Tríptic per a una quimera

Ralet, ralet…Paraules petitones.Zapz?

La Maiameixé t’eztima finz al cel!

Besar-te els ulls és fer volar un estelen

un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones? 

Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella

hi he arribat amb l’amor humit de serení.

Penyora d’aquest joc, duré, demà al matí,

braçalets de petons a cada manuquella. 

Cerquem tresors menuts, amagats endebades.

I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!

Per obrir la magrana tancada sense panys

ens hem calçat als dits els peücs de les fades.

 Comentari fet per: Marta Bouso, Juan Cantón i Mar TàpiaAquest poema pertany a l’obra Bruixa de dol escrita per Maria Mercè Marçal l’any 1979. Estudià Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona i va ser professora de Llengua i Literatura Catalana. L’autora va néixer a Ivars d’Urgell el 1952 i va morir el 1998. Maria Mercè Marçal va destacar des de ben jove pel seu compromís polític d’esquerres i feminista.Ens trobem davant de la segona part del poema “Tríptic per a una quimera” inclòs dins l’apartat “Llops i destrals”. Al mateix poema, s’al·ludeix al títol, amb el vers “en un bosc sense llops ni destrals”. Aquest llop i aquesta destral són símbols amb els que l’autora vol reflectir a l’home i la seva violència, relacionant-la amb la violència de gènere i el domini de l’home sobre la dona.El tema, per tant, és aquesta violència i la cerca de llibertat de les dones. L’argument que utilitza al llarg del poema és la relació entre dues dones, utilitzant un vocabulari infantil per amagar-ho, ja que el poema va dedicat a un bebè, la Ina, de tan sols un any d’edat. Alguns d’aquests elements infantils es trobaríem en l’ús d’expressions com “ralet, ralet” o en la imitació de la manera de parlar de una nena petita: “Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!”L’estructura interna del text es fonamenta en una introducció, el primer paràgraf, que apel·la a la nena petita, en un desenvolupament, on es narra la relació, i en una petita conclusió de dos versos, on es deixa una porta oberta a l’esperança.En quant a l’estructura externa, veiem que es tracta d’un poema de quatre estrofes amb rima consonant i estructura ABBA, excepte l’ultima estrofa, on trobem només dos versos, que rimen entre si, també de manera consonant.En conclusió, ens trobem amb la tercera part de “Llops i destrals” on es continua la història que s’havia començat als dos poemes anteriors, tractant el mateix tema: la violència de gènere i la llibertat de la dona. Així, veiem com el pensament de l’autora, que lluitava per la igualtat de les dones, es reflexa en el seu text.                    

Aquest mirall em diu que sóc ben sola

Aquest mirall em diu que sóc ben sola

I no hi fa res que el trenqui en mil bocins.

He enfilat el carrer trist que va a escola

I em marco, amb guix, els meus confins. 

La lluna riu, dins la nuu que s’endola.

I jo sembro amb pedretes els camins

Que em duen capa a mi, nit meva endins.

Baixo al meu pou, amb bleix de carriola.

Tu, lluna, rius, i emvesteixo de lluna.

M’arrenco el cullaret d’agres estrelles

I el mar se les empassa d’una duna.

I el prenc el cor segur amb què capdelles

El teu destí, per fer, amb cartes  velles,

Un solitari nou sobre la duna.

Comentari escrit per Marta Bouso i Marc Tàpia

El poema treballat prové de l’obra Bruixa de dol de Maria Mercè Marçal. El llibre està subdividit en diferents parts, i aquest és el tercer poema de l’apartat Bruixa de dol. El poema destaca per ser més clàssic que els altres, ja que la seva estructura és un sonet; en canvi, els altres poemes provenien de la poesia tradicional, al tenir estructures de cançons, sense estructures estròfiques… A més, aquest és un conjunt d’imatges les quals són surrealistes i metafòriques. A diferència dels altres, aquest poema no és narratiu, és a dir, no ens narra uns fets destacats amb uns personatges, sinó que té la finalitat de suggerir opinions mitjançant les imatges.

El tema del poema és la solitud representada per l’autora.

L’argument del poema s’ha construït mitjançant l’enllaç de llocs externs i espais interns. Els llocs externs com el camí cap a l’escola o el mar situen el poema en indrets determinats per tal de aportar un escenari. Els llocs interns com són el pou representen l’estat d’ànim de l’autora la qual metafòricament s’endinsa en aquest que representa els seu mateix ésser. El poema en general expressa els sentiments de l’autora a través d’una sèrie d’imatges.

L’estructura externa es presenta en forma de sonet amb dos quartets i dos tercets de versos decasíl·labs amb rima consonant.

El poema queda estructurant interiorment en tres parts. La introducció, que consta del primer quartet, ens situa en un espai determinat i ens indica el sentiment de la poetessa. El nus del poema és el segon quartet i ens indica, encara més profundament, com se sent l’autora i la seva lluita per no perdre’s interiorment. La resta del poema forma part de la conclusió on fa referència a la lluita de la poeta per no enfonsar-se i continuar endavant.

Els recursos d’aquest poema, com en la majoria de Bruixa de dol, són la clau per entendre el que l’autora volia transmetre a través d’aquests. Algunes de les figures retòriques que es troben són “i em marco, amb guix, entorn, els meus confins” hipèrbaton, “la lluna riu” personificació, “baixo al meu pou” metàfora, i “et prenc el cor” metonímia. Un dels elements claus d’aquest poema són els elements màgics com són el destí i les cartes i també “el collaret d’agres estrelles” que representen l’alliberació de l’autora davant aquesta solitud que l’ofega.

Per concloure cal esmentar que aquest poema es basa bàsicament en els sentiments de solitud de l’autora, com també ho fa en molts altres poemes. En aquest poema criden l’atenció elements com el mirall i la lluna (símbol de la dona). Els elements com la nit  o les cartes ofereixen al poema cert surrealisme. 

 

                  

 

  .

Amic et citaré al cor d’una petxina

Amic, et citaré el cor d’una petxina.

Petit ocell, ajoca en el pit de l’onada.

Dona’ m la llengua amor. Dóna’m la sal.

I dóna’m també aquest dolç llangardaix que em duu follia

quan s’enfila per l’herba.

Ben a pleret , que ens hi atrapi l’alba.

Poema comentat per Jara Cerezuela, Mireia Carrasco i Sílvia Enríquez  

Aquest poema pertany a Bruixa de dol de Maria-Merçè Marçal. Se situa a la part “foguera Joana” que conte nou poemes. Utilitza d’una forma semblant a la de Joan Salvat-Papasseit un contingut eròtic . El que pretén Marçal és abocar imatges eròtiques que han protagonitzat els homes de la poesia occidental però  introduint-les en una obra que és totalment femenina. El tema del poema és l’amor físic de dos amants que s’han de separar a l’alba.L’autora expressa el seu desig de passar la nit amb el seu amant fins que arribi l’alba, fent connotacions als seus òrgans sexuals i a la relació que mantenen , semblant a les relacions trobadoresques, on l’amant masculí ha de marxar a l’alba per no ser descobert. L’estructura externa és una única estrofa dividida en set versos els quals són irregulars. El quart vers és un vers trencat que conté una cesura entre el quart i en cinquè vers. L’estructura interna és un poema narratiu que té una estructura molt simple: introducció, nus i desenllaç.Al poema trobem com a principal recurs  imatges que ens fan referència als sentiments de la dona i a la seva sexualitat . Un exemple seria el “dolç llangardaix” que fan referència als genitals masculins o la “petxina”, als femenins.  També utilitza com a recurs l’encavalcament el qual l’utilitza per remarcar, juntament amb el paral·lelisme (“Dóna’m la llengua amor. Dóna’m la sal. I dóna’m també aquest dolç llangardaix”) la musicalitat del poema. Maria Mercè Marçal utilitza sovint les imatges per fer el poema més visual i, ple d’eufemismes poètics, fer entendre al lector les reaccions sexuals estalviant fer referències explícites que podrien demostrar rebuig. Hi ha clares influències de la poesia trobadoresca, anomenant a l’amant com a “amic” i situant l’acte a l’alba, com a molts altres dels seus poemes.  

 

Tombant I

TOMBANT

 Aviu, vint-i-u de desembre,

he sortit al balcó:

sota una pluja que la amainava

he vist els testos, les olles, els pots

de conservar plantats d’atzavares,

de cintes, begònies, geranis i cactus,

de cabellera de la reina

i d’alegria de la casa. I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

 Feia molts dies que no sortia al balcó

corrent darrere d’amors i d’altres coses…

Poema comentat per David Cumplido i Laura Medina

Aquest poema apareix en el llibre La Bruixa de Dol de Maria Mercè Marçal. Aquesta escriptora es caracteritza per ser la veu poètica del feminisme. Això farà que molts poemes estiguin caracteritzats per aquest factor. El llibre està dividit en dues parts i aquest poema pertany a la primera, “Foc de pales”. El poema no té títol, però això és habitual en tot el llibre i ho era aleshores. En ell trobem un to negatiu del jo poètic. Això també és comú en altres poemes de la primera part. Una de les possibles causes que deriva en aquesta temàtica és la separació de l’ escriptora amb el seu marit. Quasi sempre en els poemes de La Bruixa de Dol  el jo poètic és una figura femenina però en aquest poema en concret no se’n sap el sexe.                                                                                                                                                                    La temàtica d’aquest poema és la solitud. És una constant en tots els poemes de la primera part, encara que també hi apareix l’amor com a altre tema principal. El poema descriu com el dia del solstici d’hivern el jo poètic surt al balcó quan comença a anar-se’n la tempesta. En el moment que surt al balcó observa diferents plantes, entre elles: begònies, geranis, cactus, etc. Aquesta sortida al balcó és important perquè representa l’ alliberament interior del jo poètic, ja que feia temps que estava tancat a casa pensant en l’amor. Pel que fa a l’estructura externa es poden diferenciar dues parts. La primera engloba els nou primers versos i la segona els dos restants.L’estructura interna coincideix amb la externa. La primera part descriu els actes realitzats pel jo poètic, és a dir, surt al balcó, observa les plantes… Maria Mercè Marçal ho fa de forma que sembli un diari ja que també posa la data dels fets. La segona part descriu com se sent interiorment el jo poètic, en aquest cas, millor que abansCom a recursos utilitza les flors que són símbols i apareix un correlat objectiu en els dos últims versos. Pel que fa a totes les flors esmentades en el poema, cal destacar el gessamí, ja que el seu fruit és tòxic i produeix rigidesa muscular. També hi ha una antítesi entre el món exterior i l’interior i una personificació de l’ amor i de les plantes. Pel que fa a la rima cal destacar que no en té.L’autora aprofita un fet quotidià per crear un poema, com ho és sortir al balcó i observar tot el que hi ha al voltant. És una dona que trenca amb els cànons que havia fins al moment pel que fa a la seva obra literària, però també ho fa en la seva vida personal perquè l’any 1977 es va divorciar del seu marit i això en aquella època no era un fet quotidià com ho és avui en dia.

 

Aigua sobre aigua

Aigua sobre aigua,

Sobre l’aigua, set.

Al bell cor de l’aigua,

Negre ganivets 

I jo, sola,

Entre albera i alba. 

Al bell cor de l’aigua

Negres ganivets.

Passava una barca

Franca de remer 

I jo, sola,

Entre albera i alba. 

Passava una barca

Franca de remer

En un foc de pales

Que baten al vent 

I jo, sola,

Entre albera i alba. 

En un foc de pales

Que baten al vent

Ve encesa la barca

Amb la lluna a pes 

I jo, sola,

Entre albera i alba. 

Ve encesa la barca

Amb la lluna a pes.

L’amor hi clavava

Negres ganivets 

I jo, sola,

Entre albera i alba.

Poema comentat per Elena Soloviova i Desirée Ibarz

Aquest poema pertany al llibre Bruixa de dol escrit l’any 1979 per Maria-Mercè Marçal. És una escriptora que recobra la literatura tradicional. El llibre està dividit en dues parts principals, i el poema és inclòs a la primera, anomenada La lluna i l’ombra, on la lluna és un símbol constant que representa la dona. Aquest poema presenta clares referències de Lorca, principalment del llibre El Romancero Gitano, que es demostren per la forma de la cançó en el poema, precisament l’albada, la tornada, la musicalitat que presenta, i el fet dels amants que es veuen obligats al comiat en arribar l’albada.El tema del fragment és la solitud del  jo del poema a l’hora d’haver d’acomiadar-se del seu amant a l’arribar l’alba. El poema narra com en l’aigua hi ha una barca, una barca en flames, que porta la lluna. Però el principal encant del poema és que presenta una narració molt escassa, basada bàsicament en imatges i en la relació d’idees. L’estructura externa està formada per versos de cinc síl·labes en quartets i parells, que fan la funció de tornada, i rimen en els versos parells. El final de cada quartet fa de principi de l’anterior, però entremig se situa la tornada. En l’estructura interna trobem un poema que es narrat de forma gradual. En el primer paràgraf es realitza la introducció, que ens situa en un medi aquàtic, però sense especificar. En el segon, tercer i quart hi ha l’espai narratiu que ens presenta la barca solitària que és encesa en flames i porta la lluna. El cinquè paràgraf conclou amb el patiment de l’amor. A més entre cada paràgraf es repeteix la tornada que ens situa en el moment del dia, l’alba, típica de les cançons d’albada tradicionals. Els recursos utilitzats en el poema són escassos, ja que principalment l’autora juga amb les imatges, que moltes vegades utilitza per substituir figures retòriques, i les relaciona amb idees, per tant cal donar molta més importància al missatge que a les paraules de l’autora. Les imatges més desacatades del poema són, en primer lloc, la barca, símbol tradicional del pas de la vida a la mort, encesa o el foc, símbol de l’amor passional, per tant la mescla d’aquests dos elements podria significar la destrucció amorosa per part del jo. Començant a analitzar el primer paràgraf trobem representat una paradoxa que representa el desig d’estimar en les estrofes “aigua sobre aigua/ sobre l’aigua, set”, i en l’última estrofa “negres ganivets” ens dona la imatge de la mor o de la fatalitat. Al segon paràgraf destaca el mot “aigua” com a símbol de la vida, típic de El Romancero Gitano, i en les dues últimes estrofes es menciona la idea de solitud “passava una barca/ franca de remer”. En el tercer  i en el quart destaca una metàfora “en un foc de pales/ que baten el vent”, A més en el quart la idea del foc simbolitza un altre cop el desig d’estimar, a l’igual que es mencionava al principi del poema. En el cinquè apareix la lluna, típic símbol de Maria-Mercè Marçal, que apareix en El Romancero Gitano i és l’element de l’amor impossible. Per últim en la tornada apareix un joc de paraules que mostra el moment del dia en el qual succeeix ”entre albera i alba”.En conclusió aquest poema es una recuperació de la tradició literària, per la qual l’autora mostrava un gran interès, tot hi que és un llibre escrit a finals dels anys setanta. A més cal destacar que un dels versos dona nom a la primera part del llibre, formada per cinc poemes, anomenada Foc de Pales. Un altre element ha destacar és la situació negativa davant del desig d’estimar. L’autora va viure una vida oberta, sobretot davant de les seves relacions amoroses, les quals algunes vegades van ser amb dones. Aquest motiu fa pensar que el poema va ser escrit desprès d’una relació frustrada.

Bruixa de dol (característiques)

 Les edicionsLa primera edició de Bruixa de dol (1979) assenyala al seu índex que es divideix en dues parts: Bruixa de dol i Les fades i les bruixes s’estimen. De la primera edició se’n van tres reedicions i desprès del tancament de l’editorial Llibres del Mall, Bruixa de dol es va tornar a editar en una col·lecció i editorial noves, Els llibres de l’escorpí d’Edicions 62 (1992), on no es tingueren en compte els criteris tipogràfics de la primera edició, cosa que va sorprendre a la mateixa autora, que pensà que el fet de reivindicació com a dona en podria ser un element en aquest ambient d’homes, però el fet de que sigui divers i variat pot explicar que hagi agafat un ventall de públic més ampli.  Les seccions i la dansa de Bruixa de dolBruixa de dol representa la recerca i consolidació del camí que havia emprés el seu primer llibre: Cau de llunes, seguint amb una veu pròpia i més conscient de la seva feminitat. En aquest llibre també s’hi troba la felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l’antagonisme complex i ambivalent entre dones i homes.Lluis Busquets i Grabulosa s’adonà que les quatre seccions de la primera part remeten, seguint un fil cronològic, a tres relacions amoroses diferent, amb espurnes de felicitat fugaç però també amb el contrapunt d’antagonisme entre homes i dones. Als primers versos la persona estimada es vista mitjançant antítesis i oxímorons; la persona amb la qual s’estableix relació amorosa és tractada “d’amic i desanimc”, de “déu i diable”, és per això que la vivència de l’amor tendeix a una realització, sobretot física: el desig para la trampa del plaer, però la relació amorosa acaba sent una fruita amarga. La història d’amor podria ser una síntesi del cinc anys d’experiència matrimonial. La seqüència dels cinc poemes es pot entendre com una gradació dels estadis de l’experiència amorosa i la decisió final de trencament. El dol d’aquesta ruptura es converteix es converteix en obsessiu en els versos de la secció següent. Les imatges de dol contundent (“Tinc els ulls de fusta./De tant en tant un cuc hi plora”) perquè ha estat conscient de la ruptura amorosa, volguda i justificada per raons d’identitat femenina. Utilitza la frase “Una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta.”, una comparació absurda, la tradicional vinculació de la dona a l’home, fins al punt que la possibilitat d’una dona sense home es veu tan estranya que s’equipara a aquesta imatge irracional, és per això que la poeta reivindica la solitud. L’aprenentatge d’aquesta solitud es converteix en un pas necessària per prendre consciència de la pròpia individualitat. Passat el dol, té dues noves aventures amoroses, on totes dues hi ha una exaltació del jos amorós, i una crida al plaer del sexe. Els versos s’omplen de símbols i metàfores de connotació fàl·lica i genital , abandona els tabús i reivindica la seva condició de dona. Bruixa de dol entra a la segona part amb dos poemes, on la bruixa representa la dona rebel i solitària, cremada a la foguera per no ajustar la seva vida als cànons del convencionalisme social. Dedica poemes a la seva germana i a altres dones, i en el fons reivindica la condició femenina, la pressa de consciència per la problemàtica de la dona, la crítica als imperatius socials i la mostra d’una actitud de rebel·lia, amb la qual explica que ha pres consciencia del que representa. Llengua i mètricaA Bruixa de dol hi ha 22 sonets, la meitat del llibre, que s’entenen com una voluntat d’aprenentatge de l’ofici on assajà en obres posteriors les possibilitat de la sextina. L’encert formal de la seva poesia es basa en la tria del mot precís, la riquesa d’un enorme bagatge lèxic i l’exploració de la forma clàssica del sonet. Bruixa de Dol continua fluint de la tradició de la poesia popular: cançoner tradicional, l’aparent facilitat del conreu del vers curt i la rima assonant. Es pot destacar el to onomatopeic dels primers versos del segon sonet i alguna presència dialectal. També podem veure la pervivència d’un lèxic que encara és viu en la parla del món rural i gràcies a l’ús que en fa la poeta deixen de ser mots de pagès per a convertir-se en paraules de cultura. Com un apèndix: una nota sobre “La passió de Renée Vivien”

La passió segons Renée Vivien va dur als àmbits de la narrativa el mateix feminisme essencial que ja havia solcat en la trama dels seus versos. Renée Vivien (el nom veritable de la qual és Pauline Mary Tarn) que amb altres autores va protagonitzar una florida de literatura feminista on caracteritza l’hedonisme i l’abandonament sensual, el risc i l’audàcia amb els tòpics de la convenció. Renée Vivien ha cantat l’amor d’una don per una altra dona i Maria Mercè Marçal hi va establir vincles biografiant-la. La passió segons Renéé Vivien és una novel·la biogràfica que assaja d’acostar el lector a partir de l’estratègia de diferents testimonis, és també la historia d’una seducció: l’autora catalana davant d’un mirall. Es una tradició de literatura feminista fins ara oculta.

Tríptic per a una quimera

 Comentari per: Marta Bouso, Juan Cantón i Mar Tàpia

TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA (3) Ralet, ralet…Paraules petitones.Zapz?

La Maiameixé t’eztima finz al cel!

Besar-te els ulls és fer volar un estelen

un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones? 

Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella

hi he arribat amb l’amor humit de serení.

Penyora d’aquest joc, duré, demà al matí,

braçalets de petons a cada manuquella. 

Cerquem tresors menuts, amagats endebades.

I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!

Per obrir la magrana tancada sense panys

ens hem calçat als dits els peücs de les fades. 

I hem alcat, a l’esqueix de l’hora violeta,

una festa d’olors amb la trena desfeta.

Aquest poema pertany a l’obra Bruixa de dol escrita per Maria Mercè Marçal l’any 1979. Estudià Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona i va ser professora de Llengua i Literatura Catalana. L’autora va néixer a Ivars d’Urgell el 1952 i va morir el 1998. Maria Mercè Marçal va destacar des de ben jove pel seu compromís polític d’esquerres i feminista.Ens trobem davant de la segona part del poema “Tríptic per a una quimera” inclòs dins l’apartat “Llops i destrals”. Al mateix poema, s’al·ludeix al títol, amb el vers “en un bosc sense llops ni destrals”. Aquest llop i aquesta destral són símbols amb els que l’autora vol reflectir a l’home i la seva violència, relacionant-la amb la violència de gènere i el domini de l’home sobre la dona.El tema, per tant, és aquesta violència i la cerca de llibertat de les dones. L’argument que utilitza al llarg del poema és la relació entre dues dones, utilitzant un vocabulari infantil per amagar-ho, ja que el poema va dedicat a un bebè, la Ina, de tan sols un any d’edat. Alguns d’aquests elements infantils es trobaríem en l’ús d’expressions com “ralet, ralet” o en la imitació de la manera de parlar de una nena petita: “Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!”L’estructura interna del text es fonamenta en una introducció, el primer paràgraf, que apel·la a la nena petita, en un desenvolupament, on es narra la relació, i en una petita conclusió de dos versos, on es deixa una porta oberta a l’esperança.En quant a l’estructura externa, veiem que es tracta d’un poema de quatre estrofes amb rima consonant i estructura ABBA, excepte l’ultima estrofa, on trobem només dos versos, que rimen entre si, també de manera consonant.En conclusió, ens trobem amb la tercera part de “Llops i destrals” on es continua la història que s’havia començat als dos poemes anteriors, tractant el mateix tema: la violència de gènere i la llibertat de la dona. Així, veiem com el pensament de l’autora, que lluitava per la igualtat de les dones, es reflexa en el seu text.                  

Amic i desamic et diré ara

Amic i desamic et diré ara.
Com un peix dolç llisques entre la pell
de l’ona i de la mort. Però un ocell
sinistre ve, i em veig l’ombra a la cara.

Al vell jardí que el teu desig em para
hi ha ganivets que floreixen de nit.
L’heura du al cor un missatge d’oblit.
Lluu el verí al clar de l’alimara.

La lluna ho sap, que he ben perdut l’anell?
sí, duc tristeza esparsa pel cabell
i l’aigua em clava agulles d’escorpit.

I mentre encenc cuques de llum al pit
que, a trenc d’amor, m’incendien la cara,
amic i desamic et dic encara.

Comentari de text de Marta Bouso, Juan Cantón i Marc Tàpia

Poema extret de l’obra Bruixa dol ( 1977 – 1979), de Maria Merçè Marçal. L’autora; coneguda com a poeta, traductora i narradora, neix a Barcelona al 1952. Es llicencià en Filologia Clàssica i va exercir de catedràtica de Llengua i Literatura Catalana en diversos instituts. A més de prendre part important en la vida literària catalana, participà en la política i en moviments cívics com el feminista. Sobre aquesta obra, cal destacar que es divideix en tres parts de les quals la titulada Bruixa de dol se situa al mig com a eix vertebrador de l’obra. Tot i això, sembla que tingui més sentit veure l’obra articulada en dues parts: la primera, més extensa, i la segona, més reduïda, però que repeteixen el mateix esquema formal: la presencia, en primer lloc,dels poemes amb les formes mètriques que podríem dir més fàcils, més populars i, després, el bloc dels sonets. La primera part del llibre comença amb la Divisa i té Foc de pales amb cinc composicions, Tombant amb dotze, Foguera Joana amb nou i Bruixa de dol amb tretze. La segona part consta d’un poema, un sonet ( que dóna títol al conjunt que és Avui les fades i les bruixes s’estimen) i vuit composicions variades sota el subtítols d’ Els núvols duien confetti a les butxaques; a continuació els sis sonets del subapartat Sense llops ni destrals, per acabar amb un poema que és una espècia d’himne feminista. El poema a comentar es troba dins l’apartat de Bruixa de dol i cal destacar  que aquest, temàticament, ens recorda  la poesia trobadoresca ja que fa referència a l’amor cortès i, per tant, a l’amant; en aquest cas anomenat “amic i desamic”. Ja només coneixent com l’autora anomena a la seva parella s’observa que el poema ens aportarà elements negatius d’aquesta situació amorosa els quals produiran una relació de sinestèsia en aquesta relació.El tema d’aquest poema és el desamor  que sent l’autora entorn la seva relació amorosa amb l’amant/amic/desamic.L’argument és bàsicament la confessió de l’autora a la parella de que la relació efectiva entre ambdós no funciona de manera satisfactòria. Tot i aquesta problemàtica, durant tot el poema es  contraposen elements positius com poden ser l’ “amic”,  el “peix dolç” i “la pell de l’ona” que representen el sentiment amorós entre la parella amb elements negatius i fatalistes com són  el “desamic”, “la mort”, l’ “ocell sinistre” o els “ganivets”.  Després de la confessió  s’intueix que, tot i existir problemes i sentiments frustrants que empitjorar la situació de la parella, l’autora continua endavant, resignada a lluitar, amb aquest amor que es devaneix lentament;  “amic i desamic et dic encara”.L’estructura externa del poema  es presenta en forma de sonet, creat per dos quartets i dos tercets. Els versos son majoritàriament decasíl·labs amb rima consonant ABBA als quartets i rima consonant BBA  i BAA als tercets.L’estructura interna és circular ja que el poema comença i acaba de la mateixa manera; dirigint-se a l’amic : “Amic i desamic et diré ara”,  “amic i desamic et dic encara”. A més d’aquesta estructura tancada, l’evolució del poema no és gaire pronunciada ja que únicament s’exposen una sèrie de sentiments per part de l’autora i això provoca que el poema no tingui una evolució narrativa (per l’ inexistència de fets).Els recursos d’aquest poema, com en la majoria de Bruixa de dol, són la clau per entendre el que l’autora volia transmetre a través d’aquets. Els elements naturals del poema com el “vell jardí” i “l’heura” fan referència a la vivència infantil de l’autora al poble, a pagès. Seguidament es troben una sèrie d’imatges que simbolitzen per una banda la part positiva de la relació i, per un altre, els problemes i els elements negatius d’aquesta. “la pell de l’ona i de la mort” és una imatge que representa la passió “la pell de l’ona” i paral·lelament es presenta la mort d’aquesta, representant la fatalitat de relació, també simbolitzada amb “l’ocell sinistre” (element tradicionalment lligat a la malastrugança). Una altra imatge important és “ hi ha ganivets que floreixen de nit” la qual metafòricament representa que els elements negatius poc a poc van creixent envers la relació amorosa. “L’heura du un missatge d’oblit al cor” simbolitza també la destrucció de la immortalitat d’aquest amor (l’heura representa la immortalitat). L’últim tercet del poema consta d’un element positiu que representa la passió “cuques de llum al pit” tot i que també es presenta l’element negatiu “m’incendien la cara”.  Així doncs, els sentiments de l’autora queden reflexats mitjançant sobretot elements naturals i utilitzant elements negatius i positius per tal de donar a conèixer la realitat de la situació amorosa.Cal remarcar que en aquet poema l’autora, com en altres, es presenta trista i sola. Això crida l’atenció ja que la solitud l’envaeix tot hi estar acompanyada. I tot i la consciència de l’autora de què la relació va malament, únicament es lamenta i resignada continua endavant amb aquesta. Un fet que crida l’atenció és que la problemàtica de la relació no és la no comunicació ja que l’autora explica a la seva parella sense cap problema el que sent. Per finalitzar és important fer referència a el símbol de la lluna “La lluna ho sap tot” la qual  a més de simbolitzar la dona  i l’element natural que tot ho veu, simbolitza la nit. Així per tant es pot relacionar amb les bruixes.      

Amic i desamic et diré ara

Amic i desamic et diré ara.
Com un peix dolç llisques entre la pell
de l’ona i de la mort. Però un ocell
sinistre ve, i em veig l’ombra a la cara.

Al vell jardí que el teu desig em para
hi ha ganivets que floreixen de nit.
L’heura du al cor un missatge d’oblit.
Lluu el verí al clar de l’alimara.

La lluna ho sap, que he ben perdut l’anell?
sí, duc tristeza esparsa pel cabell
i l’aigua em clava agulles d’escorpit.

I mentre encenc cuques de llum al pit
que, a trenc d’amor, m’incendien la cara,
amic i desamic et dic encara.

Comentari de text de Marta Bouso, Juan Cantón i Marc Tàpia

Poema extret de l’obra Bruixa dol ( 1977 – 1979), de Maria Merçè Marçal. L’autora; coneguda com a poeta, traductora i narradora, neix a Barcelona al 1952. Es llicencià en Filologia Clàssica i va exercir de catedràtica de Llengua i Literatura Catalana en diversos instituts. A més de prendre part important en la vida literària catalana, participà en la política i en moviments cívics com el feminista. Sobre aquesta obra, cal destacar que es divideix en tres parts de les quals la titulada Bruixa de dol se situa al mig com a eix vertebrador de l’obra. Tot i això, sembla que tingui més sentit veure l’obra articulada en dues parts: la primera, més extensa, i la segona, més reduïda, però que repeteixen el mateix esquema formal: la presencia, en primer lloc,dels poemes amb les formes mètriques que podríem dir més fàcils, més populars i, després, el bloc dels sonets. La primera part del llibre comença amb la Divisa i té Foc de pales amb cinc composicions, Tombant amb dotze, Foguera Joana amb nou i Bruixa de dol amb tretze. La segona part consta d’un poema, un sonet ( que dóna títol al conjunt que és Avui les fades i les bruixes s’estimen) i vuit composicions variades sota el subtítols d’ Els núvols duien confetti a les butxaques; a continuació els sis sonets del subapartat Sense llops ni destrals, per acabar amb un poema que és una espècia d’himne feminista. El poema a comentar es troba dins l’apartat de Bruixa de dol i cal destacar  que aquest, temàticament, ens recorda  la poesia trobadoresca ja que fa referència a l’amor cortès i, per tant, a l’amant; en aquest cas anomenat “amic i desamic”. Ja només coneixent com l’autora anomena a la seva parella s’observa que el poema ens aportarà elements negatius d’aquesta situació amorosa els quals produiran una relació de sinestèsia en aquesta relació.El tema d’aquest poema és el desamor  que sent l’autora entorn la seva relació amorosa amb l’amant/amic/desamic.L’argument és bàsicament la confessió de l’autora a la parella de que la relació efectiva entre ambdós no funciona de manera satisfactòria. Tot i aquesta problemàtica, durant tot el poema es  contraposen elements positius com poden ser l’ “amic”,  el “peix dolç” i “la pell de l’ona” que representen el sentiment amorós entre la parella amb elements negatius i fatalistes com són  el “desamic”, “la mort”, l’ “ocell sinistre” o els “ganivets”.  Després de la confessió  s’intueix que, tot i existir problemes i sentiments frustrants que empitjorar la situació de la parella, l’autora continua endavant, resignada a lluitar, amb aquest amor que es devaneix lentament;  “amic i desamic et dic encara”.L’estructura externa del poema  es presenta en forma de sonet, creat per dos quartets i dos tercets. Els versos son majoritàriament decasíl·labs amb rima consonant ABBA als quartets i rima consonant BBA  i BAA als tercets.L’estructura interna és circular ja que el poema comença i acaba de la mateixa manera; dirigint-se a l’amic : “Amic i desamic et diré ara”,  “amic i desamic et dic encara”. A més d’aquesta estructura tancada, l’evolució del poema no és gaire pronunciada ja que únicament s’exposen una sèrie de sentiments per part de l’autora i això provoca que el poema no tingui una evolució narrativa (per l’ inexistència de fets).Els recursos d’aquest poema, com en la majoria de Bruixa de dol, són la clau per entendre el que l’autora volia transmetre a través d’aquets. Els elements naturals del poema com el “vell jardí” i “l’heura” fan referència a la vivència infantil de l’autora al poble, a pagès. Seguidament es troben una sèrie d’imatges que simbolitzen per una banda la part positiva de la relació i, per un altre, els problemes i els elements negatius d’aquesta. “la pell de l’ona i de la mort” és una imatge que representa la passió “la pell de l’ona” i paral·lelament es presenta la mort d’aquesta, representant la fatalitat de relació, també simbolitzada amb “l’ocell sinistre” (element tradicionalment lligat a la malastrugança). Una altra imatge important és “ hi ha ganivets que floreixen de nit” la qual metafòricament representa que els elements negatius poc a poc van creixent envers la relació amorosa. “L’heura du un missatge d’oblit al cor” simbolitza també la destrucció de la immortalitat d’aquest amor (l’heura representa la immortalitat). L’últim tercet del poema consta d’un element positiu que representa la passió “cuques de llum al pit” tot i que també es presenta l’element negatiu “m’incendien la cara”.  Així doncs, els sentiments de l’autora queden reflexats mitjançant sobretot elements naturals i utilitzant elements negatius i positius per tal de donar a conèixer la realitat de la situació amorosa.Cal remarcar que en aquet poema l’autora, com en altres, es presenta trista i sola. Això crida l’atenció ja que la solitud l’envaeix tot hi estar acompanyada. I tot i la consciència de l’autora de què la relació va malament, únicament es lamenta i resignada continua endavant amb aquesta. Un fet que crida l’atenció és que la problemàtica de la relació no és la no comunicació ja que l’autora explica a la seva parella sense cap problema el que sent. Per finalitzar és important fer referència a el símbol de la lluna “La lluna ho sap tot” la qual  a més de simbolitzar la dona  i l’element natural que tot ho veu, simbolitza la nit. Així per tant es pot relacionar amb les bruixes.