Les persones canvien: una bona pel·lícula, “Goodbye, Bafana”

posterHi ha pel·lícules que no seran de les que obtenen Óscars o Lleons o altres Premis, però que són bones. Una d’aquestes és la història de la relació entre Nelson Mandela (el líder sudafricà anti-apartheid i premi Nobel de la Pau) i el seu carceller. La vaig veure ahir a la nit.

Es titula “Adiós, Mandela” i ha estat dirigida per Bille August el 2007. Dura uns 135 minuts, i val la pena. Us en faig cinc cèntims, per si la voleu llogar a un videoclub: “El protagonista és un típic “afrikaner” blanc criat en una granja, que sap parlar xhosa, el principal dialecte dels negres sudafricans. Es diu James Gregory. És un home senzill, casat i amb dos nens (un noi i una noia) que és suboficial de presons: el destinen a la internacionalment coneguda presó de Robben Island (una illa davant de Cape Town) on tenen tancat a Mandela.

La seva feina és informar sobre ells al Ministeri d’Informació a Pretòria. la història és llarga i maca, i previsible: el carceller es va convertint. La pel·lícula comprèn des de l’inici de l’enduriment de la repressió contra els no blanc el 1968 fins a l’alliberament de Mandela ja als anys ’90.

És una pel·lícula que trata un tema dur però de manera conciliadora, amable i fa una defensa del penediment i del perdó. És ben atractiu. També és interessant anar veient l’evolució dels personatges. La història és la d’un home bo i noble, que troba problemes greus al seu voltant, però que se’n va sortint: és interessant per a fer-ne un cine-fòrum amb els alumnes o amb els amics o família.
Xavier Serra.

“Diarios de la calle”: no l’he vista però me n’han parlat “super-bé”

Diariuo de la callePenso que heu vist bones pel·lícules recentment, potser amb valors o amb contingut filosòfic: parlem-nos-en…

A mi m’han recomanat aquesta, Diarios de la calle, d’un tal Richard LaGravenese. L’argument – que copio d’una font fiable – és. “Erin Gruwell es una joven blanca, recién licenciada, muy orgullosa de su padre, un liberal que luchó en su época por los derechos civiles. Deseosa de estar a la altura de su padre, consigue trabajo en el conflictivo instituto Wilson, de Long Beach, donde los experimentos de integración racial en las aulas, donde conviven blancos, negros, hispanos y asiáticos, no parecen estar dando los resultados apetecidos.

Erin aparece como alguien ingenuo que, en poco tiempo, va a descubrir que la vida es dura y que sus buenos deseos no bastan para ayudar. Pero no se rinde sino que sigue esforzándose por ganarse a sus alumnos. A partir de una clase memorable, a partir de la caricatura que un chico ha pintado de otro compañero, empezará a obtener la confianza de sus alumnos”.

Es veu que es basa en una historia real, del llibre “Los diarios de los escritores de la libertad”, on es recullen troços d’un diari que duien els alumnes de l’Erin.

En fi… Diuen que “el film es muy sugerente, porque subraya con acierto cómo un profesor debe esforzarse por entender a sus alumnos, para de este modo poder darles la educación y enseñanza que necesitan. Cómo logra concienciarles acerca de sus problemas de convivencia…”. Maco, eh?

Si la teniu, passeu-me-la. Si no, quan l’aconsegueixi, prometo parlar-vos-en.

Xavier.

Una pel·lícula amb valors

Dawn AnnaPenso que caldria veure més pel·lícules com “Cadena de favores”de la Mimi Leder (feta l’any 2000). En teniu aquí un munt d’informació.

Ja sé que pot semblar la història d’un nen massa perfecte, però val la pena…, hi esteu d’acord? Per cert, recomaneu les millors pel·lícules en aquest bloc: a veure què us agrada…? (amb un e-mail us faig col·laboradors)

I també recomano “El coraje de Dawn Anna”, una gran peli. Més informació aquí.

Una salutació i un començament…

TerabithiaHola, amics!

Sóc professor de Filosofia a Batxillerat. Treballo a l’IES Illa de Rodes, a Roses. És un Institut posat en un lloc ben bonic: des del 2n pis es veu tota la badia de Roses, des del Castell de la Trinitat fins a L’Escala. Us ho imagineu? Els aiguamolls de l’Empordà, les restes de l’Empúries grega i romana, uffa!!!!

Ja anirem afegint més articles, i “filosofarem” com us agrada a les noies i nois de 16 i 17 anys.

Per ara, us recomano una peli: “Un puente hacia Terabithia”. El director és en Gabor Csupo, i en teniu dades aquí, o bé aquí.

A la imatge en veieu el cartell. L’obra literària la va escriure la Katherine Paterson fa uns anys; ara es pot trobar traduïda al castellà a Destino (2007).

Fins aviat,

Xavier.