Eduardo Stranch, supervivent de la famosa tragèdia dels Andes, és entrevistat a la contraportada de “La vanguardia” del 26 de juny de 2008. Ara, amb 60 anys i llavors amb 25. “Què el va ajudar a resistir?”, li pregunta l’entrevistador. “El més fonamental: tornar a veure la familia. És impressionant veure com es va desembarassant el que no té importància en la vida i queda clar el que realment importa: els afectes”.
“Sentir i escoltar la gent sense emetre cap judici. La gent vol ser escoltada i acariciada.”
Virginia Satir
Un fantàstic referent del què em sembla que pot ser l’educació emocional, es troba en el documental emès en el programa televisiu Mil•lènium al Canal 33 de TVC, del juny de 2007, que tractava de “El valor de l’educació”. El documental porta per títol: “Pensant en els altres”. Està realitzat amb imatges preses durant un curs acadèmic, seguint el treball d’un grup de quart de primària, en una escola del Japó amb el seu tutor Toshiro Kanamori.
És un documental en que aflora la tendresa en totes les seves imatges, i mostra la frescor de la vida dins d’una aula, amb les seves tristeses i alegries, veient-se com els nens aprenen, especialment en l’art de viure
.
El tipus de treball que ha de desenvolupar el mestre, d’acord amb el que es mostra en el documental, només es pot donar si ell mateix ja ha incorporat a la seva vida l’educació emocional i el compromís de sanar-la; Això és així perquè no es pot comprendre l’altre, amb les seves emocions, si abans no s’ha observat i acceptat les d’un mateix. Veient el documental s’intuïa que Toshiro Kanamori improvisava cada dia, d’acord amb el què anava sorgint a la classe, i que el seu treball era el resultat de temps d’experiència, un altre dels factors que l’ajudaven a establir la comunicació amb els seus alumnes.
Toshiro Kanamori es troba immers en una classe amb els problemes normals que es donen en qualsevol grup, tals com falta de concentració, problemes d’aprenentatge, dificultats personals dels alumnes.
El seu propòsit amb els alumnes queda reflectit quan els pregunta: “Per què som aquí?” I la resposta, que els seus alumnes ja tenen integrada, doncs ja l’han tingut de tutor és: “Per ser feliços!” I continua ell mateix explicant-los: “De vida només en tenim una i hem de viure-la amb alegria. L’objectiu de la classe d’aquest curs és entendre quina és la clau per viure feliç. I aquesta és aprendre a pensar en els altres, de debò.”
El gran mèrit del seu treball és aconseguir crear a la classe les condicions per tal que els alumnes puguin expressar els seus sentiments sabent que seran ben acollits pel grup. Per això aprofita les condicions que van sorgint en el dia a dia i demana que els nens expressin per carta o verbalment aquella situació o problema de la vida que els té preocupats: la mort d’algun familiar, la marxa d’un company, la malaltia d’algun i fins i tot el tracte, de vegades tan cruel, entre companys. El recurs que ajuda més al mestre a la creació d’aquest clima és el de les “cartes de la llibreta”.
“Deixa que la gent visqui en el teu cor, n’hi cap tanta com vulguis”; diu en Toshiro Kanamori, i continua: “ells expliquen les seves coses i els altres comparteixen els seus sentiments”. “Quan la gent t’escolta de debò, viu per sempre en el teu cor”. “Pensar en els altres és la clau de la felicitat. Riure, plorar, aprendre, lligams!”.
És pel seu gran valor com a model referencial el que el fa mereixedor de ser pres com una eina pedagògica a tenir en molta consideració: El documental és un càntic a la vida, una mostra de què pot ser l’art d’ensenyar, i una invitació a tots els mestres i a tothom perquè ens llencem a estimar els alumnes i a demostra’ls-ho.