Hi ha pel·lícules que recomanem, que les persones recomanem a la gent que apreciem. I si ho fem és perquè pensem que a d’altres els pot agradar o ajudar. Una de les que recomano, ara que s’acaba el curs acadèmic, és “My Blueberry Nights“. Senzillament extraordinària: no us la perdeu, si us plau. Feu-vos aquest favor.
El director Wong Kar Wai fa la seva primera producció nord-americana, tant pels llocs on l’enregistra com pels actors. Però en l’aspecte principal és fidel a la seva insaciable recerca de l’amor en l’ésser humà, de les dificultats per retenir-lo, del dolor de la pèrdua, del seu record…
Se’ns expliquen tres històries més o menys creuades: una noia d’uns vint-i-pocs anys arriba desencisada a un bar de Nova York. Com que el noi amb qui ella compartia sentiments l’ha abandonada per una altra, l’Elisabeth vol deixar-li, a l’amo de la cafeteria-pizzeria, les claus d’un pis al qual ja no està convidada. Torna més nits a aquell lloc i se n’adona que allà hi ha moltes altres claus abandonades, cadascuna amb la seva petita història d’amor… En Jeremy, el propietari de la cafeteria, li ho explica. Potser les imatges del començament de la pel·lícula són les que més m’han impactat, però val la pena veure-la sencera.
Per sortir de la seva tristesa, l’Elizabeth es llança a un viatge en solitari pels Estats Units, un itinerari sense destinació fixa que l’acabarà portant a Memphis o Las Vegas, etc. A cada lloc coneixerà gent que sofreix, riu i viu les seves pròpies històries d’amor. Tots ells cerquen la felicitat.
La pel·lícula és dura però sempre plena d’esperança i sense gens de cinisme: ens fa creure que el cor de les persones està fet per estimar, per donar-se i per rebre amor, per molt mesquins que siguin els sentiments que puguem allotjar. La protagonista ho fa molt bé: he descobert que és la cantant Norah Jones, la música de la qual a mi tant m’agrada (cerqueu-la amb l’Ares!!): interpreta admirablement a la protagonista, bondadosa i tendra.
Si us hi fixeu, hi trobareu frases excel·lents a les converses: “Això té un gust veritablement horrible, però potser la gent beu pel sabor? Posa-me’n una altra”, diu un personatge turmentat després de prendre d’un glop una copa de vodka. Al director li agrada jugar amb les paraules, amb els seus significats ocults!…
La bellesa estètica de la pel·lícula és increïble: no és pas com les sèries de la TV o els films “de moda”. Totes les imatges són expressives, lluminoses… transformen els sentiments en colors, amb tons vermells tan absorbents. Són com postals.
Si algú me la critica perquè que no hi ha trets, ni persecucions de cotxes, i que a vegades cal prendre-se-la amb calma,… té raó… però em sap greu que pensi que això és negatiu.
Veieu-la. Val la pena: és com la pel·lícula sud-coreana del 2002 “Sang Woo y su abuela”. Genial també !: mireu a IMDB, i cerqueu-la o demaneu-me-la.