Rahmon Roma
És fosc, és hora d’anar a dormir,
m’hauré de ficar a dins del llit
cada vespre neguits i por;
això em passava quan era xic,
la mare: vinga! Jo deia: no!
No hi volia anar tenia por, molta por…
Vaig mirar sota el llit, oh, oh, oh, oh, oh,
no hi havia ningú, no, no, no, no, no.
Vaig mirar sota el llit, oh, oh, oh, oh, oh,
no hi havia ningú però tenia por.
A les nits fredes costava molt
sortir de la vora del foc,
entrar tot sol al cuarto fosc,
sentir el silenci per company,
apagar el llum i esperar la son.
Voltes i més voltes i la por, molta por…
Vaig mirar sota el llit, oh, oh, oh, oh, oh,
no hi havia ningú, no, no, no, no, no.
Vaig mirar sota el llit, oh, oh, oh, oh, oh,
no hi havia ningú però tenia por.
Aquell canguelis i aquella por
vaig descobrir que no m’era bo,
que no hi havia cap motiu;
la por és teva, no ve d’enlloc.
M’ho deia l’avi, tenia raó.
Has de ser valent,
no tinguis por, no, no, no…
Vaig mirar sota el llit, oh, oh, oh, oh, oh,
no hi havia ningú, no, no, no, no, no.
Vaig mirar sota el llit, oh, oh, oh, oh, oh,
no hi havia ningú però tenia por.