones concretes. Qui procura fer el correcte es veuen obligat a vendre, en part, la seva ànima al diable.
En un context com l’actual, de crisi econòmica i de recel cap al sistema financer mundial, per descomptat aquest film no és del que retornen la confiança cap als bancs.

La trama s’inspira en un cas real: la caiguda del Banc Internacional de Crèdit i Comerç, fundat per Agha Hasan Abédi a Karachi, Pakistan, als anys 70. El banc es va implicar en negocis de tràfic d’armes, exèrcits de mercenaris i suport al terrorisme. Al Regne Unit i els Estats Units es van destapar les seves tèrboles maniobres el 1991, quan el banc es va declarar en fallida. Segons el guionista Erin Singer, l’escàndol del BCCI va ser “el major delicte comès per una empresa en tota la història”.
En fi: bones imatges, bon cinema, interessants reflexions i cinefòrums. Que tinguem un bon inici de curs.

El romanticisme en estat pur: val la pena

Publicat el per
Respon

blueberry nights

Hi ha pel·lícules que recomanem, que les persones recomanem a la gent que apreciem. I si ho fem és perquè pensem que a d’altres els pot agradar o ajudar. Una de les que recomano, ara que s’acaba el curs acadèmic, és “My Blueberry Nights“. Senzillament extraordinària: no us la perdeu, si us plau. Feu-vos aquest favor.

El director Wong Kar Wai fa la seva primera producció nord-americana, tant pels llocs on l’enregistra com pels actors. Però en l’aspecte principal és fidel a la seva insaciable recerca de l’amor en l’ésser humà, de les dificultats per retenir-lo, del dolor de la pèrdua, del seu record…
Se’ns expliquen tres històries més o menys creuades: una noia d’uns vint-i-pocs anys arriba desencisada a un bar de Nova York. Com que el noi amb qui ella compartia sentiments l’ha abandonada per una altra, l’Elisabeth vol deixar-li, a l’amo de la cafeteria-pizzeria, les claus d’un pis al qual ja no està convidada. Torna més nits a aquell lloc i se n’adona que allà hi ha moltes altres claus abandonades, cadascuna amb la seva petita història d’amor… En Jeremy, el propietari de la cafeteria, li ho explica. Potser les imatges del començament de la pel·lícula són les que més m’han impactat, però val la pena veure-la sencera.
Per sortir de la seva tristesa, l’Elizabeth es llança a un viatge en solitari pels Estats Units, un itinerari sense destinació fixa que l’acabarà portant a Memphis o Las Vegas, etc. A cada lloc coneixerà gent que sofreix, riu i viu les seves pròpies històries d’amor. Tots ells cerquen la felicitat.
La pel·lícula és dura però sempre plena d’esperança i sense gens de cinisme: ens fa creure que el cor de les persones està fet per estimar, per donar-se i per rebre amor, per molt mesquins que siguin els sentiments que puguem allotjar. La protagonista ho fa molt bé: he descobert que és la cantant Norah Jones, la música de la qual a mi tant m’agrada (cerqueu-la amb l’Ares!!): interpreta admirablement a la protagonista, bondadosa i tendra.
Si us hi fixeu, hi trobareu frases excel·lents a les converses: “Això té un gust veritablement horrible, però potser la gent beu pel sabor? Posa-me’n una altra”, diu un personatge turmentat després de prendre d’un glop una copa de vodka. Al director li agrada jugar amb les paraules, amb els seus significats ocults!…
La bellesa estètica de la pel·lícula és increïble: no és pas com les sèries de la TV o els films “de moda”. Totes les imatges són expressives, lluminoses… transformen els sentiments en colors, amb tons vermells tan absorbents. Són com postals.

Si algú me la critica perquè que no hi ha trets, ni persecucions de cotxes, i que a vegades cal prendre-se-la amb calma,… té raó… però em sap greu que pensi que això és negatiu.

Veieu-la. Val la pena: és com la pel·lícula sud-coreana del 2002 “Sang Woo y su abuela”. Genial també !: mireu a IMDB, i cerqueu-la o demaneu-me-la.

“La ola”: més que una pel·li !! – No la mireu, jeje…

Publicat el per
Respon

ola-2Som menys lliures del que ens pensem? La democràcia funciona? Sabem prou filosofia política…?

Dennis Gansel ja havia demostrat a Napola (una pel·li molt forta, també) que li interessen els joves i l’atracció que poden exercir en ells les ideologies totalitàries. Aquest és justament el tema de “L’onada”, encara que situat en un context contemporani en comptes de nazi.

La trama gira al voltant de Rainer Wenger, un carismàtic professor d’Institut que anhelava dirigir un projecte educatiu al voltant de l’anarquia; un professor se li ha avançat, i s’ha de conformar amb abordar en la seva classe l’autarquia. Relacionant-lo amb el sorgiment de dictadures, el feixisme i el nazisme, Wenger articula unes sessions molt pràctiques, que presenta els elements que expliquen el seu atractiu: esperit de grup, ideals comuns, ajuda mútua, uniformes i parafernàlia exterior … Un dia els demana que vinguin tots amb texans i camisa blanca, o que dissenyin un logo, o que … Els nois comencen a entusiasmar amb aquest moviment que denominen “L’onada”. Sembla que guanyen en autoestima i esperit d’iniciativa. Però pot ser que aquesta “onada” es transformi en “tsunami”, un brou de cultiu d’actituds violentes, abús de poder i menyspreu de les minories.

ola-1Es pot dir que la trama d’aquest film està més ben plantejada que resolta.  La idea té enganxada i es presta al debat, i adverteix no només dels perills de determinades ideologies, sinó també de la fluixera del nostres adolescents (no pas tots!!, certament) que s’avorreixen sobiranament amb la seva droga, el seva alcohol, el seu sexe i les seves festes, i que necessiten una mica més. És suggerent com el professor protagonista perd el control de l’experiment i oblida les mesures necessàries de prudència que tot docent ha de tenir.

Gansel, el director de la pel·lícula,  imprimeix a la narració un ritme dinàmic, molt “heavy”, tant en les activitats clandestines dels nois, com en aquestes classes que galvanitzar l’alumnat i en els partits de waterpolo.

L’heu vist? Aprofito per recomanar que recolzeu la presència de la Filosofia a l’ensenyament secundari català, anant al bloc aquest (i adherint-vos-hi): el contrari de “la ola”.  Teniu una fitxa de treball aquí s’hi pot accedir com a convidat: és lliure).

Com es fa per a redirmir-nos quan l’hem ben espifiada?: una altra “super-peli”!

Publicat el per
4

ccielo02Una pel·lícula sincera, tendra, dura i, a la vegada, educativa. És una narració dramàtica que adapta una novel·la d’en Khaled Hosseini. Bona part dels diàlegs de la pel·lícula són en dari i pastun, dues de les llengües de l’Afganistan. Suposo que ho fan per a què sigui més realista: el doblatge al castellà és boníssim. Els paisatges i ambients no són pas d’estudi: semblen del mateix Afganistan.

Un resum de la trama, que us copio d’Internet: “San Francisco, año 2000. Amir, felizmente casado, recibe ejemplares de su primera novela; tal hecho coincide con una llamada desde Pakistán, lo que despierta recuerdos en parte sepultados, pero nunca olvidados. Corría 1978 y en Kabul, Afganistán, siendo un niño pastún, era amigo de Hassan, a pesar de que éste era de etnia hazara e hijo de Alí, un sirviente de su padre. Ya en esos años había empezado a apuntar su habilidad para imaginar historias, y los dos chicos disfrutaban sobremanera haciendo volar cometas. Pero un hecho traumático va a levantar un muro entre ellos… La invasión soviética de 1979 obligará a Amir y a su padre a intentar la huida del país, lo que tras varias peripecias conduce a Estados Unidos”. Adverteixo, però, que hi ha molt més.ccielo01

Els temes són l’amistat, la justícia, la lleialtat, la redempció. M’ha impressionat com s’expressen les il·lusions pròpies de la infància, un dels períodes en què els humans som més grans, més dignes. Hi ha frases glorioses, d’aquelles que un diu: “jo, me la voldria escriure per a recordar-me’n sempre!!!”.

La pel·lícula parla de les equivocacions o – per ser més clars – dels pecats que comet fins i tot la gent normal, essent o no nens, i també del sentit de culpa i de la possibilitat de reparar les faltes i de redimir-se mitjançant el perdó i el lliurament als altres. Hi ha com una mirar de Déu, que es concreta en l’expressió: “Hi ha un camí per a tornar a ser bo”. Els nens i els altres actors, genials!!

Els film dura 122’, el director n’és en Marc Foster i va ser realitzada l’any 2007. La van haver d’enregistrar a la Xina, en llocs molt adients, i han protegit els nens que hi van participar per a evitar-los la possibilitat de represàlies. ÉS que la situació a l’Afganistan és, realment, dura, dura. Que bé que vivim a Occident, tot i que a vegades no ens ho sembli. Es troba fàcilment en DVD i, si no, demaneu-me-la.

Recomanem alguna pel·lícula…? Alguna que valgui la pena

Publicat el per
Respon

Recomanar pel·lícules és molt perillós. Per això no ho faig gaire sovint. Però quan en veus una de bona, val la pena que la gent ho sàpiga. En anglès és “The Bucket List”, en castellà “Ahora o nunca”. És d’en Rob Reiner i va sortir als cinemes el 2007. Ja està en DVD.

Entre els actors, omplen la pantalla els grans Jack Nicholson i Morgan Freeman. La recomano a les persones que us pregunteu: què és la felicitat? Com es viu una bona vida? O “coses semblants”.

bucketDe què va? Doncs mireu: feia molt temps que un professor de filosofia d’en Carter Chambers, en el seu 1r any de carrera, els va suggerir als seus estudiants que escrivissin una “llista de desitjos”, un recull de totes les coses que volien fer, veure i experimentar en la vida, abans de morir. Però mentre aquest noi, aleshores jove, volia aclarir els seus somnis i plans privats, la realitat el va arrossegar: matrimoni, fills, un munt de responsabilitats i, finalment, un treball de mecànic de cotxes durant 46 anys. Va anar canviant la idea de què era una llista de desitjos i tot va quedar en un piló d’oportunitats perdudes i un exercici mental per passar l’estona mentre arreglava cotxes.

Mentrestant, el multimilionari Edward Cole (aquest és en Jack Nicholson a la pel·lícula) només pensava en fer diners i construir un imperi econòmic i ser ric, sense aturar-se a considerar quines podien ser les seves necessitats més profundes. Tan sols es centrava en adquirir més coses i en prendre sovint una tassa d’un cafè molt selecte.

La vida els dóna a ambdós un seriós cop d’atenció, un canvi inesperat: són dos malalts terminals a la mateixa habitació d’un hospital, un hospital – per cert – propietat de l’Edward. La cosa segueix i no l’explicaré tota…, però sí que us informo que és una comèdia – perquè sí que ho és – molt i molt dura, i valuosa. Mireu-la. Mireu-la i seguiu-la, amb calma. Val la pena.

Us assenyalo alguns temes: què tenen ambdós en comú?; com aconseguir que la vida de cadascú hagi valgut la pena?… No us podeu imaginar el que els passa. Van complint alguns i van afegint altres nous punts a la llista… i s’acaben fent amics. I la cosa avança (la malaltia terminal i el descobriment de què seria de nosaltres només pel fet de posar una data límit a la nostra vida).

Us agradarà, si no l’heu vista encara. Creieu-me també en això.

El curs 2007-08 s’acaba i això està emocionant: una “pel·li”, alguns “articles” i un “Congressillo”

Publicat el per
Respon

class1Seguim completant el bloc, sense pausa però tampoc esverats. Agraeixo els comentaris que em feu: els podeu escriure també aquí, al bloc.

Ara només tres cosetes: primera, la prestigiosa Palma d’Or del Festival de Cinema de Cannes 2008 ha estat atorgada a una pel·lícula francesa que tracta d’Instituts i d’educació: “Entre les murs”, de Laurent Cantet.

La sinopsi (encara no és a IMDB, però aviat sí, suposo!!!): “François és un jove professor de francès. Fa classes a primària, en un col·legi difícil. No dubta a encarar Esmeralda, Souleymane, Khoumba i a tota la resta en estimulants combats verbals, com si la llengua en si mateixa fos el que estigués en joc. Tanmateix, l’aprenentatge de la democràcia pot comportar autèntics riscos”. A veure quan la veig… Si algú en té referències, que avisi!!!

class2S’ha escrit que aquest fils de Cantet és “una nova ficció amb la vocació social i la textura documental característiques del seu cinema (Recursos humans, L’emploi du temps, Cap al sud)”. El mateix director diu que: “vol mostrar [l’educació] com a caixa de ressonància, on es fan presents les turbulències del nostre món, un microcosmos on es posen en joc d’una manera molt concreta les qüestions d’igualtat o desigualtat d’oportunitats, de treball i de poder, d’integració cultural i social, d’exclusió“.

És una pel·lícula basada en el llibre-experiència del professor de francès François Bégaudeau sobre la docència en un col·legi difícil. Els actors són alumnes.

class3Segona qüestió: he publicat alguns articles, no només a la premsa diària, sinó en un parell de revistes de Federacions d’AMPAs (un AMPA no és pas una agrupació de malfactors, no!!!, sinó una Associació de les i dels vostres mares i pares). Publico a “Temps d’AMPA” (FaPaC) i la “Fapel News” (FAPEL). Ja us en parlaré, perquè encara espero que m’arribin impreses.

Tercer tema, i últim: m’han acceptat una contribució en el “1r Congrés Nacional Internet en el Aula“. Du com a títol “Fixar límits raonables en l’ús educatiu de les TCI“. Encara no sé quin dels tres dies del Congrés la presentaré, però es podrà seguir i trobar per Internet, “lò-gi-ca-ment”. Ja veieu pel títol que la idea és sí a Internet, NO al xateig descontrolat i la pèrdua de temps institucionalitzada. Jeje…