Bruixa de dol (característiques)

Les edicionsLa primera edició de Bruixa de dol (1979) assenyala al seu índex que es divideix en dues parts: Bruixa de dol i Les fades i les bruixes s’estimen. De la primera edició se’n van tres reedicions i desprès del tancament de l’editorial Llibres del Mall, Bruixa de dol es va tornar a editar en una col·lecció i editorial noves, Els llibres de l’escorpí d’Edicions 62 (1992), on no es tingueren en compte els criteris tipogràfics de la primera edició, cosa que va sorprendre a la mateixa autora, que pensà que el fet de reivindicació com a dona en podria ser un element en aquest ambient d’homes, però el fet de que sigui divers i variat pot explicar que hagi agafat un ventall de públic més ampli.  Les seccions i la dansa de Bruixa de dolBruixa de dol representa la recerca i consolidació del camí que havia emprés el seu primer llibre: Cau de llunes, seguint amb una veu pròpia i més conscient de la seva feminitat. En aquest llibre també s’hi troba la felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l’antagonisme complex i ambivalent entre dones i homes.Lluis Busquets i Grabulosa s’adonà que les quatre seccions de la primera part remeten, seguint un fil cronològic, a tres relacions amoroses diferent, amb espurnes de felicitat fugaç però també amb el contrapunt d’antagonisme entre homes i dones. Als primers versos la persona estimada es vista mitjançant antítesis i oxímorons; la persona amb la qual s’estableix relació amorosa és tractada “d’amic i desanimc”, de “déu i diable”, és per això que la vivència de l’amor tendeix a una realització, sobretot física: el desig para la trampa del plaer, però la relació amorosa acaba sent una fruita amarga. La història d’amor podria ser una síntesi del cinc anys d’experiència matrimonial. La seqüència dels cinc poemes es pot entendre com una gradació dels estadis de l’experiència amorosa i la decisió final de trencament. El dol d’aquesta ruptura es converteix es converteix en obsessiu en els versos de la secció següent. Les imatges de dol contundent (“Tinc els ulls de fusta./De tant en tant un cuc hi plora”) perquè ha estat conscient de la ruptura amorosa, volguda i justificada per raons d’identitat femenina. Utilitza la frase “Una dona sense un home/ és com un peix sense bicicleta.”, una comparació absurda, la tradicional vinculació de la dona a l’home, fins al punt que la possibilitat d’una dona sense home es veu tan estranya que s’equipara a aquesta imatge irracional, és per això que la poeta reivindica la solitud. L’aprenentatge d’aquesta solitud es converteix en un pas necessària per prendre consciència de la pròpia individualitat. Passat el dol, té dues noves aventures amoroses, on totes dues hi ha una exaltació del jos amorós, i una crida al plaer del sexe. Els versos s’omplen de símbols i metàfores de connotació fàl·lica i genital , abandona els tabús i reivindica la seva condició de dona. Bruixa de dol entra a la segona part amb dos poemes, on la bruixa representa la dona rebel i solitària, cremada a la foguera per no ajustar la seva vida als cànons del convencionalisme social. Dedica poemes a la seva germana i a altres dones, i en el fons reivindica la condició femenina, la pressa de consciència per la problemàtica de la dona, la crítica als imperatius socials i la mostra d’una actitud de rebel·lia, amb la qual explica que ha pres consciencia del que representa. Llengua i mètricaA Bruixa de dol hi ha 22 sonets, la meitat del llibre, que s’entenen com una voluntat d’aprenentatge de l’ofici on assajà en obres posteriors les possibilitat de la sextina. L’encert formal de la seva poesia es basa en la tria del mot precís, la riquesa d’un enorme bagatge lèxic i l’exploració de la forma clàssica del sonet. Bruixa de Dol continua fluint de la tradició de la poesia popular: cançoner tradicional, l’aparent facilitat del conreu del vers curt i la rima assonant. Es pot destacar el to onomatopeic dels primers versos del segon sonet i alguna presència dialectal. També podem veure la pervivència d’un lèxic que encara és viu en la parla del món rural i gràcies a l’ús que en fa la poeta deixen de ser mots de pagès per a convertir-se en paraules de cultura. Com un apèndix: una nota sobre “La passió de Renée Vivien”

La passió segons Renée Vivien va dur als àmbits de la narrativa el mateix feminisme essencial que ja havia solcat en la trama dels seus versos. Renée Vivien (el nom veritable de la qual és Pauline Mary Tarn) que amb altres autores va protagonitzar una florida de literatura feminista on caracteritza l’hedonisme i l’abandonament sensual, el risc i l’audàcia amb els tòpics de la convenció. Renée Vivien ha cantat l’amor d’una don per una altra dona i Maria Mercè Marçal hi va establir vincles biografiant-la. La passió segons Renéé Vivien és una novel·la biogràfica que assaja d’acostar el lector a partir de l’estratègia de diferents testimonis, és també la historia d’una seducció: l’autora catalana davant d’un mirall. Es una tradició de literatura feminista fins ara oculta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *