Prop de 60 alumnes de CS i 4 mestres vam portar a terme LA SETMANA BLANCA a Port Ainé del 15 al 20 de febrer. Ara és el moment que els alumnes valorin la setmana. Tot seguit podreu llegir les opinions, ben elaborades, d’alguns alumnes que hi van assistir:
JANA VILCHEZ (alumna de 5è-A):
BIEL VIDAL (alumna de 5è-A):
L’esquiada (opinió)
He decidit fer aquest text per informar-vos de l’esquiada i donar-vos-en la meva opinió personal.
El dia que havia de marxar va ser el més dur de tots. Em van entrar molts nervis i no volia marxar perquè mai havia estat tant temps fora de casa sense els pares i mai havia esquiat!
Al matí en aixecar-me el primer que vaig fer va ser fer una última revisió a la maleta per comprovar que tot estigués en ordre i que no em faltés res.
Cada segon que passava estava més nerviós. Jo sabia que m’ho passaria bé, però els nervis em guanyaven…
Quan ja estava davant de l’autocar disposat a ficar la maleta a dins, tocava fer el més dolorós de tot que és acomiadar-se.
A l’autocar em vaig asseure al cantó del Biel Bendicho, que és d’allò més simpàtic i divertit. El viatge era d’unes dos hores però la veritat és que gràcies al Biel se’m va fer molt més curt.
En arribar allà ens vam instal·lar a les habitacions. Aquell hotel era molt agradable. L’hotel estava dividit en quatre plantes. La més baixa, que era on hi havia el menjador i la recepció, la segona, que era on dormien altres clients, la tercera, que era on residíem nosaltres i la quarta, que era la més alta i on dormien els de 6è.
A la nit després de sopar ens van donar una espècie d’entrada per a les pistes d’esquí que s’havia de ficar en un lloc visible de la jaqueta. Tot seguit vam anar a dormir i he de dir que la convivència amb el meu company va ser molt agradable.
El primer dia va ser molt intens: ens van aixecar a les 7:15 del matí, ens vam canviar, ens vam fer el llit i vam deixar la jaqueta, el guants i les ulleres d’esquí sobre d’aquest. Tot seguit vam fer una fila al passadís per baixar al menjador per esmorzar. L’esmorzar era d’allò més bo: pa calent, sucs variats, llet i unes bones magdalenes per començar amb un bon gust de boca la setmana.
Quan vam acabar vam tornar a les habitacions per agafar el que havíem deixat damunt del llit i les claus. Les claus les vam haver de deixar a recepció amb un cistell que hi havia allà sobre. Després vam anar cap a l’autocar que ens portaria cap a les pistes. El viatge durava uns 37 minuts. En arribar allà vam haver d’entrar a una sala que era la de lloguer de material, allí hauríem d’agafar els nostres esquís (assignats amb una enganxina amb el nom), les botes i el casc. He de dir que posar-se les botes era gairebé impossible! Una vegada vam tenir el casc i les botes ficades i els esquís i els pals a les mans ens vam dirigir cap al recinte on esquiaríem. Quan em vaig ficar els esquís em vaig sentir molt estrany perquè era com portar unes sabates súper llargues als peus. Tot seguit ens van donar uns petos de colors per identificar-nos. Quan ja estàvem a punt ens van classificar en tres grups, els principiants, que eren els que no sabien esquiar o havien esquiat moltes poques vegades, els B que eren els bastant bons i els A que eren els experts. Jo vaig anar als principiants ja que mai m’havia posat uns esquís. Quan ja estàvem agrupats vam començar a fer pràctiques. El primer dia sol vam fer exercicis d’esquí però era el que tocava fer. Quan ja vam acabar d’esquiar ens vam treure els esquís i els vam deixar a la taquilla ens vam dirigir cap al restaurant que hi havia al cantó de pistes. A l’entrar hi havia unes prestatgeries que era on deixaríem el casc. El menjar de pistes era exquisit! No sé si era perquè després d’haver-me cansat tant tot em semblava bo o perquè realment aquell menjar era una delícia, però de totes maneres em va encantar. A l’acabar vam tornar a esquiar però a la tarda ja vam avançar una miqueta més: vam pujar per la cinta que era un aparell que et portava cap a una pista i des d’allà et tiraves. Era molt divertit l’únic que trigava una estona en pujar però valia la pena. En arribar a l’hotel ens vam deixar una estona lliure en la qual ens havíem de dutxar i relaxar-nos una mica. Quan ja es va acabar aquella estona lliure vam anar a una sala en la qual faríem una estona de lectura i després escriuríem un diari de record. Tot seguit vam anar a sopar. Després, en acabar, vam anar a dormir. Vaig dormir molt bé perquè després de tot el cansament acumulat no costava gaire adormir-se..
El dia següent va ser més o menys igual però vam fer una progressió. Ens van ensenyar a anar més ràpid i a no repenjar-nos als pals i a més a més vam pujar pel telecadira que era molt divertit encara que estava a bastant altura. L’hora de dinar va ser un veritable espectacle, tothom s’ho estava passant bé comentant el que havíem fet durant el matí. A la tarda va ser igual que al matí però cada vegada anàvem aprenent més. A l’arribar a l’hotel (després de dutxar-nos) vam anar pell poble perquè allà era carnestoltes. La veritat és que allà no m’ho vaig passar gaire bé igual que tots els meus companys, els mestres ho van notar i vam marxar ràpidament.
El dimecres va ser un dia molt complet. Al matí mentre esquiàvem ens van donar una noticia: era que estàvem preparats per pujar al pic de l’Orri que era una altura considerable… Per arribar fins allà dalt vam haver de pujar per un telecadira de sis persones. En teoria al telecadira anàvem a seure l’Abril, que és una nena que anava al meu grup, el Pol que també és un nen del meu grup i el seu pare però sense voler ens vam asseure l’Abril i jo a un telecadira i el Pol i el seu pare en un altre. Jo estava molt preocupat perquè no sabia si el telecadira de sis funcionava com el de tres persones però afortunadament, sí. En arribar allà ens vam esperar en fila recta que tots els nostres companys arribessin. Quan ja hi érem tots, ens vam dirigir cap a Bellavista, que era una verda. Va ser molt emocionant i molt divertit perquè anava amb els meus companys. Després, en acabar la verda, vam decidir que la tornaríem a fer però aquesta vegada aniríem a més velocitat. Allò sí que va ser divertit.
A la tarda vam tornar a Bellavista però aquesta vegada (a més a més d’anar ràpid) vam agafar dreceres molt divertides.
En el nostre temps lliure vam veure la televisió una estona amb els nostres ‘’veïns’’ i va ser molt divertit. Em vaig fer un fart de riure…
El dijous va ser un dia a tota màquina: Jo em vaig aixecar una mica tard i vaig haver de fer-me el llit i anar a baix molt ràpid.
Quan érem a pistes el nostre monitor ens va dir que baixaríem per una blava i jo estava molt nerviós perquè era una pista molt difícil, però vaig pensar que si el monitor deia que estàvem preparats volia dir que era veritat així que vaig agafar coratge i em vaig tirar. La dificultat de la pista era que hi havia trams que eren de gel i relliscaves molt i no podies frenar bé però això també és divertit. També hi havia bonys a la neu i era molt estrany perquè anaves pujant i baixant molt ràpid. A la tarda vam fer la Bellavista ja que a tots ens agradava molt perquè era fàcil i podíem anar tranquil·lament sense cap problema.
L’últim dia va ser el més divertit perquè va ser el més emocionant de tots. Al matí mentre anàvem pel telecadira, cap al pic de l’Orri, els pals em van caure i desgraciadament van caure al mig d’una pista vermella!
Per culpa meva els meus companys i jo vam haver de baixar una roja molt empinada i els principiants com nosaltres no podien baixar. La veritat és que m’ho vaig passar bé baixant-la perquè el nostre monitor ja ens havia fet baixar trams de roges i més o menys ja sabíem baixar. Va ser una experiència perillosa però divertida. A la tarda per acabar la setmana relaxadament vam anar per Bellavista i la vaig gaudir més que mai! Quan estàvem a l’hotel els professors ens van dir que aniríem a Sort per comprar records i alguns capricis. M’ho vaig passar molt bé i em vaig divertir molt. Quan estàvem a l’hotel disposats a marxar em vaig posar una mica trist perquè deixar aquella experiència que ens havia unit tant a tots era trist però estava content perquè tornaria amb la meva família.
Quan vaig baixar de l’autocar em vaig trobar amb la meva família que m’estava esperant i corrents vaig anar a abraçar-los i a donar-los petons a tots. Va ser molt emocionant.
Aquella setmana va ser inoblidable i mai l’oblidaré, vaig viure moments molt divertits que sempre els recordaré i espero que l’any que ve pugui tornar a gaudir d’aquesta experiència amb els meus companys
Biel Vidal Torres
ELENA MARTÍNEZ (alumna de 5è-A):
La meva opinió de l’ESQUIADA
El dia 15 de febrer, havia de marxar a l’esquiada amb els meus companys, però em vaig ficar malalta. No vaig poder marxar el 15, però sí el 17. Em va portar la mare de la Jana i la meva, perquè la Jana també estava malalta, així aprofitàvem el viatge.
A l’arribar tots els nostres amics ens van saludar molt contents i el primer que ens van dir va ser “el menjar està asquerós”. El Toni ens va ensenyar l’habitació. Em vaig acomiadar de la meva mare i se’n va anar cap a Torrefarrera.
A l’hora de sopar, vaig comprovar el que em van dir els meus companys, el menjar no estava gens bo. Després ens van deixar una mica de temps lliure abans d’anar a dormir.
Al dia següent, pel matí, ens van despertar molt aviat (cosa que no em va agradar gens) per anar a les pistes. A l’arribar vam esquiar 2:30 hores i vam dinar (el menjar estava millor). Quan vam acabar vam tornar a esquiar una horeta més i després van tornar cap a la fonda.
La meva opinió es que la rutina que havíem de cada dia era massa cansada, encara que tampoc m’ho vaig passar malament, va ser una mica llarg i cansat. Però el menjar si que no l’aguantava… Em va agradar estar amb els meus amics i amigues.
Elena Martínez 5è A
ÈRIC BIURRUN (alumna de 5è-A):
ESQUI A PORT AINÉ
Vam anar a esquiar amb els companys de classe a Port Ainé durant cinc dies. Per a mi va ser una experiència xulíssima perquè ha estat la primera vegada que he anat a esquiar i he après molt gràcies als monitors i professors. El temps ens va acompanyar molt perquè va fer sol cada dia.
Amb els companys m’ho he passat molt bé, per sort ningú es va fer mal. Al tard uns dies anàvem a passejar per Sort i uns altres llegíem.
El que menys em va agradar va ser el menjar de l’hostal i el viatge a pistes que es feia molt llarg, però amb tot i això ha estat una experiència molt bonica i espero tornar-la a repetir.
Èric Biurrun Camacho
