Pablo Ruiz Picasso, artista espanyol (Màlaga, 1881 – Moulins, França, 1973) fill del també artista José Ruiz Blasco, el 1895 es va traslladar amb la seva família a Barcelona, ​​on el jove pintor es va envoltar d’un grup d’artistes i literats, entre els quals cal citar els pintors Ramon Casas i Santiago Rusiñol, amb qui acostumava reunir al bar Els Quatre Gats.

Figura excepcional com a artista i com a home, Picasso va ser protagonista i creador inimitable dels diversos corrents que van revolucionar les arts plàstiques del segle XX, des del cubisme fins a l’escultura neofigurativa, del gravat o l’aiguafort a la ceràmica artesanal o l’escenografia per a ballets. La seva obra immensa en nombre, en varietat i en talent, s’estén al llarg de més de setanta-cinc anys d’activitat creadora, que el pintor va compaginar sàviament amb l’amor, la política, l’amistat i un exultant i contagiós gaudi de la vida

Entre 1901 i 1904 Pablo Picasso va alternar la seva residència entre Madrid, Barcelona i París, mentre la seva pintura va entrar en l’etapa anomenada període blau, fortament influïda pel simbolisme. A la primavera de 1904, Picasso va decidir traslladar-se definitivament a París i establir-se en un estudi en les riberes del Sena. A la capital francesa va travar amistat, entre d’altres, amb els poetes Guillaume Apollinaire i Max Jacob i el dramaturg André Salmon, entre tant, la seva pintura va experimentar una nova evolució, caracteritzada per una paleta cromàtica tendent als colors terra i rosa. Al poc d’arribar a París va entrar en contacte amb personalitats perifèriques del món artístic i bohemi, com els nord-americans Leo i Gertrude Stein, o el que seria el seu marxant per sempre, Daniel-Henry Kahnweiler.

Cap a finals de 1906 Pablo Picasso va començar a treballar en una composició de gran format que canviaria el curs de l’art del segle XX: Les demoiselles d’Avignon. En aquesta obra mestra van confluir nombroses influències, entre les quals cal citar com a principals l’art africà i ibèric i elements presos del Greco i Cézanne. Sota la constant influència d’aquest últim, i en companyia d’un altre jove pintor, Georges Braque, Pablo Picasso es va endinsar en una revisió de bona part de l’herència plàstica vigent des del Renaixement, especialment en l’àmbit de la representació pictòrica del volum: va ser l’inici del cubisme.

A partir de 1909, Picasso i Braque van desenvolupar dit estil en una primera fase anomenada analítica. El 1912 van introduir un element de flexibilitat en forma de retalls de paper i altres materials directament aplicats sobre el llenç, tècnica que van anomenar collage. L’admissió en l’exclusiu cercle del cubisme del pintor espanyol Juan Gris va desembocar en l’etapa sintètica d’aquest estil, marcat per una gamma cromàtica més rica i la multiplicitat matèrica i referencial.

Entre 1915 i mitjans de la dècada de 1920 Picasso va ser abandonant els rigors del cubisme per endinsar-se en una nova etapa figurativista, en el marc d’un retrobament entre classicisme i el creixent influx del que l’artista va denominar els seus «orígens mediterranis». Casat des de 1919 amb la ballarina russa Olga Koklova i pare ja de un fill, Paulo, Pablo Picasso va començar a interessar-se per l’escultura arran de la seva trobada el 1928 amb l’artista català Julio González. Entre tots dos van introduir importants innovacions, com l’ús de ferro forjat.

L’esclat de la guerra civil espanyola el va empènyer a una major conscienciació política, fruit de la qual és una de les seves obres més conegudes, el mural de grans dimensions Gernika. El 1943 va conèixer a Françoise Gilot, amb la qual tindria dos fills, Claude i Paloma. Tres anys més tard Pablo Picasso va abandonar París per instal.lar-se a Antibes, on va incorporar la ceràmica als seus suports predilectes.