Monthly Archives: gener 2009

L’escola, parlem?

Per: Xavier Agustí.

M’he permès manllevar aquest eslògan publicitari d’una coneguda entitat d’estalvi on s’acaba demanant o concedint crèdit. I és que si alguna cosa li fa falta a l’escola és crèdit, però no precisament econòmic. Cal que l’escola i els seus professionals tinguin la solvència, el prestigi i la consideració que altres professionals tenen en altres camps.

Parlem, doncs? Però, a qui ens adrecem? Als pares i mares dels nostres alumnes? Al nostre entorn social més proper? A la societat en general? A les institucions, als nostres governants? Als propis mestres?

Sens dubte a tots plegats perquè l’escola necessita de l’esforç i la col·laboració de tothom i ningú en pot quedar al marge. I sobretot necessita d’un reconeixement autèntic, sincer, creïble. L’autoritat d’un bon mestre no pot ser discutida, ni qüestionada, sinó reforçada i apuntalada per tots aquells actors d’aquest edifici en construcció permanent que em diem educació.

Parlem també d’una discordança, d’aquest binomi escola / societat que tants i tants cops esdevé el reflexe d’allò que desitjaríem amb el que ens trobem més enllà de les aules. Aquesta desconnexió es fa palesa sovint quan els pares no viuen sota els mateixos valors que l’escola propugna. I molt especialment quan comprovem, en general, que el compromís i la responsabilitat envers l’educació dels seus fills minva dia rera dia. I aquest és un dels pilars fonamentals que l’escola no pot suplir. O els mestres compten amb la complicitat dels pares i el suport i la credibilitat dels seu entorn social més proper, o l’edifici trontollarà a cada cop de vent com a menor dels mals.

Parlem, per tant, i busquem les complicitats necessàries, no fos cas que un dia els mestres ens trobem preguntant portes endins i enfora de les nostres aules….Que hi ha algú?

“L’escola contra el món”

 Per: Miquel Pagès.

“L’escola contra el món” de Gregorio Luri (Edicions La Campana) ens aporta una conclusió rotunda:  l’optimisme no tan sols és possible, sinó que és el primer deure moral de l’educador.

El llibre de Gregorio Luri fa una anàlisi exhaustiva del que ha estat l’escola moderna en transició cap a la postmodernitat  i ho fa sense gaires manies. Parla clar i s’entén bé el que defensa. Repassa el paper dels mestres, dels pares, dels sindicats i de l’administració. Ofereix molta comparativa internacional pels coneixements que té de les escoles d’Europa i a més a més farceix el seu assaig d’un sòlida base filosòfica i de pensament.

No amaga el seu ideari des de la mateixa presentació on ja adverteix que  “el pessimisme és infecciós. I per aquesta mateixa raó, l’ètica de la pedagogia és en primer lloc, l’optimisme i la confiança. L’optimisme, a més de ser possible és absolutament necessari. Ara bé, -afegeix- que sigui possible no vol dir que sigui fàcil”. I encara “Així com en economia les notícies pessimistes incrementen el pessimisme, en educació parlar de malestar incrementa el malestar”.

S’extén amb profunditat en el que anomena la moral fashion versus la moral del sentit comú de forma que  la gent que es guia per la primera té frustracions i els altres en canvi problemes de consciència. De manera rigorosa i a la vegada amb dosis d’humor intel·ligent va desgranant el seu pensament centrat en el paper del mestre com a base de l’educació. “L’escola – diu- necessita mestres que sigui corredors de fons” per això defensa el paper de l’autoritat del mestre i la primacia de la comunitat que ens fa ciutadans.

Sens dubte un llibre amb l’ampolla mig plena

Quantitat vs Qualitat

Per: Marc Planas. 

Sabem que, durant els primers anys de vida, el cervell de l’infant té una gran plasticitat. El pes cerebral canvia i augmenta de manera significativa fins els 6 anys (però especialment entre els 0-3 anys), arribant a assolir, aproximadament, entre el 80 i el 85% del seu pes total.

És en aquesta etapa de creixement, de desenvolupament global de l’infant on es construeixen, on es creen la major part de connexions interneuronals, de circuits nerviosos, de ramificacions o contactes sinàptics. Les investigacions neurobiològiques sustenten que en el moment de néixer les connexions neuronals pràcticament no estan establertes; així doncs, serà l’experiència, altrament dita estímuls externs, l’encarregada de provocar la creació d’aquestes xarxes neuronals, l’encarregada de modular el cervell en aquestes edats primerenques.

Evolució de les connexions neuronals

desarrollo_red_neuronal1.jpg

Un dels agents estimuladors importants que tindrà l’infant el trobarà en l’escola. D’aquesta manera, tenint en compte la base abans descrita, algunes pràctiques escolars encaminen la seva acció pedagògica a embotir els infants amb una càrrega “curricular” excessiva, desmesurada –innecessària per tant-, amb la finalitat que l’alumnat adquireixi, “aprengui” el màxim de coneixements possibles. Quants més continguts millor! pensen. Cert és que els infants tenen una alta capacitat d’aprenentatge en aquestes edats però no tot s’hi val. Al meu entendre, aquestes pràctiques educatives confonen una cosa bàsica, i és que de la quantitat no se’n deriva necessàriament la qualitat. Els continguts escolars són importants però ho són més els camins que els mestres triem perquè els alumnes els puguin adquirir. Per tant, no hem d’oblidar que la tasca dels mestres hauria de ser la presentació de propostes educatives qualitativament variades, adequades, engrescadores; propostes que parteixin dels interessos reals dels infants (que després pot transformar en projectes de treball) i, sobretot, propostes que li provoquin un conflicte cognitiu (que topin amb els coneixements previs que l’infant té sobre qualsevol contingut per, d’aquesta manera, poder-se construir un model propi sobre aquest objecte de coneixement) que hagi de resoldre de manera autònoma, que s’hi hagi d’esforçar, amb l’acompanyament del mestre. És des d’aquest punt de vista que estarem estimulant contínuament la creació i manteniment d’aquestes xarxes neuronals que els serviran com a base sòlida per a futurs aprenentatges.

En paraules d’Ausubel, l’infant haurà realitzat un aprenentatge significatiu, haurà integrat els coneixements en les xarxes memorístiques i els podrà usar sempre que els necessiti.

Presentació

El guix, l’@ i l’ampolla mig plena.

Primer hi havia aquell estri que deixa aquella pols que impregna les mans, que sura en l’aire quan espolses els esborradors, que cau per terra sota la pissarra fent un polsim farinós, neu escolar.

El guix….

Després responies un missatge rere l’altre, obries correus sense segell ni carta, perduda la gràcia d’obrir un sobre, i era una arroba rere l’altra, aquella ensaïmada tipogràfica que t’advertia del pas del temps, ai! els temps estan canviant…

Era l’@ …

I un company et deia cada dia és tot més complicat, no tenim temps per fer res, no tenim temps per pensar… pares i alumnes, administració, lleis que canvien contínuament, currículums, nous termes que cal introduir en el teu codi lingüístic, nous fenòmens socials, més problemes, el respecte per terra, els valors perduts, més….  Ho veig tot molt malament, no ens en sortirem, cada dia estan pitjor, has vist com pugen?, els nivells van baixant, que no ho veus que els nivells cauen i cauen sense fons a la vista…?

L’ampolla  buida del tot…

I heus aquí que l’estómac comença a revoltar-se i les vísceres més profundes se’t regiren i et va pujant un neguit interior que es transforma en pensament quan el cervell el processa i recorda que volies ser mestre per canviar el món, santa innocència que diria aquell, era jove -proposes com a excusa- i et revoltes en el més endins del teu ésser i te’n vas cap a l’aula, agafes el guix, t’embrutes a gust, després engegues l’ordinador, l’utilitzes tu a ell, els mires allà asseguts i armat amb les idees de sempre i la renovació necessària, entre guix i @ , m’encanta el nou i m’enamora el vell, penses que l’ampolla encara és mig plena i amb un pessic de bon humor fas una mirada nova , un dia més  ets mestre.

Benvinguts al bloc, diàleg de mestres, amb la modesta intenció d’escriure i  compartir amb vosaltres aquest espai amb tot el bagatge, amb el guix, l’@ i això sí, l’ampolla mig plena.