CONEIXEMENT DEL MEDI curs 2011-2012 (alumnes de 6è)
2. La funció de relació
El respecte envers les discapacitats
Stephen Hawking és un científic anglès. Els seus estudis de física sobre l’origen i l’expansió de l’univers, com també la seva tasca de divulgació, l’han convertit en un dels experts més importants i valorats del món.
El 1963, quan tenia vint-i-un anys, li van diagnosticar esclerosi lateral múltiple, una malaltia degenerativa que mi
nva totes les funcions motores del cos i amb una esperança de vida molt curta. El 1966 es va doctorar i mai no ha deixat d’investigar, estudiar i publicar les seves troballes. Avui dia ha superat en quaranta anys la seva esperança de vida. La seva mobilitat és tan limitada que només pot fer servir un dit per operar amb l’ordinador quan es troba bé.
Si no pot fer ni això, es fa entendre a través de la galta dreta, a la qual apunta un llamp infraroig que mou per activar els cursors d’un diccionari. Aquests cursors s’encarreguen de completar una frase abans d’enviar-la a un sintetitzador de veu.
Quan se li demana si s’enfada en veure tan malalt diu: «Enfadar-me per la meva discapacitat és una pèrdua de temps. La gent no ens dedicarà el seu temps si ens queixem sempre».
Coneixement del medi (6è) Projecte planeta aigua (BAULA)
PENSEM I VALOREM
Com creus que és l’actitud de Hawking i d’Albert Casals davant la malatia? Coneixes altres personatges famosos que pateixin alguna discapacitat? Digues que trobes més destacat de la seva actitud. Quina ha de ser la nostra actitud davant les persones que pateixen alguna discapacitat?
Albert Casals és un noi d’Esparreguera que ha viatjat per tot el món en cadira de rodes. Ara ha tingut l’oportunitat d’escriure’n un llibre: “El món sobre rodes”, que ja és el número 1 en vendes de llibres de no-ficció en català.
Està molt bé lo que ha fet, anar a diferents llocs del món. Però, és que va amb cadira de rodes, però ell ha practicat o sigui que està molt bé que ho hagi fet.
Els discapacitats ho passen malament i a sobre, de vegades, tenen que aguantar les burles i que és riguin d’ells per tindre una discapacitat. Això a ells els hi fa pensar que són els pitjors i no són bons, s’odien a ells mateixos i pensen que no són ningú per no poder fer res. Nosaltres tindríem que millorar-ho i que és sentin ben acollits al grup com una altra persona. És un problema d’acceptació de la societat; no veiem malament que un tingui els ulls marrons i un altre blau, però si que depreciem que una persona no tingui una part del cos o tingui una malaltia. Hem de canviar…
Jo estic d’acord amb vosaltres, s’ha de respectar perquè a la fi al cap tots som persones i encara que vagis amb cadira de rodes no significa que no puguis fe res amb les cames. I a sobre, no ens tindríem que burlar perquè això li pot passar a tothom. Què farem amb els que es burlen?
Estic d’acord amb el Lluís, els discapacitats ho passen molt malament perquè volen fer moltes coses però hi ha moltes que no poden fer, per exemple, fer natació i moltes més coses divertides.
Estic d’acord amb els altres companys perquè els discapacitats no poden fer moltes coses que els hi agradaria molt fer i no poden pel problema que tenen amb les cames o els braços i això no pot ser; hi ha molta gent amb aquets problemes.
Jo estic d’acord amb tots vosaltres perquè aquest noi, o sigui l’Albert, ha sigut molt valent en anar a recorre el món tot sol, i amb la seva malaltia, anar en cadira de rodes. L’Albert és sorprenent com baixa i puja les escales o com s’estira al terra per anar al llit.
L’actitud del Hawking i la de l’Albert Casals és molt bona perquè, molta gent que està en cadira de rodes, pensa que se li ve el món a sobre i és molt gratificant saber que hi ha persones que aprofiten la seva vida al màxim siguin discapacitats o no.
I què de part meva que si tenim algun amic amb aquest problema l’hauríem d’animar a superar-se, que es senti acollit al grup, que sàpiga que té amics amb els que pot confiar…
Jo crec que, porti cadira de rodes com sinó en porta, es pot fer coses que altres persones no poden fer.
Però les persones que no poden fer coses no s’han de preocupar, al contrari poden estar feliços d’ells mateixos.
Que davant de la seva malaltia ho han superat. Jo lo que trobo més destacat de la seva actitud és que vol anar a viatjar per al món encara que vagi amb cadira de rodes. Davant la seva malaltia ens hem de comportar com si sigues un nen normal i corrent, que perquè tingui una malaltia no te perquè ser diferent dels altres.
És increïble el que fa l’Albert, sembla que no sigui discapacitat. Ell fa coses que nosaltres fem però, ell ho fa a la seva manera. Nosaltres quan veiem una persona discapacitada normalment ens riem però tindríem que pensar com et sentiries al no poder fer cap esport i anar en cadira de rodes veien com es riuen de tu.
L’Albert ja s’ha acostumat a portar cadira de rodes però imagineu-vos que ara ens toca a nosaltres anar amb cadira de rodes, seria mor difícil.
Els nens i nenes que tenen alguna discapacitat em fan llàstima no només perquè tenen alguna malaltia, no, sinó, perquè hi ha alguns nens que a vegades s’enriuen d’ells.
Jo crec que l’actitud que han tingut davant de la seva malaltia, tant en Hawking com l’Albert, ha sigut molt bona; sabem que hi ha molta gent que pensa que si va en cadira no és normal o que la gent se’n riurà d’ell, en canvi, en Hawking amb les seves troballes s’ha fet veure, i l’Albert ara amb el seu llibre i amb la volta al món, també, s’ha fet veure, per a ells hauria de ser un mèrit.
Nosaltres hauríem de fer-los veure que per anar en cadira de rodes no passa res que és molt normal i com molt bé diu l’Ilse que sàpiguen que tenen uns bons amics en els que confiar.
Els discapacitats ho passen molt malament ja que des del moment que es queden invàlids tot canvia, hi ha gent que quan li passa alguna cosa d’aquestes com ara que hagi d’anar amb cadira de rodes pensa que ja no pot fer res del que feia abans i que tot canvia, però no és així, clar que tot costa més i s’han d’esforçar molt però això no vol dir que no puguin fer el que nosaltres. La gent se’n riu d’aquestes persones i jo crec que al contrari d’això hauríem d’estar orgullosos d’ells perquè tenen força per superar la malaltia i almenys ho intenten.
Jo estic d’acord amb alguns companys, perquè alguns discapacitats, no poden fer les coses que més els hi agradaria, per això ho passen tant malament.
Però l’Albert ja ho podia fer tot perquè ell anava en cadira de rodes des de petit.
A mi em sembla que en Hawking i l’Albert han superat la seva malaltia bastant bé. Però també hi ha més gent en cadira de rodes que no hagués actuat de la mateixa manera que ells, perqué l’Albert ja amb 5 anys va començar anar amb cadira de rodes, i si hagués sigut una altra persona segur que no s’hagues apanyat com ell. En el cas de l’Albert ha estat molt bé el que ha fet de viatjar pel món, com ho podia haver fet una altra persona.
Stephen Hawking ho fa bé això d’investigar i publicar les seves troballes, ningú es pot riure d’ell perquè que no pot moure’s, però si que pot fer totes les altres coses com per exemple: parlar com ell parla,…
L’Albert és molt valent perquè va d’un lloc a un altre sense importar-li els obstacles que hi hagi al davant. Amb 2€ al dia no sé si es pot comprar molt de menjar quan està sol; jo crec que, com ja he dit, és molt valent!!!
En Stephen Hawking és un científic anglès, el seu problema és que és paralític, igualment estudia l’origen i l’expansió de l’univers, nomes pot moure un dit quan es troba bé, ell parla amb l’ajuda de l’ordinador i l’Albert Casals és un noi que ha viatjat per tot el món en cadira de rodes; és molt valent perquè en el camí ha tingut moltes dificultats, però ho ha aconseguit. Això demostra que fins i tot amb algun problema físic podem fer casi tot el que ens proposem.
L’Albert Casals afronta molt bé la seva malaltia, ja que ha viatjat per molts llocs del món amb la seva cadira de rodes. Trobo molt bé que amb cadira de rodes pot pujar en metro, pot baixar i pujar escales, i moltes coses més. Jo conec a més persones que són discapacitades, i no ho afronten molt bé. La nostre actitud ha de ser positiva davant dels discapacitats i no fer-los passar malament.
Jo crec que les persones discapacitades com l’Albert Casals no haurien de sentir-se diferents o inferiors per ser discapacitats, poden fer les mateixes coses que nosaltres, però potser amb una mica més de dificultat.
Jo penso que en Hawking i l’Albert ho fan molt bé, perquè encara que tinguin aquesta malaltia segueixen fent lo mateix que sempre però amb algunes dificultats o potser cap.
Jo no conec cap persona en cadira de rodes però si la conegués li animaria a que no estigués trist; li ensenyaria el vídeo perquè es sentís millor.
Jo crec que l’Albert, i en Hawking, han fet un gran esforç, perquè anar amb cadira de rodes no és fàcil. Tot i així, l’Albert diu que ell pensa que amb cadira de rodes es poden fer totes les coses que un nen sense cadira de rodes podria fer. Segurament ells ho faran amb més dificultat que nosaltres, però tenim una mostra de que ho poden aconseguir encara que tinguin aquest problema.
Crec que nosaltres hem de tenir una actitud més bona davant d’aquestes persones discapacitades i donar-li la confiança que ells necessiten per seguir endavant.
Jo crec que t’han com Hawking i l’Albert tenen una actitud molt positiva davant de la seva malaltia. Jo crec que hi ha molta gent que davant de la mateixa malaltia hauria actuat d’una altra manera, tancant-se a casa i dient que la seva vida ja no serveix per a res, o bé dient que les coses que a ells els agradaria fer ja no ho poden fer. Però veient aquest vídeo els pot ajudar a pensar que les coses no són impossibles si t’ho proposes.
L’Albert sap pujar, baixar escales amb cadira de rodes. Ell viatjarà pel món sol amb cadira de rodes. Res no és impossible si t’ho proposes.
Doncs sí, jo a vegades quan veig algun discapacitat em sento malament, perquè si jo fos no m’agradaria, però ells això ho tenen superat.
Estic d’acord amb l’Álvaro, sempre que veig algun discapacitat o algun malament em sento trista, perquè tot el món no pot fer el que fa l’Albert, pujar escales amb cadires de rodes o baixar-les i, a més a més, vol anar pel món ell sol i no l’importa els obstacles que hi hagi. Sempre té una idea de les coses positives i no l’importa si algú diu que no es pot fer res amb cadires de rodes, ell ens ha demostrat que tot és possible si estàs amb cadira de rodes o qualsevol malaltia.