Aquest mirall em diu que sóc ben sola

Aquest mirall em diu que sóc ben sola

I no hi fa res que el trenqui en mil bocins.

He enfilat el carrer trist que va a escola

I em marco, amb guix, els meus confins. 

La lluna riu, dins la nuu que s’endola.

I jo sembro amb pedretes els camins

Que em duen capa a mi, nit meva endins.

Baixo al meu pou, amb bleix de carriola.

Tu, lluna, rius, i emvesteixo de lluna.

M’arrenco el cullaret d’agres estrelles

I el mar se les empassa d’una a una.

I el prenc el cor segur amb què capdelles

El teu destí, per fer, amb cartes  velles,

Un solitari nou sobre la duna.

Comentari escrit per Marta Bouso i Marc Tàpia

El poema treballat prové de l’obra Bruixa de dol de Maria Mercè Marçal. El llibre està subdividit en diferents parts, i aquest és el tercer poema de l’apartat Bruixa de dol. El poema destaca per ser més clàssic que els altres, ja que la seva estructura és un sonet; en canvi, els altres poemes provenien de la poesia tradicional, al tenir estructures de cançons, sense estructures estròfiques… A més, aquest és un conjunt d’imatges les quals són surrealistes i metafòriques. A diferència dels altres, aquest poema no és narratiu, és a dir, no ens narra uns fets destacats amb uns personatges, sinó que té la finalitat de suggerir opinions mitjançant les imatges.

El tema del poema és la solitud representada per l’autora.

L’argument del poema s’ha construït mitjançant l’enllaç de llocs externs i espais interns. Els llocs externs com el camí cap a l’escola o el mar situen el poema en indrets determinats per tal de aportar un escenari. Els llocs interns com són el pou representen l’estat d’ànim de l’autora la qual metafòricament s’endinsa en aquest que representa els seu mateix ésser. El poema en general expressa els sentiments de l’autora a través d’una sèrie d’imatges.

L’estructura externa es presenta en forma de sonet amb dos quartets i dos tercets de versos decasíl·labs amb rima consonant.

El poema queda estructurant interiorment en tres parts. La introducció, que consta del primer quartet, ens situa en un espai determinat i ens indica el sentiment de la poetessa. El nus del poema és el segon quartet i ens indica, encara més profundament, com se sent l’autora i la seva lluita per no perdre’s interiorment. La resta del poema forma part de la conclusió on fa referència a la lluita de la poeta per no enfonsar-se i continuar endavant.

Els recursos d’aquest poema, com en la majoria de Bruixa de dol, són la clau per entendre el que l’autora volia transmetre a través d’aquests. Algunes de les figures retòriques que es troben són “i em marco, amb guix, entorn, els meus confins” hipèrbaton, “la lluna riu” personificació, “baixo al meu pou” metàfora, i “et prenc el cor” metonímia. Un dels elements claus d’aquest poema són els elements màgics com són el destí i les cartes i també “el collaret d’agres estrelles” que representen l’alliberació de l’autora davant aquesta solitud que l’ofega.

Per concloure cal esmentar que aquest poema es basa bàsicament en els sentiments de solitud de l’autora, com també ho fa en molts altres poemes. En aquest poema criden l’atenció elements com el mirall i la lluna (símbol de la dona). Els elements com la nit  o les cartes ofereixen al poema cert surrealisme. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *